Amb l'avi PER Portugal

L’entrada a Portugal, sense cap tipus de frontera no va suposar cap canvi a primera vista, les finques passen a dir-se Quintes i les carreteres són una mica més dolentes, però el paisatge, de secà amb enzines aquí i allà però amb més aigua de la que pensàvem i la calor al Alentejo, que ens ha acompanyat tots eld díes, és una prollongació d’Extremadura.

Vam vorejar Évora, de manera que vam veure la seva muralla i l’aqüeducte d’aigua de Plata que abastia la ciutat al segle XVI, però passem de llarg amb l’objectiu de recòrrer els quilòmetres que faltaven de la turística Ruta Nacional 2 i arribar a Torrao, el nostre poble Alentejano, que pertany al municipi de Alcaçar do Sal, i clar exemple de les seves cases encalades de blanc amb detalls majoritàriament blaus i algunes altres d’un to ocre i sostres de terracota, aspectes d’una arquitectura que sembla colonial centre americana, de Guatemala, Mèxic o així.

Torrao té una passejada, sense cap interès especial, com diem, per fer-te a la idea dels pobles de l’Alentejo, però sí que és cert que un cop t’hi fixes, veus que hi ha moltes cases molt deteriorades, el poble està a mig reformar, es reparteixen per igual els edifics reformats, els que estan en mal estat i d’altres directament abandonats.

El primer dia sencer a Portugal va ser molt complert, pel matí vam visitar Évora, que ja ens va agradar abans de començar la passejada “oficial”. Un reguitzell de carrers, places i edificis blancs ens va transportar de cop a l’edat mitjana, època de cavallers, batalles i fronteres per delimitar.

Després d’esmorzar a la preciosa plaça d’Alvaro Velho, la Mireioneta i un servidor vam deixar a la resta de grup per visitar les esglesies de Gràcia i la de san Francesc, on ja vam veure rajoles (azulejos) a les capelles interiors i motius manuelins, cordes i demés, a l’exterior, també vam fer cap al mercat del primer de maig (força pobre la veritat). Ens vam saltar l’ossari de san Francesc perquè amb el de Praga considerem que ja en tenim prou (fan força angunia la veritat).

Després, i ja amb l’avi, que va fer un súper esforç, vam passejar pel casc antic, començant per la plaça Giraldo, el centre neuràlgic de la ciutat amb la seva font i l’esglesia de Sant Antoni, la foto típica de la ciutat, però a nosaltres ens va agradar gairebé més l’altra banda de la plaça amb edificis nobles i els carrerons del voltant amb botigues maques, bars i restaurants.

Vam seguir vagarejant per Évora tot buscant l’ajuntament on hi ha unes ruïnes romanes, però actualment no es poden visitar per reformes a la casa de la vila, de totes maneres, la volta ens va servir per veure un bon grapat de racons d’aquells que tant ens agraden.

La passejada va continuar arribant al temple romà d’August, que no d’Atenea, un temple romà del segle I a.C. que, tot sigui dit, no és espectacular, cosa que t'esperes al comparar-lo amb el teatre romà de Mèrida, però per antiguitat i importància les restes de les columnes del temple són un dels símbols de la ciutat igual que els edificis propers de la universitat, l’esglesia de sant Joan o la Sé, la segona catedral més gran de Portugal i amb una façana molt “castellana” amb la que vam tancar la visita a Évora, la capital de l’Alentejo.

De nou al cotxe vam conduir fins l’embassament d’Alqueva, un embassament al riu Guadiana entre Espanya i Portugal que és el causant del regadiu a la zona, és l’embassament més gran d’Europa Occidental amb 250km2. Permet regar 110000 hectàrees, el funcionament d’una central hidroelèctrica per abastir d’energia a una ciutat de 180000 habitants.

Però a banda de les dades, la configuració del terreny, combinant tota aquesta quantitat d’aigua i el verd als voltants forma una imatge paisatgística molt bonica, que vam poder veure des de l’alçada de Monsaraz, el poble que la gestiona, un poble tipiquíssim de l’Alentejo, amurallat i preciós, amb restaurants i botigues maques on vam dinar i passejar pels seus carrerons blancs fins arribar al castell que ofereix de nou vistes magnífiques del riu i on la seva plaça d’armes s’ha reconvertit en plaça de braus (les corrides són típiques en aquesta zona) amb torils i tot. Una imatge ben graciosa.

Un cop vist el poble, vam baixar a la platja fluvial, i és que s’ha aprofitat aquesta presa per crear a diferents pobles zones de bany. La de Monsaraz és top, doncs hi ha sorra de platja, però també zones d gespa amb parasols gratuïts com si estiguessis al Carib, i tots els serveis necessaris en una platja on ens vam banyar com reis en una aigua que, com és un riu, no és salada. Hi vam estar de perles.

Per rematar el dia vam agafar un veler (que va anar a motor) per fer una volta pel riu, on ens van explicar la història de la zona i la presa. Al ser en portuguès no ens vam enterar gaire, però sembla que hi ha uns quants edificis, sobretot a la banda espanyola, que van quedar enfonsats al crear l’embassament.

El vaixell ens va portar a la minúscula illa daurada, on vam gaudir d’una altra estona de bany, fins i tot l’avi es va ficar, en una aigua que depenent de la corrent era freda o calenta, i que amb els minerals i la llum del Sol, fa l’efecte que hi hagi or, d’aquí el seu nom.

Un cop refrescats, cosa necessària per soportar els trenta i molts graus que vam patir tot el dia vam tornar cap a casa veient des del cotxe el menhir que hi ha ben a prop de la platja. Això i una hora de conducció, cara al Sol, van tancar un dia tan maco com complet.

L’endemà vam canviar de sentit i vam conduir entre arrossals cap a l’Atlàntic, primer vam vorejar la banda sud de l’estuari del Sado, aturant-nos al poble de Carrasqueira, que pertany a Comporta per contemplar el port palafític, un moll de fusta en actiu (però amb molt poca activitat) on els pilons estan clavats al fang, una estructura que sorprèn que s’aguanti dempeus, i una de les imatges d’aquest viatge.

Després vam recòrrer la península de Troia, una llengua de sorra entre l’estuari i l’oceà de 20 quilòmetres de llarg i només 1 d’amplada (en promig), que és un dels llocs d’estiueig més top de Portugal, on hi ha (i n’hi haurà més) un grapat de resorts i urbanitzacions, per sort totes fetes amb molt d’estil, i amb relatiu poc impacte a la zona per gaudir de les seves platges.

Nosaltres vam arribar a Troia, el poble de la punta i on s’hi pot creuar a/des de Setubal, un poble molt tranquil·let on vam donar una volta, però el millor va ser la seva platja, gran i separada del poble per una duna de sorra blanca.

Després vam recular amb el cotxe i després de dinar i veure més cigonyes que camps d’arròs (i camps d’arròs n’hi ha molts) vam anar a la platja de Carvalhal, la platja on, en principi hi ha més activitats dins del reguitzell de platges que hi ha a la línia de la costa atlàntica. No vam trobar cap activitat de les que buscàvem, però ens vam quedar, doncs la platja és molt bonica, passant els camps d’arròs i la duna que l’aïlla, sorra blanquíssima (i finíssima), serveis ben posats i aigua molt neta i d’un blau prou maco.

I com no vam trobar l'adrenalina que buscàvem, la vam haver de fabricar nosaltres, vam estar jugant a pales i, sobretot, vam estar “caçant” onades, els nens, malgrat algun que altre “revolcon” s’ho van passar pipa, això sí, crec que encara tenen sorra enganyada al cos.

I que vam fer quan ja havíem tingut prou platja? Fàcil, més platja, vam pujar una mica per la costa fins a la platja de Comporta, la que és, en principi, la més “trendy” de Portugal, a veure, la gent potser sí que era més cool que a la de Carvalhal, però la platja és practicament igual que l’altra... val, els locals eren més guais, però no és el que buscàvem i després d'uns pocs minuts ens vam enretirar.

Va ser el moment de tornar cap a casa, queda pendent tornar i explorar algun tros de platja més verge, és a dir, al llarg de la península de Troia vam veure cotxes aparcats a la vora de la carretera i suposem que la gent deu entrar a la platja “campo a través” per tal d’estar en un tros de platja totalment verge i sense ningú més a prop. Faltava alguna cosa per tornar al Alentejo no? Doncs ja la tenim.

Vam tancar el dia amb una altra passejada per Torrao, on vam pujar fins el graciós dipòsit d’aigua que hi ha a la part alta del poble, i sopant a la seva plaça major, confirmant el dit, amb una bona inversió seria un poble molt més turístic, però segurament menys autèntic i més car.

Avui hem recollit d’hora i hem esmorzat a Torrao abans de començar a tornar. Abans de creuar a Espanya però, hem tingut temps d’aturar-nos a Estremoz, un poble alentejano típic i que és un important productor de marbre, sembla que rivalitza amb Carrara. Allà anàvem amb la intenció de veure un el llac de la Guadanya, totalment fet de marbre... però vaja, que no té gaire res, és molt més maca la composició del llac amb el poble al darrera i el castell dominant-ho tot, que la visió propera del llac. Si no sapiguessis que és de marbre no li donaríes cap importància.

La darrera aturada a Portugal ha estat a Elvas, el primer / últim poble, segons es miri la frontera, una ciutat UNESCO on ens hem aturat només a veure l’impressionant aqüeducte construït al segle XVI i que és una obra d’art.

Hem tornat a Espanya i hem arribat fins a Trujillo, on hi havíem estat quan en Pauilolo era una mandarineta, hem aparcat i vist de nou la seva magnífica plaça major, amb l’estatua de Pizarro, la catedral, els soportals anb les parades de mercat marcades per producte i l’hotel on havíem dormitm i vist la processó fa 14 anys. Després de dinar hem agafat el cotxe per fer quilòmetres i quilòmetres fins Villanueva de la Torre, a la província de Guadalajara, on som ara i on tancarem el viatge.