Amb l'avi retornats de Portugal

Per tal d’evitar les hores de Sol i màxima calor, la Mireioneta i un servidor vam sortir ahir ben d’hora cap a Guadalajara, el poble de Villanueva de la Torre no ens donava cap alicient per visitar-lo i, ja que hi érem, crèiem més oportú anar a la capital, Guadalajara, aquella ciutat que travesses per al A-2 direcció Madrid i que així d’entrada no crida gaire l’atenció, bé, sí que la crida però no precisament perquè la visitis.

No direm que Guadalajara es pugui considerar una ciutat per ser col·locada en un rànquing de millors ciutats, però després de la visita, o millor dit, poc després d’haver-la començada, la nostra opinió de la ciutat va canviar a millor.

Vam aparacar a l’avinguda de l’exèrcit, al davant del quartell militar que suposem que li dona nom i que està dedicat al militar Don Pedro de Vives y Vich, un nom força català i que ens sorprèn que estigui allà, però no és el quartell el que ens fa arribar allà, si no el Palau de l’infantat, una autèntica joia i que si estigués a una altra ciutat seria un edifici molt més conegut i reconegut.

El palau, del segle XV, mig gòtic i mig renaixentista té una façana espectacular, plena de pedres tallades a rombs com l’edifici de les contxes de Salamanca que conjuga molt bé amb la porta i la galeria superior tallades magistralment. Una autèntica passada visual.

Després de gaudir d’aquest edifici, l’adjacent torre d’Alvar Fáñez, una de les restes de la muralla romana i anomenada en honor al castellà que va liderar la reconquesta, i el jardí àrab que l’envolta, ens semblen poc, malgrat en una altra circumstància haguèssim obert més la boca del que ho vam fer.

Tot dirigint-nos cap a l’ajuntamanet i amb la sorpresa de viure que els edificis de la zona eren força "setenteros", vam trobar-nos la biblioteca municipal construïda al Palau d’Ávalos i amb la bonica escultura de la dona que fila davant seu, l’esglèsia de la Verge Antiga i el mercat municipal. Tots els edificis contruïts en una varietat de l’estil castellà, amb les seves pedres grogues però amb maons més petits i més vists, un estil que acompanya a molts dels edificis que veiem durant la resta de la passejada i que a la Mireioneta li agraden més que a mi perquè fa prevaldre més la bellesa de la pedra castellana.

Després d’esmorzar, no al mercat, doncs l’interior és molt justet i per menjar no té més que un forn amb coses dolces, vam arribar, a la plaça major, construïda gràcies a un dels Mendoza, la família més important de la vila i que va viure al Palau. Actualment a la plaça i al carrer Major que la travessa hi ha l’ajuntament i alguns edificis amb soportals, dels més macos de la ciutat.

Vam seguir la passejada per Guadalajara, travessant primer uns carrers de la Guadalajara “underground” amb bars i restaurants que segurament tenen més ambient de nit que de dia, però és que vam al·lucinar una mica doncs Guadalajara, com ens va passar a Badajoz, estava molt i molt buida, fins passades les 10 del matí no vam veure que la ciutat es comencés a aixecar.

Després de la “zona de marxa”, vam sortir a la zona més monumental pel palau de la Cotilla, el qual malhauradament no vam poder visitar per dins, i és que els seus propietaris, els marquesos de Villamejor, van viure fora d’Espanya i al tornar van decorar una sala amb paper d’arròs xinès que sembla que és una meravella i molt estrany a Europa.

A partir d’allà, entre diferents monuments religiosos, civils o militars, ens van agradar especialment la concatedral de Santa Maria, un edifici mudejar del segle XIV, estil molt visible a les seves portes i amb uns picaports per entrar a cavall molt alts que combinen amb un estil més castellà i una taulada que no sembla en absolut una esglesia. L’interior però, no té cap mena d’interès.

Per darrera de la catedral, el carrer de Salazaras, que ens va encantar per maco i medieval, ens va portar a la torre d’Alamin, una altra torre de la muralla amb un mini pont que accedia al convent de San Bernardo.

Vam rematar l’anada de la passejada arribant a  la porta de Bejanque, també d’entrada (o sortida) de la ciutat medieval, la qual, malgrat també sigui sòbria ens vam sembla força elegant i maca.

A partir d’allà vam vagarejar per la ciutat, trobant-nos des de descampats a carrers bufons fins arribar a l’inici (o final) del carrer major, on vam anar fins la plaça de santo Domingo, on hi ha l’esglesia del sant, però ens va agradar més l’ambient de la plaça i el monument als professors, un tronc d’arbre tallat amb forme d’escalinata on els esglaons són llibres, tan bonic com original.

En aquell punt vam recular pel carrer major, de nou, amb edificis nobles i religiosos fins que vam arribar al palau de l’Infantat, el qual ja havia obert i, com era gratuït, hi vam entrar, cosa també bona per evitar la calor.

El palau va ser bombardejat durant la Guerra Civil i es va perdre part de l’interior, que s’ha transformat en el museu de Guadalajara, on es conserven objectes trobats al llarg de la història i on destaquen algunes pintures molt “florencianes”.

Però la part bona ve al patí dels lleons, un pati molt i molt treballat amb amb dos pisos de balcons amb lleons esculpits a la balconada del primer pis i hipògrifs al segon. Preciós, fins el punt d’entendre com Felip II i Felip V van triar el palau per celebrar el seu casament.

Vam seguir la visita per les sala dels frescs, on n’hi ha de diferents i força ben parits la veritat. En una de les sales, vam assistir a una explicació molt entretinguda del fresc que hi havia al sostre i que explicava la història dels diferents Mendoza il·luminant les deiferentes imatges una a una.

Després de pujar al segon pis per veure el pati des de dalt, vam tancar el palau veient l’exposició temporal “Mujeres Libres”, una exposició senzilla però molt interessant sobre aquesta associació anarco sindicalista formada per i per a dones i que va actuar ni més ni menys que durant la guerra civil fent activitats diverses per ajudar a les dones, des d’una revista fins a treure-les de la prostitució. L’exposició guai, i la bandera de l’agrupació, encara més.

Un cop acabada l’exposició, pràcticament podem dir que vam acabar també el palau, Guadalajara, i el viatge, doncs vam tornar a casa cansats després d’un viage exigent i amb molta calor, de manera que vam dedicar la resta del dia a gaudir de la casa. Barbacoa, piscina, Eurocopa i descansar.

Però com hem dit, el viatge estava només “pràcticament” acabat, i és que avui hem sortit l’abans possible però ens hem desviat, encara a la província de Guadalajara, direcció Brihuega, per tal de visitar els camps de Lavanda que es cultiven allà des de que als anys 60 del segle XX, un professor plantés uns esqueixos que va portar de les seves vacances a França. Posteriorment, un perfumista de Loewe ho va convertir en el que són avui dia, unes plantacions de moltes hectàrees que serveixen per extraure aroma de lavanda i per dinamitzar el turisme a la zona, doncs el color morat tenyeix una bona zona que és visitada per molts turistes.

Al poc de sortir de la carretera hem començat a veure alguns camps petits, tots florits però de poca extensió. Cosa que ha canviat quan hem arribat a un dels punts famosos que teníem marcats al GPS, un on ja hi ha un pàrquing habilitat i que és una extensió enorme amb petites ondulacions. Hem discutit sobre el tamany de les plantes, que als Pous els hi semblen petites. Jo crec que ja són així.... però “para gustos los colores”. En el que sí hem estat d’acord però, ha estat en el fet que els camps perden “lluentor” al apropar-te (que jo crec que a la Provença també) i que aquests però, no estan tan ben cuidats com els gavatxos, permentent molta més “quisca” entre ells.

El que és indubtable és que florits ho estan a tope, i un cop ens hem fet les fotos de rigor en aquest punt turístic, hem agafat el cotxe seguint la carretera i sense parar de veure camps, però el millor ha estat quan en un punt ens hem ficat en un camí de servei i ens hem trobat amb un parell de camps molt florits i macos per a nosaltres sols. Una imatge fenomenal que hem pogut retratar i una olor que hem d‘intentar recordar.

Amb els camps de Lavanda més que vists, hem tornat a l’A2 i hem seguit tornant cap a casa, cosa que hem fet amb una única i tradicional aturada a Calatayud. Una parada curta, per dinar i veure una miqueta del centre, el qual sembla que comencen a arreglar, hem vist una mica de xapa i pintura a la plaça major i voltants, però on continuem veient molts edificis (macos) amb un altíssim nivell de degradació, molts estan molt i molt torts. Esperem que aquesta remodelació continui i que l'única cosa que hagi acabat sigui el nostre segon viatge “amb l’avi”.