Nòmades digitals. Dublín

La setmana va començar amb la confirmació de la pitjor notícia possible, el turmell d’en Pauilolo fatal, i per tant, no podia anar al casal... i sort que no era el de bàsket! De totes maneres, a partir d’aquí, tot va anar a millor...

Vam deixar a l’Aranete al seu campus de futbol, les instal·lacions eren mot cules, però la seva cara feia que se’ns trenqués el cor, ara bé, contra tot pronòstic, va sortir molt més animat del que pensàvem, sembla ser que la resta de nens són bons nanos, i el van acollir força bé.

Nosaltres vam treballar a casa on la Mireioneta, super-mega-crack com sempre va aconseguir una cadira de rodes per a portar a en Pauilolo al seu campus a partir de dimarts. Tot anava millorant.

I vaja si va millorar, vam agafar el bus i vam baixar un pel abans del centre, en concret on hi ha el gran canal, i... això sí, això sí que ens va agradar! El gran canal és un passeig molt i molt agradable per passejar, un passeig arbrat, amb sauces i roures al seu voltant i amb cases georgianes i victorianes tocant-lo on no hi arriben els arbres.

Però és que a més, el número de turistes estava reduït a la màxima expressió. No erem els únics, però sí que hi havia més “Dubliners” passejant, fent exercici, o pescant a les escluses del canal.

Nosaltres vam passejar embadalits contemplant el reflexe perfecte a les seves aigües, les barques amarrades i les estàtues a les seves ribes, com la del poeta Kavanoaugh, doncs el canal era un dels seus llocs preferits per passejar i insipirar-se, no és estrany, o la que recorda als cavalls que arrossegaven barques plenes de barrils de Guiness riu amunt.

I passejant passejant vam arribar a la zona dels docks, molt londinenca, amb una combinació del passat d’aquests molls, les barques i edificis de maons vermells amb cartells pintats a les seves façanes, amb edificis d’oficines de cristall novíssims. Vam veure la seu de Google entre d’altres, que han aprofitat els baixos impostos que es paguen al país per instal·lar-se allà.

Vam acabar el passeig, creuant la súper agradable plaça del gran canal i arribant al Liffey, ja ben a prop de la desembocadura i gairebé tancat el cercle, doncs vèiem el pont de Calatrava, el Jeany Johnston, el museu de la immigració i el centre de convencions, però tots ells des de l’altra banda de diumenge.

Un cop més vam tornar a casa en bus fent un canvi a l’alçada de Trinity College, passant així 3 cops en 3 dies.

Dimarts en Pauilolo va poder començar el seu casal, a banda d’haver d’emputxar la cadira per alguna rampa molt empinada, el campus de la UCD és molt xulo, una UAB molt verda, i li va agradar força. L’Aranete s’ho continua passant bé, i nosaltres vam decidir descansar quedant-nos a casa treballant i passar de fer turisme: treball, logística i descans a casa més acabar la peli Wish que havíem començat dilluns. I dimecres tres quarts del mateix afegint que el dia estava lletjot i que no estàvem gaire fins. L’única sortida a banda dels casals dels nens va ser per dinar al pub The Goat a prop de casa.

Vam tornar a fer turisme ahir. Al migdia vam tornar a sortir a donar a l’Ashton's, un altre pub a tocar del riu Dooder, el qual té un passeig al seu voltant, que fa gràcia perquè “surts al verd” des de la ciutat en un moment però no és gaire a destacar. El pub sí que mola molt.

I ja per la tarda vam tornar a agafar el bus per anar a la Guiness Store house, la fàbrica centenària d’aquesta mítica cervesa irlandesa, la cervesa té gairebé 300 anys i seguidors arreu de mon, nosaltres no ho som pas, però amb allò del “allí donde fueres haz lo que vieres”, vam gaudir d’aquesta visita que, malgrat ser una turistada, s’ha de reconèixer que està molt ben muntada.

L’estètica de l’edifici atrau ja des del començament, doncs la fàbrica ha mantingut l’esència de fàbrica, amb passadissos i escales metàl·liques, i ho combina amb una exposició sencilla però visualment molt atractiva i moderna, a més de l'olor a torrat durant tot el recorregut.

A l’entrada hi ha els logos de Guiness en gran, i al terra el contracte original on el senyor, perdó, sir, Guiness va aconseguir llogar la cerveseria original per 9000 anys. El senyor, perdó, sir, era un fora de sèrie, i va ser el primer científic i mestre cerverser de l’empresa.

I és que a la fabricació de la cervesa Guiness hi ha, o l’exposició remarca que hi ha, molta ciència, des de la sel·lecció dels ingredients, lúpol, aigua, cibada i llevat, el seu procès, guardant-los en uns barrils, que l'ofici per fer-los necessitava 7 anys d’aprenentatge, amb nitrogen a dins, i fins i tot, a com es prepara i tira una canya, cosa que pots gaudir al bar Gravity, a dalt de tot amb vistes 360º de la ciutat i voltants. L’Spare, el camp de futbol, el centre, vam poder gaudir de les coses vistes aquests dies enrera i constatar que Dublín, al visitar-lo a poc a poc, ens estar agradant de la mateixa manera. Com si el vivíssim.

Entremig també vam gaudir d’una cata de Guiness, olorant els seus ingredient i bevent una mini pinta en una sala molt bonica, i d’una sala on t’expliquen un dels èxits d’aquesta cervesa, la seva publicitat, amb una estètica molt clara i mantinguda al llarg dels anys, amb alguns anuncis reconeguts universalment, igual que la cervesa... El dit un "enterteinment" de primer ordre i que paga la pena.

Aquest matí ha continuat la logística de sempre, i ara hem de veure, segons ganes i, sobretot, el peu d’en Pauilolo... com encarem el cap de setmana.