De memòria diria que no treballàvem de viatge des de Menorca, i em fa mandra mirar-ho la veritat. Les noves normes de feina i les “obligacions” dels nens fan que es compliqui molt el poder fer de nòmades digitals. De totes maneres, amb una mica “d’enginy” vam poder gaudir d’una setmana a Sete, França, el poble que domina l’estany de Thau i el que havíem vist força vegades des de l’autopista o quan anàvem a veure dinosaures al seu “Villarriba”, Meze.
Com està sent un
estiu una mica estressant, i no acabem de fer net i descansar, vam acabar
sortint dissabte un pèl més tard del previst i amb el dubte etern de massa
d’hora per dinar a Espanya, però si passem la frontera serà massa tard per
dinar a França.
Ens va guanyar l’espanyolitat (i que
realment era molt d’hora) i vam seguir fent quilòmetres fins aturar-nos a
dinar en un xiringuito a peu del canal de Midi a Villeneuve de Beziers on no
parava de passar gent en bicicleta o vaixells turístics que encara no entenem
com hi cabien per sota del pont de Caylus que permet travessar el canal.
Un cop dinats, un
dinar que va ser llarg per culpa del servei vam tornar al cotxe per fer els
darrers quilòmetres fins al nostre destí. Vam travessar l’Herault per un lloc
molt bonic amb embarcacions a banda i banda del riu. I mira que tenen rius a
França eh!
Finalment vam arribar a l’estany de Thau, que ens va rebre amb restes de les seves salines a banda i banda de la carretera que separa l’estany del lido, la platja de 12 quilòmetres, una carretera on esperàvem tenir aigua a banda i banda però que si bé si hi era, com passa sovint, no la vèiem.
Finalment vam
arribar a la nostra casa a Sete, en una urbanització a les afores però a
prop de la platja. Ens vam instal·lar, vam anar a comprar al Lidl tot
veient que estàvem en un poble d’aquells turísics, i ens vam quedar a descansar
i a gaudir dels JJOO, que també els havíem de compaginar amb el turisme i el
treballar.
Dilluns vam estar
treballant i seguint els JJOO durant el dia, val, també vam anar a la piscina,
però és que feia molta, molta, moltíssima calor, i per la tarda vam començar el
turisteo, i clar, com nosaltres som com som, estant a un poble de platja,
com vam començar? Anant al punt més alt, al turó de Saint Claire que domina, i
parteix la ciutat.
Després d’una pujada molt empinada (la vam fer amb el cotxe eh!) i de carrers estretíssims gràcies a l’ajuntament de Sete que s’ha dedicat a posar pilones als carrers, suposem que perquè la gent no s’embali, però dificultant el pas a dos vehicles en sentits oposats, vam arribar a aquest mirador en 360ª de l’estany, el mar, i la ciutat de Sete amb els seus diferents ports i canals que l’atravessen, doncs Sete va ser creada al segle XVII pel Rei Lluís XIV per donar sortida al mar al canal de Midi, i d’aquí que estigui esquitxada de canals que, segons els locals, la converteixen en la Venècia del Llanguedoc. A veure, Sete té el seu punt però ni de conya és Venècia.
Les vistes, sense
ser espectaculars, estan prou bé per justificar la pujada i entendre on estàs, el que fora una antiga illa mediterrànea, els boscs de pins al voltant de la
muntanya ho demostren, que es va connectar artificalment a terra ferma pel Lido.
A banda de les
vistes, una creu blanca molt gran marca el punt més alt de la vila, i una
església, la de Saint Claire, més maca per dins del que sembla amb pintures i frescs
molt originals, completen la visita.
La següent
aturada va ser al costat del Théâtre de la Mer, una de les icones de Sete, una
antiga fortalesa que protegia la ciutat d’atacs invasors tant terrestres com
marítims i que actualment és el recinte d’activitats festivaleres de Sete. I
clar, a un poble de platja a ple estiu, doncs activitats hi havia, de fet, l'endemà tocava en Chucho Valdés, de tal manera que ens
vam haver de conformar veient l’antiga fortalesa per fora (tampoc hi haguèssim
entrat) i les seves vistes al mar, que sempre donen serenor.
Seguint la
carretera una mica més ja es divisava el centre de Sete, primer el port de
pescadors amb el far de sant Louis, i al davant, el port esportiu, però els passem de
llarg per endinsar-nos al canal Royal. El tros, amb diferència, més bonic i
genuí de Sete.
El Cadre Royal és
el canal principal i que des del port de pesca fins l’estany de Thau mostra la
part més glamurosa de Sete, amb embarcacions de tot tipus amarrades a les seves
ribes, i edificis molt venecians al seu voltant, és on s’enten el pseudònim de
Venècia del Llanguedoc. Bé, que tots els locals siguin restaurants i que
estigui ple de turistes també ajuda.
L’endemà vam
repetir l’esquema, feina, jocs olímpics i piscina durant el dia, i a mitja
tarda, quan el Sol començava a baixar, cap a Sete. En aquesta ocasió vam
aparcar al barri de la Plagette, un dels que dona a l’estany a l’altra banda
del canal reial, una zona molt més humil, totalment de pescadors. Allà ens va
sorprendre una espècia de gimnàs on un grup d’homes feien com un torneig de
justes medievals però amb la diferència que el cavall estava reemplaçat per una
plataforma amb rodes arrossegada per la resta de nois. Curiós.
Vam tornar cap a casa tot tenint l'oportunitat de veure com s’aixecava el pont mòbil, el mateix que en Férran se’l va trobar aixecat ahir quan el volia travessar amb la bici i va haver d’esperar una estoneta, llàstima, si ell haguès avançat la ruta, o nosaltres l’haguèssim retrassat, ens haguèssim trobat allà.
Dimecres vam
canviar la rutina, la Mireioneta i un servidor ens vam llevar d’hora i vam anar
sols a passejar pel Quartier Haut de Sete, el que vindria a ser el casc antic
(amb el permís del canal i voltants), aixecat en un costat del mont saint
Claire hi ha el “barri MACO” de Sete amb tallers, artistes, botiguetes... i diem MACO perquè, malgrat s’observa al
llarg de la ciutat, és en aquests carrers on hi ha més expressions d’art a les
façanes dels edificis, fent el que en diuen MACO que son les inicials de Museu
A Cel Obert.
Vam passejar pels carrers principals gaudint tant del mercat diari, que com sempre, com molen els mercats (francesos) i també del mercat setmanal que es posa cada dimecres i que li va donar encara d’un caràcter més especial a la passejada.
Després d’una
estona entre carrers, carrerons i passatges vam tornar a casa on ja hi vam estar
fins mitja tarda quan vam tornar al canal reial, doncs a l’oficina d’informació
turística una noia ens va dir que aquella tarda dins de les festes d’estiu
feien les justes al riu, és a dir, la posada en pràctica de l’entrenament que
havíem vist el dia anterior a la tarda amb les gòndoles aquelles que havíem vist el primer dia, tot quadrava. Les gòndoles, mogudes per remers i amb músics a sobre, embesteixen
una contra l’altre i els “gladiadors” amb una justa i un escut que és un dels
símbols de Sete, s’estomaquen per tal de fer perdre l’equilibir a l’adversari
i que caigui a l’aigua. Un espectacle graciós que ens va tenir distrets una
bona estona.
Quan ja ens vam cansar de veure-ho vam recular caminant pel port de pescadors fins arribar al far de Sant Louis, un altre punt ideal per veure l’abast de la ciutat i dels seus ports i on, malhauradament no vam poder pujar doncs estava tancat degut a la canícula.
Agost va començar
sent encara més calurós i per tant, encara menys mogut, vam començar el dia
anant a la platja de Sete a correr una mica, que al final va ser més d’una mica, i ens vam acabar banyant. A l’aigua s’estava de luxe. La platja en sí, molt
gran, 12 quilòmetres continus tenen, per nosaltres res d’especial però està
clar que no se li pot retreure res. I l’aigua netíssima.
Per la tarda vam
anar al canal des Quilles, a tocar de casa, un canal grandot i que també connecta l’estany amb
el mar, tot i que es veu d’una hora lluny que és de construcció recent i que és
per la gent que viu a les afores de Séte, més esportiu / d’esbarjo que una altra
cosa. El vam resseguir fins la platja, que estava a petar, i en un club nàutic
vam reservar un vaixell per l’endemà.
Però divendres,
per reunions vàries i alguna panxa “fluixa” no vam poder agafar el vaixell.
Malgrat vam trucar per anul·lar-ho, ens ho van acabar cobrant, vam trucar per
demanar explicacions i van sortir els francesos més rancis dient-nos que no era
possible i, com els agrada fer parlant només en francès i de la manera més
incomprensible possible. Després d’una discusió incòmode, la Mireioneta, que
gestiona com ningú aquestes situacions, va aconseguir no perdre els diners a canvi
de passar la reserva a diumenge. Dissabte no es podia degut al mal estat del
mar.
I al final divendres va ser un dia de no fer res total, la panxa, la calor, i les ganes de descansar
van fer que ni tan sols sortíssim de casa a la tarda vespre. De tant en tant
s’ha de parar, i això és el que vam fer.
Dissabte, i
continuant amb la calma, vam sortir al migdia direcció a l’estany, passejant
sota una solana de justícia i, potser perquè no ens ho vam saber muntar, o,
segurament per la calor, ens va semblar que tota la màgia de l’estany, es
perdia un cop a la seva riba, l’aigua no és especialment maca, no hi ha platja,
tampoc ve de gust banyar-se i, no ens va semblar gaire fàcil fer alguna
activitat que era un dels objectius. Sí que hi havia gent practicant wind surf, kite surf... però no vam
trobar on llogar res a banda que l’excés de vent ens va semblar que s’havia de
saber força per intentar-ho.
Així que vam
decidir que com a casa enlloc i si a sobre tens una piscina on de normal hi
havia poca gent encara millor. Sí, ens vam tornar a rostir en el camí de
tornada, però el “sofocon” ens va marxar ben ràpid a casa amb la piscina on vam
estar una estona llarguíssima.
De fet vam passar la calor allà i al vespre vam anar a buscar sopar pels nens i la Mireioneta i un servidor vam tornar a la Plagette a sopar en un restaurant al que li havíem posat l’ull a sobre quan vam visitar aquest barri, La Guinguette, doncs és un xiringuito a peu del llac amb vistes precioses i molt agradable, on vam estar de perles i on vam gaudir de la posta de Sol. Un lloc d’aquells molt bonics per fer de parella.
I va arribar
diumenge, havíem passat una setmana combinant feina, turisme amb molta
tranquil·litat i jocs olimpics, però sobretot havíem estat en família els
quatre, que era l’objectiu. Vam tornar a la platja i vam recollir el vaixell
amb el que vam ens vam endinsar al mar una mica tot veient Sete des del mar.
Tampoc vam fer un gran recorregut, era la meva primera singladura en solitari i
a tots ens feia respecte, però ens vam endinsar força i vam fondejar amb
l’ancla sense cap problema, de manera que ens vam poder banyar al mig del mar,
a banda de que tots vam practicar una mica de portar el timó. Esperem repetir.
De nou a port,
els nens i la Mireioneta vam fer una estona una activitat d’aquestes que et
porten en llanxa a tota pastilla mentre tu vas estirat en una plataforma i saltant
al ritme de les onades. Una turistada però els nens ho volien feia temps i així
ja estaran tranquils una temporada.
Vam recòrrer el
passeig marítim, que malgrat tampoc tingui res d'especial, no ho javíem fet fins ara, fins que vam trobar un xiringuito per dinar i, quan ho vam fer
vam tornar a casa per fer el darrer bany a la piscina (i aixi treuren’s la sal)
abans de recollir la casa i, tornar cap a la nostra, cosa que, també ens venia de
gust.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada