Quebec CITY

Abans d’aquest viatge estàvem molt lluny de ser experts en Canadà. Quan tornem estarem pràcticament igual de lluny, però esperem haver après alguna cosa, i sobretot, interioritzar coses que ja sabíem però no érem conscients.

El Quebec ha estat part de la nostra vida degut a semblances amb Catalunya, per la petició i referèndum d’autodeterminació... Per nosaltres, el Quebec no era nou en absolut, però sempre ens referíem "al Quebec" indistintament sense pensar que el Quebec és una regio inmensa del Canadà, la part francòfona i on va nèixer el pais, però que també hi ha una ciutat a la que li diem Quebec, tot i que seria millor dir Quebec city.

Des de que arribàrem al Canadà fa ja gairebé una setmana, només hem voltat pel Quebec, demà ja no podrem dir el mateix, però Quebec city, malgrat arribar ahir, l’hem coneguda avui.

I si bé Montreal, o millor dit, el casc antic de Montreal ens va entrar directament als ulls i al cor, a Quebec city, per cert, molt més gran que le de la ciutat grant, li ha costat una mica més, però finalment l’ha acabat superant en un hipotètic rànquing de preferències.

I és que vam decidir anar en bus fins a la Gare du Palais l’estació principal de trens de la ciutat, contruïda per la Canadian Pacific Railways, i on esperàvem veure una estació bonica... doncs res, potser és que l’estació de busos no té res a veure, i l’edifici de pedra, com tots els de la zona del costat és l’edifici original, anar-hi no ens ha valgut la pena.

A més, feia calor i tocava pujar fina la vila alta, així que els ànims han decaigut només començar el dia i veure l’Hôtel-Dieu, un altre monstre de pedra que és l’hospital mès antic de EEUU i Canadà, encara en actiu i sent un hospital de referència, però aixço no ha fer que ens recuperéssim.

Poc a poc, passejant pels carrers d’aquesta vila que és totalment una vila medieval europea, la Mireioenta anava somrient. Les esglesies amb cúpules platejades tan tipiques de la zona li encanten, i al voltant del parc de l’artilleria, zona important entre la guerra entre França i Anglaterra, n’hi a una de molt maca.

Llavors hem arribat al carrer saint Jean, on et rep el teatre Le Diamant i la porta de Saint Jean la benvinguda al que és el Vieux Quebec, que et captiva, molt bonic, molt Londinenc.

Hem recorregut un tros curtet d’aquest carrer perquè volíem anar a veure la Maisson de la Litterature, una esglesia, sí, amb cúpula platejada, reconvertida en biblioteca, però estava tancada així que només hem vist l’esglesia.

Hem seguit pujant fins el carrer Saint Louis, ple de restaurants per a turistes, força cars però molt ben posats tot sigui dit, continuant amb la tradició de les flors, totes les façanes tenien tests amb flors. Molt molt bonic.

I així hem arribat a un altre dels mastodontes de pedra de Quebec, encarat a la plaça d’armes hi ha el Castell Frontenac, que és un hotel Fairmont, de qual la façana que més llueix no és la principal, si no la del darrera que conjuga amb la terrassa de Duferin, un passeig sobre la part baixa del Vieux Québec i amb vistes del riu sant Llorenç. Aquí ja Québec et guanya, però si a sobre li afegeixes un saxofonista tocant, el record és per sempre.

Hem recorregut el passeig fins el final, doncs malgrat a Québec city hi ha molts més turistes que a Montreal, nota: espanyols i / o catalans, de moment 0 en tot el viatge, al ser un passeig molt ample s’hi estava molt bé. Sobretot al final, passant el tobogant que funciona a l’hivern quan hi ha gel i des d’on es pot arribar a la Ciutadella de Montreal.

Amb la calor que feia hem decidit no pujar més i jugar amb el frisby, que ha acabat caient Quebec avall, quina mala pata, perquè just ha estat que un noi li ha dit a l’Aranete que li passés, i l’Aranete s’ha emocionat massa.

Hem reculat sobre les nostres passes i després d’una aturada tècnica a la plaça d’armes que acabant sent també per dinar, hem creuat la rue del tresor, plena d’artistes i hem arribat a la catedral de Notre Dame, la més antiga del Canadà, tot i que reconstuida en 2 ocasions. La façana, amb les dues torres assimètriques està bé, el seu interior és totalment evitable.

Ens hem encaminat cap a la part baixa de Québec, ens ha agradat molt la imatge de la baixada per la rampa abans de la famossíssima Escalier Casse-Cou, on la munió de guris que ens arreplegàvem allà li treia tota la màgia al moment.

I el mateix passa amb la rue del Petit Champlain. Un carrer preciós, ple de botigues, cares, però on sobretot t’has de fixar en els borregos com tu que vagaregen per allà. Això sí, a mig camí hi ha el Parc de Felix Leclerc, un indret preciós, com el carrer, però on et pots apartar de la gent i descansar en algunes de les cadires que hi ha posades. Tot molt bonic. És com francès, però sense pagar per aquestes coses. Ens encanta.

Un cop al final del carrer, on hi ha el mural de Champlain, hem girat cua, però enlloc de repetir el carrer de Petit Champlain hem agafat el carrer de baix, amb molta menys gent per dirigir-nos fins la plaça Royal, un altre zona també peatonal, molt bufona i històrica doncs en aquest indret Samuel de Champlain va fundar la ciutat francesa al segle XVII. 

Dirigint-nos cap al port per aquesta zona pacificada hem anat perdent turistes però ens ha sorprès que, un altre cop, la zona està plena de galeries d’art. Ens està flipant la quantitat de galeries que estem trobant. Invstigarem si hi ha alguna cosa que se’ns escapa, però la veritat és que n’hi ha de molt ben posades.

Un cop al port, a la zona de creuers, hem intentat prende alguna cosa al “famós” bar Le Monde, però ens hem cansat d’esperar (un cop asseguts i tot), i com havíem vist una cosa “peculiar” a darrera de bar, ja tocant al riu, hem anat a fer cap...

... i ha estat un triomfasso, el lloc era La Cale, un recinte a mode de xiringuito de platja però amb força espai on pots prendre quelcom (o no) amb la pecularietat que gairebé tots els seients estan ficats en una piscina d’uns 30cm de profunditat. A més el lloc té una braserie, jocs, una pantalla gegant i un parell de cascades, una per nens, i una per més grants per si et vols mullar més. L'Aranete i un servidor hem estat una estona llarga jugant al joc aquell de llençar saquests per ficar-los a un forat.

Un luxe de lloc on no hi teníem pensat anar i ens hi hem estat gairebé dues hores... abans de tornar vorejant el port, on per cert, hem vist un l’Oasis de Quebec que eren unes piscines gratuïtes dins del riu sant Llorenç amb socorristes i tot on anar a nedar o simplement a sucar-te. De moment tenim la sensació que a Canadà s’hi viu molt bé.

Al no portar banyadors, estar prou sucats de Le Cale, i estar cansats de tot el dia, hem tornat cap a casa que a més a més teníem logística per fer i demà toca tute important, un dels dies amb més quilòmetres del viatge i amb la intenció d’arribar el més d’hora possible a Ottawa, però això ja serà una nova aventura.