Festa Nacional del Canadà, i més

Ahir vam deixar relativament d’hora la nostra casa al Quebec: a tres quarts de nou perquè volíem arribar el més aviat possible a la capital del país Ottawa, just sortint de la província de Quebec i entrant a la d’Ontario.

Ens esperaven gairebé 5 hores i 440 quilómetres de conducció, durant els quals vam veure força pluja al principi, un grapat d’àligues barallant-se, carreteres en mal estat (això sí peatges ni un), conductors nerviosos, cosa que contrasta, i molt amb el caràcter del canadenc mitjà, i, degut a unes obres que ens van liar i ens van fer perdre uns 15 minuts, la inmensa fàbrica d’airbus a Mirabel. Brutal.

Entre tot això i una aturada per posar benzina, on ens van estafar l'import no subminisrat, i el dinar, vam arribar a Ottawa a quarts de tres de la tarda, bé però justos perquè ahir era 1 de Juliol, el dia nacional del Canadà, i volíem arribar l’abans possible, però sobretot abans de les 4, per gaudir de les activitats lúdiques.

Problema inicial, que per arribar a casa nostra, havíem de passar per la zona dels “festejos”, i estava tot tallat, ni tan sols podíem deixar el cotxe, així que vam perdre molt de temps entre caravanes i donant voltes fins que vam trobar un lloc per aparcar.

Aquí, en canvi, ens va girar la sort, doncs el lloc estava a tocar d’una estació de metro que ens va portar gratis (per ser 1 de Juliol) al Parlament, l’edifici més important, i segurament imponent d’Ottawa i on just al arribar va començar el que volíem veure, l’exhibició de les forces aèrees del Canadà, un grapat d’avions en formació i deixant esteles sobrevolant el parlament, els seus edificis i el big ben canadenc, així com la resta d’edificis governamentals de Wellington Street.

Un cop acabada l’exhibició, dir que hi havia gent però no era agobiant, vam passejar per aquest carrer i per Sparks Street, més comercial, gaudint de la festa com uns canadencs més. Bé, això no és cert perquè els canadencs estan molt orgullosos del seu pais i anaven molt “mudats” per l’ocasió, és a dir amb atrezzo i simbologia del canadà. Samarretes vermelles, gorres, arrecades... Així com moltes banderes onejant a cases, pisos, cotxes...

Però és que realment ho munten bé, sense estridències però bé, tot estava ple de voluntaris, serveis de primers auxlis, voluntaris que s’encarregaven de voltar buscant o custodiant nens perduts, aigua gratuita... Suposo que la vaca no dona per tot i per això les carreteres estan com estan, però ens està agradant molt la vibra del país... menys quan van al volant.

Vam anar resseguint Wellington street, on entre l’arxiu nacional i el bank de Montreal, l’Aranete va poder jugar a jocs tradicionals, i després d’un passeig vam arribar a Lebreton Flats Park, on hi havia la fira preparada per la festa. Un lloc molt de película, ple d’activitats, totes gratuïtes, on hi vam estar una bona estona menjant les patates i les crispetes que oferien els diferents patrocinadors, tambe xuxes Haribu. Ens vam fer un “album” de cromos jugant a baseball o a hockey gel.

La calor apretava i després d’una bona estona vam anar cap a la nova casa. Desfer les passes per arribar al cotxe va ser fàcil, però llavors el GPS es va tornar boig, i ens va costar moltíssim orientar-nos. De manera que, un cop conduïda mitja Ottawa, i haver vist infinitat de casetes maques amb jardí, i creuar l’increible, per gran, Experimental Farm, que és una extensió verda de 4 quilòmetres quadrats, vam arribar a casa a reposar una estoneta.

Una estoneta perquè a les 10 del vespre hi havia els focs artificials, de manera que vam anar a una platja fluvial del canal de Rideau que tenim a prop de casa, un canal de 200 quilòmetres que divideix la ciutat en dos, a veure’ls, doncs les vistes de la ciutat amb el canal paguen molt la pena, de fet, més fins i tot que els focs artificials, els quals van estar bé perquè vèiem focs de diferents llocs de la ciutat, però no van ser espaterrants.

Cansats, del dia, dels focs, i sobretot, dels mosquits que no ens deixaven en pau, vam tornar a casa a dormir.

Avui, després de veure diferents opcions per gestionar el dia hem optat per la tradicional, hem sortit pel matí, ni molt d’hora ni tard i hem aparcat al pàrquing del mercat deByWard, a l’altre banda del canal de Rideau, on ens hem trobat un barri força anglès, molt agradable per passejar amb molts locals ben posadets i molt bon ambient.

Ens hem arribat fins al parc de Majors Hill, que hem recorregut sencer, gaudint de la seva fresqueta a l’ombra, del seus jardins, les seves estàtues, amb la història de la separació de l’estàtua de Samuel de Champlain i el seu guia, i de les seves vistes de la zona monumental i al riu, no ens cansem de veure i gaudir la quantitat de litres d’aigua que té aquesta gent. De totes maneres, on millor ens hem trobat ha estat en una espècie de “porxo” on corria un aire boníssim i on teníem vistes del pont d’Alexandra, que uneix Ottawa amb Gatineau que no és només un canvi de ciutats, si no també el canvi de provincies.

Hem sortit del parc i hem passat per la galeria nacional de Canadà que exposa fora una aranya idèntica, al meu parer, a la del Guggenheim de Bilbao, a l’interior obres de Warhol, Picasso, Rubens...

Creuant el carrer hem arribat a la catedral de Notre-Dame, esglesia del segle XIX que ja ens cridava l’atenció pels seus sotres ultra platejats, es veu que són d’estany, homentage a la bueli, tot sigui dit, de prop no són tan macos, fins i tot semblen de llautó.

El que és impepinable és la bellesa de l’esglesia per dins, i mira que em costa dir-ho doncs és força barroca i recarregada, però en un punt i una combinació perfectes, el sostre blau, els vitralls molt bonics, i el retaule major molt treballat. Per entrar-hi, sobretot si el seu bar, sí la catedral té un bar-restaurant a la cripta, està obert i TENEN hot dogs i hamburgueses, doncs estan molt bé de preu.

Ens hem dirigit cap a la zona monumental passant per edificis mastodòntics com el Connaught o el Chateaux Laurier, l’hotel de Fairmont ja vist ahir, però pel carrer també hi ha detalls curiosos en forma d’street art que recorden la història (breu) d’Ottawa, com un cartell de WANTED de l’assassí d’un “lord” de finals del segle XIX.

Hem creuat el canal de Rideau, bé el que queda d’ell doncs les escluses el limiten força just abans d’abocar l’aigua al riu Ottawa, i hem arribat al parlament just al migdia en punt i hem sentit el petit canvi de guarda que es fa en el National War Memorial, un monument en memòria als soldats canadencs caiguts en les diferents guerres on aquest pais ha participat.

Hem fet una breu repassada als edificis governamentals (fins i tot hem fet de paparazzis esperant la sortida d’algun polític del parlament) i hem baixat a Sparks street per copsar l’ambient i veure les diferents estàtutes que hi ha. La famosa de l’os no ens ha entusiasmat. Sí que ho ha fet, en canviuna altra d’una família de quatre molt estilitzada. Molt bonica.

Hem tornat cap al mercat de ByWard, ara sí que per caminar amb més calma els carrers que l’envolten, ens ha agradat molt l’ambient, així com el mercat, doncs malgrat ja només és de llocs per menjar, té un estil més de “comida ambulante” que llocs pijos com passa en molts d’aquests mercats arreu del mon.

Hem agafat el cotxe per anar la llac Dow, per veure el llac on acaba oficialment el canal de Rideau, entenem que des d’aquí fins el riu Otrawa és el tros navegable. Un oasis verd amb un port fluvial esportiu, una petita zona de bany i les típiques cadires vermelles del Canadà sobre la gespa amb vistes a la ciutat.

El lloc és molt agradable, però l’aigua no la vèiem especialment apetitosa pel bany, així que hem decidit tornar a casa, previ pas pel súper i passar la tarda a la piscina on l’aigua sí que era apetitosa i tancat Ottawa ben fresquets.