Àngels al Canadà

Aquesta entrada, des de fa molts mesos s’havia de dir Dia Nacional de USA per fer joc amb la del Canadà, o simplement Cataractes del Niagara, doncs les cascades són el hihglight principal del que hem vist aquests dos díes aquí. Però més del que hem vist aquests dos díes aquí, i ja avanço que les catarates del Niagara són espectaculars. És el que hem viscut el que volem detallar i explicar, doncs ha estat una grandíssima experiència viatjera.

Vam arribar a Fort Eire cansats, van ser mols quilòmetres i sobretot, moltes hores de cotxe, i com acostuma a passar quan fas caravanes, de relatiu mal humor.

Però clar, vam veure la casa, el seu jardí, la seva pisicina... tot va millorar. Vam saludar als propietaris, que ja els coneixíem, doncs ells havien estat a casa nostra fa uns mesos, vam parlar amb ells, i tot va millorar encara més. Però és que ens van preparar el sopar, vam sopar amb ells, salmó, arròs blanc i amanida, profiterols de postres, dues ampolles de vi, i nubes al foc del jardí de la casa. Que més és pot demanar?

Demanar res, però ells ens van donar molt més, ara ho anirem explicant, de veritat que vaig arribar, culpa de com soc, malament i tot de tantes atencions. Però és que a més són ucraïnesos, fa 25 anys que viuen al Canadà així que d'entrada tampoc hem de pensar... pobres ucraïnesos... però sí, doncs tenen una filla vivint a Nipro, una de les ciutats claus en la guerra de Russia amb Ucraïna, i seguramaent amb molts familiar i coneguts allà. Per tant, qualsevol minut que ens expliquin alguna cosa, val or. Sincerament, no sé quina vida podria fer jo estan a milers de quilòmetres d'un fill meu en zona de guerra...

Ahir al matí ella ens va portar fins a les cataractes, per tal de no pagar pàrquing i ens va donar uns vouchers per diferents activitats, que per tant ens van sortir gratis. A banda d’explicar-nos com gestionar-ho tot.

Ella ens va acompnyar, primer de tot, a veure el salt d’aigua canadenc, el de la ferradura, el més espectacular, des de dalt, i la veritat és que és una de les imatges que més m’ha impactat, veure milions de litres d’aigua caient per minut, 154 hem diuen els nens.

Després vam mirar el salt d’aigua de cara, la típica imatge, però de prop impressiona més, de fet ja et quedes xop. Teníem opinions no del tot favorable del lloc. Sincerament, és un lloc per anar-hi, sí, hi ha molts turistes, però d’hora pel matí s’hi estava prou bé.

La propietària ens va acompanyar a treure els vales per anar amb el bus que et porta pel poble i les entrades per la primera activitat que faríem, i que és una de les top, el Behind de Falls, en la qual baixes 54 metres en un ascensor i allà tens tres pasadissos, dos et porten a miradors de les cataractes... però per darrera, és a dir, estàs dins de la cova darrera del salt d'aigua, de a veure, només es veu una cortina d’aigua, però de tant en tant veus l’espectec de l’aigua i dius... mare meva quina força. A més, la sensació d'estar darrera d'una cascada sempre fa gràcia.

El tercer passadís et porta a la base de les cascades, on veus com l’aigua cau i peta, i tota la bruma que crea, un dels moments del viatge que esperàvem. Sí, acabes xop i per això et donen un xubasquero groc.

Un cop acabada l’activitat vam recorrer el passeig al voltant del riu, el qual que et va oferint vistes, d’aquelles que t’has d’anar aturant cada dos per tres a fer fotos de les cataracta, doncs fins ara només ens havíem centrat en la de la ferradura, però tambe hi ha la del vel de la núvia i l’americana, a les quals t’hi vas apropant coforme t’allunyes de la canadenca.

I sí, l’americana no és ni de bon tros tan espectacular, però millora el conjunt, i entre ella, i que els nens que hi han demanat si us plau, al final, la Mireioneta, l'única que faltava per ser convençuda, va donar el sí per agafar el vaixell.

En un tres i no res estàvem, amb un xubasquero vermell a dins d’un vaixell navegant entre el pont Rainbow, el que separa Canadà de EEUU, pots anar caminant, i les catarates. L’Aranete va ser molt espavilat i ens va saber col·locar a la proa del vaixell, de manera que vam gaudir 100% de l’experiència d’apropar-nos a la ferradura, veure-la sentir-la i mullar-nos a tope. Són uns 40 minuts, però vius l’aigua com de cap altra manera, doncs quedas molt inmers en ella.

Al sortir del vaixell vam pujar pel carrer Clifton, veient la munió de locals kitsch amuntegats allà. Tot tan fira americana... Hard Rock Cafè, museu  de cera, cases del terror, la nòria, un burguer king amb muntanya russa a dins... Però és sobretot l’estètica la que crida l’atenció, és d’aquelles coses que a qualsevol llocs estarien passades de moda, però allà queden bé.

A la una, la propietària ens van venir a buscar, sí, ens van cuidar fins aquest extrem. Un cop a casa vam tenir una estona de descans i piscina fins que per la tarda vam tornar al parc.

Vam dèixar el cotxe al pàrquing C, el més llunyà i barat perquè també teníem un passi de bus pel recinte, manera molt còmode per desplçar-se, el problema és que el centre ja estava tancat per la preparació de l'espectacle dels focs artificials, i no vam poder anar fins l’altra punta a fer un parell d’activitats més “secundàries”.

Ens vam quedar al centre, a la zona anomenada “Table’s Rock” per una roca que hi havia davant de les catarates, però abans de fer res vam haver d’anar OBLIGATORIAMENT, a repetir les fotos del matí, doncs un arc de sant martí, fruit del reflexe del Sol posant-se amb la bruma eterna de la catarata de horse shoe se’ns mostrava perfecte al davant. Moment màgic.

Després vam agafar un altre funicular que et porta a la zona dels hotels, es ven com la millor manera de tenir vistes perfectes... a veure, si no fos per la casa del centre d’activitats potser ho seria, estant aquesta tapant-te bona part de la vista... ho posem en dubte, però bueno, una vista més i allò de que... a caballo regalado...

Al baixar vam anar fins a l’atracció anomenada “the tunnel”, que està dins del que va ser una central hidroelèctrica que aprofitava la força de l’aigua de les catarates per generar energia. Molta podia fer-ne sens dubte.

Allà, primer, a la planta baixa, hi ha una exposició sobre l’electricitat molt ben parida, dinàmica i parcialment dedicada, tant a l’electricitat com a Nikola Tesla que va fer servir aquesta planta per crear l’alternador. Realment perquè anàvem amb relativa pressa perquè és per passar-s’hi molta estona aprenent al lloc amb calma.

Després vam agafar un ascensor per baixar 12 pisos i creuar el psicodèlic tunel de 650 metres creat fa més de 100 anys per alliberar l’aigua que feia servir la central elèctrica. Al final del tunel hi ha una altra passarela amb mirador a les catarates. Una mica més lluny de la horseshoe que la de behind the fall però per tant més a prop de l’americana i potser amb millor angle. Aiò sí, menys espectacular. No et mulles tant però de totes maneres, el xubasquero blau que et donen aquí ens el vam acabar posant... i emportant, tot i que van acabar a les escombreries.

Un cop feta l’activitat i confirmant que els busos no ens portarien fins les activitats passat el rainbow bridge, vam decidir anar a sopar al Wendy’s a Clifton Hill, per anar vam tornar a agafar el telefèric que puja als hotels i... la vam pifiar, doncs un cop a dalt el passeig a l’inici es agradable i ofereix alguna vista decent (no espaterrant) de les catarates, però fa més volta. Ens vam acabar cansant.

Ara bé, l’arribada a Clyfton Hills, de nit amb la pista de cars, el volcà treient foc, el mini golf amb dinosaures, la bolera... i les llums... Increïble. Ho hem dit mil vegades però és que és estar en una película. En un moment va sonar ACDC i jo girava el cap buscant a en Johny Lawrence amb el seu gi de Kobra Kai.

Després de sopar vam baixar al riu (per no dir sempre catarates) per veure aquestes iluminades, primer de difrent colors i després amb el vermell, blanc i blau dels EEUU al ser 4 de juliol. Suposem que degut a aquesta festivitat, abans de les 10 ja vam començar a veure focs artificials a l’altra banda del riu, a diferents pobles de Búfalo, i a l’hora en punt va començar un espectacle pirotècnic molt bo, tot i que no el consideraré el millor de la meva vida. El que és cert és que els focs eren molt grans i esclataven “a prop”, fent l’espectacle més magne.

Els focs van durar uns 15 minuts i després vam retornar cap al cotxe, millor dit cap al bus que ens havia de tornar al pàrquing, gaudint de les catarates il·luminades. Al dispersar-se la gent era més fàcil fer-se fotos davant d’elles, de  manera que encara, que cansants, vam allargar el dia una mica més abans d’agafar el cotxe i tornar a casa. Dia rodó.

Aquest matí, hem sortit amb tranquil·litat a visitar el Fort Erie, situat en un enclau espectacular, on el riu Niagara desemboca al llac Erie i amb un passeig verd maquíssim que el recorre.

El fort és un fuerte d’aquells de películes de cowboys i indis sols que aquest va ser construït pels anglesos per salvaguardar el territori dels EEUU, el van perdre i el van recuperar en una sèrie de batalles molt èpiques i en la actualitat ha estat molt ben restaurat, interiors i tot, la visita és molt amena doncs una sèrie de treballadors i voluntaris, molts nanos joves que treballes durant l'estiu, vestits d’època patrullen per allà i xerren amb tu explicante la història del fort així com el dia a dia dels seus habitants. La veritat és que no esperàvem gaire de la visita i hem sortit molt contents d’haver-hi anat.

La calor apretava de valent, així que era el millor moment per anar a Crystal Beach, una platja al llac Erie que, a veure, ens ha decebut una mica, el llac espectacular, i l’aigua, al ser dolça doncs és perfecte per banyar-se, és com estar al mar però sense la sal. Ara bé, la platja... res, i plena pleníssima de gent, era imatge de Benidorm total. Bé pel check de dir que ens hem banyat a un altre dels 5 gran llacs, però la de Sandbanks, amb les dune si la vegetació rodejant-la, si no fos per la pudor del peix mort, molt millor. De fet, és millor.

Hem tornat a casa perquè els propietaris ens havien preparat el dinar, si es que quan diem que són uns àngels és que ho són, hem dinat, salsitxes boníssimes a la brasa, amanida, embotits i blat de moro. Més el mam, que això no els hi falta pas. Hem xerrat de la vida una estona llarga, hem recollit, i amb pena, perquè ens haguèssim quedat més dies a conèixer la zona, però sobretot a conèixer aquesta família, hem anat tirant cap a l’aeroport de Toronto on hem arribat després de tornar a fer una mica de caravana a tornar el cotxe. Sembla que no han vist el cop, hem passat els controls de maletes, que han estat pesats perquè anem amb lowcost, i ara estem sopant esperant el vol que ens portarà a Calgary on començarà la tercera etapa d’aquest viatge al·lucinant.