Hinton i Jasper

L’exploració a Jasper i Hinton ha estat tranquil·la i pausada, portem ja molts dies de viatge i es nota, però sobretot el temps, que si bé no ha estat horrible, tampoc ha estat l’ideal per estar tot el dia fora de casa.

El primer dia es va aixecar llenganyós, estàvem cansats de la quilometrada del dia anterior i vam esperar a després de dinar per “baixar” a Jasper poble, Hinton està a 70 quilòmetres de Jasper. De camí, cabres salvatges al mig de l’autopista, així tal qual, i les habituals vistes, però més deslluïdes amb el dia lletjot. Només un petit llac, no sabem perquè, mantenia el to verd espectacular.

El poble de Jasper és la versió del Oeste del que seria Camprodon, però més lleig i amb carrers de sis carrils travessant-lo. El que més ens va agradar va ser el tótem indi, malgrat sigui una rèplica, al costat de l’estació, la qual indicava que estàvem més a prop de la costa oest (Vancouver) que de l’est (Montreal).

Amb el poble vist vam anar a fer un pícnic per berenar a les platgetes que té el Pyramid lake, i diem les platgetes perquè el vam començar en una i el vam acabar en una altra ja que entremig va ploure.

El llac ens va semblar una mica deslluït, segurament pel temps, però sí que és molt catxonda la illeta que té al mig, a la que pots accedir a través d’una pasarel·la i donar-li la volta.

Quan ja anàven a marxar, el cel es va obrir una mica, i vam parar just davant del petit resort del llac (molt pijo) doncs va quedar una llum prou maca per fotografiar el llac, i el reflexe de la muntanya (la piràmide) sobre ell.

I ja què hi erem, ens vam quedar una estona al resort, doncs a banda de pijo, hem mirat que dues nits a l’Octubre costen més de 1200$, també era molt agrable i maco. Ens va atraure un grup de les cadires vermelles al voltant d’una foguera, i hi vam estar passejant i jugant al cornhole.

De nou al cotxe vam visitar, sense baixar més que per una foto el llac Patricia, el qual no ens aportava gaire res de nou, i vam retornar cap a Hinton per sopar i fer temps fins l’hora de “la vida salvatge”.

Tocava enfilar-nos cap per la carretera 40, la Alberta’s Scenic Route to Alaska, on hi teníem força esperances perquè no és “de les típiques per turistes”. El problema, bé, van ser dos problemes, és que al no ser “de les típiques per turistes”, no està tan preparada per aturar-se en qualsevol lloc sense molestar als d'allà. El segon va ser que la pluja intermitent ens va fer aturar-nos a desviaments un parell de cops i vam pensar en desistir.

Per sort no ho vam fer, vam entrar al parc provincial deWilliam A. Switzer, en concret fins al llac Jarvy’s, on estàvem sols en un paisatge realment salvatge, el llac té infraestructures per passar el dia, però es veu molt més natural que els altres, allà sí que vam tenir la sensació de... aquí no surtis del cotxe que apareix l’os i se’t cruspeix.

Però allà no va aparèixer res... i diem allà perquè de tornada sí que vam veure varis cèrvols, guapitís... com es diguin, tots molt bonics i tímids, doncs un cop ens aturàvem, es ficaven al bosc...

... fins que vam veure a un elk, molt més gran i mirant-nos desafiant... crèiem que un moose, o ho volíem creure, tot i que a casa ja ho vam desestinar. Fos el que fos, vam tornar a casa molt contents per les criatures vistes i, en especial per la majestuositat de l'elk. Vam acabar de veure Eternals i a dormir.

I si el primer dia va començar lletjot, el segon ja ho va fer plovent directament. Com era la previsió, ja no teníem plans més que dormir i avançar en temes logístics durant el matí. També vam jugar al Twister, afortunadament no hem de lamentar cap lesió.

Després de dinar vam anar cap a Miette, on per una carretera de muntanya força salvatge i espectacular. Els penya-segats que cauen fins al riu Miette són de traca. Malgrat teníem la il·lusió de veure algun animal, cosa que no va succeïr, l’objectiu eren les Miette Hot Springs, unes termes a l’exterior, amb 4 piscines, dues fredes i 2 calentes on ens vam estar sucant molta estona envoltats, literalment, de muntanyes. Momentàs! Sobretot un moment que va caure un xàfec estant dins de la piscina calenta, va ser molt... refrescant!

Al final hi vam estar molta més estona de la prevista, perquè hi estàvem molt de gust, i perquè vam fer un grup d’espanyols viatgers, 3 madrilenys i un basc amb els que hi vam estar xerrant de la vida i de viatges. També ens va agradar molt perquè els nens van estar xerrant, demostrant de tot el que els hi serveix viatjar... a banda de presumir de cv viatjer 😉.

Com era previst, el dia es va anar obrint, cosa que vam aprofitar per, de tornada, tornar al parc provincial William A. Switzer, allargant fins al llac Gregg on hi vam arribar a l’hora màgica i vam flipar. Està clar que aquest llac, al igual que el Jarvis vist el dia anterior, no tenen el color turquesa dels top, però són brutals. A més, el parc, al ser provincial i no tan conegut, es veu molt més salvatge, i et dona la sensació de que que et puguis trobar un os en qualsevol moment, cosa que no ens va passar, però el canguelo al caminar des del cotxe fins a un mirador on deia “Wildlife watchable view” no te’l treu ningú.

De tornada cap a casa, això sí, vam veure un bon grapat de cèrvols mulars i suposem que el mateix majestuós wapití del dia anterior, sí, a casa vam revisar aquesta guia i a partir d’ara podem anomenar cada cèrvid pel seu nom... tot i que segurament ens equivocarem.

A casa, sopar i peli, el principi de la tercera de Thor, i a dormir!

Avui, el darrer dia a Jasper s’ha llevat esplèndid, tot i així ens ho hem pres amb calma, ahir a la piscina, els madrilenys ens van dir que no es podia fer el trekking dels 5 llacs, així que fins a mig matí no hem enfilat cap a Jasper.

Ens hem aturat al llac Talbot, del qual la propietària ens va dir que era una gema amagada, a veure, amagat, a banda de l’embarcador de canoes, que no el vam saber trobar... el llac és gran i a peu de carretera... i de gema... doncs tampoc, no ens va semblar res d’especial, aixi com sí que ens agradava el petit llac de verd perenne al mateix costat que el Talbot situat uns quilòmetres més enllà i que havia mantingut el seu color esmeralda fins i tot els dies de mal temps, així que avui, amb bon dia, ens hi hem apropat. Era espectacular.

Llavors, ha començat una muntanya russa de canvis, descartada “definitivament” la canoa i sense poder fer els treckings del 5 valls ni el del maligne canyon, tancats pels maleïts incendis de l’any passat, ens quedava un dia força tranquil, pensàvem que “aniríem sobrats de temps”.

Hem arribat a Jasper amb la idea de fer alguna compra, però només començar a passejar hem vist una botiga d’esports de muntanya i menys de 30 minuts després estàvem navegant pel llac Patrycia amb dues canoes, en la que ha estat un (altra) de les sensacions del viatge.

Cert, que el Patricia no és dels top, però amb el dia que feia l’aigua estava d’un color preciós, en moltes lleres blau o verd. Com diem, no és el més espectacular, de fet, fa dos dies quan vam anar al Piramid, aquest el vam passar ràpid, però s’ha convertit en el nostre llac. Doncs hem pogut remar amb motíssima tranquil·litat, pràcticament estàvem sols, gaudir de l’embarcació, veure la piràmide (la muntanya que es reflexa a l'altre llac), banyar-nos una estona i... veure dues àligues de cap blanc. Brutal.

Hem tornat a Jasper, primer per una gestió... que és una història a part, hem retornat el material de rem, hem comprat els souvenirs i ens hem enfilat, amb el temps ja justet, cap a la Maligne Road, és a dir, que del dia “amb molt de temps” al final, res.

Entrar a la Maligne Road ha estat creuar el riu Atabasca per un pont molt bonic i enfilar per la carretera veient les restes de l’incendi de l’any passat. Un drama, que per la sort o la desgràcia de ser turistes, l’oblides tan bon punt tornes a veure verd i paisatges encantadors... Moment per reflexionar...

La carretera és impressionant, una més, i la primera imatge del Medicine Lake, encara més, aturada obligatoria per fer (més) fotos, que vas repetint al llarg del llac, sobretot quan trobes aquelles illetes d'on no s'ha omplert d'aigua. Paisatge marcià.

Continuem la carretera i uns quilòmetres més enllà veiem uns cotxes aturats, senyal inequívoca de que “hi ha algo”, i com la Maligne Road és un dels millors llocs per veure ossos, que ens trobem? un os negre menjant, molt bufó, i clar, comparat amb el grizzly, petit, però igualment impressionant, podem dir que hem vist els dos tipus d’ossos. Un cop més, adrenalina pels núvols.

Seguim per la carretera fins arribar al llac Maligne on arribem amb una llum preciosa que no fa més que realçar la bellesa del llac, com és tard, no queden gairebé turistes, segurament en hores de funcionament dels vaixells deu ser una altra cosa. Nosaltres disfrutem del llac, dels seus volants i de la seva caseta-embarcadora, que és com la cirereta del pastís.

I tot estant allà ha arribat un nano de Sabadell que està treballant al lodge d’allà, li feia il·lusió parlar en català perquè ha dit que allà hi arriben molt pocs de catalans o espanyols... i menys a aquella hora. Té permís de temporada, a l’hivern tornarà a casa segur, però espera que el cridin per tornar l’any vinent.

Ens ha explicat, i ensenyat, coses sobre els animals, un spot per veure un niu d’àligues, un video molt gració d’un os mirant-se als treballadors del lodge que van a treballar, i el consell bàsic, sentit comú, i evitar qualsevol contacte amb els cadells.

Hem reculat i, poc després de començar, on hi havia un vehicle aturat d’una excursió per veure wildlife els nens han pogut veure UN ALTRE GRIZZLY! Els adults no hem estat afortunats, però els nens s’han quedat molt contents, perquè era un grizzly i sembla ser que més gran que l’altre, però no del tot perquè no li han pogut fer fotos.

Hem parat també a veure el niu, on hem vist als dos aguilons allà posadets, però ni rastre dels adults i, un altre, o el mateix os negre grimpant per un barranc.

La veritat és que quedàvem molt contents de la nostra “cacera” per la Maligne Road, i de les Rocoses en general, ens ha faltat el Moose, sí, i mira que quan tornàvem per la zona cremada ens ha aparegut un Elk amb unes banyotes brutals amb el que ens hem fet il·lusions, però no. Haurem de tornar.

On hem tornat, ja fent-se fosc ha estat a casa, i mira que es fa fosc tard aquí, a les 23:00 encara queda algun raig de Sol. De camí hem vist  molts cèrvols a tocar de la carretera. Ens ha faltat una mica de millor temps per gaudir de Jasper a tope, queda pendent algun trecking, però marxem molt contents de tot el fet i vist.