Kyrenia

Entenem per Kyrenia la zona del nord de la República Turca del nord del Xipre, és a dir, tota la zona encabida entre el mediterrani que encara a Turquia i les muntanyes dels 5 dits, que segons la Mireioneta recorden a Costa Rica amb molta més polució. No sabem si tot és Kyrenia o si Kyrenia és més que això, però per nosaltres ho será.

Aquí vam arribar divendres des de Salamis, i hem estat tres díes sencers explorant-la. Ens ha agradat força i sorprès encara més, com ja hem dit diverses vegades, el turc sorprèn perquè tenim la connotació musulmana molt associada, i tot i que ho té, hi ha moltes altres coses “que no esperaríes” i com acostuma a passar... les barreges donen bons resultats.

El primer dia ens ho vam prendre amb molta calma, el dia anterior havia estat molt dens i els nens havien acabat destrossats, de manera que vam fer una mica de logística pel matí i vam acabar fent un brunch a casa on no vam ser capaços d’encendre els fogons i vam acabar menjar menys del previst sabent que hauríem de completar el menjar...

... així que passat el migdia vam sortir cap a Kyrenia, o Girne en turc, la ciutat i capital de la regió. Vam aparcar a tocar del seu castell al port, un port encisador que ens va enamorar a primera vista. Preciós. Però entre la calor que feia, que els nens tenien gana i que semblava que el cotxe no estava ben aparcat, vam tocar el dos ràpidament. Per Girne tornaríem a passar... aquella mateixa nit.

I és que teníem un objectiu en ment, al nord de Xipre (o la República Turca del Nord de Xipre) hi ha una associació que s’encarrega de la preservació de la tortuga verda a Xipre. Gestiona la posta d’ous de les tortugues i el naixament de les cries durant juny i juliol, i durant agost i setembre fan una activitat on xequejen els diferents nius a la sorra de Turtle Beach mirant si hi ha tortugues que no han pogut trencar l’ou, i si és així, les ajuden a sortir i a anar cap al mar.

El tema és que aquesta activitat no la fan cada dia, i una de les activitats logístiques del matí havia estat trucar per saber si la feien... BINGO! Així que després de la visita exprés a Kyrenia, cap a Turtle Beach hi faltava gent.

Vam arribar molt d’hora, de manera que ens vam trobar una platja verge, amb un restaurant això sí, on vam fer un segon dinar mentres debatíem sobre el lloc. Estava clar que l’aigua perdia contra qualsevol de les anteriors platges on ens havíem banyat a Xipre fins ara, però el lloc. Una platja salvatge, amb una duna darrera i les muntanyes com a teló de fons... estava força bé. La llàstima era que mirant cap a ponent, un conjunt de fàbriques amb dues xemeneies fumejant li treia molt romanticisme al lloc. Tocava mirar cap a l’altra banda, on la badia acabava en un conjunt de roques cap on vaig anar a explorar.

De camí per la sorra, molts nius de tortugues protegits de gossos, ocells i de la criatura més perillosa, l’home. I al arribar a les roques, modificades oniricament pel vent, una criatura misteriosa i terrorífica a la sorra. Pensava que era un cargol de mar però al anar a agafar-lo... era tou i viscòs... Semblava extret d’Stranger Things... tot i que potser era un calamar sense potes... no sé.

Vaig pujar per les roques gaudint de les seves formes i d’un petit jaciment d’una cosa blanca a sota.. sal, marbre, calci... tampoc ho sé, però els ulls se'm van anar cap a la següent badia, en forma perfecte de mitja lluna i molt bonica.

Vaig tornar amb la resta de la famila i encara vam tenir temps d’un bany a la platja, l’aigua estava molt calenta abans que comences l’espectacle...

Les monitores d’Spot, que és com s’anomena l’associació, van escarvar en un niu de tortugues i van rescatar unes poques tortugues treient-les dels seus ous (diferents grups van escarbar nius a altres zones), i ens les anaven ensenyant mentre responien preguntes. Bàsicament ajuden a sortir a les que no poden i tenen un control dels nius per saber de quina tortuga són. Els biòpsien. Així saben que algunes tortugues hi tornen cada any (n’hi ha que han tornat des de fa més de 25 anys). I que sí, que són tortugues febles però que la tortuga verda està en perill d’extinció i que més val salvar la vida de totes les que es pugui. De totes maneres, només veure-les nèixer, ja ves alguna amb molta energia, però d’altres que no fa pinta que durin gaire.

I després d’una pausa, quan va passar el Sol tocava la segona part de l'activitat, la presentació de les tortugues que havien salvat els últims dos díes i... deixar-les en llibertat, posant-les encarades al mar i veure com si ficaven de pet fins que la corrent les portava a ves a saber on, per a tenir una vida lliure i merescuda... Tota l’activitat va ser bonica, però aquest va ser un moment molt emocionat.. on de nou, algunes van anar a tota pastilla a retrobar-se amb els milers de tortugues que hi ha al mar, però d’altres gairebé van ser ficades a l'aigua pels voluntaris d’Scop, és el cicle de la vida, segurament alguna ja és morta, però valdrà la pena per les que es salvin.

Després d'aquesta excursió tortuguil fins el mar nosaltres vam retornar a Kyrenia per tancar el cercle. Aquest cop vam aparcar a un pàrquing a dalt del port, on al sortir la barrera estava aixecada i vam marxar sense pagar res. Entremig vam veure el port i els carrers del voltant i vam confirmar el nostre amor per Girne, com acostuma a passar en aquests llocs de port, a les nits d’estiu llueixen al màxim, i el petit port amb forma de ferradura de Kyrenia i els locals ben posats al seu voltant fan de Gyrne un lloc ideal per gaudir de l’estiu. Nosaltres ho vam fer una estoneta. Vam baixar al port, el vam voltar, vam anar fins el seu castell i vam pujar fins el cotxe gaudint de les seves vistes des de diferents llocs.

Un dia més que acabàvem cansats, vam retornar cap a casa, no havíem estat moooooltes hores d’excursió ni havíem fet grans passejades, però la platja cansa, ens ho notàvem.

Ahir vam anar cap a l’est de l’illa per explorar la regió de Karpaz, una península, coneguda localment com el mànec de Xipre. Curiosament, un cop vam passar Kyrenia, la carretera es va anar buidant progressivament de cotxes però estava en millors condicions fins que la conducció es va convertir en un autèntic plaer. Vam anar sols al costat d’una costa escarpada on cales d’aigua blavíssima es succeïen una rera l’altre. El paisatge terrestre, àrid però ja amb alguna mostra de vegetació i amb diferents "marines" urbanitzacions luxoses, moltes d’elles molt glamuroses, i la majoria encara construïnt-se promogudes per jueus, russos i turcs amb pasta. La veritat és que les cases a Xipre ens han agradat molt, tenen un estil grec, a base de cubs molt elegants, i és cert que tenen molt terreny, però a veure com està en 20 anys una de les zones més verges que deuen quedar al mediterrani. Maleïts diners!

Però nosaltes al nostre, gaudint com nans de l’excursió no vam passar cap poble en més d’una hora i un cop passat, i parats doncs la Mireioneta va entrar a veure l’esglesia ortodoxa, 30 minuts més (aquests temps dits així a voleo) fins a Dipkarpaz, el poblet que és la capital de la regió i on ens va rebre, a part d’un control policial, una esglesia ortodoxa i una mesquita que cridava a l’oració, una al tocar de l’altre. I és que a Dipkarpaz conviuen feliçment grecs i turcs, i és que tots són xipriotes en el fons. Ojalà aquesta harmonia s’espandeixi a la resta de l’illa el més aviat possible.

Un cop dinats al bar grec, doncs la tradició diu que els locals van a un bar grec o turc un davant de l'altre, segons en quin toca l’ombra, vam continuar conduint, ja per una carretera en unes altres condicions per arribar-nos a la costa sud, aixó és molt estret eh! I resseguint aquesta costa, també amb platgetes d'aigües turqueses, i veient una vida rural amb pagesos, ovelles, cabres i rucs, dels que diuen que són salvatges, malgrat es posen a la carretera a demanar-te menjar i fins i tot hi ha tenderetes on et venen menjar per ells (així de salvatges són) vam arribar al monestir de san Andreas. Un monestir ortodox que destaca sobretot per estar la seva ubicació encarat al mar.

Finalment vam sucumbir a comprar menjar pels rucs, ja no fan una altra cosa i als nens els hi feia gràcia (sobretot a l’Aranete), i mira, la imatge de tenir un cap de ruc dins del cotxe també ens l’emportem cap a casa, malgrat esperem que això també evolucioni al pais el més aviat possible.

Als 15 minuts de començar a tornar vam fer una aturada a la Golden Beach, una platja verge de sorra daurada i aigües transparents però que no ens va semblar de les millors, com havíem llegit, tot i que si que hi havia molt poca gent, semblava que ja havia viscut els seus millor moments i hi havia força brutícia, que per desgràcia, és una cosa força comú a Xipre. Hi vam estar una estoneta, doncs no volíem fer tard, però hi havia onades i als nens ara els hi agrada que el mar estigui una mica picat per poder jugar a passar-les.

Ja tornant vam fer una nova aturada a un xiringuito molt graciós amb vistes al mar que la Mireioneta havia vist a l’anada. Quan anàvem a marxar vam veure que hi havia una cova a la muntanya al davant i una ruta per pujar-hi...

... i cap allà que ens vam enfilar en Pauilolo i un servidor, de camí vam fer grup amb dues parelles més de pare i fill, tots vestits més de platja que de muntanya i ens vam liar en una pujada que tenia moments de força dificultat. A mig camí vam pensar de recular, doncs ja es veia que si la pujada era complicada, la baixada seria pitjor, i més amb crocs, però com els altres seguien tirant en Pauilolo no va voler ser menys.

Vam arribar a la caverna sense patir en excés més que pel temps emprat. Allà ja sí que vam tornar, algú va allargar la volta, però nosatres teníem molta estona de cotxe encara i la resta de l’equip ens esperava a baix. I arribar a baix era el tema.

La baixada complicada, trams molt empinats on calia posar el cul a terra, zones que relliscaven, esgarrapades arreu amb la vegetació... i un camí que no es veia, de manera que vam anar una mica muntanya a través. Per sort, no vam patir més danys que esgarrapades, brutícia i la meva samarreta taronja de Nice Catch que ja reposa a la paperera després d’un viatge de 17 anys de vida entre NYC i Xipre i que es va esgarrepar en la baixada. Bé, ja estava mooooolt gastada.

Un cop al cotxe, llavors ja sí. Tirada llarga fins a casa amb una posta de Sol pel mar espectacular que va  fer que el cansament no és notés tant una estoneta, i completés un altre dia preciós.

Avui ha estat el darrer dia sencer a Xipre del Nord, i com demà tindrem tute ens l’hem amb calma, però amb moltíssima calma. La idea inicial era recòrrer la costa oest i fins i tot visitar algun poble i algun monestir o temple, però després del tute d’ahir vam decidir que buscar una cala ja ens anava bé i finalment hem acabat al Club Sunna's a Lapta mateix gaudint de la seva platja d’aigua transparent i les seves dues cales d’una aigua totalment cristal·lines. Sí, un plan molt més pijo del que acostumem a fer, però estaven molt ganduls i ens feia cosa no trobar cap accés a una cala decent (com ja ens va mig passar ahir).

Així que de la tumbona a la platja i de la platja a la cala. Hem sortit del Sunna’s per anar a dinar al restaurant Calamari, a 500 metres, i després hem tornar a fer el panxing més absolut. Hem descansat, ens hem banyat i l’Aranete a fet una senyora piscina a la sorra. Felicitat màxima quan fa coses de nens i fa de nen.

A mitja tarda hem tornat cap a casa i hem estat fent coses “de logística” a banda d’anar a fer un cafè per Lapta i tancar aquesta part del viatge, tot i que no del tot la República Turca del nord de Xipre, doncs demà tindrem, un dia “dividit” entre aquests dos “països” i mai millor dit.