De nòvios pel Llac de Como

Doncs si dilluns ens vam quedar a casa mirant Starman, dimarts al matí, degut al temps, força dolent, el vam començar igual, mirant Dr. Strangelove fins que cap al migdia va deixar de ploure i es va obrir una mica deixant una imatge molt bonica i bucòlica amb el llac amb una llum “misteriosa sobre ell” i les muntanyes nevades al darrera “punxant” els núvols baixos, i amb els diferents poblets amb les seves cases de colors pintant la vessant de la muntanya.

Nosaltres vam començar explorant aquests pobles per Varenna, doncs dels clàssics és el que tenim més a la vora.

Després de donar una volta amb el cotxe i veure que aparcar de franc al poble és impossible, vam fer una italianada (aparcant a les afores sense tíquet) i vam començar a passejar per la vora del llac. Donem per fet que totes aquestes zones deuen estar regulades per la temporada alta, quan els pobles de Como segur que estant a reventar. De fet, nosaltres ja hem vist més turisme del que esperàvem, no molt, però no estem sols.

Mirant al llac, el passeig és el ja dit, una vista, no per repetida, molt bonica, aigua i muntanyes, i mirant al poble, doncs una sensació entre La cinque terre o els pobles del nord d’Espanya. De fet, el port natural principal de Varenna recorda molt moltíssim a Cudillero.

Ens va agradar molt moltíssim la passejada pel fotogènic Passeig dels Enamorats i l’esmentat port amb les barquetes típiques del llac a més de veure de prop la primera de les villes del llac, amb una espectacular enredadera cobrint pràcticament tot el terreny.

Vam vorejar la línia de costa de tot el poble i vam acabar sortint a la carretera principal a l’alçada de la plaça principal on hi ha l’ajuntament i dues o tres esglèsies a la mateixa. Cap dels edificis ens va semblar particularment maco, però el conjunt, amb dos Porsches aparcats sí que queda molt bé.

Tot i així ens va agradar més tornar a recòrrer el poble per carrers interiors, i entendre el que són aquests pobles del llac... cascs antics empedrats plens de carrerons paral·lels al mar i travessats per d’atres igual de macos però empinats doncs baixen de la muntanya al mar. Tot farcit de restaurants, alguns ben posats i botiguetes d’artesania... però moltes tancades per ser l’època de l’any que som. En definitiva, un lloc molt bucòlic i molt, molt agradable de passejar.

De nou al cotxe, vam tornar cap a Bellano però el vam passar de llarg amb la intenció de “pujar més” per trobar un dels pobles no tan típics. El triat va ser Dorio on no vam trobar res d’especial fins que vam arribar a la zona a tocar del llac, una zona molt i molt verda que donava una sensació molt més de natura i diferent de la vista a Varenna o a Bellano, on vam acabar el dia.

Doncs com encara teníem temps vam anar al “nostre” poble, que també té un passeig marítim molt agradable tot i que més urbanitzat, doncs Bellano és força més gran, té hospital i institut per exemple.

Un cop aparcats vam entrar al casc antic on vam trobar un poble molt més maco del que esperàvem, amb una altra sèrie de carrerons molt agradables amb diferents botigues d’artesania, museus d’art i uns palaus amb uns patis interiors que ens van enamorar.

Darrera de la florenciana esglesia de Prepositurale dei Santi Nazaro e Celso vam visitar l’atracció estrella de Bellano, l’Orrido, una gorja natural espectacular amb unes parets altíssimes i estretes per on l’aigua passa amb moltíssima força.

La visita és molt interesant, curta i amena i es fa a través d’unes passarel·les i miradors que a més de les vistes de la gorja i l’aigua encara estaven guarnits de Nadal, amb llunetes i demés que quedaven molt bé, llàstima d’una serie de figures? d’Avatar, que malgrat sí que és cert que la zona bé podria ser una part de Pandora, les figures quedaven una mica rares allà.

Un cop vist l’Orrido encara vam tenir temps per rematar el casc antic de Bellano i sentir l’Angelus sonant a l’esglesia de santa Maria, cosa que hem aprofitat per entrar a l’esglesia (no té res d’especial) abans de tornar a casa quan es feia fosc i tancar-nos a mirar la segona peli de John Carpenter del viatge, Christine.

Dimecres va ser dia xoffff... vam sortir d’hora de casa perquè havia de fer bo, al aixecar-nos el llac estava amb la habitual mística matinal però estava escampant i ens vam fer la idea d’un dia d’exploració ideal. Una foto del llac a l’alçada de Fiumelate, un poble que pertany a Varenna no feia més que augmentar les expectatives... però poc després... el pitjor, pluja.

Pluja, pluja i mes pluja, sense parar, tot el dia, de manera que vam visitar el que vam poder.

Vam conduir tota l’estona deixant el llac a la dreta, fent els dos camals del llac, la part baixa de la Y invertida, arribant fins a Lecco, el poble gran d’aquesta banda del llac, i vam arribar fins a Bellagio. El tram de carretera d’aquest camal... del pitjor del llac de veritat, però segurament la pluja ens va afectar molt.

I d’igual manera ens va afectar a Bellagio, doncs diríem que per ser el poble més famós de Como no ens va agradar més que els que havíem vist fins llavors, “más de lo mismo”, un centre empedrat amb carrerons cap al llac, bonic sens dubte, però esperàvem alguna cosa més,

Vam arribar fins la punta Spartivento, el vèrtex on el llac es parteix en dos, un lloc, segurament espectacular amb bon temps, i molt molt místic amb boira, que és el que volíem / esperàvem nosaltres, però amb la pluja... va ser allò de fer la foto i au, continuem.

Vam resseguir el passeig a la vora del llac, i hi vam trobar una zona porxada que feia més goig però tot molt tancat, això no és crítica, ens ho esperàvem i ho esperàvem, segur que a l’estiu aquesta zona canvia moltíssim. Vam acabar tornant cap al cotxe.

Després d’una altra estona ferragosa de cotxe vam arribar a Como, la ciutat que dona nom a la zona i al llac. Como és més gran i ves per on, va ser la sorpresa agradable del dia. Més ciutat i més italiana, amb una catedral que ens va agradar molt per fora, doncs té tres cossos amb tres estils molt i molt diferenciats, i un casc antic medieval molt interessant. A diferència dels pobles llacustres, Como és totalment pla i malgrat ser més gran, és més fàcil de caminar i amb recons molt bonics.

Al fer el dia que feia vam passar d’agafar el funicular i després de dinar ja vam agafar la part esquerra del llac, Como és l’altre vértex del llac, un Leco i l’altre Como.

La següent parada va ser Laglio, un poblet molt més petit, famós perquè és on té una villa (o dues) en George Cloney, entre d’altres actors americans, i on nosaltres volíem fer un cafè. Però Laglio és un poble tan petit que a l’hivern està molt mort i no hi ha res obert. Té la seva gràcia i per nosaltres serà sempre especial perquè el nostre Cloney va ser un inventor octogenari amb el que hem estat xerrant sota la pluja una bona estona. Geni, boig, o les dues per igual, ha estat divertit que ens expliqués coses sobre el llac, Itàlia i els seus projectes que abarquen des de contruir exoesquelets a parlar amb el govern xinès per optimitzar el rendiment dels motors dels cotxes... si no li dic a la Mirioneta de marxar encara hi seriem amb aquell senyor debatint sobre si l’arribada de rics comprant cases és bona o no pels habitants del llac.

I d’allà, ja amb millors carreteres, vam arribar a Menaggio, vam passar Villa Balbiene, on es van casar la Padme i l’Anakin, tancada a l’hivern com gairebé totes les villes visitables... ens estalviarem 22€ per cap.

A Menaggio vam decidir tancar el dia sense visitar res, era l’opció més sensata, agafar el ferry i tornar cap a casa per continuar l’endemà donant la volta al llac tot esperant millor temps.

Així ho vam fer, vam tornar amb el ferry a Varenna intentant gaudir de la travessa pel mig del llac, però el dia no acompanyava gens per gaudir de les vistes, però sí que abans de tancar-nos a casa cansats de mullar-nos i preparant la logística de Barcelona i la de Como, i acabar el dia veient la fumada de Megalopolis, vam passar a berenar per la pasticceria Lorla, la nostra i així poder gaudir una mica més de Bellano, el nostre poble i que segurament per ser el nostre, trobem que no li enveja res a cap altre.

I ahir... EL DIA! en majúscules,! em vaig despertar que encara era fosc i la lluna plena il·luminava les muntanyes, els pobles i el llac. Estava despejat! Amb la bruma de sempre que li dona el to místic però vèiem toooootes les muntanyes, de fet, creiem que algunes encara no les havíem vistes!

Així que amb unes ganes descomunals de fer turisme, vam sortir a menjar-nos “la part de dalt del llac” i el que fes falta. Desfent el final del dia anterior, vam anar fins a Varenna i d’allà en ferry fins a Menaggio. Les vistes des del ferry eren molt diferents, i millors que les del dia anterior... fins que de cop la boira va caure a sobre nostre! Un ensurt de campionat, doncs no volíem un dia lleig.

Amb tot tapat vam passejar Menaggio, poble més gran que Varenna però més petit que Bellano, amb un parell de carrers molt boniquets i on vam veure una esglesia que tenia un pessebre preciós, totes les figures estaven fetes amb croche! Una delícia, a Itàlia hem vist força més devoció catòlica que a Espanya i que encara allarguen el Nadal!

Com el passeig pel Lungolago, era poc més que mirar els hotels tancats enfrontats a una paret de fum blanc, vam tornar cap el cotxe per continuar el camí amb una mica, per no dir força, de mal humor...

... però tot va canviar de sobte, va ser agafar el primer tunel d’aquests que escarven totes les muntanyes que voregen el llac, i un Sol radiant va aparèixer davant nostre per la resta del dia.

Subidon total amb el que vam arribar a Rezzonico, potser per aquest subidon, pel Sol, o perquè realment és tan preciós i autèntic com es va semblar, Rezzonico ens va semblar deliciós. Un poble de pescadors petitíssim, amb un petit castell d’aquells que dibuixen els nens en una punta, i un grapat de carrers empedrats i amb escales que es creuen entre ells sense cap gelateria ni botiga de records, per portar-te sempre, entre cases molt rústiques, bé a les platjetes del poble, o bé al petit port de pescadors, amb les restes de la cofradia sota un porxo. Se’ns fa difícil triar si era millor mirar cap al llac o cap el poble.

El nostre lloc al llac, com a mínim a l’hivern, doncs moltes de les cases tan boniques que hi ha pel casc antic (i segurament les que no també), són de turisme d’estiu. Nosaltres vam veure un senyor gran i tres treballadors rehabilitant una casa... i ningú més, ves a saber com és el poble al mes de Juliol.

La següent parada va ser una mica més a dalt, al poble de Dongo, un pel més gran i on vam tenir la sort de passejar-lo entre un mercat, molt gran pel que és el poble que hi havia muntat, però on no ens vam firar. La idea d’aquesta parada era més històrica que consumista, doncs Dongo és el lloc on Mussolini va ser capturat quan tractava de fugir cap a Alemanya al final de la II guerra mundial, i on el germà de la seva amant, juntament amb d’altres feixistes que anaven amb ell, van ser afusellats.

Dins d’un palau hi ha el museu del final de la guerra on explica aquesta i d’altres històries a banda d’informar de diferents rutes que es poden fer pel llac amb els esdeveniments que van passar al llac al final de la guerra, en una zona molt afí a Mussolini i el feixisme...

I no gaire més a munt vam fer la darrera aturada a la part occidental del llac, a Gravedona ed Uniti, un poble on potser el seu casc antic ja no és tan maco com els típics, però les vistes del llac i les muntanyes nevades són espectaculars. Segurament que el dia va fer moltíssim, però tinc la sensació que la visió del llac propiament dit, és més espectacular a la part de dalt que on es bifurca.

A més, a Gravedona hi ha l’esglesia de Santa Maria del Tiglio, un baptisteri del segle XIII reconvertit en esglesia amb el que això comporta, un temple però amb la forma hexagonal i amb uns quants frescos molt interesants amb un estat de conservació justet, això sí.

Llavors ja vam donar-li la volta al llac, vam tornar a la costa oriental, la nostra, on el terreny és torna molt més verd i salvatge, algun bosc, moltes planes i, cap poble llevat de Colico, un poble gran al que no li vam veure un encant especial.

Així que amb el cotxe vam recòrrer aquesta zona delectant-nos amb el verd, era com una vall francesa, i com sempre, amb al llac, doncs es va anar fent més i més ample cada cop, amb una llum preciosa i donant-nos una gran varietat d’imatges fins que a l’arribar a Bellano. Podíem dir que li havíem donat la volta al llac!

Tot i així no ens vam aturar a casa, encara era d’hora i el dia era fabulós, vam arribar-nos a Varenna per agafar el ferry cap a Bellagio. Teníem tres objectius marcats.

1. Veure el llac i les vistes des de dins amb bon dia. Aconseguit. Era prou fàcil i vam gaudir molt del trajecte i de la imatge, sobretot de Varenna amb les seves cases color pastel sobre el llac.
2. Donar-li una nova oportunitat a Bellagio. L’oportunitat li vam donar, i de nou, suposem que a l’estiu ha de ser un poble amb molt més ambient, però a nosaltres no ens va entusiasmar, és maco, molt, com molts altres, i està molt ben situat al vèrtex del llac... vam tornar a passejar-lo, vam tornar fins la punta de Spartivento, confirmem les molt bones vistes... però al poble... li vam agafar mania...
3. Veure la posta de Sol. Cansats del dia llarg i de Bellagio, vam veure els darrers raigs de Sol des del tragetto al mig del llac tornant cap a casa. Imatge bonica per tancar el dia... doncs tot i que ens plantejàvem sortir al vespre... ens va fer mandra, i vam preferir sofa, manta, i pelis: Tetro i Peggy Sue se casó...

Aquest matí ens hem acomiadat del llac amb peneta, amb sensació de deixar un lloc on es poden fer moltes més coses, i que el temps no ens ha acompanyat tant com volíem, és el que hi ha, tot i així contents, li hem donat la volta i creiem que els MUSTS han quedat vists.

Hem mirat al llac amb bruma per darrera vegada, les muntanyes avui tampoc es veien especialment bé però no plovia, hem agafat el cotxe i hem anat fins a Lecco, per tal de passejar la capital de la província que ens ha acollit. La part occidental del llac pertany a la província de Como, i l’oriental a Lecco.

Hem aparcat amb vistes al pont medieval Azzoni Visconti, un pont sense més tot sigui dit, però que és l’entrada a la ciutat peatonal, tot i que ens hem desviat, veient la ciutat més vivible, ens ha sorprès molta gent demanat al carrer ☹, per arribar a la vila del “famós” escriptor italià Manzoni. L’hem vista de lluny i hem seguit caminant, molt a prop de les muntanyes que cauen sobre la ciutat, cap al casc antic.

El centre de Lecco és molt agrable, potser és més maco el de Como, però per una passejada ni tan mal, amb galeries, botigues de diseny i un parell de monuments com la basílica de san Nicolau amb un campanari molt graciós i la torre Viscontea, a banda d’un passeig per la riba del llac i amb les muntanyes darrera que, si no vinguèssim d’on venim, seria més impactant.

Però sobretot, el que més ens va agradar va ser la plaça del XX de setembre, el centre neuràlgic de la ciutat, una plaça que per bellesa i per com és podria ser perfectament una plaça romana i des de la qual arribes a tots els punts interessants de la ciutat i on nosaltres hem acabat la part turística del viatge.

Hem tornat al cotxe, desfet el camí fet dilluns, l’hem tornat a l’agència, ens han portat a l’aeroport i hem pujat a l’avió que ens està portant a veure als nens, que malgrat no han sortit en tota l’entrada, els hem trobat molt a faltar!