Setmana Santa Navarresa

Dilluns Sant va ser un día tranquil. Vam sortir a quarts de deu direcció a Roncesvalles, com era esperable, tot era molt verd i el paisatge ondulat creaba unes vistes no menys boniques per esperades, cosa que vam confirmar des de dalt del cim del Erro, el port de muntanya que vam creuar fins arribar a destí.

Roncesvalles, poble petit però molt i molt famós per la seva batalla, on Roldan, nebot de Carlemagne va ser sorprès i mort pels vascons, convertint-lo en llegenda, sí, els francesos han sabut vendre “lo seu” com ningú des de fa més de 1000 anys. Un monument a la batalla i una capella del segle XII, on es suposa que va ser enterrat Roldan i els seus paladins caiguts recorden la història.

Sigui cert o no que les despulles de Roldan són allà, el lloc també és molt reconegut per ser una de les parades més importants del camí de Sant Jaume més important, el francès, doncs Roncesvales és el final de la primera etapa i inici de la segona, i primera etapa espanyola, degut la seva proximitat amb la frontera. De fet els que segur que van ser enterrats allà, van ser molts peregrins morts a l’hospital de Roncesvalles.

El lloc transmet història i serenor, és d’aquells llocs ben posats on tant mires als edificis com a la vall, doncs l’harmonia del conjunt suma més que les seves parts individualment.

Un cop allà vam entrar a veure la Reial Colegiata de Santa Maria, un temple gòtic del que els navarresos estan molt orgullosos. De fet estant molt orgullosos de la seva terra en general. Va ser manat a construir pel rei Sancho VII el fort, un gegant del que els estudis del seu fèmur indiquen que feia al voltant dels 2.10 d’alçada, que si a dia d'avui ja és molt, al segle XIII devia ser una brutal brutalitat. Nosatres vam començar la visita pel claustre gòtic, curiós perquè malgrat no tenir les floritures dels “nostres” més romànics, ens va semblar igual d’elegant, no tan bonic en el sentit clàssic, però amb un aire més regi.

Des del claustre es pot accedir al mausuleu reial, on està enterrat Sancho VII, en una capella molt elegant, amb uns vitralls molt bonics i l’inmens feretre presidint el lloc al bell mig. Destaca la posició de les cames del monarca, que al ser un “creuat” les té creuades. Nosaltres, fins llavors, desconeixíem aquest detall.

Tot i que el sarcòfeg, al bell mig de la sala és l’aspecte més imponent, a l’altar hi ha les autèntiques cadenes de Navarra. El símbol de la comunitat que apareix a l’escut de la mateixa i que són les que Sancho va trencar del campament del califa durant la reconquesta a la batalla de las Navas de Tolosa. Això sembla que és una llegenda... però mola molt.

També mola molt pujar a dalt per veure part del museu de Roncesvalles, on hi havia una exposició d’una serie de quadres del “camino” molt originals, però sobretot per l’accés pel pont dels canonges al pis de dalt de la Colegiata, doncs és una porta molt estreta i al obrir-la t’ensenya la majestuositat del temple des del seu mateix rossetó. Un autèntic MUST i una de les imatges del viatge.

Després vam sortir del museu i vam tornar a entrar a la colegiata però per la seva porta principal per tal de gaudir dels seus encants de prop on hi destaca l’altar amb els seus vitralls blavosos.

Abans de marxar de Roncesvalles ens vam apropar a l’alberg a veure si podíem aconseguir el document per començar a segellar les nostres passes, però estava tancat i, la veritat, com aquest viatge no és el camí, doncs res, en una altra ocasió.

I sí, el viatge no era el camino, però sí que els nens i un servidor vam deixar Roncesvalles a peu. Allà al cartell on indica els gairebé 800 quilòmetres que falten fins a Santiago de Compostela, ens vam separar una estona de la Mireioneta i l’avi i vam començar a caminar per un camí pla i sense cap dificultat més que l’espiritual, doncs realment els arbres estan disposats de tal manera que és fàcil imaginar-se rituals en un bosc conegut com el bosc de les bruixes.

Les nostres passes seguint la petxina de sant Jaume, entre arbres, silenci i anuncis d’hostals i forns de pa ens va portar fins a Burguete, el primer poble després de Roncesvalles on els altres dos membres ens esperaven al cotxe. Burguete és un exemple dels pobles de la zona, molt bascos, fins i tot vam veure un senyor amb la txapela posada, fronton i amb grans cases de pedra (caserios) dels segles XVIII i XIX amb les seves característiques finestres de colors.

Tocava dinar, i com a Burguete no vam trobar res, vam arribar-nos fins el següent, l’Espinal, pobles molt semblant entre ells, i amb la panxa plena vam continuar fins Zubiri, on vam donar una volta centrada principalment en el seu pont romanic, lluny de la majestuositat del de Camprodon, però que també fa molt de goig envoltat de les cases de pedra i la llegenda que diu que els animals es curaven miraculosament quan passaven per sota seu.

Com el temps estava força inestable, de fet havia caigut una bona tempesta mentre dinàvem, i tampoc teníem molt més planejat, vam tornar cap a casa previ pas, com no podia ser, pel Lidl, tercera visita a un súper en 3 díes de viatge.

La resta de la tarda-nit la vam passar a casa descansant, doncs els dos díes següents havien de ser més llargs i demandants. De fet, dimarts va ser increïble, vam sortir pràcticament a l’hora prevista, el dia estava ple d’activitats.

Bones carreteres ens van portar entre colsa, verd i turonets fins a Baquedano, on vam fer l’excursió del Nacedero del Urederra, i el més increïble no és l’excursió, que ho és, doncs arribes a una serie de salts d’agua i pous amb una aigua turquesa. Si no perquè van ser vora 6 quilòmetres amb un desnivell força pronunciat, sobre tot a la baixada inicial, que vam fer tots... inclòs l’avi! Va ser tot un èxit per a ell, que va acabar el dia amb més de 12000 passes.

I és que no només vam fer l’excursió, per cert, no gaire ben indicada en terms d’on ets i quan et falta i on la part maca, que ho és i molt, està al final, és que vam creuar el poble de Baquedano, poble típic del nord de Navarra i que ens va agradar perquè les cases es veuen més autèntiques que les que havíem vist ahir a tocar del camino de Santiago, un fronton nou però molt graciós, i una soziedad d’aquelles on ens haguès agradat entrar.

Després de dinar vam agafar el cotxe per anar fins a Iratxe, per tal de veure el seu monestir, un conjunt monàstic increïble, però sobretot per visitar les bodegues d’Iratxe, o més concretament la font del vi. Una font situada a peu del camino on els senyors de la bodega l'omplen cada dia amb centenars de litres per a què el peregrins tinguin un “bon glop”. Mantenint la tradició de rebre als peregrins amb vi de taula. Quan vam arribar nosaltres no en quedava gaire però com a mínim la vam poder tastar.

Com l’excursió del matí ens havia portat molt temps, ens vam saltar Estella-Lizarra i vam anar directament a Puente la Reina, un altre poble que és aturada clàssica del Camino de Santiago, i que també, o segurament en bona part degut a això, ha tingut i conservat un casc històric medieval que mereix una visita.

Cases blassonades amb uns escuts que sobresurten i molt de la façana, esglesies que bé podríen ser catedrals, com la de Santiago, on hi ha una talla de l’apostol espectacular, o d’altres de ben curioses com la del Crucifix, on hi ha una talla de Jesús a la creu però aquesta té forma d’Y. La llegenda diu que la van portar dos peregrins alemanys que anaven fent el camí amb ella.

Però a banda d’aquesta monumentalitat, Puente la Reina també conserva el caràcter de poble: una vetlla a dins d’una casa oberta al carrer Major, botigues “de antaño”, i la gent parlant-nos des dels balcons.

Un poble molt agradable que vam completar arribant al pont que li dona nom. Un pont romànic construït al segle XI per tal que els peregrins travessessin el riu Arga i que de fet va originar el nucli urbà. És un monumental pont amb 7 arcs de mig punt que conjuga perfectament amb l’indret on està ubicat.

Vam fer una altra aturada ràpida per veure el curiós temple de Santa Maria d’Eunate, un temple de planta octogonal que malgrat pertànyer al municipi de Muruzábal està al mig del norres. És originari del segle XII, sembla que d’origen templer però no està confirmat i té una especie de claustre exterior que li dona la volta.

Un cop vist, no hi vam entrar, ens vam dirigir seguint una carretera preciosa paral·lela al riu Arga amb camps de colsa infinits, i totalment aillada fins a Bidaurreta, el poble on viu la cosina de la Mireioneta amb la seva família.

Bidaurreta és un poble a uns 20 minuts en cotxe de Pamplona (per l’altra banda de la carretera), amb força cases xules on hi viuen una bon grapat de famílies “joves” que han “reconquerit” el poble i on hi ha un gran sentiment de comunitat per construir, arreglar, acondicionar i millorar el poble i els voltants.

Vam gaudir d’un sopar ple de productes de la terra, molts d’ells boníssims, en especial els espàrrecs. Però sobretot va ser maco compartir taula i xerrada amb aquesta banda de la família. De fet, la Mireioneta, de petita i jove, havia tingut molta relació amb la seva cosina, ara casada amb un navarrès de pro, el qual ens va explicar força coses sobre Navarra i en concret sobre el funcionament de les penyes, les seves coses bones, a nivell social i demés, i també els seus contres, doncs són llocs molt burocràtics, plens de normes i tonteríes, com per exemple, que als nens, que aquí s’anomenen “xiquis” no poden entrar a la cuina. Per cert, en Pauilolo, malgrat el seu 1.80 passat, encara es considera “xiqui”.

Dimecres l’avi i l’Aranete es van aixecar perjudicats, un pel cansament del dia anterior que el va portar a passar mala nit, i l’altre per la panxa, sembla que portem un virus que ens fa anar una mica “sueltos” a tots, de manera que després d’un cònclave familiar, vam decidir que els nens es quedaven sols a casa fent deures i jugant, bé, l’Aranete va reposar, i els adults vam anar a visitar les 5 villes.

Les 5 villes són 5 pobles molt bascos al nord oest de Navarra. De fet, només arribar al primer de tots, Bera de Bidasoa, bé, el més llunyà doncs ja està a només 6 quilòmetres de França, ja vam veure la seva semblança amb les cases de San Sebastian.

Vam fer una primera aturada a la plaça de l’ajuntament, pintat amb uns murals molt graciosos i amb una escultura molt bonica en referència als exiliats durant la guerra civil. Just al davant, l’esglesia, que sembla una fortalesa, i on a les tombes al seu davant, en lloc de creus hi ha esteles funeràries típiques del pirineu basc.

Però si aquell tros i aquella plaça ens va semblar bonic, encara ens ho va semblar molt més el carrer i la plaça Señor de Alzate, on les cases de colors estan guarnides amb balconades de fusta i flors, totes molt ben arreglades. Un petit pont fa que la plaça sembli encara més un indret de pel·lícula.

Però el que més ens va sorprendre va ser que el lloc, la vall en general és totalment basca, vam sentir moltíssim euskera, vam veure un munt de reivindicacions per apropar als presos d’ETA i la independentzia. Realment, amb la verdor de la vall i els pobles, teníem més sensació d’estar a Euskadi que a la nostra Navarra prejutjada, on ens imaginàvem més Tudela o Olite que Bera o Lesaka.

I és que Lesaka, la capital d’aquests pobles, va ser la següent aturada previ pas pel pont de San Miguel a les afores de Bera, un pont romànic bonic, però no tan majestuós com el de Puente La Reina, i és que aquesta gent, amb tanta aigua necessiten molts ponts.

A Lesaka ens vam trobar molts cotxes, dificultat per aparcar com si fos un poble d’estiueig, i un poble molt bonic, amb un centre històric cuidat que al igual que l’esglesia de Bera, era més tipus castell, amb una pedra grisa molt de película medieval “anglesa”, mentre que el vist fins ara a Navarra, era més pedra groga, tipus espanyol, vet aquí una altra diferència entre la part espanyola i la basca d’aquesta comunitat.

Després d’un pintxo de truitat al “mític” kasino del poble, on tothom parlava Euskera, aquest color gris i fortificat és el que vam veure des de la plaça Zaharra fins a les cases nobles de l’època, com la de Zabaleta, que tenia directament un torreó, la Mindurenea, o a d’altres, totes molt elegants, amb unes balconades de fusta precioses i molt treballades, passant per l’esglesia de San Martin de Tours, un increïble temple gòtic de película i on hi havia ni més ni menys que 4 passos esperant la seva processó, i també al Pilirik, una creu allargada que es feia servir per ajusticiar a la gent que blasfemava penjant-los de la llengua, o castigar als nens lligant-los a ella, embadurnar-los de mel i esperar que mosques i mosquits els molestessin... sí, tradicions molt educatives...

Cansats de pobles i sabent que havíem de tornar a casa per dinar amb els nens, vam passar de visitar la resta de pobles, al final no esperàvem gaire diferències als ja vists, i les forces eren les que eren. De manera que vam canviar de registre i la darrera aturada a les 5 villes va ser a la reserva natural de San Juan de Xar, a les afores d’Yganci, una reserva molt verda amb diferents camins i excursions on vam visitar una font d’aigua amb tres xorros que segons la legenda té propietats curatives per la pell. Has de veure dels tres sortidors d’aigua, mullar un drap i passar-te’l per la zona afectada. Després penjar el drap a un “estenedor” habilitat allà mateix i esperar a que algun dia el capellà del poble cremi aquests draps.

No tenim clar l’origen de les propietats curatives del lloc, però deuen estar lligades a que pujant unes escales per darrera de la font s’arriba a una gruta, amb una entrada molt d’Indiana Jones a traves d’una porta de ferro que dona accés a la cavitat on hi ha una talla de Jesús i una, més gran de San Joan Baptista amb un xai als seus peus. Un lloc força místic i peliculero la veritat.

Vist això, vam tornar cap a casa entre turons i verdor per dinar amb els nens, descansar una estona i fer activitats logístiques: quarta visita al súper, aquest cop al Mercadona, abans de tornar al centre de Pamplona, en aquesta ocasió, la Mireioneta i un servidor sols.

El motiu d’aquesta visita és que havíem quedat amb el Uharte, un company de feina meu, pamplonica de pro malgrat portar més de 20 anys vivint lluny de la seva terra, i que es va oferir per ensenyar-nos la millor truita de patates “del mon”.

Vam aparcar a la plaça de braus, i abans de trobar-nos amb ells, venia amb la seva dona i la seva filla, i ja se sap que amb nens petits sempre es va tard, vam poder veure la plaça, res d’especial fora de ser l’epicentre dels san fermines i recòrrer el passeig de Carlos III, el portal de l’Àngel de Pamplona, amb les botigues típiques, el monument a l’encierro i el monument als caiguts (als bons eh!) al final.

Ja amb ell vam tornar a passejar aquesta zona però amb les seves explicacions, déu n’hi dó com d’orgullosos estan els “pamplonicas” de casa seva. Primer ens porta al bar Castro, on l’ambient és total, i la truita, feta al moment i expressament per nosaltres, també.

Després vam anar al mercat, on la senzillesa del bar Castro canvia totalment pel pijerio del bar El Mercado, que com estava ple a vessar, vam decidir canviar i anar “a lo viejo”, però el millor va ser passejar de nou per Carlos III i sentir les seves explicacions de Pamplona i Navarra.

Partint de la nostra idea preconcebuda de Navarra, basada en el que coneixiem, la zona baixa, amb Tudela, Olite... i creient-la una comunitat més desertica i espanyola, ens havia sorprès aquesta Navarra més basca. Ell ho confirma, és el que hi ha, dues cultures que conviuen sense molestar-se, com l’aigua i l’oli. Ens sorprèn perquè no érem gaire conscients.

L’avinguda de Carlos III connecta aquestes dues cultures, des de la “plaza de los Caídos”, símbol de l’Espanyolitat “pero los caídos buenos” em puntualitza el Uharte, en fin... podria escriure tantes línees, però aquí no toquen... Fins arribar a la plaça del Castillo i la part “Abertzale” al darrera. Tela marinera.

Vam acabar la visita fent uns pintxos a un dels carrers al voltant de la plaça major i tornant amb ells fins la plaça de braus, parlant de Pamplona, Navarra, la feina, els nens... el normal, un tarda molt agradable.

Dijous Sant, dia d’inici oficial de les celebracions de Setmana Santa a Navarra els nens fan festa des d’aquest dia fins tota la setmana per darrera, teníem un altre dels highlights del viatge. Ens vam prendre el matí amb moltíssima calma. Quarta visita al súper i no va ser fins el migdia que vam baixar, un cop més, a Pamplona, aparcats a la plaça del Castillo, vam caminar fins el carrer del Carmen, passat Navarreria, per anar a dinar a la penya El Bullicio, de la que en “correspondència” és soci des de fa més de 20 anys.

Com la cosina i el correspondència porten familia, van arribar més tard que nosaltres, de manera que per fer temps em vaig emportar als nens a que veiessin els corrals de Santo Domingo i la seva pujada per explicar-lis els “encierros” “in-situ”.

Quan vam tornar a la penya ja hi eren tots a dins, el que va passar, per novedós, va ser màgic. Una penya no deixa de ser un club social, amb les seves normes, on els socis s’ajunten allà per xerrar al voltant d’una taula, o bé per fer dinars amb familiars i coneguts, però sempre seguint certens normes, entre els que destaquen:

• 
  Si un soci va amb més de tres no-socis, ha de demanar permís i reservar, doncs la penya és com un restaurant privat
• Els no-socis no poden entrar a la barra, doncs les begudes s’han de consumir de la penya i apuntar-les per ser pagades pel soci. Si vols entra begudes de fora, has de pagar per obrir-les.
• Els “xiquis”, és a dir, els menors de 16 anys no poden entrar a la cuina. I és que la cuina és l’Itaca del lloc, una autèntica cuina professional on cuinar ha de ser (no ens van deixar fer-ho) un autèntic plaer. Com exemple, el forn, de 12000€, va coure a la vegada els nostres llobarros i un garrí, i com a mínim els nostres llobarros no feien olor de porc.

I clar, el dinar va ser tota una experiència, no només pels llobarros, els espàrrecs, l’arròs, l’amanida, els pebrots del piquillo, les carxofes, el xoriço (a la sidra o no), el formatge, els ous farcits de carbassa i la pasta de la Mireioneta of course... tot brutal. Si no per compartir taula amb la família, i la família d’Italo-suïssos amics de la família i que també hi eren. Una família molt interessant i divertida, amb molta vida i molts païssos a les seves esquenes.

Es va generar un ambient molt maco on es van compartir vivències, experiències i pensaments. En correspondència es va convertir en un cuiner i un amfitrió de primera, fent amè el dinar i fent que tots ens ho passèssim molt bé. D’aquells moments que només pots dir gràcies sabent que al final, viatjar (o fer turisme que és el que realment fem) es fa per aquests moments més que per veure esglesies, salts d’aigua o turons. Gràcies.

Tips i retips, els nens van tornar cap a casa amb l’avi, i els adults vam gaudir d’una passejada guiada pel correspondència començant per la plaça de l’ajuntament i l’adjacent carrer Belena, un lloc tan cèntric com poc conegut pel turisme, un carreró que no és més que una escletxa entre dos edificis i que amaga part de la muralla interna del poble de san Cernín i 9 boles de canó de la batalla de Navarreria, la més cruel entre els 3 burgs que Carles III va acabar unint i posant l’ajuntament just al mig per crear Pamplona. Una ciutat que ens ha agradat molt.

Però el passeig, i les explicacions d' en correspondència tot just començaven. Vam recòrrer el carrer major, ple de palaus medievals i sobretot, gairebé sense botigues de grans cadenes. Un centre fantàstic i del que en correspondència, al igual que el Uharte, o el senyor de Roncesvalles, es mostren orgullosos i coneixedors de la seva història.

Al final del carrer major hi ha l’esglesia de San Lorenzo, on hi vam entrar doncs allà hi ha san Fermin i estava a punt de començar la missa de Dijous Sant. L’esglesia, plena de gom a gom, tothom li feia referències al sant, un senyor va entrar de genolls i dues senyores es queixaven de que no li havien posat la capa vermella. “Molta gent de l’opus per aquí”, va dir en correspondència. “Se’ls coneix pel pentinat”.

Ens vam acomiadar dels italo-suïssos i vam entrar al parc de la Taconera, el pulmó verd de la ciutat, fa gràcia que Pamplona parli d’un pulmó, doncs està envoltada de verd... però l’espai de l’antiga ciutadella i les muralles han estat reconvertides en un preció parc ple d’arbres, flors i animals: paons, oques i cèrvols comparteixen un espai a mode de mini-zoo, i per on és molt agradable el passeig.

De tornada vam resseguir les muralles, en correspondència ens va explicar part de la seva vida laboral: molt interessant. “De la necesidad virtud” va dir, i segurament és així, però els emprenedors ens fascinen, i en correspondència ho és.

L’hora màgica ens va agafar en aquelles darreres passes del dia, contemplant les muralles de Pamplona, molt més altes del que ens pensàvem, i les vistes des d’elles. Ens van portar a casa i allà, tots plegats vam tancar un dia que malgrat començar tard, va acabar sent tan llarg com maco.

Per ahir divendres Sant teníem un pla molt exigent, començant per la Selva de Irati, però amb el grup que duiem vam decidir que aquests boscs seran el pendent de Navarra, sempre s’ha de deixar alguna cosa per tornar, i Estella no semblava prou. Vam canviar 3 hores llargues de cotxe per un pla més còmode... tot i que al final no ho va ser tant...

L’objectiu era la foz de Lumbier, en Miquelet es va equivocar i ens va portar a ves a saber on per la zona, això sí, com "no hay mal que por bien no venga", aquesta perda ens va portar a passar pel bufó poble de Liédena i veure la seva vila romana, que sincerament... la vila res, però sí que des d'allà hi ha un mirador de la gorja. Ja de lluny es veu clar el que és, una autèntica escletxa a la muntanya creada per l’acció de l’aigua.

Finalment vam trobar el camí correcte i vam realitzar un passeig espectacular al costat de la gorja del riu Irati, una via verda, doncs antigament hi passava un tren, encara resten els pals de corrent i dos tunels.

La gorja, amb els penyassegats erosionats al llarg del temps per l’aigua i el temps han escolpit una imatge brutalment maca, rematada pel riu, culpable i protagonista de la història, i una colònia de voltors que sobrevolen el passeig donant-li un toc molt més aventurer. Llàstima de la munió de gent que ens vam aplegar, doncs trenca totalment la màgia.

Un cop passat el segon tunel, al qual és força necessari encendre la llanterna del mòvil, vaig anar amb els nens fins a les restes de l’anomenat pont del diable, que va ser el resultat del punt que havíem vist una estona abans des del mirador de la vila romana. Un accès complicat, les pedres relliscaven molt, hi havia unes cadenes per ajudar-te a caminar, doncs era un pas estret amb possibilitat de caure a la gorja, però la recompensa final mereixia anar-hi. Unes vistes espaterrants i el pont, derruit durant la guerra de la independència de 1812, presidint el lloc.

Vam tornar amb la Mireioneta i l’Avi per tal de desfer el camí, un camí que no per vist ens va agradar menys. De fet, és un d’aquells llocs que quan més els mires, més t’agrada, doncs trobes nous recons, i fa que vulguis que no s’acabi. La foz de Lumbier és un autèntic espectacle.

Després de dinar a Yesa, un petit poble a peu de carretera, vam pujar fins el monestir de Leyre, un dels monestirs de l’altra edat mitjana més importants d’Espanya i on després de més de 1000 anys d’existència, habitat per monjos benedictins que segueixen el ora et labora allà. Clar que amb les vistes de l’embassament de Yesa. Impressionant, ha de ser més fàcil viure els freds hiverns del monestir.

La visita ens va semblar una mica “timo”, doncs pagues per visitar la cripta i l’esglesia. La cripta no ens va semblar gens espectacular i a l’esglesia s’hi podia entrar amb l’ofici. Potser sí que amb la visita guiada se li treu més suc però... El més maco, llevat d’alguna part de l’esglesia, és la seva porta romànica, també visitable de franc. I és que si alguna cosa tenen a Navarra són esglésies amb portes romàniques més que treballades.

I aquí va venir la decepció del dia i segurament del viatge. Havíem anat a Leyre, a banda de per ser una de les visites típques de la comunitat, perquè els monjos celebren la liturgia en cant gregorià. I ho vam fer coincidir amb la celebració de la passió de divendres Sant. Doncs bé, després de més de tres quarts d’hora de missa cantada, només vam sentir un cant gregorià i les primeres notes del modern i espectacular orgue de l’esglesia.

Cansats vam tornar cap a casa, on els nens i l’avi es van quedar mentres la Mireioneta i un servidor vam fer una ràpida incursió al centre de Pamplona per tal de visitar la curiosa esglesia-fortalesa de San Nicolàs, doncs és ben bé una barreja d’esglesia i castell, i ja de pas, fer un pintxo al carrer San Nicolàs, a lo viejo, doncs no podíem marxar de Navarra sense provar el famossíssim ou arrebossat de la vermutería Río, on fins i tot hi ha un marcador amb la quantitat d'aquest pintxo servides. Spoiler. Fa gràcia i està ben benut, però no és la millor. Després vam tornar a casa previ pas de compra al súper, cinquena vegada, i posar benzina.

Avui ha estat el darrer dia sencer a Navarra. Demà tornem a casa havent fet moltes coses i deixant d’altres per fer, però per minimitzar aquestes hem tornat a tenir un dia molt complert tot i que el temps no ha estat el millor possible.

Sota una pluja entre mitjana i forta, hem pujat cap al nord com ja vam fer el dia de les “5 villas”, però desviant-nos cap a la vall del Baztan, la qual hem creuat sota la pluja directament fins arribar a Zugarramurdi. Allà ja no ens ha sorprès trobar-nos un poble molt maco, envoltat de verd, i molt basc.

Com el museu de les bruixes no obre fins les 10:30, hem fet un segon esmorzar, un cop acabat, i sota una pluja persistent però més fina hem caminat fins al museu on molt amablement ens han dit que si el volíem visitar ens havíem d’esperar fins les 14:45, doncs no tenien lloc abans! Com?! Certament ens havia sorprès que al pàrquing hi havia uns quants cotxes, però en un dia lleig, i on CristoNostruSenyorVaPerdreLEspardenyaINoLaVaAnarABuscar, ens havíem de trobar això?

Estrany...

Doncs res, l’avi ha tornat al cotxe i nosaltres hem anat fins a les coves on ens han dit que teníem sort  i que podíem passar directament... Realment sí que sona a bruixes tot plegat...

Després de baixar uns quants esglaons, molts menys dels que ens havien dit a les taquilles, et trobes un lloc realment místic. Un gruta gegant que van fer servir “les bruixes” de Zugarramurdi, però també s’hi van refugiar pastors que van fer fins i tot forns de cal viva per cuinar els aliments.

I és que les bruixes no eren més que dones que feien cerimònies per la pluja o per fer medicines, però clar, per a la Santa Inquisició això eren rituals satànics. No explicarem la història, doncs està explicada a molts llocs. Però en definitiva, que 12 persones van ser cremades per practicar la bruixeria en aquest lloc.

Llevat d'aquesta trista història, un cop més, ens trobem un paratge natural preciós. No només per les coves, si no pel riu que passa per allà i que ha format tant les coves com la gorja. Una excursió molt recomenable i no gaire complicada. De fet, la Mireioneta ha fer el 90% de la passejada visitant la gruta principal i la del akelarre, que és una cavitat elevada, a mode de "palco". El que no ha pogut fer, especialment per la pluja i perquè el terra relliscava, és el passeig per la gorja.

Hem tornat amb l’avi i hem acabat d’al·lucinar amb la quantitat de gent que havia arribat al poble en aquella estona, sort que hi hem anat d’hora perquè hi havia voluntaris regulant el trànsit i cotxes aparcats ben a les afores del poble.

Hem desfet part del camí del matí però travessant Elizondo, la capital de la vall de Baztan, per assimilar que sí, que són poble macos però que ja són com tots els vists els darrers dies. Al arribar a Oronoz però, ens hem desviat cap a Elgorriaga on havíem quedat per dinar amb la cosina i família. De nou, en un petit i bonic poble però amb dos objectius diferents a veure més cases de pedra i finestres de colors. Dinar “com uns senyors” i passar una estona de relax al balneari termal de la localitat.

I les dues coses hem fet, hem dinat i després hem visitat aquest curiós balneari que rep aigua salada directament del mar per un canal natural subterrani i on hi ha una gran piscina salada amb diferents massatges, dos flotariums, on si et gires costa mantenir l’estabilitat i una sauna o salada.

El lloc està molt bé, sobretot un dels flotarium que té poca llum i et pots relaxar moltíssim, però potser venint del Hammam de Còrdova ens ha semblat “poc privat”. El tema de la sal també és un punt, et deixa la pell finíssima, però el portar ulleres tota l’estona es fa una mica engorrós. Això sí, el lloc està ple de dutxes i fonts per netejar-te la sal dels ulls. Sigui com sigui, una bona experiència que ens ha relaxat del tute dels darrers dies.

Al sortir del balneari hem tingut aquella sensació de “això s’acaba”, tant pel que fa al viatge com per estar amb la família. No hem trobat una millor manera d’allargar-ho que tornar al centre de Pamplona, a lo viejo, per acabar la setmana amb un darrer pintxo de foie, el nostre preferit, al Gaucho, i una darrera estona a la plaça del Castillo, la que ha estat el centre neuràlgic d’aquest viatge i a la que finalment hem pujat a la seva glorieta abans de tornar a casa i començar a recollir.