Amb l'avi, ARA SÍ, a Portugal

Objectiu complert, quatre díes després d’inciar el viatge, tal i com estava previst, avui hem arribat a Portugal, però aquest post explicarà com hem creuat Espanya des de que vam sortir de la Ràpita diumenge al matí i ens vam endinsar per terres manxegues, on hem vist més varietat de paisatges de la que esperàvem.

Primer de tot, creuant el País Valencià, el paisatge es fa força àrid, terres de secà que ens explicava l’avi, cosa que d’entrada no va canviar un cop vam entrar a Albacete, només es van afegir les famoses rectes llarguíssimes, en vam fer de més de 10 quilòmetres i les vinyes infinites al seu voltant. 10 anys després ja estem convençuts que la DO Castella la Manxa és la que fabrica més ampolles de vi, com a mínim d’Espanya.

El paisatge es va tornar una mica més mediterrani, entenen per mediterrani un pel més verd i amb pins, al guanyar altitud per arribar al nostre primer destí, Fuentealbilla, un poble petit i que malgrat el seu minúscul centre amb una plaça major curiosa i alguna que altra casa blassonada no tindria cap interès si no fos perquè es la vila on va nèixer l’Andrés Iniesta, un dels millors jugadors de futbol de la història d’Espanya i del Barça, amb gols històrics amb tots dos equips, el més important de la història del futbol espanyol a la final del 2010 i el d’Stamford Bridge amb el Barça, però més enllà d’aquests dos gols, l’Iniesta ha passat a la història per multitud de detalls tècnics i encara més, per una personalitat tranquil·la i fora del prototipus de futbolista modern que fa que tingui casa al mig del poble, al costat de l’estatua que li rep homenatge, i on els nens el van poder veure a travès de la finestra de casa seva. Volien que sortís (nosaltres també, però som grans i no ho confesarem), però només això ja va pagar la pena de visitar aquest indret perdut a Espanya.

Després de dinar vam continuar conduint fins arribar a Ciudad Real, més concretament a Alcázar de San Juan, on hem estat allotjats aquestes dues nits. Aquí la terra era més vermellosa, però seca igual, el tret més caràcterístic són els molins que presideixen alguns turons de la zona.

De fet a Alcázar de San Juan n'hi ha quatre en un turonet molt a prop d’on hem viscut, de manera que després de banyar-nos a la piscina de casa, vam aprofitar l’hora màgica per regalar-nos una visita que no vam fer fa 10 anys quan vam visitar el poble i van anar a fotografiar els molins d’allà. Una estampa preciosa. Sí, només n’hi ha quatre i per tant no és tan espectacular com els de la Santíssima Trinitat de Consuegra, Campo de Criptana i Mota del Cuervo, però la imatge, i amb la llum que vam tenir, va ser un 10.

Ahir ens vam moure per carreteres secundàries entre Ciudad Real i Albacete, travessant finques increïbles, ja n’havíem passat moltes el dia anterior, però aquestes, “mig amagades” i amb extensions infinites, ens fan pensar en una Espanya que no coneixem i ens fa malpensar, festes de rics, caceres, l’Escopeta Nacional, negocis turbis, decisions importants... Un mon que s’ens escapa... i que tampoc ens preocupa que se’ns escapi.

De fet el pla del dia estava molt lluny d’aquestes finques de "cafè, copa y puro", vam visitar el Parc Natural de lesLagunes de Ruidera, un espai protegit d’entre 15 i 18 llacunes, segons quan plogui i qui les conti, on neix el Riu Guadiana, que per cert, donem fè que després s’amaga, un lloc que, en resumides contes, s’ha de veure. Són els clàssics embassaments que trobes de tant en tant, però aquí n’hi ha un bon grapat d’aigües transparents (alguns) i on et pots banyar (en d’altres) o explorar-los de diferent manera. Caminant, en cotxe, en bici, en caiac...

Sí, en caiac, això és el que vam fer... i amb l’avi! Que es va armar de valor i va pujar amb l’Aranete a un caiac per recòrrer, amb els altres tres membres de l’expedició i una altra parella, dues llacunes, la de San Piedra i la de Tinaja de passant d’una a l’altra per una cova i de l’altra a l’una per una esquerda. L’excursió va ser molt agradable, però el passar entre llacunes va ser una passada. L’esquerda, brutal. El Jesús, el guia ens va donar unes quantes explicacions, bàsiques i clares sobre les llacunes: ens va parlar de la fauna, només entrar vam veure una carpa reial de 8 quilos i d’altres menjant ficant més de mig cos a la sorra, una garça, també reial, que ens va creuar volant mentres remàvem, cosa difícil de veure i tortugues, la majoria invasores, que prenen el Sol en una zona plena d’algues, i és que a les llacunes hi ha moltes algues, sent molt importants pel llac doncs oxigenen l’aigua i unes en concret generen “algo” que acaba servint de ciment per enfortir les parets, i és que en la part geològica del parc, el Jesús ens va explicar que són tan importants les èpoques de pluges com les de sequera, doncs sense aquestes, l’aigua trencaria les parets de les llacunes, Durant la sequera, les parets s’enforteixen aguantant l’aigua. Una excursió top!

Després vam anar resseguint les llacunes cap al nord, totes força semblants fins que vam trobar un lloc entre la llacuna Salvadora i la de Santos Morcilla on vam para a banyar-nos. L’aigua era força calenta i, al ser una llacuna, dolça, però no era gaire transparent de manera que no vam estar-hi gaire estona. Només una cascada, petitona, just entre les llacunes, i un grup de dominicanos van allargar el bany. Els dominicanos va ser perquè la Mireioneta i l’Aranete es van fer amics d’una nena d’aquests.

Després de dinar vam acabar de resseguir el parc, o millor dit, la part que es pot fer en cotxe “normal” fins l’Hundimiento, una violenta cascada de 15 metres a la que paga la pena apropar-se per completar la visita.

Al veure que en cotxe poc més podíem fer, vam tornar cap a casa. Al sortir del poble de Ruidera (sense res interessant més enllà de les llacunes) ens vam trobar una sorpresa, dos camps de Lavanda (o espígol millor dit) molt florits, a peu de carretera, allà que ens vam aturar una estona a fer les fotos de rigor. Molt bonics, tot i que les plantes ens van semblar més petites que les que hem vist a França en viatges anteriors.

Quan ens vam atipar de fer fotos vam recular el camí cap a casa on els nens i l’avi es van quedar gaudint de la piscina i la Mireioneta i un servidor vam fer cap a Puerto Lápice, un dels pobles més Quixotescs que hem vist, de fet hi ha la famosa Venta on Don Quixot va vetllar les seves armes i va ser nomenat cavaller, que malhauradament van tancar als nostres morros tot i que sembla que actualment és un restaurant car. A banda de la Venta hi ha multitud d’estàtues i referències a l’obra de Cervantes, i al mateix escriptor, però el que més ens va agradar, i de fet ens va semblar preciós, va ser la plaça major o de la Constitució. Costa de descriure-la, és una plaça encerclada per una estructura de fusta cromada en vermell i blanc amb diferents tramats. Una autèntica obra d’art que no entenem que no sigui més famosa. S’ha de veure.

Vam rematar Puerto Lápice prenent un algo en una altra venta a peu de carretera, molt autèntica, visitant un pont romà, totalment evitable, fa 2 metres i està 1 metre sobre el terra i perdent-nos per camins entre vinyes amb vistes privilegiades als molins d’aquesta zona. Per aquests camins, un parell de llebres ens va creuar per davant. No els hi vam dir als nens perquè no s’enfadessin per no haver vingut. Tampoc els hi vam dir que en aquesta “excursió” també van entrar aspectes logístics com posar benzina o anar al súper. Win-win.

I aquest matí, increïblement molt d’hora, hem sortit de casa amb tot recollit. De fet anàvem tan bé de temps que hem fet cap a la plaça Major d’Alcazar, agradable però res a destacar, igual que fa 10 anys, però m’ha agradat tornar perquè en Pauilolo es tirés per un tobogan que no va fer quan era un nen petitet i dormia. Gràcies preciós per entrar al joc. T’estimo.

De la resta, doncs la plaça major amb els edificis històrics força macots, no com el mercat, i un parell d’esglésies, res que ens hagi fet perdre un temps que no teníem doncs havíem de fer molt quilòmetres i ens havíem de posar en marxa.

Hem creuat la província de Ciudad Real amb un clàssic, "hem de tornar per la capital", que ja comença a ser de les “faltis” més importants que tenim, i per las Tablas de Daimiel, que avui hem tingut a tocar.

Hem creuat paisatges desèrtics, sense gairebé trànsit i gairebé més camions que cotxes i infinitat de cigonyes a les torres. L’avi s’ha currat una carretera maca de conduir i ho ha fet a la perfecció. Sobretot un cop hem entrat a Extremadura on les rectes han donat pas a turons i revolts constants, de nou, amb unes finques inmenses on el que no es veia era la finca, només els seus terrenys, El paisatge Extremo i Duro que es presuposa.

De totes maneres, un cop hem passat el Guadiana (on ja corria per la superfície), el paisatge ha tornat canviar, un canal d’aquest que arriba fins el riu Rodas, dona una verdor al paisatge i permet una sèrie de camps de conreus molt basta, hem vist pomers, blat, blat de moro, patates, cols... i... arròs! Sí, l’aigua els hi dona per inundar els camps i cultivar arròs. Hem flipat, nosaltres i les cigonyes a terra menjant-ne com si fossin flamencs.

Hem parat per dinar al poble de San Pedro de Mérida, que no té res, és molt petit, però al ser encreuament de carreteres hi ha un fotimè de restaurants i àrees perque els transportistes reposin, que és el que hem fet nosaltres abans de dirigir-nos a la següent aturada, i darrera a Espanya d’aquesta anada a Portugal, Badajoz.

Badajoz el teníem pendent des de la nostra visita a las Hurdes on vam conèixer Cáceres i Mérida, així que hem tancat un cercle, i en certa manera, una altra comunitat autònoma, que no vol dir que deixem de visitar-la, però sí que hem fet els nostres mínims.

Després de vorejar una part de la ciutat veient la seva muralla, la que era la més llarga d’Espanya, a l’alçada del pont d’Autonomia, ens hem enfilat al casc històric on hem tingut la xiripa de trobar un lloc per aparcar a la plaça de San José després d’esquivar un “gorrilla” que hi havia a la Alcazaba, així que hem aparcat de franc i al costat de la plaça Alta, que és brutal, plena d’arcs amb motius geomètrics en vermell, blanc i negre, una arquitectura àrab (que van ser els que van fundar la plaça) amb un contingut molt fotogènic i amb edificis nobles i governamentals.

Vam recòrrer el carrer Brocense, el que podríem dir que ha de ser un carrer “transgressor” i zona d’oci, plena de bars i restaurants, però a les 4 de la tarda del primer dia de Juliol de calor verdadera, 36º, la gent estava a casa i la ciutat, que ens sembla molt més bonica del que pensàvem, recorda a l’època del confinament.

Hem arribat a la plaça d’Espanya, amb la catedral i l’ajuntament, tot molt senyorial però no tan maco com la plaça alta, clar que havíem posat el llistó molt alt només començar, i que els anuncis de VOX, força presents a la zona tampoc ajuden gaire.

De manera que hem decidit vagarejar una mica, trobant-nos una ciutat molt moderna amb botigues xules (d’altres molt carrinclones tot sigui dit) i recons ben bufons, alguns dels típics com la plaça de la Soledad amb l’edifici de la Giralda, anomenat així per la seva semblança al de Sevilla i un parell de monuments més, però també hi ha reconets particulars que semblen patis andalusos, amb flors al carrer on la gent deu sortir a fer la xerrada, fer gresca o el que sigui, això sí, segurament quan passa la calor, doncs la temperatura ens ha matat i quan hem rematat la visita pujant a l’alacazaba, la torre i fortalesa que van originar la ciutat, ens hem quedat amb les vistes de la ciutat i una mini passejada per la muralla, com diem, entre la calor i que està en plena reconstrucció, hem reculat per la porta del Capitel fins el cotxe, amb el que després d'una estona vam sortir del casc antic per la puerta de las Palmas, un dels símbols de la ciutat malgrat que la seva darrera restauració, a ulls de la Mireioneta, li dona un aspecte de “cartón piedra”.

Un cop a fora, si per entrar teníem el pont de la Autonomia, al sortir teníem el de las Palmas, un altre dels més representatius i el qual hem deixat enrera igual que Badajoz i Espanya per arribar a Portugal. Objectiu complert, però mig viatge per endavant!