Un nou país... o no

Com prevèiem, avui ha estat un día de turisme 100%, i ara, a la nostra casa a Kyrenia, després d’haver arribat amb una posta de Sol impressionant, on el cel s’ha tornat vermell com si això fos la sabana africana, cansats i mirant Paycheck, som conscients que les 10 hores que hem estat explorant, han cundit molt moltíssim.

Cap a les 9 havíem recollit a Oroklini, i, per sort, el GPS se’ns ha activat abans de sortir de casa i ja no ens ha fallat en tot el dia. No sabem si és perquè el control és sobre l’àrea de Larnaca i Cabo Greco, si l’àrea de Xipre del Nord està exempte i ja funcionarà sempre... ja veurem.

Hem agafat l’autopista tal i com vam fer ahir, però ens hem desviat força abans cap “a dalt”, travessant camps molt àrids i una altra zona de la base britànica a Xipre fins arribar a la franja verda, l’àrea desmilitaritzada i controlada per les nacions unides que fa de coixí entre grecs i turcs. De fet, hem vist uns cartells de la zona que controla Eslovàquia.  Aquesta zona és més o menys àmplia en funció del lloc, pot arribar de metres a quilòmetres i conforme arribàvem a la zona turca, amb les primeres banderes a turques al voral de la carretera, hem transitat per un “corridor” on teníem la República Turca del Nord de Xipre a banda i banda.

Hem arribat a la frontera, i abans de res, un dels highlights del dia sobretot per inesperat. Hem vit un linx vagant per allà, olé! Després d’una mica de cua hem comprat l’assegurança pel cotxe, obligatòria doncs la de Xipre no et cobreix en aquesta zona del país i ens han deixat passar sense mirar-nos res més que les nostres indetificacions. Creiem que el pas ens ha resultat més fàcil al venir d’Oroklini i haver travessat per Ayios Nikolaos, la part anglesa, i lloc menys turístic que si passes per Derynea des d’Ayia Napa.

I ja està. Ja estàvem en aquesta regió de Xipre no controlada per govern xipriota, si no per l’autodenominada República Turca del nord de Xipre, reconeguda com a estat només per Turquia i creada a partir de la invasió militar turca arrel del cop d’estat grec a l’illa al 1974. Sí, la història és complicada, tant com les relacions entre Grècia i Turquia, resumint, que a Xipre ha passat tot quisqui des de la prehistòria, però de gent vivint, sobretot grecs (que porten 3000 anys) i turcs (descendents de l’imperi otomà) sent menys aquests últims en proporció de 7 a 3 o 8 a 2 fins aquesta invasió que ha anivellat la balança. Però vaja, que millor mirar la història a la viquipèdia o sentir el podcast d’historiados.

Hem entrat a Famagusta que d’entrada és el que ha de ser, un poble de frontera, benzineres, botigues, cases de canvi de moneda... res gaire maco, fins que hem arribat a una rotonda on hi havia una escultura força impactant (encara no sabem identificar que és) i darrera seu la impressionant muralla veneciana, sí els venecians també van passar per aquí i van actualitzar el sistema defensiu per minimitzar els danys de les boles de canó.

Però abans de visitar Famagusta teníem un altre objectiu, Varosha, o Maras (aquí tot te nom doble, el grec i el turc), un barri principalment de Famagusta i principal destinació turística del pais a principis de la segona part del segle XX on estiuejava una part de la jet set de Hollywood, i que al 1974 va ser sitiat per l’exèrcit turc i els seus habitants van haver de marxar cames ajudeu-me.

El barri porta abandonat 50 anys, doncs per llei només podien entrar els seus antics habitants fins que fa relativament poc es va permetre l'entrada i passejar pel que és una autèntica ciutat fantasma, amb els edificis mig derruits, que segur que hi ha entrat gent a saquejar i a fer el vàndal, doncs no queden mobles als edificis, i que cert manteniment hi ha, doncs no es veuen grafitis i es deu adequar per la visita, de fet només es pot veure una part del que fora aquesta ciutat, però entre que Xipre ARA no és un país molt visitat, i aquesta zona encara menys, realment és com passejar per una ciutat fantasma. Una visita molt especial a qualsevol altra experiència viatjera.

Després de recòrrer la vila i veure hotels, cinemes, escoles, jardins, botigues i moltes cases en aquest estat, ens hem arribat a la platja, i de cop entens que allà s’hi banyessin estrelles de Hollywood com la Liz Taylor, en Richard Burton, la Raquel Welch o molts altres, i és que és una platja preciosa, oberta de nou al públic al 2022, amb parasols i tumbones i una aigua cristal·lina a més no poder, hem passat una estoneta de relax, per un moment, nosaltres hem estat les estrelles de Hollywood.

Refrescats hem sortit de Varosha, una de les coses més estranyes que hem visitat ultimament i esperant que el conflicte es solucioni, igual que a la resta del país. Sembla que els turcs van obrint coses aquí poc a poc, com van fer amb la platja per exemple, i això pot complicar la situació.

Hem mogut el cotxe per anar al centre de Famagusta, on ens hem trobat un barri turc, una Karsija com d’altres que hem vist a Sarajevo o Skopje per exemple, però amb la particularitat que algunes mesquites estan construïdes sobre esglésies gòtiques, nosaltres estem més acostumats a la inversa, a haver tirat els temples musulmans per fer els nostres a sobre. Però la veritat és que el que fora la catedral gòtica de San Nicolau, una catedral que recorda molt a la de Palma, amb una pedra groga i al costat del mar, i actual mesquita de Lala Mustafa Pasha, sorpren moltíssim, doncs la seva façana gòtica és molt maca i està culminada amb un minaret... i no li queda gens malament! Però encara crida més l’interior, doncs s’ha buidat practicament sencera i només queden les columnes amb una catifa per pregar.

Hem estat vagarejant per la ciutat, on hi ha altres temples religiosos destacables i el palau del governador Venecià, amb tres arcs delimitant la seva entrada, a veure, tots tenen el seu què, o el tenien perquè la majoria dels temples estan semi derruits i un cop vista la mesquita principal, la resta s’ha de saber molt d’art per entendre’ls. Ens ha agradat més passejar pel barri turc, on ens hem firat una mica, hem arribat a l’altra banda i hem pujat a les muralles venecianes just on hi havia, extra murs, l’estàtua que havíem vist hores abans. Allà ens hem fet una idea més clara de la ciutat i hem vist que, en realitat, i com passa a moltíssims llocs, la gent ja no necessita estar protegit per muralles i la ciutat moderna creix cap a fora.

El passeig ha continuat arribant de nou a la part del port, on hem entrat al castell d’Otelo, que tampoc ens ha meravellat, doncs no queda res més que el pati d’armes nu, una sèrie de corridors perquè els defensors es puguin moure ràpid i les vistes, tant de la mesquita i el palau veneciá, com del port, aquest tant modern que podria ser el de Barcelona.

Com feia molta calor hem parat a un salò de te, el Petek Pastanesi, on hem berenat i hem estat de perles, deu ser el més turc que hem fet avui. Ens hem pres una de les millors llimonades de les nostre vides.

Llavors hem tornat a agafar el cotxe per desplaçar-nos una mica cap al nord, doncs estàvem ben a prop de Salamina, la ciutat estat grega juntament amb Paphos més important de Xipre i la que més trascendència internacional ha tingut degut a la seva batalla.

L’arribada per terra no és complicada però no està perfectament indicat, sembla que Salamina prefereixi que hi arribis en vaixell, com devien fer els grecs fa 2500 anys quan es van establir en les seves costes després de la batalla de Troia, Salamis està totalment oberta al mar i és fàcil imaginar-se una flota arribant a ella. Ara però, més aviat serien petits iots per quedar-se al xiringuito amb pista de volley platja que hi ha allà també.

Com estàvem cansats, es feia tard i feia calor, tot i que just durant aquesta visita el Sol s’ha tapat i hem caminat tranquil·lament, hem decidit fer la passejada curta que inclou els dos monuments més importants que queden d’empeus (runes d’ells millor dit), el gimnàs, amb moltes columnes trencades, estàtues sense cap, totes elles menys una rèpliques, i una mica d’un mosaic al terra sense cap gràcia, i un amfiteatre on hi van cabre més de 15000 persones amb soportals i columnes on a dia d’avui queden entre 5 o 10 files originals i se n’han reconstuït una quinzena més perquè tingui més impacte.

Després hem vist una part del Cardo i de l’àgora grega en runes i no hem continuat amb la visita perquè malgrat hi ha la zona on hi havíen els temples més importants de la ciutat, pràcticament no queda res d’ells. La visita està bé, però casi més pel significat històric del jaciment que pel que visites.

Ja teníem el dia coll avall, hem tornat al cotxe per dirigir-nos cap a la nostra nova casa, però pocs minuts després hem fet la darrera parada del dia al monestir de San Bernabé, el fundador de l’esglesia cristiana a Xipre, però està reconstruït i sobretot, tancat, així que un parell de fotos des de fora, res a destacar i hem tornat al cotxe.

On ja sí que carretera i manta, bé, manta no que la temperatura no baixa ni a la de tres, fins a Lapta a prop de Kyrenia (o Gyrne) a la costa que encara a Turquia, de camí, el terreny àrid que mostra que això és el pròxim Orient, com si estiguèssim al pessebre vaja, tot molt sec, palmeres com a molt, i això sí, moltes mostres del poder turc amb molta presència militar, fins i tot hem vist a uns entrenant en una pista americana i una bandera gegant, la seva, que és com la turca però blanca, en el vessant d’una muntanya.

I com dèiem, després d’una posta de Sol espaterrant hem arribat a Lapta recorrent la carretera que transita paral·lela a la costa, la que va a Kyrenia i als altres pobles de la zona i que sembla que és on hi ha la vida en aquest lloc i que fa la pinta que la farem en unes quantes ocasions, però això ja serà a partir de demà.