Aladdin

Quan els Reis Mags van encarregar el meu regal, el LCA esquerra de la Mireioneta encara era al seu lloc, de manera que quan el 6 de Gener, acabats de tornar d’estar empenyent la cadira per la Selva Negra, vaig obrir el sobre que ses majestats havien deixat amb una invitació per veure el musical d’Aladdin, un dels meus personatges preferits, una nit d’hotel i bitllets d’AVE a Madrid, la sensació va ser de, Ole, ole o ole! I també... torna a tocar empènyer la cadira, doncs la data era finals de mes.

De fet la data era ahir, amb molta calma, i amb els nens ja al cole, vam agafar el rodalíesprimer i l’AVE després, tot molt ben adaptat a Sants, bé, algun inadaptat a l’estació si que vam trobar, però gent de tota mena hi ha a tot arreu i més val passar d’ells, o com a molt tenir-lis pena.

Ja a Madrid, ciutat que ens encanta, on hem vingut moltes vegades, i moltes més que vindrem, i degut a que portem la cadira de rodes, havíem decidit fer una visita un pel diferent fugint dels llocs turístics clàssics. De fet, no fa ni un any que vam trepitjar el “Quilómetro 0” amb els nens, que no ho hem dit, però aquesta escapada era de novios i per tant, podíem arriscar un pèl amb les visites.

Un taxi ens va portar de l’estació d’Atocha al barri d’Argüelles, al nord de la Gran Via i a tocar del parque del Oeste, un eixample del centre de Madrid fet al segle XIX molt i molt vivible.

A Argüelles, molt a prop d’on hi ha el temple de Debod hi ha el carrer Ferraz i allà hi ha la seu central del PSOE, un edifici més barrejat entre d'altres i botigues de barri com la floristeria “El jardín de la Abuela”, la revolucionaria llibreria “Rafael Alberti” que van intentar cremar al 1976 pel "poder que contenien les pàgines dels seus llibres" o el bar de copes Single. Però el nostre preferit, sense dubte, és el bar casa Paco, on vam menjar quatre pintxos de truita a 3.6€ cada un. Espectaculars. De patata i ceba, de porro caramelitzat, de filet de porc amb formatge i de lacon amb formatge. Tots un 10 i el de porro encara millor.

Des d’allà vam baixar xino-xano pel carrer Princesa, aturant-nos ja gairebé a tocar de la plaça Espanya i on es converteix en la Gran Via, a l’espectacular, sobretot per gros, Palau de Liria, que, no ho sabíem, és la residència a Madrid de la casa de Alba. Tela marinera viure en ple centre de Madrid però on ja no arriben els turístes, en un Palau gegant aïllat de l’exterior, doncs només es veu des de la porta d’entrada més petita en una cantonada, a la que ens vam apropar al veure entrar a algú, i per on just després va sortir un periodista que el material que portava, segut que venia de fer algun reportatge de dins.

Ens vam “perdre” per la plaça dels Cubs, nom en referència a una escultura que té al mig, però que bé podria ser pels edificis amb caire comunista que hi ha i que allotgen els jutjats de la ciutat i un mini centre comercial on nosaltres vam aprofitar per fer un cafè, una infusió i dos pastissos al Cookie Bakery que hi havia en un dels carrerons. Lloc ben posat però sense res especial llevat d’un wc adaptat per cadira de rodes. Vam pagar 10.05€.

I per darrera de la plaça dels Cubs, el carrer Martin de los Heros, una de les sorpreses del viatge. Un carrer que “amagava”, en pocs metres quadrats com a mínim per a nosaltres, els cines Golem, que vindrien a ser com el nostre cine Verdi, és a dir, un cine Indie, el Renoir, el passeig de la fama de Madrid, amb estrelles al terra de les estrelles del cine espanyol més importants, i la llibreria especialitzada en cinema Ocho y medio, un lloc d’aquells que s’han de conservar a qualsevol preu i dels que, creiem que a Madrid en queden més que a Barcelona.

Acabem la primera passejada a la plaça d’Espanya, a tocar de la llibreria on estàvem, però on el percentatge de guiris s’incrementa de manera exponencial. La plaça, curiosament tant la Mireioneta com jo la recordàvem més petita, tot i que no hi havíem estat mai plegats (creiem), deu ser perque vam entrar per "l'altra banda" i la vam creuar sencera, que no és el que es fa de normal. 

Amb això en tenim prou i anem a l’hotel a deixar la bossa i descansar una estona, que la cadira cansa i hem d’agafar forces pel vespre.

Entrem a l’hotel Letoh Letoh, sí, hotel a l’inrevés, que ens acollirà la nit que passarem a Madrid. Un hotel modernet, hipster diríem, sembla aquestes barberies rockabillie que no semblen barberies i que estan de moda. Ens fan un “upgrade” a una habitació superior. A veure, l’habitació, en el mateix estil modernet, mola, però és petita i es senten molts sorrolls. Per una nit, i de novios perfecte, per més díes... segurament ens hem acostumat molt a Home Exchange.

Descansem una bona estona, de fet la Mireioneta dorm i jo faig un parell de cops de cap, però abans de les 19 ja tornem a estar al carrer mirant de pujar a algun dels rooftops que hi ha al voltant de la plaça Espanya, però entre que tenim poc temps i que fan pagar només per entrar, 10€ al del hotel Riu, ens surt la vena catalana i ho deixem còrrer.

Després d’un volt per la Gran Via decidim que el millor que podem fer és anar entrant al teatre Coliseum a veure l’obra i encertem, doncs l’espectacle comença tan bon punt passes la porta. Tot el hall de l’hotel està decorat com si estiguessis a un basar d’Aràbia, i al bell mig, una làmpada màgica presideix la sala com a principal reclam per la foto del, "jo hi vaig ser".

Ja a la nostra butaca vam gaudir d’una obra total, diverses coreografies, algunes de molt de mèrit, molts decorats, on el de la cova ens va semblar brutal, bones actuacions, on sobredestaca el geni, clarament el protagonista de l’obra, molts actors, i uns diàlegs amb gracietes, algunes bàsiques però sense ser pesades i que posen l’obra al dia. Potser el so (microfons) va fallar una mica, però ens ho vam passar teta. Gràcies Mireioneta. Reis mags!

Al sortir, com teníem clar que la “noche madrileña” no era per a nosaltres, o com a mínim no per aquesta ocasió, vam anar a sopar al Restaurant Rayal, un bar-cerveseria Lleonès just davant l’hotel on es vam menjar una tosta de salmó, una de gules i gambes i un plat de gírgoles amb pernil que, al igual que les truites del mig dia, espectacular. Amb dues cokes 35.40€. Tancàvem un dia rodo.

Aquest matí ens ho hem pres amb relativa calma. La Mireioneta estava cansada, així que jo he baixat al hall de l’hotel a avançar feina fins les 9 que li he pujat l'esmorzar del Syra coffee que hi ha al mateix hotel. 11€ un cafè latte, una xocolata, una muffin i un croissant de briox.

Total, que fins passades les 10 no ens hem posat en acció, i quina acció! Hem explorat el barri de Chamberí, entre Argüelles (el d’ahir) i el paseo de la Castellana, un barri “de gente de bien” com si fos Sarrià però en “Madrilenyu” i amb unes pujades que han posat els bíceps de la Mireioneta i els meus triceps a prova fins que hem arribat a la plaça del Conde del Valle de Súchil, un espai molt ample, i és que a Madrid tenen molt d’espai, és que és gran eh! I a dalt de la plaça.... La Cabina, allà, on en Jose Luis Lopez Vázquez es va quedar tancat sota les ordres de Mercero. Podríem dir que es un mite desbloquejat, una frikada, segur, però que m’ha fet gràcia, molta.

Després hem passejat pel barri, les places de Quevedo, pels cotxes però amb una rambla ben agradable, la de Olavide, aquesta sí, totalment per la gent i on realment s’hi estava molt bé i la de Chamberí, que agafa nom al barri i on en teoria hi ha una estació de metro fantasma que no hem vist.

Llavors ens hem anat apropant al paseo de la Castellana, però abans de sortir del barri de Chamberí hem trobat el fronton Beti Jai, una autèntica joia. Un fronton, que es va costruir com a tal a Madrid a finals del segle XIX, per importar la pilota basca a la capital degut a que la família reial i molts nobles estiuejaven allà i volien practicar-l'ho tot l’any.

En aquella època es van construir diferents frontons a Madrid, però aquest era una joia, a dues passes de la castellana, tot blanc de manera que quan li toca la llum del Sol resulta preciós, i amb unes graderies en estil mossàrab espectaculars. Encara no entenem que no ho coneguèssim abans.

El tema és que es veu que el tema de la pilota va decaure ràpidament degut a s’hi feien moltes apostes i aquestes estaven mal vistes. Després el recinte es va aprofitar per diferents actes, esportius primer i de qualsevol tipus després. Fins i tot va servir com a camp d’entrenament de mercenaris durant la IIa guerra Mundial.

Finalment va ser un concessionari de cotxes i posteriorment va quedar abandonat, realment les fotos de no fa tants anys resulten increïbles. Un solar tan gran i cèntric a Madrid... Per sort, fa uns pocs anys es va decidir recuperar, i per encara més sort es va poder mantenir l’estructura i deixar-lo tal i com era, que ja us ho diem, preciós. No exagerem si diem que directament s'ha convertit en un dels nostres llocs preferits de Madrid.

Després de moltes fotos, dos curts i un mica d’història, hem sortit del Beti Jai decidits a arribar a l’estació a peu. Hem començat baixant pel carrer Fortuny, èrò al trobar molts polis amb metralleta (érem darrera de la seu del PP de Gènova) ens hem passat al passeig de la Castellana primer, i Recoletos després per fer una visita turística més “reglada”.

La Plaça Colon amb la famosa bandera que no onejava, però també amb una escultura de Plensa i una granota molt graciosa, la de Cibeles amb el banc d’Espanya i el cuartell general de l’exèrcit on justament fèien el canvi de guardia, els museus, el mateix passeig...i un dinar ràpid al cafè Tapa Arte, on ens hem fotut una ensaladilla russa, un bocata de calamares, uns callos i un revoltillo de morcilla i bacallà, on, a banda de la morcilla, hem tornat a triomfar. I és que gastronomicament, també ha estat una gran escapada.

Hem acabat de baixar per Atocha passant per davant del Reina Sofia, i després d'una situació entre dramàtica, còmica i sobretot caòtica per aconseguir una rampa per tal de pujar per tornar a BCN, ens hem asasegut a les nostres butaques, bé, la Mireioneta no s'ha baixat de la seva cadira i just ara estem a punt d’arribar a Barcelona.

Com ens agrada Madrid, hem vingut moltes vegades, i moltes més que vindrem.