Les maleïdes llambordes

Començar dient que viatjar amb una cadira de rodes ho fa tot molt més difícil és una clara obvietat, i tot i que països com Alemania siguin molt accessibles, sempre trobes barreres i obstacles. Però no només  és això, són les coses qüotidianes les que acaben fent que tot sigui més complicat, cansat i que tots acabem una mica més estressats. Així que sobretot, la més profunda admiració a tots aquells que lluiten a diari amb aquest inconvenient i perdó si aquest post sona frívol, doncs la nostra situació és temporal i, si estem de viatge amb una cadira és perquè hem volgut.

Com deia, viatjar amb una cadira de rodes ho fa tot molt més difícil i si a més a més no és la millor cadira del món, encara més. La nostra cadira ja “trontollava” des de que la vam llogar. La roda dreta ballava moltíssim i ja a Stuttgart li vam collar una femella que estava molt fluixa.

La situació va millorar momentàneament, però s’anava afluixant i de tant en tant l’hem tornada a apretar. És cert que li hem fotut “tute”, el dia de Triberg va ser una prova duríssima. De fet, allà a la Mireioneta se li va quedat enganxat un dit perquè la roda, al afluixar-se queda torta i li va agafar el dit amb el ferro per impulsar-se.

A la Selva Negra totes les ciutats tenen llambordes i la cadira va botant entre elles. Ahir, que no vam fer res, hagués estat un bon dia per fer-li una bona posada a punt però clar, tothom s’enrecorda de Santa Bàrabara quan trona i, ahir a casa, la cadira anava com la seda.

I avui ha tronat. Hagués pogut passar qualsevol dia i, si haguès passat davant les cascades de Triberg hagués estat un problema realment delicat. El centre de Friburg està ple de llambordes. Nosaltres anàvem fent, sense cap problema especial fins que al sortir de la catedral i just quan anàvem a abandonar la plaça per seguir la nostra ruta he notat que hem costava empenyer la cadira. Cada cop més i més fins que en un punt li he preguntat a la Mireioneta si s’havia frenat. Encara no havia respost, que la roda s’ha sortit de la cadira i la Mireioneta ha començat a caure. Per sort cap a la dreta, que és la cama “bona”i que la Mireioneta és àgil i forta, doncs, no sé encara com ha mantingut l’equilibiri i, jo aguantant la cadira i els nens aguantant-la a ella, ha pogut incorporar-se.

La femella s’ha sortit i perdut en algun moment i lloc del dia, Els nens i un servidor hem refet les passes però amb les llambordes era com trobar una agulla en un paller. I què fer? Horror, terror i furor. Per sort hem mantingut la calma molt bé, hem recol·locat la roda i amb molta cura podíem anar tirant però clar, no sabíem cada quan patiríem una sortida de roda. La Mirieoneta, per sort, ha trobat una ferreteria ben a prop, la Luitpold Bauer GmbH, just a tocar de la porta dels Sueus. Una ferreteria d’aquelles de tota la vida on he entrat a preguntar si teníen “nuss” (femella en alemany), òbviament en tenien i les de la mida 16 eren les nostres... si no fos perquè la marques de la cadira de roda són especials, més primes, i no roscava. Un cop més, Horror, terror i furor. Per sort, un dels homes de la ferreteria s’ho ha currat un huevo i no ens ha deixat tirats, opció fàcil i lògica que ens haguès pogut passar en moltíssims llocs. El senyor s’ha currat una xapussa amb una goma que ha foradat per fer-la servir de “femella” improvitzada, que tot i així no li entrava i l’ha oberta per fer-la entrar, i després l'ha apretada amb una arandel·la d’aquestes metàliques que vam amb cargol.

Txapeau!

Sobra dir que la cadira aguanta perfectament i que el senyor ens ha salvat la resta del dia, i possiblement del viatge, i que, sumem una nova annècdota viatgeram però sobretot, que coses com aquesta fan que continuis creient en la gent.