Primera trilogia amb l'avi

Suposo que és per temes generacionals, interessos culturals o temes frikies, però les referències a Star Wars han estat reiterades “de tant en tant” en diferents entrades al blog. La darrera, sense anar més lluny va ser “el retorn del Jedi” tornant de Xipre, i facilment en trobaríem d'altres.

Ara, escrivint aquest post, per explicar el darrer dia de viatge per Navarra quan ja fa 5 díes que vam tornar, em ve al cap la idea general de trilogia, doncs amb aquest viatge tanquem una primera trilogia de viatges “amb l’Avi a”... I clar, les triologies estan molt i molt relacionades amb Star Wars.

Però anem al tema i centrem-nos en diumenge passat... vam trigar més del que volíem i pensàvem a recollir i marxar del nostre pis a Mutilva, això sí, vam deixar l’apartament net com una patena i vam posar aire a les rodes del cotxe, el qual donava senyal de baixa pressió.

Així que no vam arribar a Sangüesa, la primera aturada del dia fins al migdia. Un cop aparcats vam recòrrer un tros de la llera del riu Aragón, a punt de vesar, fins el pont de ferro, una construcció, que ja pel seu nom es veu que distorsiona totalment amb la resta del poble, totalment de pedra, però tot i així té el seu punt, i sobretot, utilitat ja que antigament, quan el pont, igual que la resta del poble, encara era de pedra, era l’entrada a la ciutat des de l’Aragó.

I quina entrada tenia Sangüesa! Un viatger qualsevol es trobaria, només creuar el pont, amb l’Esglesia de Santa Maria la Real i la seva fascinant portalada. Durant el viatge per Navarra vam veure moltes de portalades d’esglesies, però aquesta li planta cada a qualsevol.

I Santa Maria la Real està situada al carrer major, que com qualsevol carrer major navarrès que s’apreciï, està farcit de palaus i cases nobles. Un d’aquests edificis nobles és l’actual ajuntament, el qual destaca pel seu porxo ple columnes i arcs, tot i que a nosaltres el que més ens va agradar va ser la façana del darrera, la que dona a la plaça que comunica amb el palau dels prínceps de Viana, la residencia dels reis de Navarra a la seva època i que actualment és la biblioteca municipal.

Pels carrers adjacents no es deixen de veure palaus. Tot i que la majoria són menys importants que els del carrer major, destaca, i ens va flipar, el Palaud’Ongay – Vallesantoro. Una casa barroca – indiana del segle XVII amb una façana espectacular amb motius colonials (imatges d’indis mexicans i peruans) i un aler de fusta amb imatges de “gossos endimoniats” ultra treballats. Una autèntica obra d’art. L’interior, tot al voltant d'una escala amb una barana de fusta també molt treballada, intenta mantenir l’estil i l’elegància de la seva façana, i tot i que com a casa colonial és prou espectacular, al no tenir el mobiliari original i ser bàsicament un centre cívic, resulta menys espectacular que l'exterior. Això sí, vam poder gaudir d’una exposició de pintures molt interesant, doncs tractaven motius del poble, però com la del museu de Roncesvalles amb uns colors molt moderns. Ens van agradar molt.

Abans de dinar encara vam tenir temps de veure un tros de la missa de diumenge de ressurreció de l’esglesia romànica de Santiago, amb una imatge policromada del Sant molt bonica a sobre de la porta d’entrada.

I després de dinar, vam recular vagarejant pel poble cap el cotxe, dir que en aquesta zona, l'ambient "abertzale" ja estava totalment desaparegut, denotant clarament el dualisme de Navarra. Durant el passeig vam veure el Crist del Sagrat Cor i unes quants murals a certes facanes del poble, on ens va cridar l’atenció un del Ditto ballant amb una espècie d’esperit. Imatge molt curiosa que entendríem una estona després al castell de Javier.

I és que Javier era la darrera aturada del viatge. Vam sortir de Sangüesa per l’esglesia de San Salvador i el portal de de Carajeas, però sense pagar el peatge que pagaven els viatges provinents de l’Aragó al segle XIII, i vam posar romb a aquest castell i centre de peregrinació del qual, incults nosaltres, no teníem cap coneixement. 

Resumint, i segurament mal explicat, Javier és un castell del segle X, on va nèixer San Francisco Javier,  sent el fill petit d'una família noble que vivia al castell i que, sent el petit li va tocar fer-se religiós i acabant sent famòs pels seus viatges i evangelitzacions, cosa que ha girat fins al punt que ara les peregrinacions es facin fins a aquest castell al mes de març en les anomenades Javierades.

De fet, això va ser el primer que ens va sorprendre del complex, doncs vam trobar un centre de peregrinació, molt ben muntat. Realment a Navarra tot està fet amb força estil. I preparat per acollir a molta gent.

El castell, que amb les seves mutalles va ser una vila medieval que va deixar pas a meitat del segle XX a la vila nova just al costat, quedant un castell clàssic i bonic per fora, i molt fàcil i entretingut de visitar per dins, doncs a través de les diferents sales es veuen diferents col·leccions i reculls originals de la vida de Sant Francesc. Els Jesuïtes, actuals propietaris del castell, fan una molt bona feina doncs les col·lecions van des de diorames explicant els diferentts moments de la vida del sant a pintures medievales espanyoles o Kokomes, uns dibuixos japonesos també amb imatges de la vida del Sant.

Més enllà del Sant també hi ha recons del castell, com la sala del escuts, on hi ha l’evolució dels escuts de la zona. Sí, el nom no és gaire original però els escuts sí que ho són, doncs són increïblement moderns. O la preciosa capella del Sant Crist on una talla molt bonica de Jesús a la creu que sembla que somrigui està envoltada de l’obra la dança de la mort, una série de frescs on tots són esquelets ballant. Un oratori molt solemne i que ens va fer entendre el mural del Ditto que ballava amb un d’aquests esquelets a Sangüesa.

Vist el castell, que paga i molt la pena, vam iniciar el camí de tornada, un camí que va tenir... una mica de tot.

Com estàvem força a l’est, enlloc de recular per agafar l’autovia, vam anar a agafar la que s’està fent per allà. El primer tram, espectacular, vam anar a sortir a Yesa, on havíem dinat dos dies abans i vam vorejar tot l’embassament i unes peculiars formacions sorrenques que l’envolten, tipus Bárdenas Reales però més petites i de sorra molt més negra. Imatge espectacular.

Després vam fer un tram d’autovia, però que com no està acabada, vam acabar sortint, no sé si podíem agafar-la després o no. Total que ens vam menjar un carreterot de muntanya preciós de conduir, però llarg i amb força cotxes. Verd de muntanya. Groc de la colsa. Blau de l’aigua del canó del Barranc del Gabàs. Gris de l’acer del pont de l’embassament de la Peña. Marró de les parets de los Mallos Riglos... Molts colors, moltes sensacions i molts llocs de... aquí hi hem de tornar. Osca queda més que apuntat... oju amb la Setmana Santa 2026.

Entrant a Osca vam enllaçar l’autovia que ens portava directes a casa, però a l’alçada d’Esparraguera, una maleïda caravana va endarrerir molt l’arribada, no sabem si perquè allà sempre hi ha caravana, si perquè era dia de passió, o si perquè senzillament era operació tornada (segurament una mica de tot) . En definitiva, que el "The end" a la trilogia i les lletres de crèdit van acabar a les 10 de la nit, amb tots cansats, però satisfets.

A veure com continua Star Wars!