La carretera més maca del mon

Avui hem canviat Banff per Jasper, Hinton en realitat, que és des d'on explorarem el parc nacional de Jasper. El trasllat ha estat a través de la Icefield Parkway, la carretera que els Canadencs autodenominen com "la carretera més maca del mon". És cert que els canadencs, a banda de ser molt bona gent, es saben vendre molt bé, però un cop recorreguts els més de 270 quilòmetres de carretera, sense internet, una benzinera, i un paisatge de somni basat en muntanyes increïbles, milions d'arbres, rius i llacs d'un blau irreal i glaciars majestuosos, no ens veiem en cor de rebatre la seva afirmació. No sabem si és la més maca del mon, però segur que cap és més maca que la AB-93.

Un cop recollida i deixada la nostra casa a Banff, vam enfilar l'autovia passant els llacs, i a l'alçada de Yoho ja ens vam desviar per començar l'espectacle. O millor dit les aturades, doncs l'espectacle del paisatge a les rocoses és perenne.

Entre muntanyes, avets, glaciars i llacs, vam arribar a un combo d'aquestes, el mirador del Glaciar Crowfoot on es veu tant aquest glaciar com el llac Bow, un dels llacs top de les rocoses per la seva mida, el seu color turquesa i perquè està a tocar de la carretera, de manera que conduint es gaudeix millor que des del mirador.

I conduint hem arribat a l'aparcament del llac Peyto, on després d'un curt passeig, però amb un desnivell important, hem arribat al mirador. Espectacular.

Una de les millors vistes que posa a aquest glaciar en el top del viatge, doncs el Peyto és un llac glaciar on veus el glaciar arribant al llac, malgrat aquest, com tots s'està reduint per culpa del canvi climàtic.

A més, el llac, amb forma de gos, i un color turquesa turquesa, està envoltat de muntanyes i el paisatge de les rocoses s'allarga fins l'infinit. Lloc top.

Després, des del cotxe i sense aturar-nos hem vist un seguit de glaciars on el més gran és el Snowbird, però de glaciars, en la Icefield hi ha moltíssims, i no ens ha semblat el lloc més espectacular.

La següent aturada ha estat, per veure els Waterfowl lakes, però vet aquí que degut a que hem aparcat on no devíem hem arribat al riu Athabasca, el que va en paral·lel a la carretera la majoria del temps i que baixa amb l'aigua molt ràpida, però sobretot d'un color blau-blanquinós molt especial.

Ens sentíem com cowboys arribant amb el cavall a la vora d'aquell riu. Hem tocat l'aigua i l'hem resseguit una estoneta, passant per un pont molt catxondo i finalment arribant als llacs Waterfall on hem tingut enveja sana de la gent que està allotjada a un càmping que hi ha allà i gaudia del riu i del llac.

En aquest moment he tingut la certesa que en temes de natura, les rocoses canadenques juguen a una altra lliga.

La ruta ha continuat fins el Mistaya Canyon, on un altre rekking curtet ens ha portat fins aquest estret i alt canó de formes peculiars i per on l'aigua baixa amb molta força.

Malgrat no haver-hi taules de picnic, ja és mala sort doncs hi ha a tot arreu, el lloc ens ha semblat perfecte per dinar aprofitant les seves vistes, l'ombra dels arbres i la frescor de l'aigua a prop.

Abans de continuar la ruta hem saltat, amb precaució, per les roques del canó buscant la millor vista del lloc. Això sí, dubtem que les fotos facin justícia al lloc.

I continuant la carretera hem arribat al Wheeping Wall, una pared que sembla "que plori" pels petits salts d'aigua que té. Personalment ens ha agradat més la imatge del darrera i que segueix molts quilòmetres, la del riu Athabasca, que manté el seu color increïble però on la seva llare és massa ample per aborvir tot el cabdal i es creen illetes. Preciós.

I com volíem veure més d'això, hem parat a Coleman Creek per veure el riu, i els seus meandres de ben a prop, i veure també a un "motard", n'hi ha molts, descansant a sobre d'una taula (qui diu descansant diu dormint).

Hem arribat a la corva de ferradura de Big Ben on vam parar a baix, on pots recòrrer un tros de riu per una esplanada molt àrida i a dalt, que és on es veu la "famosa" cascada al lluny i la imatge bastíssima de la vall en forma de U al lluny. Llàstima de la gent perquè és un lloc apocalíptic 100% on uns corbs inmensos no fan més que augmentar aquesta sensació.

Seguint la carretera, tornen els glaciars, els grossos, com el Saskatchewan o l'Athabasca on, no teníem previst aturar-nos. SPOILER: ho farem a la tornada. Però és tant espectacular que hem fet una aturada ràpida.

Ben a prop d'allà hi ha la petita cascada Tangle, aturada ràpida sense res especial més que com l'aigua es bifurca i una mica més lluny, o a prop de Jasper, segons es miri, les de Sunwapta, que no són les més altes però tenen unes roques al mig que les fan molt fotogèniques, i ja arribant a Jasper les d'Athabasca, que porten moltíssima aigua i creen un canó molt catxondo.

En aquell punt, tot ho hem de dir, es va afegir el cansament del dia amb moltes atraccions i el fet que els brutals incendis de Jasper de l'any passat arribessin fins allà. 

La baixada al riu per les catarates d'Athabasca està tancat, i a partir del següent mirador, el d'Athabasca, on hauries de quedar bocabadat pels pic punxaguts de les rocoses, sobresurt la imatge esfereïdora del bosc calcinat davant teu.

I amb aquesta imatge tan trista hem fet molts quilòmetres, de fet fins que que s'acaba la Icefield parkway i arribes a Jasper, on es van cremar algunes cases. 

Vam seguir cap Hinton, on som ara mateix, per sort, vorejant Jasper recuperes el verd que no s'hagués hagut de perdre mai i fins i tot vam tenir l'oportunitat de veure cabres al costat de la carretera abans d'arribar a la nostra nova casa.