El viatge per la Selva negra está anat tot el bé que pot anar donada la situació, es fa dur i cansat un viatge “de muntanya” amb una cama tiesa, però els paisatges són brutals, els pobles preciosos i sobretot, la Mireioneta que és la titana número 1 del món i està aguantant “carros i carretas”.
De totes maneres
aquest viatge va nèixer amb un objectiu, i que ha suposat un parèntesis als
boscs i a les cases d’entramat de fusta, i per cap d’any hem visitat el
parc d’atraccions d’Europa-Park, un gran desconegut per a nosaltres, fins
fa poc, i per a molta gent, però un parc que li competeix de tu a tu a
Disneyland Paris o Port Aventura. De fet, ha estat el guanyador del Golden
Ticket award 8 anys seguits (l’Òscar dels parcs d’atraccions), i els seus rides
i espectacles tenen multitud de premis.
El dia de cap
d’any vam sortir força d’hora cap al parc, tenint en comte que obríen a les 11,
però volíem assegurar el tir i “anar amb la calma” sabent que no ho faríem.
L’arribada al parc és "curiosa", doncs els voltants del parc, per fora, no estan
gaire cuidats, és a dir, caixes buides, brutícia, el típic del “back stage”
però a Disney o a Port Aventura no ho veus, i et dona una mica de xof.
Tot i que passa força ràpid doncs per dins el parc està molt i molt cuidat.
També abans
d’entrar ja te n’adones de les similituds/còpies... amb Disney, això ja ho
sabíem, Europa Park es va crear fa poc més de 50 anys a imatge dels parcs de
Disney, la mascota és un ratolí que és diu Ed i té una amiga ratolineta que és
diu Edda, però no és només això, el pàrquing, l’accès el parc, l’entrada i
força atraccions recorden a Disney però sense cap tipus de llicència. També és
cert que vam veure coses, com la font d’entrada al parc que recorden molt a
Port Aventura, amb la qual cosa, tenim la sensació que “nosaltres” també hem
copiat d’Europa Park. Ara bé, el punt de que et regalin un bombó Lindt a
l’entrada no ho fa ningú més i li dona un punt extra.
Ja dins del parc,
les emocions surten de cop, el parc és preciós, ambientat en 17 zones diferents
emulant cada una un país d’Europa (bé, una zona és Escandinàvia) tot molt maco i amb
infinitat de detalls. A més, tot guarnit de Nadal sempre li dona un plus de “oh
que maco!” des de l’inici on Santa Claus et rep llençant neu artificial.
Després d’un breu
passeig per la zona d’Alemanya, plena de llocs de restauració i botiguetes, tot
de fusta, estil beer garden i/o mercadet, tornem fins l’entrada doncs en un
punt no podem seguir al no ser encara les 11. Ens n’adonem que el parc és
gegant, té infinitat de carrers i carrerons i que per tant l’orientació al
principi serà complicada i que hem d’anar amb comte amb caminar per caminar.
I ja que érem a
l’inici vam aprofitar per entrar al Voletarium un cine “interactiu” on
sobrevoles diferents països d’Europa. Ens va agrada força, la Mireioneta va
poder pujar i ja vam veure una de les tòniques per les que també destaca Europa
Park, l’aproximació a l’atraccio està molt currada en pràcticament tots els
rides.
La pua va ser que
la Mireioneta i en Pauilolo van pujar abans mercè a la cadira de rodes. En
canvi l’Aranete i un servidor ens vam menjar una cua més llarga del prevista, podent fer
servir el fast pass (que pots anar agafant d’un en un), però ho vam veure a
mitja cua, i ja el vam reservar pel següent ride.
Així doncs, un cop
sortir del Voletarium passejada pel parc fins Holanda on teníem reserva als
Pirates a Batavia, l’atracció de Pirates al Carib de Disney però sense
llicència, això sí, més llarga i currada i, on també podia pujar la Mireioneta.
Vam rematar
Holanda amb les clàssiques tasses abans de passar a Escandinàvia on vam fer un
ride per a nens amb la mascota de Rulàntica, el parc aqüàtic veí, com a protagonista, on la Mireioneta
va poder pujar però era massa senzilla i al vaixell viking abans d’anar a dinar
al Food Loop, el restaurant de menjar ràpid estrella del parc on el menjar
t’arriba mitjançant muntanyes russes i on vam fer temps fins l'hora del següent passi que
era per la muntanya russa russa, l’Euro Mir, el primer dels rides “extrems” que
fèiem i on no pares de donar voltes amb la sensació d’estar totalment penjat i
amb la gràcia que l’atracció gira al voltant d’un cilindre de miralls i et vas
veient reflectit.
Però per atraccions fortes el Voltron, basada en Nikola Tesla, la darrera incorporació del parc, de fet tota la zona croata és nova d’aquest any, i on els nens van gaudir dels seus looping, tirabuixons i segons d’anti gravetat mentre la Mireioneta i un servidor vèiem l’espectacle de patinatge sobre gel del parc, el qual diríem que va ser entretingut però tampoc la panacea.
Al retrobar-nos, els nens encara en xoc per l’experiència de la mega muntanya russa, dient que és la més forta que han pujat mai, ens van fer dentetes per pujar-hi, però no podia ser en aquell moment, i vam optar per pujar a l’aventura de l’Atlàntida, a la zona grega, el “Buzz” d’Europa Park, on l’Aranete va fer el record amb una tirada que li va donar molts punts. Personalment, em distreuen molt aquests rides.
Vam portar a la
Mireioneta a l’espectacle del circ del parc, una hora de circ força bo, és a
dir, res a envejar de qualsevol circ que pots trobar rulant per les ciutats
mentre nosaltres vam anar a França per pujar al can can, una munntaya russa
interior que simbolitza la nit parisina, amb el can can, la Torre Eiffel,
Montmartre i demés. També vam tenir temps d’anar a l’àrea de Suïssa i pujar a
una atracció d’avionets i sorprendren’s amb el Matterhorn, on el ride és més
fort del que esperes i l’inici, on la vagoneta es tambaleja, és espectacular.
I en aquell punt
s’havia fet fosc, i tot el parc estava il·luminat, i és increïble, i te n’adones
que els centenars, o potser milers, d’avets que hi ha, estan tots il·luminats,
que tots els edificis tenen llums i que el parc és i està preciós, no pararies de
fer fotos a dojo i et quedaries tooooota la nit per allà... si no portessis una
cadira de roda. Doncs volíem anar cap a Islàndia i no trobàvem com arribar-hi.
Pistes de patinage, d’esquí de fons, i esglaons.
Finalment vam
haver “d’aparcar” a la Mireioneta i anar força ràpids cap al Blue Fire Mega
Coaster, on teníem entrada. Aquest ride em va semblar genial doncs es nota que
és nou i va molt i molt fi, l’acceleració inicial, estil Furious baco,
s’allarga amb un ride més llarg que a l’atracció catalana fins a 1000 metres de
muntanya russa. Una passada.
S’acabava el dia
de parc i l’any 2024. Vam tornar a casa rebentats, vam preparar un sopar
bo per cap d’any, pernil, foie, filets boníssims i el que més va triomfar pels
nens, uns bites de mc and cheese arrebossats i vam acabar fent les campanades a
les 11 perquè els nens s‘adormien. Bé, jo vaig repetir a les 0:00 amb
Televisión Española! I així veure com de bojos es tornen els Alemanys amb els
focs artificials, qualsevol veí de la zona va començar a llençar focs
artificials professionals. I els petardassos, cohets i espectacles de colors es
van anar repetint i difuminant fins quarts de dues de la matinada.
Feliç 2025!!!
El primer dia del 2025 va començar com el darrer del 2024, anant al parc, on hi havia for\a gent però no era horrible, de fet, poques cues vam veure cap dels dos dies de més de 25 minuts. Això sí, la nit de cap d’any va fer molt de fred. Ja vam veure el cotxe molt gebrat pel matí, i degut això ens vam trobar que totes les atraccions fortes estaven tancades. Sabíem que això podia passar, però com feia “bo”, doncs en aquell moment teníem “solete”, no ens ho esperàvem. Horror, terror i furor, i una cara d’en Pauilolo que em trencava el cor, amb el que li agrada això, i que s’havia estudiat els rides que li mancaven...
Per rematar "les desgràcies", vam
aconseguir lloc al cinema 4D Volton ride, un cinema clàssic, molt maco, on
esperàvem poder fer la munt
anya russa des d’una butaca... i no, va ser un curt
de les mascotes del parc que ens va deixar freds...
Ni tan sols el
ride de terror a Itàlia del Castell dels Medici va pujar l’ànim de les tropes,
bé, a l’Aranete una mica, però per sort encara teníem un parell de cartes per
jugar, vam a anar a la zona anglesa on en un Sports Bar els nens van pujar a
uns autos de xoc amb la diferència que la pista representa un camp de futbol
amb dues porteríes i els cotxes, que simulen botes de futbol estan dividits en
dos equips i han de fer gol amb una pilota gegant. Bé això és la teoria doncs
molta gent el que li mola es estomacar-se i punt.
També dins la zona
anglesa, la Mireioneta es va quedar a la rèplica del Teatre Globe per veure un
espectacle de llums, que no li va fer el pes del
tot, mentre nosaltres tres
vam pujar a una atracció de làsers que creiem que no ens va funcionar.
Bàsicament cap de nosaltres tres va veure cap làser ni el fum que anunciava
l’atracció. I mira que això a l’Aranete li agrada!
En aquell punt
els astres es van alinear, el parc anunciava que allargava fins les 22:00,
finalment va ser fins les 20:30, i van obrir tots els rides. Vaig deixar als nens
fent cua a l’Arthur, una de les muntanyes russes més maques, cuidades i
màgiques del parc (va guanyar el premi a la millor atracció del mon al 2016) i
vaig anar a recollir a la Mireioneta, tot i que encara vaig tenir temps de
veure l’espectacle d’aigua del parc.
Ja els dos de novios, vam passejar per la vora del llac, gaudint d’aquest i del bosc encantat dels germans Grimm on hi ha representats els diferents contes, i quan vam arribar a l’Arthur encara vaig tenir temps de pujar-hi com a single rider poc després que ho fessin els nens, que van aprofitar aquest “delay” per pujar a la caiguda lliure, petita caiguda lliure, que hi ha al costat.
L’Arthur és un
ride molt bonic, primer a destacar, com passa en altres atraccions, que l’accés
es continu, com si fos un telecadira, de manera que no es perd gaire temps en
l’accés i alleugera la cua. Després el ride comença suau, presentant els mons
d’aquest Arthur, del qual no tenim el gust de conèixer, i que van des del típic
bosc de fades fins a una ciutat molt catxonda, i després et llença en un ride
que no és extrem però té els seus punts. De les millors atraccions del parc.
Tocava dinar,
però entre llocs plens, sense accessibilitat o tancats vam recòrrer Austria, on
els nens van pujar a una atracció d’aigua... calia? I a les cadenes. Els tres
vam pujar l’Enzian, una muntanya russa senzilla que, pagant a part, pots fer
amb ulleres de realitat virtual, i vam arribar a la zona d’Espanya on,
reventats, vam passar de l’atracció de la zona i, vam tornar en tren fins a
l’inici del parc. Ens agraden aquests transports que et permeten moure’t,
descansar i tenir vistes del parc a l’hora. I en el nostre estat, va ser una
idea excel·lent.
Després de dinar a base de Frankfurts al beer garden de l’entrada vam deixar a la Mireioneta amb un caffè latte esplèndid a la zona italiana i vam anar a França per pujar al Silver Star, al Shambala d’Europa Park. Atracció esponsoritzada per Mercedes-Benz i que és molt bèstia. Personalment és amb la que més vaig patir, potser és per l’alçada, però amb aquesta mania d’agafar-te només per la cintura, tinc la sensació que me’n vaig fora, a banda que prefereixo els loopings a les caigudes.
I com si l’endemà
no existís, de fet existia, és ara, però ja no hi ha parc, vam encadenar el
Silver Star amb el Poseidon, una muntanya russa que comença “en sec” fotent-te
més estrebades i baixades més pronunciades de les que t’esperes i acabes amb
dues baixades fins l’aigua, que dius... cal? (again). Per sort vam trobar
ràpidament un d’aquells focs que posen per escalfar-te abans de fer el hat trick
de muntanyes russes amb le WODAN. Un dels clássics del parc.
El WODAN és una
muntanya russa gegant, tota de fusta i que és molt més forta del que sembla,
doncs no té la finor de les noves, va molt ràpida i, com a mínim jo, vaig
acabar mig descol·locat al seient, però sí, paga la pena.
Vam tornar,
agafant el tren de nou, a buscar a la Mireioneta, i després de berenar, amb el
parc ja de nou amb les seves llums de Nadal, vam veure el mapping que hi ha
sobre la cúpula de França que fa joc amb les fonts il·luminades del llac i vam
pujar al mirador del parc, per, igual que vam fer amb la nòria, delectar-nos amb
les vistes d’Europa Park.
I per acabar, a
més del Kolumbus, decidim deixar el Posseidon per una propera visita, que la hi haurà, doncs la Mireioneta s’ha de pujar a
moltes coses, i en Pauilolo i un servidor anem al Voltron. Flipant, l’accés
molt treballat, puges com si fos un telecadira i l’atracció és llarga i no para
ni un moment, els més de dos segons de gravetat zero es noten, però tota
l’estona és un moviment constant.
És un 10, juntament
amb el parc, segur que el fet de ser la novetat influeix, però ara per ara, el
millor ride i el millor parc. Molt gran i molts camins que fan l’orientació
complicada, i a vegades trobem a faltar una mica de personal, per entrar amb la
cadira a alguns llocs es ho vam fer nosaltres, però clar, potser això també
passa a d’altres llocs i no ens havíem parat mai a mirar-ho. Per tota la resta
són punts molt i molt positius.
De nou, molt
cansats, poc després de les 20:00 tornem cap a casa, sopar, sofa, peli i manta,
que demà torna el turisme més clàssic, però quin cap d’any més diferent i ben
aprofitat.
Gràcies per la paciència Mir
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada