Selva Negra Nadal Blanc

Doncs això s’acaba, demà tornarem cap a Stuttgart i d’allà cap a casa. Avui hem tancat d’explorar la Selva Negra una regió que ens ha fascinat pels seus paisatges i els seus pobles.

Vam començar fa més d’una setmana ficant-nos de ple a la seva boira, tan característica com els seus paisatges de boscos infinits d’avets, a estones plens de gebre i d’altres nevats, postals una rera l’altra que ens van captivar des del primer moment.

Al cor de la Selva Negra, al Parc Natural, vam fer la primera aturada per veure les cascades d’Allerheiligen. Per desgràcia, el camí no està adaptat a cadires de rodes, hi ha rampes, escales, i de fet, estava ple de gel i neu. De manera que només ens vam endinsar en Pauilolo i un servidor a fer un tros de la ruta que haguèssim fet en condicions normals fins el monestir d’Allerheiligen, o de tots els sants, i ens vam quedar veient un grapat de salts d’aigua en mig d’un torrent, una imatge clara de com la natura s’obre pas sempre que ho desitja. Vam gaudir de la micro-passejada, però segurament l’ideal és fer la sencera per degustar-la com cal.

Això sí, els Mireionetes no es tiren enrera facilment, i si la passejada era fins el monestir en runes d’Allerheiligen, fins el monestir en runes d’Allerheiligen hi vam anar, això sí, en cotxe, el qual vam ficar fins allà mateix per veure’l, imatge curiosa la d’aquest monestir que va patir mil i una desgràcies i els monjos van intentar no marxar-hi fins que un raig va ser el detonant definitiu. Des de llavors ha quedat com està a dia d’avui i s’ha convertit en una tipus de lloc de peregrinatge de turisme alemany. Tot i que està tan preparat pel turisme i hi ha tan edifici construït a tocar del monestir que li treu màgia a l’indret.

Vam continuar conduint per aquesta part de la regió guanyant alçada i neu, veient com el mar de boira quedava per sota nostra i vam arribar entre avets infinits fins al llac de Mummel, el centre neuràlgic de la zona. I en donem fe, doncs quilòmetres abans d’arribar ja estava tot ple de cotxes aparcats.

Nosaltres vam arribar fins la zona 0, vam deixar el cotxe en doble fila i hi vam donar un cop d’ull, una imatge bonica, a més el dia ens acompanyava molt, un Sol molt bonic feia l’estona molt agradable, però hi havia massa gent trencant l’harmonia. Aquí vam entendre això de que la Selva Negra és un dels principals punts de turisme d’Alemanya... no només Mallorca.

Això doncs, amb la imatge del llac pràcticament congelat, i veient que la pasarel·la que el voreja estava plena de neu, i per tant, inaccessible per a nosaltres, vam abandonar el lloc, bé l’Aranete va estar una estona ben llarga jugant en una “muntanya de neu” i, com m’agrada dir, fent de nen.

D’allà vam anar fins al poble de Sasbachwalden, perdent alçada i amb vistes de nou, de postal fins ficar-nos al mig de la boira, de manera que les vistes de les vinyes que teníem als nostres apunts van ser més aviat curtes. El que sí que vam veure va ser el primer poble amb cases boniques d'entramats de fusta i una bonica estàtua en honor a la Pau representada en l’amistat entre França i Alemanya i on es veu que cada any hi ha una reunió de joves de diferents països per parlar sobre la seva visió de la Pau.

Després de dinar vam tornar una estona a casa, i a mitja tarda, ja pràcticament sense llum vam fer cap per primera vegada al nostre poble i, un dels més, si no el més maco, de la Selva negra. Allà vam arribar ja de nit i vam confirmar ja des de la seva inmensa plaça central que ho és de maco. Un d’aquells poble de postal com poden ser Vannes, Riomaggiore o Catalañazor per exemple. Pobles, cadascun al seu estil, però molt ben posats.

Les torres medievals en cada punt cardinal, la mateixa plaça central amb l’ajuntament com a màxim exponent i el calendari d’advent amb obres d’un pintor local en cada façana (la temàtica canvia cada any), així com la guarnició de Nadal, de veritat que no entenem  perquè acaben els mercats el 25!

Però també ens van captivar detalls com l’estàtua del suec a la plaça o la dels bufons, molt més curiosa i bonica per a nosaltres, en un pati interior i basada en una de les festes grosses de Gengenbach, el carnaval.

També ens vam fixar en els souvenirs basats en el peculiar barret de dona de la zona i en algun restaurant molon, a la vegada que en els clàssics Beergarden o la multitud d’edificis bonics amb entremats de fusta i teulades a dues aigües, amb el màxim exponent als carrers Höllengasse i Engelgasse. Bonics bonics.

Amb fred, i sabent que tornaríem perquè ho volem veure de dia, vam tornar cap a casa, passant de nou pel súper, a recollir-nos d’hora per carregar les piles pels següents díes.

L’endemà ens ho vam prendre amb calma, doncs presuposàvem un dia llarg que finalment no ho va ser tant, anant per pams, vam estar fins a mig matí gaudint del casoplon, esmorzant amb calma ous ferrats amb pernil, jugant basket al pati, en definitiva descansant que d’això es tracta, i més amb l’equip que portem.

Com diem, a mig matí vam agafar el cotxe direcció Triberg, al sud est de la Selva Negra, però just abans d’arribar ens vam aturar a Eble Uhren-Park. El tema és que la Selva negra en general i aquesta zona en partícular, és famosa, a banda de la seva indústria forestal, per ser el lloc de creació dels rellotges de cucut. Enriute’n de Suïssa, i a Eble Uhren-Park hi ha el que diuen que és el més gran del mon. Del tamany d’una casa de planta i pis. Podria no ser-ho doncs només pel camí, entre un paisatge blanc blanquíssim i molt Nadalenc degut al gebre primer (però molt gebre eh!) i la neu després ja vam veure un parell que ens van semblar iguals i sabem del cert que n’hi ha algun més.

Aprofitant que faltaven pocs minuts pel migdia, vam quadrar el timing perfectament, vam esperar que surtís el cucut “gegant” a fer cucut 12 vegades (sort que no hem anat a la 1). En fin, una de les frikades més grans que hem fet viatjant però que de ben segur que recordarem en el futur.

Després d’això vam arribar a Triberg, un poble molt bufó i que al estar nevat i en pujada encara és més resulton, però en la nostra situació gens pràctic per visitar. El motiu de la nostra visita era el Festival de Llums de Nadal del poble, un tipus de mercat nadalenc on segons l’anunci es posen més d’un milió de llums al llarg del que és l’atracció principal del poble, les seves cascades, les quals diuen (erroneament) que són les més altes d’Alemanya.

Sort que vam anar d’hora i vam poder aparcar al pàrquing més proper als salts d’aigua, ja que la movilitat durant tot el dia va ser un autèntic drama, i tot i que la Mireioneta és molt més que una campiona, va patir més del que hauria. Realment l’admiro cada dia més.

Al carrer principal, és el típic d’un poble de muntanya, podria ser Andorra la Vella o Zermatt, amb més estil que el primer, però ple de botigues venent souvenirs, la majoria força cutrots tot sigui dit, com el barret regional de boles vermelles que conjunta amb el vestit regional de dones, però a mode de gorro pel fred.

Com ens imaginàvem que el dia seria complicat i que l’afluència a l’esdeveniment seria màxima, vam entrar l’abans possible al recinte de les cascades, però les zones del festival encara estaven tancades, així que vam donar una volta fins les cascades, pujant per rampes molt empinades i gelades amb la cadira, que ens haguèssim pogut estalviar certament, doncs a banda de veure (i malament) el salt d’aigua principal, i passar per un túnel de llums quan encara hi havia claror, no ens va servir per res més que per gastar energia.

Després de recuperar part d’elles veient la nòria i tastant per primer cop la tarta Selva Negra, vam anar a la zona del festival més allunyada del salt d’aigua i la més ficada al poble. Allà vam copsar el que era, molts xiringuitos per menjar, des de frankfurts fins a xurrus. Música en directe, molts llums i diferents “atraccions”, però la majoria per nens petits. Pels nostres, una muntanya russa en realitat virtual on pujaves al trineu de Santa Claus i un laberint.

Poc a poc els llums de Nadal anaven agafant importància. Vam fer una segona entrada a la zona de la cascada, tornant a pujar, però en diferents etapes. Primer vam pujar a la zona que ens faltava, però les rampes tenien encada més pendent i mentre els nens es van quedar cremant pa en una foguera, n’hi ha varies al llarc del recinte per no passar fred, tot està molt pensat, jo vaig donar un volt per aquesta banda on hi havia l’escenari principal i de nou, moltes barraques amb menjar i alguna pseudo-atracció, però amb rampes impossibles per anar amb una cadira de rodes.

Vam haver de recular i pujar per on el matí per arribar a l’espectacle de foc. Ara ja el cuc de llum brillava amb totes les forces que a nosaltres ens començaven a faltar. Sort d’en Pauilolo que ja té força d’adult i va emputxar la cadira tant o més que el seu pare.

Quan vam arribar on la clàssica multitud de qualsevol espectacle s’amuntegava per veure-ho, la gent de l'organització ens va deixar col·locar-nos en un lloc preferent. La veritat és que era un luxe, però estàvem enmig d’una rampa molt pronunciada i a la Mireioneta li feia molta por estar allà atravasseda doncs semblava que perdria la verticalitat. Així que finalment vam trobar un lloc on la visió no era tan directe (tot i així era boníssima) i estàvem tranquils.

L’espectacle va pagar la pena, música metal, d’aquesta que a casa no s’enten que pugui agradar a tothom, conjugada amb llums que il·luminàvem el cel i l’aigua, i un seguit d’artistes fent diferents números amb foc, des de treure’l dels instruments a jugar amb elements artístics. Força entretingut i que ens ha fet passar l’ensurt de moure’ns pel parc.

Un cop acabat, ens van fer un passadís “entre bambalines” per sortir, de nou per on la nòria i vam deixar el festival, doncs ja teníem molt més que suficient, tot totalment il·luminat amb el milió de bombetes que prometen.

I no és només el “milió” de llums al festival, ni tot el poble de Triberg il·luminat, és que tot el blanc que havíem vist a l’anada pel matí es va transformar en llumetes de Nadal arreu (sí, al rellotge cucut també) de tornada, a cada poble, a gairebé totes les cases, fins i tot un arbre de Nadal a sobre d’una grua (posen els avets a llocs molt estranys) estava tot il·luminat. I és que malgrat els mercats (gairebé tots) acabin per Nadal, les llums, i per tant les festes, encara continuen.

L’any s’anava acabant, i el 30 el vam començar encara amb més calma que el 29, després dels nervis per les rampes de les catarates de Triberg, i sabent el que ens esperava per cap d’any, ens vam quedar a casa pel matí: logística diversa, roba i comprar menjar pel sopar de cap d’any entre d’altres, més una dia on la boira arribava a Gengenbach va fer que no sortíssim direcció Baden-Baden, la ciutat balneari de la Selva negra des de temps de l’emperador romà Caracalla fins després de dinar.

Abans d’endinsar-nos al centre vam visitar el castell de Hohenbaden, el primer castell on van viure els Margraves de la ciutat durant gairebé 400 anys. El camí fins arribar-hi, a través de l’autèntica Selva Negra és una passada, tot congelat entre la neu i el gebre, i la boira que hi havia, el feia tan maco com tenebrós. Semblava que ens endinsèssim al castell de Dràcula, doncs el castell, malgrat estar en runes, però amb un restaurant a la part baixa, és tot un castellot pel que et pots passejar i gaudir de les vistes... si no hi ha la boira que teníem nosaltres.

I de castell a castell i tirem perquè ens porta la corrent. Del de Hohenbadem al castell nou, la darrera residència dels Margraves de Baden, ja amb més pinta de palau que de castell, també està abandonat i no s'hi pot entrar, però sí que es poden veure certes vistes de la ciutat des d’una placeta que hi ha davant del castell i es pot donar una volta per l’empinat carrer Schloßstraße i els seus adjacents on es poden veure les típiques cases de color pastel de la zona.

D’allà vam creuar tota la ciutat buscant un lloc on aparcar, cosa que no vam aconseguir fins el final de la ruta que volíem fer, el casino de la ciutat. De manera que vam començar l’exploració a peu (i sobre rodes en aquest viatge) per aquest emblema de la ciutat. Baden-Baden, gràcies a les seves termes va rebre durant el segle XIX a la burgesia europea i a banda de banys termals es van inaugurar museus, teatres i casinos, sent aquest, el Karhaus el màxim exponent d’un luxe del passat que encara roman a la ciutat, doncs Baden Baden ens ha semblat bonica, elegant i cara. Diríem que aquí hi ha turisme amb una mica de nivell.

Vam sortir del casino per anar a petar a la plaça del davant, un dels objectius del viatge. El mercat de Nadal de Baden-Baden, un dels pocs que queden a la Selva Negra després de Nadal, i que no ens va defraudar en absolut. La plaça, molt gran, totalment guarnida amb un arbre al mig, llums arreu, escenari i centenars de paradetes, moltes de menjar però també de records nadalencs. Ens va agradar molt una espècie de boles de neu gegants i transparents a mode d’iglú que servien com a privats per sopar allà mateix. Doncs com no podia ser d’una altra manera també hi havia gent, molta gent. Però venint de Triberg, momés pel fet de ser a peu, ja ens va donar la vida.

Un cop travessat el mercat, bé, una part doncs fer-lo tot ja donaria per bona part de la tarda, ens vam endinsar pel centre de la ciutat. Vam arribar fins els balnearis, el nou, el de Caracalla, tipus el de Karlovy Vary i el clàssic, el de Friedrichsbad un edifici renaixentista on per “mala pata” no vam poder anar-hi. Com sempre passa, ja tenim motius per tornar 😊

Però el més increïble no era això, és com estava de guarnit el centre, els carrers i els locals estaven tant o més guarnits que el mateix mercat. Ambient nadalenc absolut amb un exponent bestial al carrer Gernsbacher i a una zona on hi ha una Gasthaus anomenada Lowenbrau tota guarnida. Realment, una passada.

Totalment ficats en aquest esperit nadalenc, vam estar passejant per la zona fins que estàvem prou cansats com per quedar-nos fins l’hora de sopar. Al ser els dies tan curts, pensem que ja és tard i a vegades no són ni les 18:00.

De tornada cap al Kurhaus vam fer una ràpida visita al Trinkalle, un passatge cobert amb frescs permanents al sostre i pessebres temporals exposats, i una altra passejada per mercat abans d’entrar al hall del Casino. Repetim el tema del luxe a Baden-Baden, com a exemple, aquí la xocolata és de Dubai, i vam tornar cap a casa a sopar i començar a preparar-nos pel cap d’any.

Després de l’interludi a Europa-Park, començavem el 2025, bé el 2 de gener amb aquella ressaca típica de l’1, i gràcies a que el dia era horrible, plovia, i fins i tot va arribar a nevar, vam estar tot el dia a casa. Escrivint, llegint, mirant dues pelis de Transformers, fent digital, jugant al Rumikub... Dia de descans i en família, que també conta.

Ahir ja vam “tornar a viatjar” amb la clàssica sensació "d’això s’acaba" vam sortir l’abans possible cap a Friburg (el Friburg alemany) i capital de Baden-Wurtemberg que ens va rebre tal i com afirma el seu eslògan de que és la ciutat amb més Sol d’Alemània i, malgrat la baixa temperatura, en poques estones vam passar de 3ºC, el Sol ho dissimulava amb escreix i, amb la neu que quedava de la nevada del primer de gener (o potser d’abans), la imatge de la ciutat i els seus voltants amb avets nevats era encara més maca.

I és que Friburg ens va agradar moltíssim. La primera imatge de l’església romànica del Sagrat Cor, on hi destaquen les dues torres de color verd va ser només un petit aperitiu del que va venir després visitant el casc antic, farcit de detalls recordant el patró de la ciutat, el també nostre Sant Jordi, i la seva bandera (la Creu de Sant Jordi) i el lleó que l’acompanya, i els característics canals que porten aigua per la ciutat, dir la petita Venècia d’això és massa massa, però li dona el seu punt.

Però Friburg és més que això, es fa evident que ja estem molt al sud d’Alemanya i dona sensació d’estar a una ciutat Suïssa, amb les seves maleïdes llambordes, però molt més tranquila. Tot el casc antic és semi peatonal i molt elegant, vam passejar tranquil·lament gaudint de les seves botigues, on les més característiques, típiques, tradicionals, digues-li com vulguis, tenen “serigrafiat” amb llambordes de que es tracten a les llambordes davant seu.

I és que això de posar emblemes a les llambordes ve de que a la mateixa plaça de l’ajuntament ja hi ha l’emblema de Friburg i el de les seves ciutats agermanades on ens va fer gràcia l’espanyola Granada i, perquè ahir haguès estat l’aniversari de la bueli, Isfahan.

De la plaça de l’ajuntament, on hi ha el nou, i el vell, hi destaquem aquest segon doncs la façana és d’un color vermell terrós que es repeteix en diferents edificis de la ciutat, com al proper edifici de les balenes, al carrer entre la plaça del(s) ajuntament(s) i la de la catedral, la que va ser la següent aturada a la nostra passejada.

La plaça de la catedral, la més gran, important i bonica de Friburg, ens va captivar, hi havia el mercat, un mercat força eclèctic on hi ha, com sempre, paradetes per menjar Röte, Bratswursts..., les lògiques paradetes de menjar, però també parades amb souvenirs de fusta, típics de la regió, i d’altres amb plantes...

A banda del mercat, al bell mig de la plaça s’alça la catedral, majestuosa on hi sobresurt, per alçada i espectacularitat, la seva torre gòtica que s’alça des de l’entrada principal i domina els elegants edificis que l’envolten creant un conjunt deliciós pel turista.

Després de solventar l’ensurt de la cadira per les maleïdes llambordes, vam continuar passejant i gaudint de la ciutat entre les portes dels Suaus i la de sant Martí, precioses totes dues i on ens costa decidir-nos per una, doncs la segona, a banda de que sant Martí “és nostre” ens va semblar més bufona, però a la dels Suaus, les pintures a la façana explicant la història de quan els suaus van voler comprar la ciutat per una banda, o de sant Jordi per l’altra, també tenen molt d’encant.

Però no són les portes, o l’interior de la Catedral (que va molt bé per gaudir dels vitralls i refugiar-se del fred), ni tan sols els canals, o les maleïdes llambordes. Friburg és el seu conjunt, un conjunt medieval però ampli, tranquil i amb molt bon ambient, notant-se ciutat universitària, és la passejada que et captiva. És una ciutat, però que és com un poble. Del millor del viatge.

Ja sortint del casc antic per la plaça de la Sinagoga, vam veure el teatre neoclàssic al costat de la biblioteca, la qual contrasta totalment amb la resta doncs és un edifici molt modern, però aquestes conjugacions, i més per aquests edificis, la biblioteca forma part de la universitat de Friburg, algunes facultats estan al costat, queden molt i molt bé, sobretot amb la llum màgica que teníem en aquell moment.

Finalment vam arribar-nos al riu Dreisam, en concret fins al pont blau, Wiwilii pels Friburguesos, un pont de metall, molt Eiffelenc però en blau, i d’un estil força diferent a la resta de la ciutat, però, no ho és també l’edifici de la universitat per exemple? I sí, el pont no és especialment bonic, és més aviat icònic, dos joves dempeus dalt de tot de la barana era una imatge molt rockera i, amb l’església del Sagrat Cor al fons, una manera capi-cua de tancar la visita a Friburg és també, una de les imatges del viatge.

Avui ha estat l’últim dia sencer de viatge, i serà pràcticament l’últim del viatge, i hem aprofitat per visitar Gengebach, el nostre poble, amb llum i tranquil·litat, el dia era fred, màxima de 2ºC però solejat, preciós. Primer ens hem posat de cara a la porta de Kinzing, la més important del poble, i anomenada així en honor al riu del que custodiava el pas de les barques que transportaven fusta cobrant arancells al llarg del riu i que des de fora, allà on hi ha un el museu de les barques que explica aquesta història, amb la llum del Sol d’hivern és encara més maca.

Després hem entrat al casc antic i hem repetit la visita de la primera nit a Gengenbach, què diferent es veuen les coses amb llum. Les portes d’entrada a la ciutat des de dins, la plaça del mercat amb mercat (petitíssim comparat amb el de Friburg) i el calendari d’advent a la façana de l’ajuntament, l’estàtua dels bufons, però sobretot, passejar pels carrers bonics bonics del centre.

Hem allargat un pèl la passejada arribant, i sobrepassant l’església de santa Maria, l’abadia i el jardí del darrera, però més que aquesta banda del poble, ens han agradat les vistes dels camps de vinyes dels voltants de Gengenbach.

I com ho hem donat per vist i ens han agradat els voltants, hem decidit buscar un restaurant a les afores, cosa que no hem aconseguit perquè o bé estaven tancats o bé tenien escales per entrar-hi o... no acceptaven tarjeta! Però ens ha anat de conya per fer una excursió per les muntanyes del voltant i arribar a pobles semi perduts de la Selva Negra menys coneguda, amb un paisatge esplèndid, de carretera més estretes on els avets se’t menjaven, ple de neu  i on al vessant d’una muntanya hem vist un ramat de cèrvols (diem cèrvols però podia ser qualsevol altra tipus de cèrvid) alguns amb unes banyes que tela marinera!

Un tipus d’excursió que no havíem fet i ens venia de gust i que ha servit per tancar el turisme doncs, a falta de restaurant hem tornat a dinar a casa, que sempre surt més barat i molts cops més bo, i com el temps anava girant i s’ha de recollir la casa. Ja ens hem quedat la resta del dia acabant la primera trilogia de Transformers, la de les pelis del Shia Lebouef.

Demà, a llevar-se d’hora que intentarem aprofitar!