Badies i balenes.

El nostre curt periple pel nord est del Canadà ja va de baixada, ahir, des de la Malbaie vam pujar entre els ja coneguts avets resseguint el riu sant Llorenç, on a sobre es van anar afegint llacs al voltant de la carretera, alguns amb cases particulars amb accés directe i privat a l’aigua, enveja sana, i un cop més, un paisatge inolvidable.

Poc abans d’arribar a Tadoussac, en un dels miradors del parc Nacional del mateix nom, n'hi ha tres, aquest per sota de Tadoussac, i dos més per sobre, vam començar a veure que estàvem de sort, doncs des del mirador vam poder veure una o dues balenes beluga que sortien a respirar. El dia començava bé!

Vam arribar a Tadoussac creuant l’espectacular fiord de Saguennay en Ferry ben a prop d’on desemboca al riu sant Llorenç. Realment hi ha moltes pujades i baixades a la zona, i el fiord ho corrobora.

Vam fer una aturada per veure, el poble de les balenes, la seva platja apocalíptica on bamps de sorra creen illetes, l’església “dels indis”, una petita capella del segle XVIII just davant de la platja o es recorda l’intercanvi cultural entre francesos i les primeres nacions de la zona, doncs Tadoussac va ser el primer port comercial de França a Amèrica del Nord.

A dia d’avui el poble és un bonic eixam de cases de fusta amb teulades de colors vius, la majoria vermelles on l’hotel Tadoussac és l’exemple més clar i imponent del lloc.

Després de dinar en horari francès, vam pujar encara més, potser a la latidud més al nord que estarem en aquest viatge, vam arribar fins a 48.23ºN i d’allà encara vam agafar una zodiac per anar a buscar balenes.

El paisatge, impactant, doncs estàvem al sant Llorenç, que no deixa de ser un riu però anb 25 quilòmetres d’amplada, en aquell punt ja sembla el mar, o més aviat un llag gegant doncs l’aigua no es movia gens. Això sí, l’aigua és molt salada, segons ens va explicar, entre moltes altra coses relacionades amb les balenes, en Julien Marchal, el nostre capità, i una eminència en aquests temes.

Un cop vestits com "capitanes pescanova" però de Helly Hansen. Realment la roba tenia el seu punt, i ens va anar de conya per no mullar-nos, i sobretot, per no passar fred, que no les teníem totes amb nosaltres, vam salpar per endinsar-nos al riu.

Primer vèiem només ànecs i teníem una sensació de... això serà un fracàs, després marsopes, un au igual que els pingüins però ben petits, la principal diferència és que volen, sols o en fila índia. Això de veure pingüins a la Mireioneta ja la va posar una mica contenta, i mira que els vam veure un munt devegades durant les dues hores que va durat la singladura.

Poc després, el capità va posar romb cap a un lloc on un company li havia dit que hi havia una balena. Allà hi vam anar... i bingo! Només arribar vam veure un rorqual comú, la segona balena més gran del món, i la vam veure en tres sèries de 4 o 5 capbussades cada una.

El procediment és sempre el mateix, esperes per on està el bitxarraco, ell s’anuncia amb una respiració profunda, el soroll impressiona molt, llavors apareix, tothom es posa nerviós i comença a fer fotos que són un nyap, l'aniamal és capbussa. 

Això ho repeteix 4 o 5 cops, fins que fa una respiració profunda, gira l’aleta dorsal i es cabussa durant uns 10 minuts, que el vaixell es queda esperant a veure si torna a sortir o se’n va nedant... doncs la balena neda a uns 100 metres de profunditat.

Després de veure el rorqual tres sèries vam canviar d’ubicació perquè vam ser informats que a prop d’on érem hi havia... una balena blava! Increïble, una balena blava, només hi ha 250 al mon, i al juny és molt difícil de veure a Tadoussac, però sí, ho vam aconseguir, i va ser un autèntic espectacle, la vam veure força a prop, dins dels 200 metres de distància que s'han de deixar per llei, però és que és molt gran i la vam anar seguinr una bona estona fins que, per fer-ho encara més majestuós, es va acabar juntant amb un o el rorqual sortint les dues a l’hora. Moment màgic!

I tot no va acabar allà, poc després que aquests monstres marins marxessin, vam veure un parell de dofins, que curiosament també es coneixen com marsopes (com els "pingüins") passejant, i mig saltant,  doncs aquests dofins són tímids i salten poc.

Súper-mega contents, vam tornar a port, ens vam acomiadar del nostre capità i vam tornar cap a La Malbaie, on després d’anar a comprar vam fer un primer tastet d’aquest poble d’estiueig arribant-nos al seu casino i al seu Spa, situats en un antic castell que actualment és de la cadena Fairmont, la més important amb diferència del Canadà, una cadena estil els Paradors a Espanya doncs molts dels seus hotels estan situats en edificis històrics... dins la història que té Canadà, i que aquests edificis són moles de pedra.

Amb un dia molt complet, i com començava a ploure, vam tornar cap a casa...

Avui, amb relativa calma, és a dir, amb calma però anant d’hora, hem recollit la casa, ens hem acomiadat els seus propietaris, una parella gran molt agradable, simpàtica i viatjera, i hem sortit a explorar el poble de La Malbaie.

La primera aturada ha estat, per “ordres” d’en Bertrand, el senyor de la casa, al cementiri del poble, sí, al cementiri on hi ha una creu molt kitsch, però també un mirador de la badia, on, per desgràcia, no s’hi veia res degut a que hi havia boira. La imatge per recordar ha estat la d’un corb posat en una làpida, aquests cementiris són com els de les películes, amb tombes a terra i làpides.

D’allà hem anat fins als jardins de Cap-à-L’aigle on hem fet un curt passeig però més exigent del que esperàvem amb la idea de veure liles, n’hem vist poques, i l'escultura d’un àliga gegant, aquesta no l’hem vista. Sí que hem vist una sèrie d’escultures ben gracioses, un seguit de salts d’aigua ben macots i un mirador del riu i el port molt relaxant.

La darrera aturada a La Malbaie ha estat la seva badia, amb la boira i la baixa mar, que de nou, dificulta la platja sorrenca, s'enten que Champlain li posés el nom de "Mal" per atracar. Però a dia d'avui el lloc és molt més “cuco”, un pont que s'endinsa al mar com fa el meu estima pont del petroli amb mirador al final, amb un quiosc i una zona per a què els nens, i els no tan nens juguin a fer torres de pedres, però sobretot, les vistes a les cases de la badia a sota del Manoir Richelier, on hi ha l’hotel, l’Spa i el casino que, per sort, queden amagats. A més hem estat de sort, doncs just quan estàvem al pont-mirador, ha arribat un tren, l’estació està al costat de les cases maques i hem tingut la imarge completa.

Com anàvem bé de temps hem aprofitat per fer una atrada extra a la Baie Saint Paul, un poble a la desembocadura del riu Saint Paul al Saint Lawrence i que ofereix una imatge molt Costa Ricense del poble i el final del riu des d’un mirador en la carretera plena de “sube y bajas” que arriba de La Malbaie i per la que hem tingut l'honor de conduir. Realment les carreteres son les de "Te gusta conducir".

El poble és “famós” per estar ple de galeries d’art sobretot al seu carrer major que sembla el farwest de Port Aventura. Hem acabat entrant a més de les que entraríem normalment perquè:

1. hem de reconèixer que hi havia moltes coses molt boniques, de nou, ens estan sorprenent molt moltíssim els "souvenirs" del Canadà
2. l’Aranete li ha picat la mosca de marxant d’art i ho volia veure tot... i si podia ser comprar... quan ha vist als preus ha entrar en rao.

Un cop passejat el poble hem anat al quai de Baie, la zona de la platja a la desembocadura per esbargir-nos una mica, els nens han jugat una estona al frisby, però la imatge de la desembocadura des d'allà no ens ha acabat d’entusiasmar, millor dit, no ens ha agradat, realment les platjes no valen res, 

Per acabar-ho de rematar s’ha posat a ploure, així què, carretera i paraigües cap a Quebec city on som ara i on tancarem la província homònima.