Xipre des de Limassol

Malgrat en un parell de dies tornarem a estar a Limassol, i més concretament en aquesta casa, i segurament escrivint aquí mateix, la part grossa de Limassol i voltants (que han estat uns voltants molt extensos) ja s’ha acabat. Demà marxem a passar un parell de dies al parc Natural d’Akamas a rematar el país però deixem les maletes aquí.

Ha estat una setmana molt fàcil, gràcies a la casa, on hi hem estat de perles i a tenir un viatge amb temps per fer les coses amb calma i no haver de còrrer pràticament mai.

Ha estat un slow-trip des del primer dia. Veníem d’haver creuat el país des de la República Turca del Nord de Xipre havent visitat Nicosia el dia anterior, i vam decidir començar la part del viatge de Limassol gastant el matí en anar al súper a comprar i descansar a casa.

No vam sortir fins després de dinar per anar cap al districte de Lárnaca a visitar el recinte neolític de Choirokoitia, el qual té la gràcia que va ser el primer assentament humà del que es té constància a l’illa i que hi ha una esplanada on s’han reconstruït 4 o 5 cases de la manera que es van construir originalment.

Cada una d’aquestes cases era una habitació circular però amb dos pisos, tot i que no ens ha quedat clar com s’accedia al pis de dalt i és que les indicacions i explicacions brillen per la seva mancança. De fet, des d’allà hem seguit “l’arqueological trail” on hem passejat per un sender a més de 30 graus i pujant unes escales sense saber que fotiem allà i sense res a veure.

La cosa ha millorat, cosa que no tenia gaire mèrit al arribar a les excavacions, que és on hi havia l’assentament original, o la part que s’ha excavat, doncs aquí s’estima que van viure fins a 600 persones, ara hi ha es restes de moltes de les cases, moltes identificades, i totes apinyades allà, però ni resta de les restes que s’han trobat. Imaginem que deuen ser en algun museu. En definitiva, no és un top però tenint temps mira... hem suat una mica.

I com havíem suat, doncs cap a la platja! De fet si no hi haguèssim suat haguèssim anat a la platja igualment, doncs ben a prop d’allà hi ha les platges de Governor’s beach i la de White Stones a Pentakomo.

Després de veure que per arribar a la segona, que era la que ens pintava millor, s’havia d’anar per una pista per la que oficialment NO es pot entrar, i si ho fas poses en risc la teva vida. Spoiler, s’hi pot, i si tens un 4x4 fins les mateixes pedres blanques blanques, vam aparcar a prop de la platja del Governador, la qual només té d’especial una horrible vista d’una central tèrmica i vam arribar a les pedres blanques caminant.

La curta caminada queda compensada amb escreix amb la platja de White Stones, de nou molt poca gent per gaudir d’aquestes roques calcàrees blanques blanquíssimes i erossionades per l’acció de l’aigua, que petava amb força contra elles.

Ens vam banyar una estona llarga, l’aigua no és la més blava ni transparent de l’illa, però estava a una temperatura ideal pel bany. Això i les onades ens van permetre jugar una bona estona, però sobretot vam estar recorrent la zona buscant els millors “spots” que va ser la paraula del dia per fer fotos en, com diria el xaval de la peca, “un marc incomparable”.

Vam marxar amb la posta de Sol, que va tenyir el cel de rosa però no va donar una imatge sublim de la platja la veritat, o nosaltres no la vam saber veure, però el cert és que hi havia dues o tres persones amb camarots preparats per fer fotos... de l’aigua... Nosaltres no entender.

I poca cosa més, vam tornar cap a casa, però abans vam decidir anar a sopar al McDonalds, cosa que ens va portar a la zona més a l’est de Limassol i descobrir un barri d’hotels nous, alts, elegants i molt pijos, i és que Limassol, que la teníem com un Lloret de turno, ens ha semblat una ciutat amb un turisme de més “alt standing”,

L’endemà vam resseguir el llarguíssim passeig marítim de Limasol, confirmant que no és cutre, si no més aviat el contrari però encara no el vam visitar, sino que vam entrar a l’altra zona anglesa, o millor dit del Regne Unit, de Xipre, Akrotiri, molt més gran de Dereklia i amb algunes coses més a fer.

Vam començar recorrent la pista que separa la llarguíssima platja de Lady's Mile del llac salat, de fet totalment salat perquè estava sec i es veia tota la llera plena de sal. En un punt on al llac hi havia una mica d’aigua que es veia rosa, cosa que ens vam transportar a Atacama fa 15 anys, vam decidir aturar-nos allà i gaudir d’una platja amb una aigua prou turquesa on ens vam banyar una estona llarga, vam fer work-out i vam nedar fins la boia.

Aquesta platja està farcida de xiringuitos i l’Aranete es va fixar en uns inflables aqüàtics que hi havia al Captain’s cabin, així que d’aquesta manera, i prenent algo al xiringuito de luxe on estàvem, vam allargar la platja.

Vam continuar vorejant el llac, en un punt la pista era molt ample, sensació de rally i de llibertat total, abans de tornar a ser una carretera normal on ens vam apropar al monestir dels gats, farcit d’aquests, com no podia ser d’una altra manera, però estava tancat i ens vam quedar amb la seva vista per fora.

De nou a la “carretera principal”, en un sentit vam arribar fins l'entrada principal del quartell principal de les RAF allà (quartells hi ha molts repartits per la zona) i per l’altra vam arribar a Kourion, de camí però, vistes del llac a una banda i endinsant-nos per pistes cap al mar vam trobar la petita i bonica església de sant Jordi, amb icones i pintures del “nostre patró” a l’interior, molt recomenable, vam intentar continuar per les pistes fins arribar a la platja, però se’ns va fer massa complicada i vam girar cua.

Així que vam conduir fins a Kourion, sempre al Regne Unit. Vam arribar a la platja, que tornava a ser turquesa i amb uns acantilats a pocs metres d’ella. Imatge bonica, però feia molt vent i ja havíem tingut prou platja, així que vam redreçar el romb per visitar el recinte arqueològic de Kourion. Doncs aquesta va ser una altra de les ciutats estats gregues a Xipre i que posteriorment va ser “modernitzada" pels romans, sent les seves runes una de les més destacades del país.

La part excavada està en milor estat que Salamis, i malgrat el teatre fos més petit, les diferents cases amb restes d’alguns mosaics en elles li dona més “empaque”, el de les cases dels Gladiadors i el d’Aquiles, preciosos, i també sumen molt les restes d’una esglesia catòlica i, sobretot, la seva situació, doncs tot i que Salamina està a prop del mar, les cases de Kourion tenien unes vistes que ja voldríen cases top d’idealista, amb un mar blau i els penya-segats de fons. Vam entendre que Kourion sigui un dels primers llocs que visiten els creueristes de Limassol, bé i que sigui Anglaterra també deu fer, però hem de dir que nosaltres estàvem pràcticament sols. Clar que la calor també devia influir.

Un cop acabada la visita anàvem a tornar cap a casa directament però vam veure un cartell anunciant el temple d’Apolo, nosaltres crèiem que havia estat al mateix recinte que havíem visitat i que no en quedava res, però no, està a 3 quilòmetres i... s’ha de pagar una altra entrada, així que vam dir que no pagaríem per totes les runes, Salamis, els castells, Chokoroitia... i ens quedava Paphos... vam girar però per anar cap a l’estadi, el qual no és més que una esplanada amb les restes dels murs, però ja et fas a la idea de com es corria, es llençava o es lluitava allà, i a més és gratuït.

I llavors sí, vam tornar cap a casa deixant el Regne Unit definitivament en aquest viatge, malgrat que si tot va bé, encara descobrirem un nou país.

El dia següent va ser un canvi radical, vam deixar la costa per endinsar-nos al bosc de Troodos, la serralada que domina el centre de l’illa per fer una mica de muntanya i conèixer les esglésies Biçantines pintades que hi ha repartides pels diferents pobles, però totes elles englobades com a Patrimoni Universal de la UNESCO.

Com diem, primer de tot, bé el primer va ser aturar-nos al waterfall cafè que s’anunciava non-stop per la carretera i on a banda de vistes a la cascada més alta de Xipre també anunciava que teníen paons. El lloc era brutíssim, gairebé feia fàstic i una dona va venir a dir-nos que s’havia de pagar entrada (i no de la millor manera possible), així que ho vam dèixar còrrer.

Llavors sí que vam ficar-nos al bosc i vam realitzar una excursioneta fins la cascada de Caledonian. Una excursió senzilla però que d’anada és sempre en pujada i on el terra força sovint és de roques. El camí és força bonic i transcorre tota l’estona paral·lel a un rierol. També hem de dir que ens va agradar encara més pel fet de que al estar en alçada (més de 1000 msnm) i bacs, la temperatura a la zona era molt diferent a la que hem suportat els darrers dies.

Però el millor del camí és arribar a la cascada, 13 metres de caiguda d’aigua i un petit bassal. Vam gaudir tenir aquest minúscul paradís una estona per a nosaltres sols. Al poc va començar a arribar més gent i va deixar de ser el nostre paradís, però l’indret ha estat tota una troballa doncs no apareix en cap guia que haguem llegit de Xipre.

Un cop ben refrescats, l’aigua era gelada, vam desfer el camí i vam anar a dinar al poble de Platres, un curiós poble amb autèntiques cassasses (moltes construïdes amb maons) i que era una espècie de refugi de muntanya o estiueig per a molts anglesos de Xipre. Hem de dir que el tema de les cassasses va ser constant al llarg de tots els pobles de Troodos.

Amb la panxa plena vam continuar explorant la zona, vam passar Troodos, el qual creiem que és més aviat un camp base sense gaire punts d’interès i ens vam enfilar cap a l’Olimpo, la muntanya més alta de Xipre amb gairebé 2000 metres d’alçada, una pista d’esquí que no vam veure i una base militar just al cim, amb la qual cosa, un cop a dalt (i sense gaire bones vistes) vam girar cua,

Llavors sí, vam començar a anar de poble en poble visitant les esglesies datades entre els segles XI i XV i que encara mantenen els frescs pintats a parets, sostres, vigues...

Vam fer una selecció de totes les que hi ha, i la primera a la que vam arribar va ser a la del poble de Pedoulas, la petita església de l’arcàngel Miquel, que ja ens va mostrar com són gairebé totes. Molt maques. Molt maques i petites, doncs semblen una cabana bufona amb sostre a dues aigües però que quan entres et deixa sense alè. Tota pintada, Espectacular. Amb pintures de l’antic i del nou testament, però deixant de banda el tema religiós, les imatges són brutals.

Després de veure també a Pedoules la blanquíssima església ortodoxa vam continuar fins a Moutollas, on no vam poder entrar a l’església biçantina per estar tancada, la qual al estar aillada i aixecada, lluïa més que l’anterior, però per compensar vam tenir la sort de veure tres  cèrvols?, daines? Alguna clase d’aquests animals tan bonics grimpant a una roca a peu de carretera.

La següent aturada va ser al poble de Lampadistas, poble que ens va semblar preciós i lloc ideal per quedar-s’hi si es vol explorar bé la zona. Del millor que hem vist la veritat. Podria ser el Corte de Troodos, però nosaltres estàvem de pas i concretament per veure el monestir de san Joan. Aquest, a diferència de les dues esglésies anteriors i com a monestir, té diferents edificis i el conjunt és preciós, transportant-te a l’època de Dartagnan tenint un estil molt de la França medieval, i la seva església principal, malgrat estigui una mica “desendreçada” és tot un espectacle visual. Quan hem arribat hi havia un monjo però ha marxat a la poca estona.

D’allà vam anar a Galata per veure l’església de la verge. De camí, vam donar una volta que ens va portar a veure (de lluny) la costa nord de Xipre, és a dir, la zona Turca i és que vam tornar a passar de nou a tocar de la franja verda, de fet vam veure algun cartell de les nacions unides que són les que controlen el terreny.

L’església per fora és com les altres  però una mica més rural podríem dir, i al estar a les afores del poble més fotogènica, per dins manté les pintures originals de la seva construcció i una altra, també original, però que es va afegir al segle XVIII, però el curiós és que la decoració total de l’església mai es va acabar i per tant, les parets laterals romanen blanques.

Després de trobar-nos també tancat el monestir de san Nicolau del Terrat (mola el nom) de Kakopetria, de la nostra selecció original, ens quedava pendent l’església Timios Stavros de Pelendri, però segons google també estava ja tancada, així que vam assegurar el tir i vam canviar la ruta per anar a Kourdaly a veure l’església de la verge Maria, que en principi estava oberta, i en final també ho estava, també molt maca i amb els alicients d’una monja tota vestida de negre netejant l’església per fora, i que parlava un anglès molt bo, sobretot tenint present que amb els nens vam acordar que devia tenir 242 anys. Vam demanar permís per picar la campana, doncs ens va fer gràcia la corda que penjava per darrera de l’església, però s’havien de fer gestions per aconseguir-ho, i no volíem estressar més a la dona.

Així que satisfets de les esglésies, la ruta, la caminada i del dia en general vam tornar cap a casa, la tornada es va fer més curta que l’anada i al vespre estàvem a casa on la Mireioneta va preparar un (altre) súper sopar.

Amb “l’alta muntanya” del dia anterior tocava tornar a baixar a mar i fer alguna cosa tranquila, la decisió va ser anar a la roca d’Afrodita, una platja sensacional a Kouklia, on la mitologia grega explica el naixament de l’illa, doncs possiblement el xoc de dues plaques tectòniques en aquell punt va aixecar el que avui és Xipre. La mitologia grega explica que Gea, cansada de que Urà li fes l’amor li va demanar a Kronos, un dels seus fills que l’ajudés. Aquest li va tallar els testicles al seu pare i els va llençar a l’aigua en aquest punt, i que l’escuma formada per la caiguda va provocar el naixament de la deesa de la bellesa.

Història 100% de la mitologia grega  que segurament també té a veure amb la virolència amb la que les onades peten contra les diferents roques que hi ha allà, o com a mínim és el que ens va trobar nosaltres. Una platja preciosa, d’aigües blaves tot i que remogudes al principi degut a les fortes corrents i diferents roques, no només la d’Afrodita, posades al aigua gairebé perquè quedin bé.

Un lloc d’autèntica postal on hi vam estar un bona estona descansant, jugant al frisbi i banyant-nos, tot i que això últim menys estona de la volguda degut a les forces corrents. De totes maneres, aquesta platja, degut a la seva belles “afrodisiaca” s’ha convertit en una de les nostres preferides de Xipre.

Després de tornar a casa a dinar i descansar una estona vam baixar a Limassol, doncs no deixa de ser el “nostre poble” i volíem conèixer el seu centre.

Amb el cotxe ja li vam donar una repassada intentant aparcar, i un cop a peu vam confirmar definitivament que Limassol NO és en absolut un poble d’estiueig tipus Lloret, és més aviat una ciutat que podria ser gairebé Barcelona però sense tant turista. Té diferències òbvies però també similituds, i una, per desgràcia pels “Limassolencs” és el preu de l’habitatge, el qual ens atrevim a dir que és més car que a casa nostra. Creiem que hi ha una fortíssima especulació de russos, anglesos, israelites... a la zona. I les construccions noves i modernes no paren sortir com bolets arreu de la ciutat.

Una ciutat de la qual el centre barreja botigues de souvenirs cutres, amb botigues internacionals i d’altres més autòctones. Limassol és una ciutat portuària, és a dir, que mola molt, com podria ser Barcelona, Cagliari, Marsella o qualsevol que es conegui, però amb el seu caràcter propi, amb molts murals pintats a les parets, una catedral ortodoxa, el seu castell i el seu port on arriben els creueristes a gastar o simplement a passejar pel seu infinit passeig marítim amb pantalans endinsant-se al mar.

Limassol ens va agradar molt més del que esperàvem i paga la pena perdre’s pels seus carrers i carrerons i arribar a la zona més “underground”, doncs a banda de restaurants per sopar “bé” també hi ha una sèrie de garitos on segur que es pots allargar la nit súper bé.

Nosaltres però, no som un grup d’allargar gaire la nit, així que un cop es va fer fosc vam recular cap al cotxe i, després de sopar fora, això sí. Vam tornar cap a casa.

Ahir tocava tancar les runes de Xipre definitivament, així que ens vam dirigir cap a Paphos, l’altra ciutat – estat grega important juntament amb Salamina durant l’època helenística, però abans d’això vam anar fins al poble de Peyia, a toca de Paphos, on des de l’any 2011 hi ha embarrancat el Edros III a la seva costa. La imatge és curiosa, sorprenent, impactant... se li poden posar molts adjectius, però a nosaltres ens escau l'adjectiu de nova, doncs creiem que no havíem vist mai res semblant mentre viatjàvem.

Deixa una mica de mal cos pensar que allò va ser un desastre del que afortunadament no van haver-hi víctimes, però pensar en un vaixell sense control, xocant en una badia tan maca, amb coves i roques i una aigua molt blava, però que a l'hora el resultat final és maco... el dit, una sensació curiosa.

Aprofitant que estàvem a Peyia vam anar també a Coral Bay, una altra badia amb una aigua brutal, però com ens havia passat a la roca d’Afrodita, hi havia molt vent i les onades feien molta impressió. De fet hi havia bandera vermella, així que no ens vam banyar.

I llavors sí que cap a Paphos, on primerament vam visitar el jaciment de les tombes reials, on no hi ha cap rei enterrat, només gent pudenta, però són anomenades així per la magnificiència de les tombes que repliquen, soterrades, les cases on vivien els morts allà enterrats.

La veritat és sorprenen, són edificaicons sota terra amb una escala per entrar-hi, i un cop a dins amb diferents estances i cabitats on suposem que fa més de 2000 anys reposaven els difunts i les seves pertinences.

Com passa en qualsevol “urbanització” hi ha cases millors i pitjors, i hi ha unes quantes amb patis encolumnats que semblen palaus. Realment no deixa de ser un cementiri on te n’adones que els mausoleus que veiem a dia d’avui als “nostres” cementiris, ja són herència de com s’ha volgut  “viure en mort” sempre.

El complexe, patrimoni mundial per la UNESCO, és un dels tops de Xipre, ben conservat i impressionant, a més que des d’ell és pot veure el Demetrios II, un altre vaixell embarrancat a la costa de Xipre, tot i que aquest està més lluny i varat al mig del mar.

Un cop donat per vist el jaciment, ens vam tancar al cotxe amb l’aire condicionat a tot drap, el pitjor de la visita va ser la calor, i vam conduir uns 10 minuts fins l’altre jaciment important de Paphos, les runes de la seva ciutat antiga Nea Paphos. El pla original era anar-hi caminant, i un cop vist el passeig marítim que arriba fins les tombes, sembla un pla exquisit... si no haguès fet més de 30º i afegint que el passeig està a ple Sol.

Un cop al jaciment, hem de reconèixer que ja estàvem saturats de runes Greco-Romanes, i que aquestes són força grans. De manera que no el vam recòrrer pràcticament en la seva totalitat. Paga la pena, però ens vam focalitzar més en els diferents mosàics que queden en unes condicions excepcionalment bones d’algunes cases. Els de la casa de Dionisi són brutals, per mida, perquè estan pràcticament complets i pel seu estat de conservació.

També vam veure les restes de l’àgora, de diferents cases, d’altres tombes, una espècie de teatre molt petit... I fins i tot el far de la ciutat, que està dins del recinte, però de nou, calor + cansament de runes, fa que ens quedem amb els mosàics de pallissa.

Vam rematar Paphos amb un passeig pel seu port, també maco però amb menys encant que Limassol o Kyrenia (aquest insuperable), segurament per estar més desplaçat de la ciutat actual, i vam arribar al castell que defensava la ciutat antiga dels atacs pirates al passat.

Força cansats, no és la distància que recorrem, és la calor amb la que la recorrem, vam tornar cap a casa amb la mala sort que de tornada ens va saltar un avís de la pressió dels neumàtics. Vam deixar als nens a l’apartament i vam anar a una benzinera, però estava tancada, així que vam decidir que hi havia prou i vam tornar cap a casa deixant el problema per l’endemà. Això sí, aquesta volta extra ens va permetre veure un grapat de jueus ortodoxes passejant pels voltants del barri. Era Sabat i segurament anaven / surtien de la mesquita... començavem a “veure” els diners que hi ha a Limassol...

I avui és un dia especial, i sí, també perquè és el darrer dia a Limassol, i per tant tanquem la part grossa del viatge, però és que avui la Mireioneta fa anys, un altre cop fora de casa, com li agrada, i com m’agrada a mi també. Vam estar debatint com celebrar-ho i finalment vam dir que, amb calma aniríem a Lárnaca, per veure-ho sense presses malgrat era fer més cotxe. Però el dia ha donat per més.

Pel matí, amb allò de “sin prisa pero sin pausa” hem sortit de casa i hem inflat les rodes del cotxe. Malgrat l’ensurt inicial al no desaparèixer l’avís, tot ha quedat en un norres gràcies a la súper copilot Mireioneta que ha llegit com fer el reset del cotxe i hem arribat ben tranquils a Larnaca per passejar per la ciutat “important” que ens faltava.

Primer de tot hem passat per l’aqüeducte de Kamares, un aqüedcute recent i relativament impressionant, quan el veus sencer, però sense res a destacar.

Podem dir que la visita de Lárnaca propiament ha començat a la plaça Europa, un dels punts més originals doncs és on estan els edificis colonials de l’època britànica i que destaquen, a banda per la seva originalitat, per ser l’últim reducte als hotels que confronten el Finikoudes, el passeig de les palmeres, que no deixa de ser el clàssic passeig marítim a la platja, en aquest cas de Lárnaca.

I com el passeig o la seva platja no ens aportaven gaire especial vam entrar pel casc antic fins arribar a un altre dels top de la ciutat, i que personalment, és el que més em va agradar. L’església de san Lázaro, l’àmic de Jesús i protagonista d’un dels miracles més grants d’aquest segons l’església catòlica, doncs va ser ressucitat un cop mort i sepultat.

Però la història de Lázaro no acaba amb la seva ressurrecció. Segons la tradició ortodoxa va fugir a Xipre al sentir-se perseguit pels jueus i allà va acabar sent el primer bisbe del país, nomenat directament per san Bernabè. Finalment, a sobre de la suposada tomba de Làzaro a Xipre, sembla que en té vàries a diferents llocs, va ser trobada a la segona meitat del segle XX i a sobre d’ella es va construïr l’actual església ortodoxa al segle XI, que es una passada per fora... i per dins, amb un iconostasi preciós i amb les relíquies i la seva tomba exposades.

Al sortir de l’església hem tingut un altre moment peculiar del viatge. Han passat tres jueus ultra ortoxes amb la seva vestimenta tradicional per davant de l’església, de manera que no me n’he pogut estar de fotografiar-los, amb respecte i amb l’església al darrera. Acte seguit ells han vingut cap a nosaltres... moment de tensió, sobretot quan s’han dirigit cap a nosaltres en hebreu pensant que estaven molestos per la foto... al veure que no ens enteràvem de res han canviat a l’anglès...

... total, que buscaven la sinagoga i clar, com són com són, no poden fer servir internet. En definitiva, ho hem mirat nosaltres i els hem indicat... és que són molt curiosos, de fet, amb aquesta conversa m’ha quedat la sensació d’haver “establert comunicació amb una altra especie”, i el més curiós, que fa un any i 1 dia que els vam veure al nostre viatge a EEUU. Que és d’on eren aquests... molta casualitat.

Hem seguit passejant pel casc antic entrant al barri musulmà i arribant a la mesquita, molt maca la veritat, de fet, més que el castell de Lárnaca, just al seu costat, que destaca sobretot per estar, literalment, arran de mar. Si les onades són una mica fortes, peten contra el seu mur.

D’allà, i on el passeig marítim deixa de ser de les palmeres per convertir-se en el de Piyala Sala, un barri de cases petites de pescadors, hem girat cua i després de dinar hem tornat per Filikoudis fins al cotxe.

Però encara no havíem rematat Lárnaca, hem conduit fins el llac salat, a tocar de l’aeroport i on com va passar al d’Akrotiri, ni aigua, ni flamencs, però això sí, moltíssima sal, rosa en alguns punts i una imatge que ens ha retornat, un cop més on som, a l’Orient.

De fet, aquesta imatge s’ha anat incrementant mentre vorejàvem el llac fins veure la mesquita Hala Sultan Teke, llavors ja pensàvem que estàvem directament al pessebre!

La mesquita és encara més imponent que l’anterior, per la ubicació i perquè té molta història, doncs allà va morir Umm Haram, una de les persones més properes a Mahoma, allà està la seva tomba, sent el lloc de culte musulmà més important de Xipre, però com ens ha dit el segurata (podria posar guardià però ens ha caigut força malament), “tenen regles” i amb la nostra vestimenta no podíem entrar... i no tenen cap drap per deixar-te. De fet, ja ens ha deixat clar que no només era tapar-nos, és que no valia qualsevol cosa.

Així que, com sempre diem, on no ens volen no ens veuran pas, hem vist la mesquita des de fora, que és molt maca i ens hem arribat al llac per fer-nos fotos i recordar el nostre primer gran viatge sols al Salar d’Uyuni, que òbviament és molt més espectacular que això, però per les fotos, aquest, amb la mesquita, dona el seu “pego”.

Llavors sí que hem començat a recular fins a la platja de sant Rafel a Pyrgos, recomenada per la propietària de la casa de Home Exchange on estem allotjats i que ha resultat ser una platja prou maca, però un lloc molt pijo amb un parell de resorts de molt luxe.

Ens hem banyat una estoneta, però el vent fort que ens està acompanyant aquests díes no ha baixat i per tant tampoc hem gaudit del mar com volíem. Una mica de workout ha completat la tarda de platja i quan ens hem cansat, llavors sí, hem tornat cap a casa.

Sabíem que la part grossa del viatge s’acabava, així que en un intent desesperat d’allargar-ho, la Mireioneta i un servidor hem fet una darrera passejada pel nostre barri, trobant la sinagoga i fent un cafè al Sunday in Lisboa, un lloc, o dit en pijo, una concept store que ens ha agradat tant que hem decidit que tornarem a esmorzar el dia que marxem de Xipre definitivament.