Primer cap de setmana a Dublín

Dissabte va començar amb moltíssima calma, jet-lag acumulat, cansament del dia anterior i que encara no havíem decidit com encarar Dublín, però vaja, tenim 10 díes per explorar la ciutat, que és molt, ens sobrarà, i amb el que sobri ja veurem cap on anem, doncs Irlanda, l’illa sencera incloent Irlanda del nord, serà un altre viatge.

Vam sortir de casa cap al migdia, agafant un bus de dos pisos i podent seure a la primera fila del pis de dalt, era com estar al bus turístic i vam arribar al centre de Dublín per una zona que es diu Camdem i que recorda totalment a l’anglesa del mateix nom. Plena de locals molt anglesos, pubs, botigues, tot molt, “com ho fan ells” i que realment és molt diferent a com ho fem a casa nostra.

L’arribada ens va agradar molt més que les primeres impresions del centre de Dublín, que no ens va semblar especialment bonic i, sobretot que estava a reventar de gent... per cert, moltíssims espanyols, al centre on gairebé sentíem més castellà que anglès.

Després de dinar va començar l’exploració “seriosa” sentint un dels molts artistes callejeros que hi ha a la ciutat cantant al davant de l’esglesia de saint Andrew i al costat de l’estatua de Molly Malone, la protagonista d’una cançó on de dia era venedora ambulant de mariscs, però que de nit cambiava d’ofici. És tot un símbol de la ciutat i la gent li toca els pits buscant la bona sort. Sembla ser que el personatge no va existir a la vida real.

Vam vagarejar la zona, més maca que la primera impressió, però difícil de gaudir degut a la multitud de gent que s’arreplegava per allà. Vam poder respirar una mica a les galeries de George Street, un mercat victorià cobert, dels més antics d’Europa d’aquest tipus, on trobes botigues vintage, cafès i tendes independents, on, no sabem perquè no hi havia tanta gent com a fora, doncs el lloc té el seu què. Potser perquè no surt a la llista de llocs típics per veure?

De nou a l’exterior, entre pubs històrics com el Bewley's, no ens vam sentir lliures fins arribar a Grafton Street, no perquè hi haguès menys gent, si no perquè aquest carrer comercial i peatonal, estil portal de l’Angel és força ample i ens va permetre respirar.

Vam arribar al Trinity College, l’universitat més antiga d’Irlanda, costruida al segle XVI sobre un antic monestir i on fins el segle XIX no hi podien accedir els alumnes catòlics. Entre d’altres allà han estudiat Bram Stoker o Oscar Wilde. El conjunt d’edificis fa molta patxoca, i és un remans de tranquil·litat al centre de la ciutat, tot i així el must allà és visitar la seva biblioteca i la long room,la seva sala principal on hi ha el Kells, un llibre d’evangelis del segle IX. Ja sabíem que no hi havia entrades per aquell dia, de manera que havíem de tornar.

Vam sortir just davant del parlament d’Irlanda, el qual vam vorejar per entrar al barri de Temple Bar, una altra zona massificada per la gent al ser un focus de turisme, oci i vida nocturna gràcies als molts pubs que hi ha, així com algunes galeríes o estudis de gravació.

De nou però, ens vam trobar una zona maca però amb massa gent, els pubs estan molt ben posats però costa gairebé d’entrar, l’exemple més clar és el que és diu com la zona, el Temple Bar, i no al revés, doncs la zona és diu Temple per Sir William Temple, un diplomàtic que hi vivia allà al segle XVII.

Per cert, ja ens va sorprendre la quantitat de gent que va disfressada per Dublin, suposem que al ser lloc d’estudiants, ser la ciutat amb la mitjana d’edat més baixa d’Europa, i segurament lloc de comiats de solter, crida a això, però en vam veure de granadets fent el borinot per allà. I no només vestits de Leprechaun, si no de moltes altres coses.

Vam escapar de la marabunta desviant-nos cap el riu, però ens va semblar força insípid, de manera que vam girar de nou cap al centre pujant cap a l’ajuntament i travessant una fira que hi havia al carrer que tot just tancava. Els nens van poder fer una mini partida al Cornhole i res més.

Llavors va tocar el torn a les tres darreres visites del dia. Primer el castell de Dublin, des d’on Anglaterra va controlar el territori durant 7 segles. Vam entrar als patis des d’on es veuen les torres, una de les quals és l’únic reducte medieval que li queda a la ciutat.

I després les dues catedrals, sí a Dublin n’hi ha dues, la de la santíssima trinitat i la de san Patrick, el famós sant Patricks que tots els bebedors de Guiness adoren. Totes dues amb aquell aspecte imponent de les esglésies gòtiques saxones que fan autèntica por.

Vam passejar una estona més per la zona de “darrera del downtown”, una zona comercial molt més “global”, és a dir, d’aquelles que et podríes trobar a qualsevol lloc del mon (occidental) i vam acabar creuant el parc de sant Stephens Green, just a l'inici de Graffton street, un parc també victorià estil parc de la Ciutadella, un lloc molt agradable per rematar el dia.

Vam tornar a casa en bus, i un cop allà, "horror, terror y furor", en Pauilolo es va torçar el tormell al llit elàstic, cagada important! Vam sopar i veure The Marvels.

Ahir, tal i com estava la situació vam fer un brunch a casa i la Mireioneta i un servidor vam sortir cap a Dublín, el turmell d’en Pauilolo no està per caminar ni de bon tros, de manera que els nens es van “sacrificar” i es van quedar a casa tooooooooot el dia.

De novios, vam agafar el bus fins l’avinguda O’Conell. Només sortir de casa ens vam fixar en un cotxe amb banderes grogues i verdes a les finestres, de camí al bus ja vam veure força gent amb samarretes o insignies amb els mateixos colors... hi havia algun partit segur.

Buscant per internet vam trobar que es jugava la final del All Ireland de futbol gaèlic, el partit més important d’aquest esport tan estrany per nosaltres, una barreja entre futbol, rugby i handball i que enfronta al campió d’Irlanda, el Kerry de Dublín contra el campió de l’Ulster el Donegal, i que paralitza a l’illa sencera doncs és un esport amateur on els jugadors juguen pel seu comtat sent un símbol d’identitat irlandesa.

Al baixar del bus a l’avinguda O’Conell, l’ambient ja era un ambientarro, ens vam barrejar entre les aficions arribant-nos fins al Croke Park, on es juga el partit amb més de 80000 persones a les grades. Als voltants de l’estadi, on durant la guerra civil d’Irlanda, va haver-hi un atac durant un partit matant a un jugador i 13 persones més, l’ambient ja era brutal, ple de gom a gom, música en directe i guiness a tort i a dret. Súper experiència.

Com les entrades són cares i és molt difícil trobar-ne, a banda que teníem plans, vam retornar cap a l’avinguda O’Conell passant per la plaça Mountjoy i els seus voltants, un barri que va ser creat per gent podent amb cases grans amb les clàssiques portes pintades de diferents colors pastel, però on les cases van acabar sent compartimentades en apartaments molt petits, utilitzats per molta gent sense recursos i on la diftèria i la malnutrició van ser importants durant el segle XIX.

Finalment vam recòrrer de baixada el passeig O’Connel, fixant-nos en algunes de les estàtues que simbolitzen alguns dels irlandesos més il·lustres, com el mateix O’Conell o James Joyce, i sobretot en l’Spire, aquesta agulla de 3 metres a la base i que es va fent estreta fins els 15 centimètres durant els seus 120 metres d’alçada i que malgrat no tenir cap simbologia especial, és un dels darrers símbols de Dublín, i força espectacular.

Creuant de nou el riu ens vam endinar a la zona de Temple, ficant-nos pels seus carrerons, més bohemis i encantadors que el principal... llevat que vam veure a un home punxant-se...

Amb una sensació així... vam arribar al Temple Bar a beure i veure, una pinta i un tros del partit que van guanyar els Dublinesos, els nostres, per un cop anàvem amb el ric, ja que hi som aquí... Però també a gaudir d’aquest temple (obvi) de la cultura del pub a Irlanda.

Com teníem temps de sobres, vam passejar per la llera del riu Liffey direcció la desembocadura per fugir del turisme massiu... a veure, no és una zona molt maca, hi ha algun edifici històric com la casa d’aduanes, els típics ponts i alguna escultura decent. Ens va agradar molt la d’un pescador tibant la corda. Vam arribar fins al veler Jeanie Johnston, malgrat és una replica, l’original és molt important per Irlanda... i per nosaltres, doncs va ser construit per emigrant irlandesos a... Quebec! I va transportar molts irlandesos cap aquell pais durant la gran fam del segle XIX, fet molt important a la ciutat i amb diversos monuments a la zona. Bé per nosaltres només és important perquè tanca un cercle amb Canadà.

Finalment vam arribar al Trinity College, on havíem estat el dia anterior, però aquest cop amb entrades per visitar el llibre de Kells, un llibre preciós del segle IX escrit i il·lustrat per monjos explicant els 4 evangelis del nou testament.

I sort que no vam anar amb els nens, doncs la visita, amb audioguia, és interesant si és un expert o t’interesa molt el tema. El llibre és preciós, sens dubte, però està dins d’una urna i només pots veure una plana que van canviant cada 8 setmanes. Nosaltres vam veure una que parla sobre la ressurrecció amb un paó dibuixat com a símbol d'aquesta.

El que sí és brutal és la long room. La biblioteca de 65 metres de llarg amb llibres antiquíssims a banda i banda (nosaltres la vam trobar molt buida degut a la restauració, però l’impacte és el mateix) un lloc “tope Indy” on pagaríem diners (més dels que vam pagar) per estar-hi una estona sols gaudint dels seus llibres, molts dels quals escrits molts segles enrera.

A més de la pròpia sala, les estanteries, i els llibres, hi ha el bust d’un erudit a davant de cada estànteria, un original, dels 50 que queden, de la declaració d’independència al diari, i l’arpa de Brian Boru, un altre símbol del país feta al segle XV que representa la cultura tradicional de les cançons celtes davant els anglesos. La dada curiosa és que Guiness la va afegir al seu logo primer, i quan l’estat la va voler afegir, com la cervesa té els drets d’imatge, l’estat la va haver de posar de l’inrevés.

Vista la llibreria, vam acabar de donar una volta pel Trinity College i vam sortir a agafar el bus per tornar cap a casa previ pas pel súper, descans, sopar i mirar la peli de Michael Collins, on vam conèixer una mica més de la història d’Irlanda , vam veure molts dels llocs visitats durant el cap de setmana, i vam constatar molts dels topics irlandesos.

A partir d’avui toca teletreballar i intentar aprofitar les taules / vespres per fer alguna cosa...