Banff i Yoho

Teníem moltes expectatives en les Rocoses del Canadà. El llistó molt alt i això sempre pot ser un inconvenient. Ara ja podem dir que les Rocoses han passat el llistó molt per sobre, i encara ens falta la meitat.

I és que som fàcils de contentar, ja el primer dia, venint cap aquí, al veure les praderes amb les muntanyes al fons, imàtge preciosa, ja començàvem a tenir clar que ens agradarien.

Si a més, veus un parell de tipis muntats a peu de la carretera, que no tenen perquè ser-hi, les vistes van guanyant conforme t’apropes, vas veient els primers llacs, NO pagues entrades per entrar al parc perquè al haver eleccions és gratuït, ens hem estalviat uns 150€, i, poc després d’entrar al parc Nacional de Banff ja veus els primers cèrvols... doncs sembla que serà fàcil.

Vam arribar a Banff, a primera vista ens va semblar el típic poble resort d’estació d’esquí, i amb força gent, però no vam fer res més que instal·larnos a casa i descansar.

El primer dia, amb calma, vam sortir pel matí a explorar els llacs que hi ha al nord est de Banff, amb la tensió i l’atenció d’anar mirant si vèiem algun os ens vam endinsar en un paisatge únic, que et roba el cor. Muntanyes rebregades al llarg de milenis per l’erosió del vent i l’aigua que forma rius espectaculars d’aigües cristalines i envoltats d’avets al llarg dels meandres.

La primera aturada va ser al Two Jack Lake. Ja ho teníem més que clar, però només veure aquella forma i aquells colors, pagava el haver fet aquesta zona de Canadà.

Després ens vam arribar fins el llac Minnewanka, el més gran de les rocoses, també espectacular. Després de descartar el llogar kaiak, vaixell o fer creuar en vaixell, doncs tot era molt car. Curiosament el més barat és agafar tu el vaixell, vam fer un trecking vorejant el llac per un camí on és possible avistar ossos, doncs està farcit de baies, i és que ara és temporada.

En principi s’ha d’anar en grups de mínim quatre, fet, i portar spray anti ossos, no fet, però vaja, que el porta poca gent, i amb els locals que hem parlat, no en tenen. A més, en aquell camí d’ossos, ni en pintura.

El passeig agradable, però alguns trams, de familiar, res. En un punt vam veure uns ànecs al riu i no sabem si un castor. Direm que sí perquè ningú ens pot dir el contrari. Vam caminar fins a un pont amb una imatge preciosa del Steward canyon alimentant al llac.

Un cop completat el trecking vam agafar el cotxe per anar fins el llac Johnson, que al estar un pel més lluny, hi havia menys gent. Ens van encantar les seves vistes, tan boniques que a vegades costava d’aguantar la mirada a l’horitzó. Vam gaudir del llac al màxim, doncs vam fer un aperitiu en una taula a tocar de l’aigua i després ens vam arribar a banyar. L’aigua freda però soportable.

Com tot està relativament a prop, vam tornar a casa per dinar i descansar una estona, està clar que amb alguna aturada a fer alguna foto dels paisatges tan idílics que hi ha miris on miris, de fet, has d’acabar autoposant el fre perquè no pararies mai.

I a mitja tarda, de nou al “lio”. Amb direcció cap a la tunnel road on ens vam aturar primer al mirador Surprise Corner, on malgrat es veu el mastodòntic Fairmont a l’altra banda del riu i una part de les vistes del poble, el millor són els ràpids que es formen allà mateix del riu Bow.

Però el plat fort va estar uns pocs quilòmetres més a munt, de fet al més amunt possibe d’aquesta muntanya, doncs vam fer el cim, una ascenció de 2km (4 en total) i 260 metres de desnivell que, a banda de donar unes vistes esfereidores de la part del poble, però sobretot, de la part del darrera, màgia de muntanya, és que s’ha convertit en el primer cim de la Mireioneta post trencament LCA, 7 mesos després ha fet una (altra) passa endavant. Una autèntica jabata.

La pujada, qualificada de moderada, no és la més fàcil del mon, hi ha alguns punts amb el terreny molt irregular, però es pot fer, com diem, el millor les vistes, sobretot cap a la banda que no dona el poble, que recorden als terrenys més salvatges dels indis, amb rius recargolats entre avets. I al final, les famoses cadires vermelles per fer la foto de record.

Vam rematar la carretera de la Tunnel Mountain amb una aturada a un mirador encarat a la muntanya que acabàvem de pujar amb vistes als Hoodoos, que és com aquí li diuen a les formacions sorrences erosionades pel vent i que tenen formes curioses. Estil Bárdenas Reales per exemple. Una altra foto per la col·lecció.

I encara vam tenir temps per més. Vam creuar el poble per anar als Vermilion Lakes, una sèrie de tres llacs on vam veure el principi de la posta de Sol, aquí dura moltíssim, i que ens va permetre fer unes fotos molt xules del lloc, a banda de poder veure famílies d’ànecs nedant juntetes, una oca canadenca, que és com un ànec però a l’engròs, i tenir un premi gros: un àliga de cap blanc volant, de fet dominant l’espai aeri del llac, aquests bitxos arriben a fer més de 200cm d’envergadura i un metre d’alçada. Tancàvem el primer dia sense ossos però amb el rei del cel de les muntanyes rocoses a la butxaca.

L’endemà tocava matinar per visitar el llac Moraine, havíem llegit que s’havia d’arribar abans de les 7 del matí! Nosaltres no ho vam fer ni de broma i vam acabar sortint de casa cap a quarts de 8 i encara sort. 

Anant cap allà, per l’autopista no paraven d’avançar-nos cotxes que no devien fixar-se gaire en el paisatge ni en els límits de velocitat. Suposem que tots volien arribar als llacs l’abans possible. De fet, nosaltres al final ens vam veure obligats a còrrer una mica doncs ens sentíem Pedro Picapiedra. Crec que en tota la meva vida no m’havien avançat tants camions com en aquest viatge al Canadà.

El dia estava lleganyós i amençava pluja. De fet ens va ploure una mica de xirimiri en 3 o 4 ocasions al llarg del dia. Res molest però sí que al final el llac Louise no va lluir al 100%.

I sí, hem dir bé, el llac Louise doncs quan estàvem arribant al Moraine vam veure que l’accés estava tancat. El primer pensament va ser que perquè el pàrquing ja estava ple, però no, INFORMACIÓ DE SERVEI: està prohibit l’accès al llac Moraine en vehicle particular... HORROR, TERROR y FUROR!

Encara sense saber-ho vam decidir anar al llac Louise on ens cobren 36$ pel pàrquing... tarifa única per passar el dia... però amb el dia que feia, i que les nostres cames estaven cansades del dia anterior, no ens semblava del tot just. De manera que vam decidir no pagar. SPOILER: quan vam sortir 2 hores després ningú ens va dir res.

Arribar al llac Louise és donar-li l’esquena a un altre mastodòntic hotel Fairmont i mirar l’espectacle del llac amb un aigua d’un color turquesa increïble malgrat tenir un dia tapat, i les muntanyes que l’envolten amb un glaciar al vell mig. El llac està a 1700msnm i el glaciar baixa des de 3400 msnm. Una bestiesa, tot i que a nosaltres no ens va semblar tan alt. Ni el glaciar ni la muntanya que hi ha a l’esquerra del llac, el pic Fairview, de 2744 metres, però vaja... no som uns experts.

Al llac hi arriba molta gent, així que és millor sortir del punt d’arribada vorejant el llac o fent alguna excursió. Hi ha una que puja al llac Agnès que té molt bona pinta, doncs tens un cafè a dalt i vistes molt bones del llac. Però nosatres no estàvem per això. A més va començar a xispejar i vam decidir vorejar el llac. De seguida s’hi està molt més tranquil i conforme t’allunyes, el color de l’aigua encara es torna més al·lucinant. Suposem que per la profunditat. I la imatge d’aquesta aigua, amb les muntanyes darrera i alguna canoa llogada per algun turista “amb pasta”, encara és més onírica.

Un cop vorejat el llac vam tornar al cotxe i vam tornar cap a Banff però en lloc de tornar per l’autopista vam tornar per la Bow Valley Park, una carretera que va paral·lela a l’autopista, però entre avets, i molt a prop del riu Bow. Una autèntica passada on en principi podríem trobar animals. Spoiler. Cap ni un.

Això sí, les aturades als miradors com el famós de la corva de Morant, o algun altre on veus les muntanyes, els milions d’avets, el riu amb aquell color turquesa i les vies del tren són brutals. I dic brutals perquè precioses es queden curtes.

També és graciós veure altres “accidents orogràfics” com el Castle Cliffs, una muntanya que té forma de castell, una espècia de Montserrat però més arenosa, i el Sawback burn, un bosc cremat artificialment per regenerar l’ecosistema. Però sobretot és el plaer de transcòrrer aquesta carretera que perfectament podria ser el lloc on es va gravar l’anunci aquell de “Te gusta conducir”.

El que no va ser tan guai va ser la quantitat gent que hi havia al canó de Johnston, l’excursió que volíem fer al no fer cap als llacs, però és que el pàrquing estava ple a vessar, de manera que vam decidir abortar i seguir la carretera.

Arribats a Banff és quan ens vam assabentar, tot parlant amb una catalana que vam trobar en un punt d’una agència a l’estació de trens del tema dels accessos als llacs...

Vam començar a pensar en opcions de com anar-hi mentre recorríem el poble... a veure, ni és l’horripilant que ens va semblar quan vam arribar, ni té res que diguis... CAMACU, no deixa de ser un camp base amb restaurants, botigues de souvenirs o necessàries per les excursions... el típic poble de muntanya. Passejats els dos carrer principals... llestos.

Després de dinar, i amb l’excursió tancada per anar al Moraine, malgrat havíem de repetir el Louise, vam decidir agafar el cotxe per pujar al Pic Norquay per la seva carretera on la catalana de l’estació ens va assegurar que veuríem com a mínim cabres salvatges... i totalment cert. Es veuen moltíssimes a peu de carretera, menjant, creuant-la o saltant per allà. Un altre tick, però és que a més, ens vam aturar en una corva on hi ha unes vistes precioses del poble amb les muntanyes al darrera, potser les del poble millors que des de la tunnel mountain i allà hi havia pastorat un cèrvol, el qual vam poder fotografiar de ben a prop.

Vam arribar al cim, bé on es podia arribar que és el camp base de l’estació d’esquí, però un cop allà vam decidir que el millor era tornar a casa a descansar, doncs havíem començat d’hora i les més de 2 setmanes de viatge és comencen a notar, a més que queda molt encara.

De manera que a les 16:00 entràvem a casa, digital, scrabble i logística, i ja no vam sortir, amb les forces recuperades fins ahir al matí per anar a Yoho, el petit parc natural veí de Banff però a la província de la Columbia Britànica, de manera que vam haver de canviar l’hora a una hora abans.

Per anar a Yoho vam repetir, sota un dia horrible, la carretera del dia anterior, vam passar, sota una pluja força intensa de llarg els llacs Louise i Moraine, i d’altres no tan coneguts fins arribar a un desviament cap a les cascades Takakkaw.

Per sort, a la carretera d’aproximament, la pluja va disminuir força. Vam creuar les famoses corves en zig-zag on hi ha un espai delimitat per a què les autocaravanes (o vehicles de més de 7 metres) no facin maniobra (no podrien) i s’encarin a l’altre tram de la pujada i el facin... marxa enrera!!!

Al arribar al pàrquing de les cascades el temps estava millor, no feia Sol, plovisquejava, per tant ens vam posar el xubasquero, però es podia passejar amb força normalitat.

El salt d’aigua, que ja es veu conforme t’apropes, espectacular, més de 370 metres de caiguda d’aigua, de molta aigua, que s’imposa en quan a bellesa al voltant, que ja és a dir, doncs el paisatge, ple d’avets és bonic i, en certa manera molt nadalenc. S’arriba fins ben bé a la base del salt d’aigua de manera que si vols, et mulles. Bé, nosaltres ja ho estàvem. Una visita top.

No és tan top, però se li apropa el meeting of the waters, el lloc, al mateix camí de les Takakkaw on s’ajunten, amb molta virolència per cert, les aigües del riu Yoho amb el Kicking Horse. Diem que no és tan top perquè no es veu gaire bé si no baixes pel barranc que estava molt moll, ara, un cop a baix, la força de l’aigua tan remoguda i tan blanca, suposem que entre la força que duu i per venir de glaciar li donen aquest color... que per cert, ja és el que porta el Bow en aquesta zona. Increïble.

Poc metres després hem vist el doble forat del Spiral Tunnel, però vaja, no ens ha semblat res de l’altre mon fins que al ser a baix de la carretera hem vist el quilomètric tren entrar per un forat i començar a sortir quan encara no ha acabat d’entrar (no era un tunel en spiral però), però és que aquests tren porten més de 100 vagons i fan més de... 2 quilòmetres de longitud, poden arribar a 3! Una animalada més d’aquest país.

De nou plovisquejant, sobretot quan estàvem al cotxe hem anat a la zona del llac Esmeralda, on hem vist el natural bridge, un pont de pedra que s’ha format sobre el riu Kicking Horse. Està bé, però entre el dia que feia, i que hi havia molta gent... doncs “visto y a otra cosa mariposa”.

El problema va ser que les altres coses van ser un intent de visita al llac Esmeralda, però el pàrquing estava molt ple i va començar a ploure una mica, així que vam abortar, i una visita a Field que va acabar sent un picnic ràpid perquè va començar a ploure massa, una volta pel poble, que no té res de res més qe cases d’hostes i un restaurant, i estar-nos dins del cotxe quan la pluja va apretar de valent.

Però... siempre sale el Sol chipirón! Vam arriscar tornant al llac Esmeralda quan la tempesta va amainar una mica, era l'última bala... i malgrat encara vam haver d’aparcar lluny, ens va sortir prou bé.

Arribant va deixar de ploure, tot i que en algun punt encara van caure algunes gotes, i va acabar sortint el Sol, que ja no ens ho esperàvem.

El llac Esmeralda, com tots, és preciós, dels que més. Amb un color, com el seu nom indica, més verdós que el Louise, i també envoltat per muntanyes i glaciars que en època de desgel provoquen aluds que acaben al llac aportant els nutrients perquè agafi aquest color verdós.

Després de descartar, un cop més, l’agafar una canoa per navegar pel llac, aquest cop a les altíssimes tarifes afegíem el clima inestable, vam començar a donar la volta al llac en sentit anti-horari, de manera que primer vam passar pel lodge que hi ha davant del llac, l’ambient en aquest llac és molt més pijo que en els vists fins ara.

A més, en aquesta zona la ruta s’allunya del llac i, al haver plogut, el camí, que durant el principi, per aquesta banda, no és òptim, es fa complicat, el pantalons i mitjons directament a la rentadora pleníssims de fang.

I encara hi ha un altra, en un punt va tornar a ploure i ens vam haver de posar el xubasquero. No estava sent el millor dia ni la millor excursió. Per fer-nos a la idea, l’únic "positiu" va ser veure una caca que sembla ser era d’os.

Sí, fins llavors l’excursió es podria resumir en una caca, però de sort en aquest viatge n’estem tenint molta i tot va canviar. Va deixar de ploure, va sortir el Sol, va quedar un dia preciós i el camí va millorar, a banda de que vam anar trobant accessos directes al llac just quan la llum estava en un moment molt bonic i tot es va convertir en un espectacle de colors i fotos. Centenars de fotografies.

Un cop completada la volta al llac, i ja molt contents, vam decidir donar per vist Yoho i tornar cap a casa, com ens sabia greu tornar just quan el dia estava en el seu millor moment en quant a clima, per allargar vam decidir agafar de nou la Bow Valley Parkway enlloc de l’autopista, només ens vam aturar a la corva de Morant per repetir la foto típica però aquest cop amb Sol i... vam estar molt afortunats doncs just va passar un tren! Súper foto que no sempre s’aconsegueix, de fet hi havia un senyor amb un camarot explicant que hi havia anat dos anys enrera i no ho havia aconseguit, i aquest cop portava anant-hi unes hores cada tarda feia tres díes i encara no havia vist passar cap tren.

Finalment vam arribar a casa a les 6 tocades amb la intenció de no fer res però...

... hi havia alguna cosa que em feia run run, vaig convocar conclau familiar exposant que tocava posar-se els mitjons de la sort i sortir al vespre a buscar animals que és quan surten, anant-hi als llacs Vermillion i, un cop més, a la Bow Valley Park. Bé, això m’ho havia dit el chat GPT, el que ens havíem de posar els mitjons no. A canvi d’aquest esforç, quedaria el matí d’avui lliure. Aprovat per unanimitat.

Passades les 8:00, i tots amb els mitjons taronges de Halloween estàvem als llacs Vermilion on poc més vam gaudir que de les vistes precioses de les muntanyes reflexant-se als llacs, que no és poc, i de veure al lluny alguna cosa movent-se, però sense divisar quin animal era. Podia ser un castor, el desitjat, però podia ser un ànec, dels quals hi ha molts en aquests llacs.

Vam tornar al cotxe i al entrar a l’autopista... vam veure un cèrvol?, un elk? No ho sabem, però era un animal gros amb banyes en un pradera. Ja podíem estar contents.

Vam seguir cap a la Bow Valley Park que vam recòrrer tranquil·lament aturant-nos una estona en el mirador de Muleshow primer i després en el de Hillsdale, però res, de manera que allà vam girar cua.

Tornàvem cap a casa pensant que el cèrvol / alce d’abans era l’única caça. Suficient però en volíem més, i... a l’alçada del Sawback vam veure una caca fresca al mig de la carretera, havia de ser d’os sí o sí, i a més, a l’anada no hi era...

... pocs metres després l’Aranete donava el crit d’alerta... un os!, Un OS!!, UN OS!!!

I quin tros d’os, un grizzly, que potser era un femella embarassada caminava ben tranquil·la pel bosc a tocar de la carretera, a més anava en la nostra direcció de manera que, un cop en l’arcen del sentit contrari, vam anar al seu costat molts metres, mentre ella caminava cada cop més a prop nostre. Era tan emocionant!

La carretera es bifurcava, així que ens vam separar una estona, ja teníem dos cotxes darrera copiant-nos però vam ser els més espavilats. Vam recòrrer l'illa de la bifurcació, vam fer un canvi de sentit i llavors ens la vam trobar de cara, caminant per l’arcen cap a nosaltres. La vam tenir a menys de dos metres... Brutal!

Vam fer un segon canvi de sentit, trobant-nos als altres cotxes allà aturats, però ja no la vam veure més. La sortida vespertina no és que valguès la pena, és que va ser una autèntica bogeria!

Vam tornar cap a casa... bé amb l’espitamenta encara vam fer un altre tros de carretera a veure si veiem al cèrvol/alce d’abans més a prop, però ja haguès estat massa...

El que sí vam trobar va ser les lletres de Banff a l’entrada del poble buides. Bé, amb una altra família. Sempre hi ha una cua de gent brutal, cosa que vam aprofitar per fer-lis i que ens fessin la foto que es fa tothom abans de tornar a casa, que eren les 23:00 i encara no havíem sopat!

Com el promès és deute, aquest matí ens hem quedat a casa. Hi havia molta intendència per fer i que també són vacances. A banda d’un servidor no ha baixat ningú fins quarts de 10, i hem estat per casa fins després de dinar quan hem sortit cap al poble a agafar el bus cap als llacs i ens hem trobat dos cèrvols al costat de casa!

Personalment, el trajecte se m’ha fet més curt que quan l’he conduït, potser per les explicacions sobre Banff, les rocoses, els llacs i els parcs del nostre xofer-guia. Interesant com es va crear el parc arrel de l’expropació del govern de les terres de la “Sulfur Mountain” que tres treballadors de la Canadian Railway utilitzaven. O millor dit les aigües termals, doncs cobraven per entrar a banyar-se, els ponts i tunels creats a l’autopista per permetre que els animals la travessin, els diferents pics...

Primer hem anat al Moraine, el dia, perfecte, però clar entre que era perfecte i que ahir va ser horrible, estava molt ple de gent, i el mini mini trecking del Rockpile trail, un seguit d’esglaons, era com pujar per les escales mecàniques a la planta d’ofertes d’El Corte Inglés quan comencen les rebaixes.

Això sí les vistes del llac envoltat pels 10 pics, inoblidables. L’aigua no té el color verd de l’Esmeralda, ni tan sols el turquesa del seu veí Louise, però veure’l des de dalt, cosa que no fèiem des del primer, el Two Jacks, i perfectament envoltat per unes muntanyes espaterrants, li dona molts molts punts. Malgrat la gent, havia valgut la pena anar-hi.

Un cop vist des de les alçades, i havent fet totes les fotos de rigor i més, hem baixat per veure el llac de prop. També té un resort darrera, però més dissimulat que l’Esmeralda, però aquí sí que hem de dir que, malgrat les muntanyes impressionen, veus glaciars de metres de gruix que fan molt de respecte, però el llac no ens ha semblat tan espectacular com pensàvem. Potser si agafes una canoa... però no teníem temps... a banda que els preus, que sembla ser que fluctúen segons la gent, estaven pels núvols. 160$/hora.

Hem tornat a la van i d’allà al Louise, que, amb el dia que feia estava espectacular, no ens ha importat en absolut repetir-l’ho, doncs tota l’aigua brillava d’una manera excepcional. Hem fet una breu passejada pel seu voltant tot aprofitant per berenar en un banc amb vistes a aquest blau tan excepcional, i hem tornat a la van per tornar cap a Banff.

Després de sopar dubtàvem si anar a veure vida animal o, com finalment hem fet, els adults, anar a visitar la Sulfur Mountain i tancar el parc natural de Banff justament on va començar. Hem entrat a aquesta piscina d’aigua natural a 40ºC amb vistes a les muntanyes, però on més que les vistes és la relaxació i la tensió pel terra que ens ha quedat després d’una estoneta allà. Molt bon final.