Comença l'aventura!

La Mireioneta no està d’acord amb mi però en certa manera avui ha començat una nova fase del viatge, n'hi haurà més) en la que ha començat l’acció: aquest matí hem recollit la casa de Montreal i hem començat a “viatjar” per Canadà.

Un cop al nostre “flamant” Toyota Corola, hem tornat a casa per recollir als nens i hem iniciat el viatge cap al nord del Canadà. Els primers quilòmetres han estat molt bonics, doncs hem creuat l’imponent pont de Jacques Cartier que vèiem des de casa, i des d’ell hem vist l’illa de santa Helena amb el parc d’atraccions de Montreal on ahir va començar el concurs estival de focs artificials i, sobretot, la majestuositat del riu Sant Llorenç, que ens ha anat acompanat, i ens acompanyarà tots aquests dies, un riu que, en molts moments, costa de creure que sigui un riu degut a la seva amplada.

Això sí, aquest bon rotllo s’ha trencat de seguida, a Canadà estem veient moltes obres, Montreal n’estava ple, i la carretera igual, la qual cosa ha comportat una sèrie de retencions i una conducció molt feixuga durant la primera parada del dia, la que ens portava a les cascades de Montmorency, un trajecte de poc més de 2h 30' han estat garebé 4 hores. Només podem salvar que tota l’estona que hem estat a l’autovia hem pogut ampliar el nostre coneixement del parc de vehicles canadenc, que és increïble. Només a Montreal ja hem vist infinitat de camions molones, sí, Macks també, pick-ups inmenses, és que algunes porten cases darrera, cotxes inmensos, cotxes de luxe, l’Aranete va sortir corrents darrera d’un Tesla que estava aparcat davant del mercat del Bonsecours... i avui a l’autopista, Maseratis, monster trucks...

Tot i així, hem arribat al parc natural de Montmorency empipats, els nens fins els pebrots, i nosaltres intentant calmar la situació tot i estar tensos. De fet, ha estat curiós perquè la Mireioneta quan ha vist el lloc ha començat a criticar-lo, tenia gana i ha dit que el salt d’aigua molt bé, però els voltants no. Després del picnic, hem dinat a les 16:00, el paisatge post apocalíptic del salt d’aigua més gran del Québec amb 83 metres ja es veia d’una altra manera.

I és que el lloc paga molt la pena. La cascada és d’aquells monuments, normalment naturals, que dominen el paisatge, cau molta aigua i amb molta força, sent poètic diria que és la nuvia del casament, els barrancs al seu costat, un amb arbres i un totalment pelat realcen la seva bellesa i el “llac” on cau l'aigua, mostrant-se als seus peus conjuga a la perfecció i crea una estampa captivadora.

Hem agafat el telefèric que et va donant vistes en alçada de la majestuosa catarata, i un cop a dalt hem creuat un pont penjat que la travessa just per dalt, malgrat la vista, i per tant la foto, no és la ideal, si que et mostra la virulència de l’aigua en aquell lloc, i la sensació de passar per sobre és molt guai.

A l’altra banda sí que hem trobat un mirador on fer “la foto” des de dalt, tot i que creiem que és millor des de sota, però sobretot hem aconseguit que els nens es tiressin per la tirolina que travessa la cascada. Adrenalina pura i ells súper, súper contents. Tot i que tinc la sensació que els hi ha agradat tirar-se per la tirona més que tirar-se per la tirolina al costat d’una catarata, i mira que passa molt molt a prop.

La Mireioneta i un servidor hem reculat pel telefèric mentres que els nens han baixat per les escales de l’altra banda, retrobant-nos en el punt on trenca l’aigua. Espectacular, i humit, doncs hem acabat tots quatre totalment xops malgrat el dia no era el millor per això. Però és que la fortalesa de l’aigua petant a pocs metres nostres és espectacular, era una cosa que volíem viure i veure de ben a prop. Ara mateix tenim la assecadora funcionant, així que, tot controlat.

Hem marxat del parc, tot i que costava doncs cada poques passes ens havíem d’aturar a fer una nova foto des d’un nou angle “millor” que els anteriors, i hem agafat el cotxe per acabar d’arribar-nos a la Malbaie...

... i quin canvi!

Vora 150 quilòmetres de carretera espectaculars, amb el riu al costat, avets, molts avets verds i olor a gespa humida i tallada. Això és Canadà, sí, la Canadà prejutjada, la que esperes, un plaer de conducció malgrat estar cansat de tot el dia. Un d’aquells que recordaré sempre.

Finalment hem arribat a La Malbaie, si bé al costat de les catarates ja havíem vist una urbanització de “gente bien”, això de La Malbaie encara ho és més. La Malbaie és el bressol del turisme a la zona on des de temps pretèrits ha vingut gent de bien, començant per presidents del EEUU. La veritat és que la zona és preciosa, i les casetes entre la carretera i el riu queden molt bé. Malgrat hem fet una primera aproximació al poble i hem vist l'amfiteatre que és la seva badia, ho explicarem a partir de demà perquè ara ja ens toca descansar.