Montreal

Com era d’esperar, ahir em vaig aixecar d’hora, molt d’hora, tan d’hora com les 3:30 am, entre el jet-lag i la calor tenia els ulls com dues taronges, però vaja, "no hay mal que por bien no venga" i la matinada em servir per avançar feina mentre els altres Mireionetes dormien, doncs jo ahir treballava, i sobretot, vaig poder veure una espectacular sortida de Sol per darrera del pont de Jacques Cartier, espectacular i matinera, doncs a les 4:00 ja clarejava moltíssim.

Ara bé, no era (soc) l’únic amb jet-lag i ha estat divertit veure com poc després de les 5am tota la família estàvem dempeus comentant la jugada i com a les 7 del matí ja érem al carrer per explorar la segona ciutat més gran de Canadà amb més 1.8 milions d’habitants.

Després de recòrrer el bonic i remodelat carrer de santa Caterina, tallat al trànsit i ple de bars i restaurant, molts dels quals LGTBI, de fet una pintura amb la bandera gay recorre el terra i marca la zona, vam agafar el metro fins el mercat del Jean Talo, un mercat local al little Italy de Montreal, ben bufó, doncs era com un mercat obert però tapat, i on veníen molta verdura amb molta bona pinta i moltes, moltíssimes plantes.

Al sortir vam agafar un bus per recorrer el Mile End, una zona on en teoria hi ha galeries d’art i llocs posh, però d’entrada no ho vam trobar, de fet, la zona ens va semblar més aviat humil, plena de cases de maons, molt semblant al que seria Harlem. I és que una bona part de Montreal ens ha semblat molt, molt americana, les cases de maons, les enormes avingudes, els camions Mack...

El que no ens ha semblat gens americà és el tarannà de la gent, molt tranquila i amable, inclús al metro ple no se sent soroll, la gent evita el contacte al màxim, una mica japonesos però sense arribar a l’extrem dels asiàtics, al metro els hi costa tocar-te o passar a prop si estàs al mig del passadís.

Tornant al Mile End, vam sortir del bus tot buscant quelcom més, cosa que vam trobar a l’avinguda de St Laurent, on els murals a les parets, i les botigues de qualsevol cultura, presents arreu de Montreal, apareixen com bolets en aquest carrer. I és que Montreal ens ha semblat una de les ciutats més multiculturals que hem visitat mai. Dada curiosa, moltíssima gent parla castellà, sigui perquè de base ja tenen anglès i francès, sigui perquè els francòfons de "raça" eviten l'anglès, o sigui perquè hi ha molta inmigració latina, creiem que en aquests dos díes, hem fet servir el castellà tant com l'anglès o el francès.

Finalment vam arribar a la plaça de sant Louis, el que seria el centre del barri habitable, i curiosa pel fet que les cases que la vorejen, ja amb més glamour que les vistes fins ara, estan pintades de colors formant una de les imatges més típiques de Montreal.

Clar que, si els grans ens vam fixar en les cases pintades, als petits, sobretot a l’Aranete, li va flipar la colònia d’esquirols que viu al parc de la plaça, bé esquirols hi ha en gairebé tots els parcs de la ciutat, i l’Aranete s’ho va passar teta perseguint-los, fotografiant-los, i gravant-los.

Interludi...

... La nostra idea en aquell punt era anar cap a La Banquise a dinar, però clar, havíem sortit tan d’hora que no era viable... total que un canvi temporal de romb, per tal de “perdre” temps, ens va portar del barri de Le Plateaux Mont-Royal a Ochelaga, per cert, nom de la tribu índia de la zona, per tal de veure la zona olímpica dels jocs de 1976, i on destaca la torre de Montreal, la que és la torre inclinada més alta del mon amb 155 metres. Malhauradament, o afortunada per les nostres butxaques, està en obres i no s’hi pot pujar.

La zona ens va sorprendre positivament, té un estil molt de Santiago Calatrava-futurista pero malgrat tingui vora 50 anys no es veu desfassada, i el més important, està vida, de fet, un dels edificis més important, el Biodome, el que va ser el velòdrom durant els jocs, s’ha reconvertit en un museu de ciències naturals amb diferents exposicions, totes sota una estructura molt sorprenen.

I entre l’estadi olímpic i el Biodome, un petit homenatge als atletes a la plaça de Nadia Comanecci, la “nena”, o ben dit, l’atleta que amb 14 anys va ser la reina dels jocs clavant diferents 10’s en les proves de gimnasia, i que té el seu racò etern allà, sota els ars olímpics i el nom de tots els atletes que hi van participar.

Havent fet temps, i molt ben fet per cert, vam retornar al barri de Le Plateaux de Mont-Royal per tal de dinar a la Banquise, el mític restaurant conegut per, en teoria, ser l’inventor de la Poutine, un plat afarta-pobres a base de patates fregides, formatge i salsa de carn, al qual li tiren qualsevol cosa per sobre, el més increïble és que aquest plat, que atipa però hem de reconèixer que és prou bo i econòmic, s’ha convertit en el plat estrella de la regió del Quebec, tal com sona.

Amb la panxa ben plena vam buscar pel carrer sant Denis un lloc on fer un cafè i un gelat, però els llocs que trobàvem, o no ens agradaven o eren massa cars, de manera que vam agafar de nou el bus per tal de pujar fins el mirador de Kondianrok, al parc de Mont-Royal, el pulmó verd de la ciutat i des d’on les vistes de la ciutat són força impactants, ara bé, el que sobredestaca és el mural de Leonard Cohen. Tant, que cap allà ens vam dirigir.

Vam baixar el parc caminant per unes escales fantàstiques, però llargues, que fan de drecera i tenen una ombra excepcional per suportar la calor i arribar a prop del centre de la ciutat. 

Un cop es van acabar les escales vam continuar baixant travessant un carrer on ja vam veure que en aquest barri el nivell de vida era un altre, les cases eren ja més Victorianes de alto standing, hotels de 5 estrelles, la facultat de medicina...

Al arribar al carrer Sherwood, ja teníem ombra, però en aquest cas provocada pels gratacels d’oficines, hotels de luxe i complexes d’apartaments construïts en edificis noucentistes espectaculars, ojo amb “El Chateaux” que ens va semblar que tenia aparca-cotxes i tot.

Vam girar a la cantonada del carrer Crescent, just on estan els diferents museus de belles arts de Montreal, n’hi ha tres en tres edificis diferents a la mateixa cruïlla, i vam resseguir la seva pendent entre llocs per prendre algo (tot i que sense gaire encant) per arribar a “presentar-li els nostres respectes” a en Leonard Cohen.

Un cop allà, les cames ja feien figa, així que vam decidir tornar cap a casa en metro, però clar, resulta que la parada que teníem més a prop era la de Peel, i entre Peel i Mc Gill, la següent, hi ha el tram més espectacular del RESO subterrani, la ciutat sota terra que hi ha Montreal per guarir els habitants (i al turistes) del terrible fred de l’hivern, tot i que es fa servir sempre, doncs és una galeria gegant on hi ha tot tipus de botigues, hem vist serveis mèdics i una drecera a un College. Són tres pisos de centre comercial, com a mínim, entre aquestes dues estacions. Curiós de veure.

Finalment vam agafar el metro i, després d’una aturada al súper vam tornar a casa on les ganes de sortir de nit se’ns van passar de seguida.

Ahir vam estar tot el dia passejant per Montreal però no havíem anat al downtown... avui hem subsanat això fent un intensiu de la part més turística, cèntrica, i bonica, en el sentit clàssic, de la ciutat.

Hem començat pel matí arribant-nos al Vieux Port, convertit en una basta zona verda d’esbarjo per locals i turistes. De camí cap a ell hem vist les restes de quan devia ser un lloc de feina dura, mastodòtics edificis de pedra, com el que suposem que és, o era, la càmera de comerç, marques de trens que devien portar mercaderíes... I ja més a prop, els turístics mercat de Bon Secours o l’esglesia que li dona nom.

D'entrada hem passat de llarg els edificis i hem caminat vorejant el port i la platja del rellotge, un recò molt agradable i amb vistes del centre, del riu, recordem que tota aquesta aigua és dolça, i del pont de Jacques Cartier. La platja agafa el nom del rellotge de 45 metres que presideix el lloc i que està “inspirat” en el Big Ben, si que té un estil semblant, però ni de lluny és comprable... deixem-ho en que és més... petit. Per cert, a la platja no et pots banyar, i és una llàstima perquè el lloc és ideal per descansar.

Hem acabat de vorejar aquesta petita llengua de terra i al final (o de nou al principi per ser exactes) ens han critat l’atenció que estaven muntant uns food trucks molt grans, tots ells especialitzats en BBQs, ja s’oloraven les brases, però el més increïble és que tots exhibien els trofeigs guanyats en competicions, com, la millor costella a la brasa del 2011, les aletes de pollastre més picants 2019... Increïblement surrealista i molt americà, i és que Montreal ens recorda en moltes coses a coses dels EEUU.

Llavors si que hem entrat de pet al downtown que ja ens ha captivat de bones a primeres, si que els edificis típics tenen el seu que, però en general és que ja el carrer St. Paul, des de bon començament ens ha semblat preciós i, com gairebé tot al pais, de moment, molt tranquil i agradable per passejar.

Per ordre d’est a Oest seguint el carrer Sant Paul, que no cronòlogic, doncs com anàvem molt d'hora hem hagut de fer temps perquè obrissin el mercat i l'esglesia, el primer seria l’esglesia de Notre Dame de Bon Secours, però abans volem destacar la casa del seu davant, doncs ens ha encantat, però no tenim referències de que sigui res especial, llevat de ser una de les primeres cases de Montreal.

L’esglesia, doncs ok, molta gracia les llums en forma de vaixell donades pels mariners abans de salpar, però la resta no ens ha semblat res súper especial. Un cop més estem al Canadà, un pais relativament nou pel que fa a la part europea i per tant aquesta, arquitectura civil és dificil que ens sorprengui.

El que sí ens ha fascinat ha estat l’adjacent mercat de Bon Secours, i no pas pel mastodòntic edifici de façana neoclàssica, que va ser mercat, òbvi, o seu de l’ajuntament, no tan sols per la seva famosa cúpula platejada, si no perquè en l’actualitat acull un seguit de botigues d’artesania, algunes índies, i gairebé totes amb coses molt i molt boniques. De fet, al llarg del carrer St Paul hem acabat entrant a un bon grapat de botigues, doncs, de nou, tenen moltes coses molt molt maques. I sí, ens hem firat i hem hagut de frenar-nos perquè era per firar-se molt més.

Una mica en alçada i desplaçat del carrer St. Paul hi ha l’ajuntament, emblema de la ciutat però per nosaltres un altre monstre de pedra. Ens ha agradat més la plaça Jacques Cartier, molt florida, cosa bastant habitual fins el moment a Canadà, i esperem que a la resta del país.

Hem seguit pel carrer St Paul amb algun petit desviament per carrers adjacents, més petits però igual de llambordigats i molt bufons, com per exemple la Rue de Saint Amable on hem constatat que a Montreal, voregen les portes amb una especia de bugamvilla.

Finalment hem deixat aquesta zona peatonal per arribar-nos a la place d’Armes que connecta la part vella de Montreal amb la zona nova, farcida de gratacels molt neoiorquinos, de fet un recorda a l'Empire State però escapçat, d'altres són hotels de luxe, i la seu del banc de Montreal que recorda moltíssim a Wall Street.

També es poden veure musics al carrer i, malhauradament, gent demanant i sense sostres, que, per desgràcia n’hi ha molts per tota la ciutat. Ens va dir el propietari del pis que la ciutat és segura, però des del COVID els preus han pujat moltíssim i que hi ha molta gent al carrer.

Tornant al turisme, l’emblema principal de la plaça d’Armes és la Basílica de Notre Dame, construïda al segle XIX a imatge de la de París, però sense aconseguir-ho del tot. Està bé, les dues torres són imponents, però no seria una de les esglésies top de les nostres vides. A més, el fet de que es pagui per entrar tampoc ajuda. Nosaltres ens ho hem saltat i hem preferit estar més estona mirant altres coses de la plaça com el seminari de Saint-Sulpice, un altre edifii de pedra que resulta ser el segon edifici més antic de Montreal o les estàtues de la plaça, i no pas la de Maissonneuve, un dels fundadors de la ciutat, si no la del senyor i la senyora altius que mirant (i critiquen) al poder de l’esglesia (francesa) i de la banca (anglesa). Molt graciosa.

La passejada ha continuat creuant una de les quatre portes tradicionals que delimiten el barri xinès de Montreal, i on hem passat una bona estona entre restaurants, on hem dinat, botigues de mil coses diferents i fins i tot un temple xinès. Un dels recons per no perdres de la ciutat.

Ja amb la panxa plena hem seguit una mica més cap al nord, fent un paral·lelisme amb el fals nord que considerem a Barcelona quan diem anar de mar a muntanya, i hem arribat a la place dus arts. Una altra zona peatonal, n’hi moltes a la ciutat,  com a guiri s'agraeixen, en aquesta acaba de començar el festival internacional de Jazz de Montreal, un dels més importants del mon.

El lloc, entre edificis futuristes i amb diferents escenaris preparats per les actuacions és ideal i l’ambient, malgrat ser molt d’hora ja promet. A més hi ha moltes coses a fer per a tota la família, i performances de jazz en directe a tota hora. Així que hem decidit donar una volta i tornar cap a casa per agafar forces i veure si a la tarda vespre ens animem.

Així ha estat, després d’una estona de casa, amb alguna migdiada inclosa hem tornat on ho havíem deixat, a la place dus Arms on el festival de jazz ja havia agafat molt més ritme.

De nou, entre moderníssims i macos gratacels, hem explorat la zona començant per on hi havia les activitats pels nens, sempre relacionades amb la música, el típic piano musical de FAO entre d’altres, després hem caminat entre diferents stands dels patrocinadors, una zona chill, on hem estat la mar de chill, les hamàques eren molt còmodes i, com no podia ser d’una altra manera, diferents actuacions gratuïtes al costat dels recintes de pagament. Hem escoltat una estona d’un parell d’elles i, com és molt fàcil de dir, hem marxat, amb la música a una altra banda.

Aquesta altra banda ha estat finalment a casa. La idea inicial era tornar al Vieux Port a veure’l de nit i si ens animàvem fins i tot pujar a la nòria i menjar dels food trucks de BBQ, però encara estem amb jet lag i els ànims han anat baixant per moments.

L’autobús que ens deixava més a prop no acabava de passar (certament, la regularitat dels busos a Montreal és qüestionable), el que hem agafat ens ha deixat lluny i caminant hem decidit canviar els food trucks per un Tim Hortons, on resulta que ja no feien res calent... no teníem clar que se'ns fes fosc al Vieux Port abans de que nosaltres ens adormíssim, així que ens hem dit, com a casa enlloc...

... i aquí estem, hem tornat amb bus, hem sopat i hem vist com tiren focs artificials per darera del pont de Jacques Cartier, que és la millor imatge possible per tancar Montreal, una ciutat desconeguda fins ara per a nosaltres i que, malgrat té coses a millorar, sobretot el tema de sense sostres, ens ha agradat molt, i sobretot ens ha sorprès la varietat de barris diferents, com de verda és i les cases victorianes i les de maons que sembla que estiguin al mig del prat estan molt a prop del centre.

I per descomtat... l’artesania! Feia temps que no veiem tanta tan bonica!