Dia mooooooolt llarg

Ja passa això, que quan estàs de viatge hi ha dies que es fan llarguíssims per diferents motius, però és que el dia d’ahir, va ser de traca. De fet, “ahir” va començar “abans d’ahir” i, podríem dir que ha acabat fa unes hores, sent ja “avui”

“Preludi”

Havíem vist que Pursuit, l’agència que gestiona el Columbia Icefield, tenia una oficina a Jasper. L’activitat la teníem "agafada" per ahir a les 10:30, però al estar a 2h llargues de Hinton, volíem veure si la podíem canviar i retrassar una mica.

“Abans d’ahir”

Entre les 17 i les 18 ens apropem a l’agència. Els hi expliquem el cas, però just llavors ens n’adonem que, teníem reservada l’activitat no per “ahir”, sino per “avui”, que ja estem a Toronto, així que fer-la era materialment impossible.

Suor freda... i sort que hi havíem anat, si no, ens ho haguèssim menjat amb patates.

El noi de l’agència ens ho canvia de dia... i d’hora... el dia perfecte, per “ahir”, l’hora... no és que no ho pugui retrassar, que era el nostre objectiu inicial, és que només hi ha disponibilitat per a les 9:30, tocarà matinar.

La resta “d’abans d’ahir” poc té a veure amb “ahir”... La Maligne Road..

“Ahir”

El despertador sona a les 5:00am. Molt d’hora, i ens havíem anat a dormir tard. Es preveu dia complicat. Recollim la casa, sobretot la Mireioneta i, a les 7:00 ens posem en marxa.

Minuts després de les 7:00 un parell de cèrvols amb grans banyes, s’acomiaden de nosaltres abans de deixar Hinton.

En les 2h 15’ que dura el trajecte fins el Glaciar d’Athabasca fem “cap enrera” els spots que dies abans havíem vist i gaudit de la carretera més maca del mon, mentre molts cèrvols més petits, mengen herba al voltant de l’autovia que, per cert, que tranquila està d’hora al matí.

A les 9:30 comença “l’activitat”, ens pugen a un autobús i d’allà en una “oruga” de rodes gegants per la que salvem un desnivell brutal, arribem a passar rampes del 36% fins arribar al glaciar. Els sentiments de culpa per trepitjar aquest gel de milions d'anys se’n van al veure que, certament és un àrea molt controlada i que, què dimonis! Que el lloc és brutal. El color i la forma rebregada del glaciar, les vistes. Sensació total d’estar en un altre planeta. Trepitjar un gel que no estava especialment fred, beure, una mica d'aigua del glaciar, un aigua totalment pura... Felicitat.

Després de poc més de 30 minuts al glaciar, poc després de les 9:34. Sí és correcte, doncs hem entrat a la Columbia Britànica i tornem a endarrerir una hora el rellotge, baixem en una altra oruga de rodes gegants, doncs la primera s’ha espatllat... i es veu que costen 1500000 $, tornem a l’autobús i ens dirigim 5 quilòmetres “cap a Jasper” per fer la segona part de l’excursió. L’Skywalk.

Cap a les 10:15 comencem a passejar per aquest passadís que acaba en un balcó de vidre 300 metres sobre el canó del riu Athabasca. Impressionant al màxim. L’experiència en general, on mitjançant una audioguia t’expliquen la geologia, la fauna i la flora del lloc està a un nivel molt i molt alt però el que mes destaca, superant les vistes, és la sensació de trepitjar vidre i veure el fons del canó.

Al migdia, després d’haver dinat allà mateix i haver contemplat el glaciar des del “camp base” del lloc, un dels millor llocs per veure’l vam pujar de nou al cotxe per fer una altra tirada per tal d’arribar a l’aeroport de Calgary.

Vam deixar enrera la “carretera més maca del mon”, Banff, i les rocoses, que queden per sempre al cor i cap a les 16:00, havent recuperat l’hora perduda, sortíem a veure la reserva índia de Mini Thni, on poca cosa interesant vam trobar:

Un parell d’edificis públics amb la “gràcia” que tenen com uns ferros gegants al voltant simulant que són els pals d’un tipi, un centre d’entrenament de rodeo que estava en obres, i una esglesia que recordava molt moltíssim a la de Kill Bill, “en medio de la nada” i que explicada l’evangelització del lloc. Com diem, poca cosa. El que potser ens va cridar l'atenció, a banda de l'esglesia, va ser una escola amb una alhambrada on creiem que devien "adoctrinar" als nens indis.

De manera que vam continuar cap a la carretera i a les 18:00 ja estàvem a Calgary. Vam entrar per la zona nord, la no turística i ens va sorprendre  una extensió dels gratacels de vidre del downtown conformant una zona molt bonica amb la universitat, un hospital.. ens va agradar.

A les 18:15 vam aparcar entre aquesta zona i el centre, un barri de vivendes molt agradable on un passeig elevat sobre el riu, l’anomenat Crescent Heights ofereix una vista molt agradable d’aquest, la prince Island i l’skyline de Calgary. Vam aprofitar per berenar allà i jugar al parc que hi ha al darrera on hi havia una pista de rodeo i una de curling, entre d’altres pistes esportives més convencionals.

A les 19:00 ens vam moure per anar a sopar i poc després de les 20:00, sense res a fer vam anar a l’aeroport, on vam tenir relativament fàcil el check-in. Recordem que viatjàvem amb Flair, i són molt estrictes en quant a l’equipatge.

A les 20:30 ja no sabíem que fer, l’espera fins l’avió es va fer força llarga... però el pitjor va ser que hi havia una tempesta elèctrica, el vol es va endarrerir doncs els vols no podien operar fins que passés.

“Avui”

El nostre vol havia de sortir a les 0:50, no ho va fet fins les 2.30. Estàvem reventats, i malgrat hem pogut descansar una estona a l’avió, hem empalmat dues nits seguides dormint poquíssim.

L’avió ha aterrat a Toronto passades les 8:00 del matí, hem envellit dues hores de cop, i, al ser l’hora que era, els mateixos taxistes ens han dit que agafèssim el tren per anar al down town.

A les 9:30 aproximadament hem sortit del tren, i l’ex-gendre de la propietària (sí, com sona), ens ha vingut a buscar per portar-nos a l’apartament. El primer que es veu al sortir és la CN Tower. Sí! Molt cansats però estàvem a Toronto, als peus del que va ser l’edifici més alt del mon fins que va ser destronat per Burj Khalifa (tengui). Impresiona, però menys del que pensàvem. Davant seu el museu dels trens que han circulat per aquestes vies. La CN Tower es diu CN per la Canadian Railways, i és que el tren cap a l’oest ha estat clau en el desenvolupament del Canadà, i la CN ha fet molt pel país... trens, Fairmonts i una torre.

A la mateixa plaça també ens sorpren l’estadi de baseball dels Blue Jays, que juguen la MBL (i van primers de la seva divisió), i la quantitat de gratacels que hi ha. Tot molt estil Nova York.

Però entre maletes, i sobretot, cansament, li hem fet el cas justet. Hem arribat a l’apartament i a treballar o a dormir, segons qui.

A quarts de dues hem repetit el passeig però a la inversa per anar a dinar. Ja teníem una mica d’energia, però sobretot gana. Hem tornat a casa i llavors, després d’una estona mñes de feina sí que hem fet migdiada per tancar un dia que ha durat més de 48 hores. Ara repetirem un cop aquest passeig, però ja serà el demà d’ahir, l’autèntic avui i comencem a explorar Toronto, la darrera fase del viatge.