Una ciutat dividida

Amb la caiguda del mur de Berlín, Nicosia és l’única capital europea divida entre dos països, cosa que sembla mentida al 2024, però és així, arrel de la invasió turca del 1974, és a dir que portem 50 anys sense solucionar aquest problema, Nicosia té una frontera amb reixes metàl·liques, garites i militars per creuar la ciutat, cosa que es pot fer per un sol pas a peu. No sabem quants hi ha en cotxe. El pas és bastant simple i ràpid... bé, nosaltres hem tingut un mini ensurt avui que hem visitat aquesta ciutat, però abans ja havíem fet altra coses, així que... anem pas a pas.

Hem recollit i sortit l’abans possible de casa per acomiadar-nos, esperem que per sempre, de la carretera que va cap a Kyrenia i que no ens ha caigut gaire bé per pesada de conduïr. Són uns 10-15 quilòmetres als que els hi dediques gairebé 30 minuts,  amb trànsit perenne, semàfors i rotondes. Li hem dit adeu al Mr Pound, al monument dels militars turcs amb el vaixell amb el 1974 marcat a la carrosseria... 

Al arribar a Kyrenia hem pujat cap al port que la protegeix per enfilar-nos fins a dalt de tot on hi ha el castell de Sant Hilarion, la nostra primera aturada del dia.

El castell, que data del segle VII, és un dels que protegia Xipre dels atacs pirates, va ser fet servir pels diferents imperis que van dominar el país amb més o menys importància i fent-li més o menys remodelacions deixant-li un aspecte molt més espectacular del que sembla quan el veus de lluny o fins i tot del de les fotos que es troben per internet. No creiem que fos la inspiració de Walt Disney pel seu icònic castell, però té un punt que et captiva conforme t’hi apropes a ell... i si en la part final de la pujada, poc després de passar un (altre) quartell militar, et trobes un munt de militars corrent cap a ell fusell en mà, encara confies més en que sigui un lloc de protecció en cas d’atac!

La visita al castell transcorre mentre vas pujant pels 3 nivells diferents tot recorrent escales, passadissos i estances en millor o pitjor estat de conservació i amb millors o pitjors vistes de la costa o de les munyanes, però el que dèiem, et captiva. T’imagines com era la vida allà, amb els guerrers i els nobles (aquests amb les millors habitacions). De les estances (les restes d’elles) on la millor és l’esglesia Bizantina toti que el bar remodelat amb vistes també està molt bé. No sabem si paga la pena visitar tots els castells els castells de la costa nord, però la visita a aquest és merescudíssima. Molt més que la de Famagusta se’ns dubte.

Amb la tonteria hem estat gairebé 2 hores pel castell, per sort, un cop hem sortit, hem arribat prou ràpid a Nicosia, on hem passat amb el cotxe a la part grega abans d’aparcar, detall important, com explicarem després. Un cop al centre hem vorejat un tros de les muralles venecianes per fora abans d’entrar i aparcar a tocar de la mesquita d’Omeriye i recular per entrar a la recent Catedral de san Bernabè, de marbre blanc per fora només “tacat” per unes pancartes denunciant la invasió Turca tenyint de sang la part “ocupada”. Realment, i com és lògic, la part de Xipre considera i critica amb vehemència l’ocupació, mentre el que hem vist, a la part turca s’intenta “blanquejar”.

Entrant a l’església ens hem trobat amb un interior força diferent de la resta d’esglèsies ortodoxes, doncs aquesta és més “senzilla”, o millor dit, no tan recarregada, però amb un retaule, o iconostasi, no sé si es pot dir retaule en les esglésies ortodoxes, i amb un pantocràtor a la cúpula es-pec-ta-cu-lar.

Hem tornat cap a la mesquita i vagarejat per la zona passant per les esglésies ortodoxes d’Agio Savvas i la de l’Arcàngel Trypiotis, molt boniques (i recarregades) per dins i per fora. A més, en la primera celebraven el dia del S1ant i ens han regalat un pastís força bo.

Arribant al centre de la ciutat, tot i que la part grega l’hem vista molt poc animada la veritat, suposem que per ser dilluns, hem vist un observatori amb mirador a 11 pisos d’alçada i com sempre ens agrada veure les ciutats des de dalt, allà que hi hem anat.

Certament, les vistes no són espaterrants, i no s’aprecia cap canvi entre “les dues ciutats”, ara bé, si que es veuen els diferents monuments que és el que justifica l’ascensió, a banda d’un documental, en espanyol, on ens han explicat la història de la ciutat i l’actual conflicte des del punt de vista grec.

Un cop baixats hem arribat al carrer Ledra, antic nom de la ciutat i principal carrer comercial de Nicosia on trobes moltes botigues “conegudes” malgrat no hem vist cap de les típiques típiques llevat d’un McDonalds. Això sí, botigues de marques de roba a preus barats... unes quantes.

I al final del carrer, o al mig segons es miri, la frontera, més folclòrica que una altra cosa, però doble control per sortir de “Grècia” i entrar a “Turquia”, i diem Turquia perquè és de lluny la part més turca de tot el que hem vist aquests dies. La Nicosia de la part de la república Turca del nord de Xipre dins de les muralles és un zoco, segurament molt, i fins i tot massa turístic, diferent a una imatge molt més occidental del que vam veure a Famagusta, Kyrenia...

Tot i aquesta estranya sensació hi hem donat una volta, el zoco per firar-te costa, hem comprat alguna cosa, però la majoria eren articles molt cutres o imitacions d’aquelles de risa. Això sí, el mercat tradicional de Buyuk Han on feien parada els comerciants d’Anatolia és una autèntica passada al que paga la pena fer-li una passejada per baix i una altra pel seu segon pis per, un cop més tranportar-te a una època passada i a una cultura diferent.

Ben a prop d’allà hi ha un altra Han, el de Kumarcillar Inn, però més petit, pràcticament sense botigues que sembla que s’hagi posat a posta per no lluïr. Després de veure’l hem parat a fer un cafè allà mateix i mentre ens el preniem ha caigut una pedregada (que ha produït un fet ben curiós, els locals han sortit a fer més fotos que els turistes per l'estrany de l'eseveniment). Un cop passada la pedregada, l’ambient ha refrescat i li ha donat al Han una llum amb la que semblava força més maco que una hora abans.

Hem seguit vagarejant per la zona fins arribar a la mesquita Selimiye, construïda sobre la catedral gòtica de santa Sofia, però estava tot d’obres i no es podia entrar, ni gairebé veure, doncs només es veu bé des de la façana que toca a un zoco cobert, ens ha semblat força menys turístic i hem acabat entrant abans de tornar cap a la frontera per on havíem entrat.

I allà, el tràmit ha tingut una frase, que no ha anat a més, però podria haver tingut conseqüències. Just al entregar la documentació, he vist un paper que deia que no es podia travessar a peu si es tenia un cotxe amb matrícula estrangera a la zona nord... i just és el que m’ha dit la policia de la frontera, que el "nostre" cotxe figurava a la zona turca. Els hi he respost que no era cert, que el cotxe l’havíem passat al matí i aparcat a la zona sud, i que havíem tornat a entrar. S’ho ha tornat a mirar, i ha dit que ok, no sé si per no allargar el tema o perquè ho ha vist... però en definitiva, que hem tingut sort per decidir passar a la part grega a aparcar, perquè perfectament haguèssim pogut no fer-ho.

De nou a Xipre, he resseguit el que hem pogut la franja verda controlada per les nacions unides, veient la reixa i les garites blanc i blaves, a banda d’algunes cases tancades, per estar allà, de fet no poden obrir les finestres que donen a la banda turca, i alguns missatges de “casa ocupada pels turcs”. Una situació força desagrable de veure, però on tens la sensació d’estar al mig del conflicte, un conflicte del que es parla molt poquet a casa nostra.

I encara més, aquesta zona coincideix amb una de les zones més “chics” de Nicosia, com diem, tot estava molt tancat, però entre el check point i la porta de Famagusta a les muralles, hem vist locals, botigues i hotels molt macots, fins el punt que potser hi tornarem un altre dia a veure si està més animat.

Ja a la porta de Famagusta hem resseguit la muralla fins el monument a la llibertat, molt emotiu certament i allà hem tornat a ficar-nos el centre per veure el palau de l’arquebisbe, on viu el cap de l’església ortodoxe del país (menuda choza tiene el colega) i la catedral de sant Joan, però tot estava tancat, i nosaltres cansats, doncs ha estat una senyora passejada, de manera que ja hem tornat al cotxe perquè encara havíem de fer el trajecte fins a Limassol, que serà el nostre camp base per pràcticament la resta del viatge.