Amb l'avi a Navarra

L’avi s’ha aixecat avui amb la panxa no gaire fina, i això era important perquè avui ha començat la sortida anual amb l’avi, aquest any per Setmana Santa i aquest any a Navarra, perquè, encara que sembli mentida, encara queden llocs al món on un servidor hi ha estat i la Mireioneta no, i un d’ells, segurament fins demà, és Pamplona, la capital de l’antic Reyno de Navarra.

Una ràpida visita a la farmàcia, i poc abans de les nou conduïem cap a l’oest. Molta colsa pintant el paisatge. Montserrat i l’entrada a l’Aragó, llocs que cada cop m’agraden més, molts ocellots al cel, i peatges un cop hem entrat a Navarra, on el paisatge s’ha tornat verd de cop.

Poca cosa més a destacar del trajecte que ens ha portat fins a Olite on hem arribat per dinar en menys de 5 hores, després, amb la panxa plena, hem començat a conèixer una de les viles medievals més típiques d’Espanya.

La primera aturada ha estat la plaça de Carlos III, una plaça allargada molt bonica, amb guinders florits amb la seva característica flor rosa i farcida d'edificis nobles, La plaça està dedicada al monarca que va dur Olite a la seva màxima esplendor, creant el palau reial allà mateix. També hi destaca l’ajuntament, que sembla una casa més, la torre del Chapitel, una de les moltes entrades a la plaça medieval i que la connecta amb la plaça de Teobaldos, on ens hi hem arribat un moment per veure l’esglesia de Santa Maria, bé, només la seva façana tan modernista com recargolada però molt bonica, i amb un claustre obert al davant que conjunta molt bé.

Llavors ha tocat el highlight del dia, la visita del castell, palau de conte de fades amb moltes torres, algunes coronades amb capirots. El palau va ser reconstruït al segle XX, es nota força, però no li treu espectacularitat, sales, passadissos, torres... Li faltaria mobiliari, però les galeries del rei, amb una columnata preciosa, i la de la reina, amb un jardi “penjat” doncs està a la segona planta s’emporten la palma en quant a bellesa, de fet el “jardí” de la reina, amb un arbre de flor rosa al mig és preciós.

La Mireioneta, jabata com ella, ha pujat fins la torre de l'homenatge, la que originalment era la més alta amb una petita terrassa a dalt, després, ja cansada, ha tornat amb l’Aranete on era l’avi, que no ha entrat al castell, i en Pauilolo i jo hem acabat la visita pujant també a la torre de l'atalaia, la que actualment és la més alta després de la reconstrucció del segle XX.

Tots junts de nou, hem anat fins la plaça de Teobaldos, no tan maca com la de Carlos III però amb força encant, de fet, hi ha el que era el palau vell, actual parador, i alguna casa noble. D’allà la Mireioneta i un servidor hem fet una passejada fins el convent de San Francesc d’Assís, força maco també per fora i on hem vist la marca del camí de san Jaume, doncs som a terra de peregrins, i després de recollir a l’avi i als nens, hem tornat cap al cotxe vagarejant pels diferents carrers del casc antic amb algunes cases senyorials amb els seus corresponents escuts a les façanes.

La darrera visita a peu, d’un servidor i en solitari, ha estat la visita a l’esglesia de san Pere, sent del segle XII la més antiga del poble i que destaca per la seva torre amb agulla que sobresurt d’entre la resta d’edificis del poble.

Abans de marxar però, hem vorejat el poble amb el cotxe tot veient part dels edificis anteriors i les muralles del poble. Hem deixat una de les viles medievals més típiques d’Espanya i, ara ja podem dir, que també una de les més boniques.

Hem anat al poble veí, Tafalla, on estem ara per dormir al seu camp de gers, hem arribat, ens hem instal·lat i hem estat una estona descansant i gaudint del lloc, els seus animals i el seu terreny.

A quarts de vuit hem sortit cap al poble a sopar uns pintxos i copsar l’ambientarru que hi havia al voltant de la plaça de Navarra, amb els seus porxos, la seva glorieta i la seva font on els sortidors simulen botes de vi. Tafalla ens ha semblat un poble molt més basc i revolucionari, hem trobat gent bastant imbècil i uns nens cafres. Això sí, la festa era xula i hi havia gent del Girona esperant al partit de demà.

Un cop sopats i després de la primera visita al súper, hem tornat a casa. Hem estat afortunats perquè ha estat entrar al gers i començar a escriure aquesta entrada, que els llampecs que havíem vist des del cotxe, han començat a descarregar una tempesta força forta. És curiós estar en una tenda mongola i que plogui, però és el que hem fa pensar que estem de viatge, de nou.