Segon cap de setmana a Dublín

Aquest sí que va començar divendres quan, en contra de l’opinió dels nens, vam agafar un bus, bé dos en realitat i, amb un jersey de menys en vam presentat al port de Dun Laoghaire, un suburbi costaner de Dublín, encara ara no sé si és la mateixa ciutat o no.

La primera impresió va ser una mica xof, recordava als típics ports del país basc, amb barquetes amarrades i un aire antic i decadent, però li faltava alguna cosa per ser maco... és cert que el dia tampoc acompanyava.

Vam caminar pel passeig marítim, passant un parc d’atraccions, la biblioteca Lexlton i l’east pier, en el que ens vam endinsar intentant guanyar perspectiva del lloc, però ni tan sols la glorieta que hi ha a la meitat, o els pescadors, van fer que ens enamorèssim del lloc.

Per sort, tot va millorar força al passar People’s park, a partir d’allà, el passeig ens va semblar molt més agradable. Els banys van ser l’inici d’un tram on el Teddy’s, la gelateria per excel·lència del lloc (no feia dia per menjar gelats) i, sobretot, les cases pintades de color pastel amb vistes al mar feian que el passeig guanyés molt de goig.

Vam arribar a la zona de Sandy Cove, on entre d’altres zones de platja, hi ha els famosos Forty Foot, unes formacions rocoses al mar amb escales preparades per banyar-se a la irlandesa allà mateix. El curiós és que malgrat el dia i la corrent, hi havia força gent, irlandesos i d’edat avançada, banyant-se. El fet és que sembla que ho fan durant tot l’any en el que es coneix com un “bany a la irlandesa”, que si a 1 d'agost el temps està així, per Nadal ha de ser la h****a.

Un cop allà ens vam apropar a la torre de Martello, una torre rodona, segurament defensiva en origen, on va viure uns dies James Joyce i on va començar a escriure Ulysses, de fet, l’inici de la novel·la és allà i el protagonista es banya als Forty foot. La torre, avui en dia és un museu a l’escriptor però estava tancada.

Un cop fet el passeig, i amb poques ganes de fer-l’ho de nou, vam tornar a casa en taxi, on vam jugar amb el frisby i vam acabar La llamada de lo salvaje, que havíem començat el dia anterior.

Ahir pel matí el clima estava un pel millor, tampoc per tirar cohets, això d’Irlanda és la repera, però com a mínim no amenaçava pluja, de manera que amb la calma vam sortir cap a Howth a veure aquest poble pescador. Bus i tren fins arribar-hi i veure-hi una platja inmensa degut a la marea baixa amb l’illa de l’ull d’Irlanda al fons, bonica imatge per començar, potser pel dia, ja feia Sol i caloreta, i segurament pel lloc, la vila, i el port del Howth ens van encisar des d’un inici com Dun Laoghaire no ho va fer en cap moment... I mira que les cases arrenglerades de Dun no hi són pas a Howth.

I és que segurament al final quan viatges la bellesa és part del camí cap al gaudiment, però no l'únic i potser ni tan sols el necessari. Fan els millors jugadors el millor equip? Doncs això.

I Howth el vam gaudir pràcticament tota l’estona. Bé, obviem els seus mercadillos de cap de setmana, ben posats sí, però amb res interesant, petits i molt cars. Llavors ens quedem amb el seu passeig pel port, amb vaixells de pesca d’aquells que molen, els locals on emmatgetzmar les coses de pesca i fer la llotja, molt autèntics i d'altres reconvertits en restaurants o mercats on comprar les captures del dia i amb foques a l’aigua! Sí, en vam veure unes poques, molt simpàtiques! La llàstima va ser que ja deuen estar, malgrat estar prohibit, acostumades a que la gent les hi tiri menjar, doncs estaven ben quietes mirant al personal. El tema de l’ésser humà és de traca.

Vam recòrrer aquest passeig fins el far amb la sensació que malgrat ser molt turístic, o millor dit, malgrat haver-hi molts turistes, encara és un port de pescadors autentic. No sé com ho portaran els locals, però és la sensació que ens va deixar.

Després de dinar els nens es van quedar per la zona jugant amb el frisby mentres la Mireioneta i un servidor vam anar a visitar les restes de St. Mary’s Abbye recorrent el passeig. Res a destacar certament.

De nou junts, vam tornar a recòrrer el passeig del port “recollint les nostres captures” i vam agafar un vaixell per visitar de ben a prop l’ull d’Irlanda i els acantilats de Cliff. Això segon es pot fer caminant, però no teníem la cadira de rodes i el turmell d’en Pauilolo, malgrat estar millor ja l’havíem carregat massa.

L’excursió normaleta, massa gent apilonada en un antic vaixell de pesca. “Semblen refugiats”, vam sentir d’algú de fora, i malgrat la magnitud, tant de l’illa com dels acantilats, i que el vaixell ens va portar fins el far de de Baily, vorejant pràcticament tota l’illa que pertany a Howth, els moments fotogènics no van ser molts. El millor era intentar gaudir del verd esmeralda que oferien. Bé, i riure quan el vaixell va girar i va esquitxar a la meitat del passatge al travessar-se sobre la corrent... i és que la navegació, malgrat no ser gens perillosa, tampoc va ser la més fina del mon.

Sense presses, però sense parar, vam tornar cap a casa, aquest cop agafant dos autobusos i esperant l’enllaç a O’Connel street veient l’Spire de ben a prop, que els nens no l’havien vist.

Un cop a casa vam sopar a base del peix que havíem comprat i, els adults, vam veure The Miracle, una peli ambientada al Dublin dels anys 60 i que va ser la darrera pel·lícula de la professora Mc Gonnaghal.

Avui hem tancat el turisme per Dublín. Pel matí hem tornat al centre i d’allà un altre bus ens ha portat riu amunt, recorrent part del bus turístic i descobrint la zona del Phoenix park amb l’obelisc Wellington. Com a curiositat, a mig camí hem hagut de canviar de bus perquè el nostre tenia problemes tècnics... Déu n’hi dó la de “problemes tècnics” que portem en aquest viatge i aquest estiu...

Finalment hem arribat a la presó de Kilmainham, on hi hem entrat, per la nostra voluntat que quedi clar! A fer el tour guiat, doncs aquesta presó, que combina passadissos ben foscos on hi ha les cel·les de presos, amb un vestíbol molt victorià i, gairebé, elegant, va “acollir” durant més d’un segle als principals líders de les diferents revoltes irlandeses del segle XIX i principis del XX. Alguns dels quals van ser afusellats al pati de la presó.

La visita transcorre al llarg de la capella, la sala de cinema, les cel·les i els dos patis, i és molt interesant i amena, tot i que amb moltes dades de la vida a la presó: al principi homes, dones i nens estaven junts, hi havia tants presoners que literlament no hi cabien, dormien 4 per cel·la i al mig dels passadissos, de manera que molts demanaven ser traslladats a Austràlia, en un viatge de 4 o 5 mesos que no els commutava la pena. 

Però sobretot, moltes històries dels diferents presoners, amb els que ens hem acabat perdent: el que es va casar abans de ser afusellat, la del nen que va veure com afusellaven al seu pare amb 2 anys i va anar cada any a retre-li homenatge.. va viure 104 anys... Sort d’haver vist la peli Michael Collins que ens ha ajudat a entendre, per exemple, el fusellament sobre una cadira, degut al seu estat de salut de James Connolly, i el no fusellament, malgrat haver estat empresonat allà, el va salvar el fet de tenir la nacionalitat americana, de Éamon de Valera, que va ser el darrer presoner, sortint al 1924. I no, Micheall Collins, no va estar en aquesta presó. Quan va ser detingut, al final de la revolta de pasqüa de 1916, era un “mindundis” dins de l’IRA.

Al sortir de la visita hem tornat al centre a fer una volteta i comprar “quatre coses” on la més important ha estat el petit príncep en gaèlic. Un altre més per la col·lecció!

Hem tornat a casa per dinar amb els nens i descansar una estona... marató de House, i a mitja tarda, torna a agafar l’11... no sé quants cops hi hem pujat! per tornar a saint Stephens park, on hi hem entrat una estoneta a gaudir d’aquest oasis verd mentre esperàvem als “amics de les calçotades”. Un cop amb ells hem fet una pinta al O’Donoghues, un dels pubs clàssics, allà a prop on ens hem intentat posar al dia, doncs a banda de música en directe, hi havia un xivarri de ca'l Déu.

Més tranquils hem estat sopant al Bruxelles, a tocar de Grafton street on, curiosament, no hi havia gairebé ambient. De manera que la darrera passejada per Dublín ha estat ben tranquila, recorrent aquest emblemàtic carrer, ja gairebé de nit, i sentint algun músic que tocava al carrer malgrat la manca de gent. Una delícia.