Amb l'avi als Països Baixos

L’exploració pels Països Baixos va començar com són els viatges amb l’avi, amb moooolta calma. A més, ens havíem anat a dormir tardíssim i vam dedicar el primer matí a temes logístics: súper i benzina, i no ens vam activar fins després de dinar quan vam agafar el cotxe per anar fins a Gouda.

Vam creuar junts els 5 per primer cop (de moltíssims) els camps que envolten la nostra 7 cases holandesa, un paisatge rural i brutal a l'hora, una inmensitat de gespa verda i plana, creuada de canals i veient molins, i vida salvatge inesperada: cignes, ocells varis, anecs, ovelles, xais, i fins i tot, alpaques! Que es veu que es van important des de Sudamèrica per criar-les per aquestes contrades i aprofitar la llana i fer turisme acitu.

Aquest entorn rural ens va acompanyar més de la meitat del trajecte fins arribar a una de les capitals mundials de formatge, ja anticipem que per a ells LA capital mundial del formatge.

Allà, un cop aparcats vam començar visitant la Gouda Cheese experience, una activitat d’aquestes inmersives on t’expliquen, d’una manera molt entretinguda i virtual, el procès d’elaboració i història d’aquest formatge: des de la munyida de la llet fins l’empaquetat i venta dels formatges negociant el preu xocant la mà, Un negoci molt gran, doncs de formatges Gouda se’n venen vora 60000000 l’any.

Ens ho vam passar molt bé munyint la vaca, premsant el formatge, posant-li la cera i regatejant el preu, tot de manera virtual, però el mon real encara ens va agradar més: el tast, de llet primer i al final, el de formatges Gouda, boníssims.

Després de l’activitat vam fer una breu passejada pel centre de Gouda, l’estatua d’una pagesa amb un formatge als braços ens va indicar el camí cap a la plaça del mercat, que tot just tancava, és el que té anar tard en un pais on tot va molt d’hora. De fet, la majoria de botigues tancaven a les 17:00, inclòs el Bergs Bakery, el forn més famós de Gouda i on sembla que fan els millors gofres d’Holanda, que segons diuen, també els van inventar a Gouda.

Així doncs, ens vam quedar amb una volta per la plaça del mercat, mirant el també molt famós ajuntament, però que tampoc ens va semblar top, tot i que potser el fet que està de reformes faci molt, i el Waag, l’edifici on antigament es pesaven els formatges i la resta de productes pel mercat de la plaça. Ens va agradar més aquesta façana que la de l’ajuntament.

Vam retornar cap el cotxe passejant pel casc antic de Gouda, molt agradable la veritat i passant, sense entrar, per la gòtica església protestant de sant Joan, la qual destaca per la seva llargada, de més de 120 metres i que diuen que és la més llarga del pais. També és famosa pels seus vitralls, però el dia s’estava enfosquint, curiós com canvia el temps en aquestes contrades en el mateix dia. De fet just va començar a ploure, i no ens hi vam aturar gaire.

On sí ens vam aturar, sobretot perquè no ho coneixiem, va ser en l’entrada al museu de Gouda, de la ciutat, no del formatge, doncs aquesta porta medieval, que ens va encantar a primera vista, era la porta d’una institució de caritat on cuidaven als leprosos i va ser traslladada del seu lloc original a on està actualment per fer “d’entrada la museu”. Al damunt de la porta té un relleu sobre la història de Lázaro de Betània, associat als leprosos, molt interesant de veure.

I com la pluja va apretar, i les forces eren justes per seguir caminant sota la pluja, vam tornar cap a casa tancant el primer dia de viatge.

Diumenge va continuar amb la mateixa tònica, matí molt tranquil a casa, amb partida de 7 wonders i partit de la Penya (victòria sobre GranCa) i sortida a eplorar després de dinar, aquest cop cap a Utrecht.

De camí però, dues aturades a les afores de la ciutat: primer per veure el castell neogòtic de Haar, força imponent amb diferents edificis i uns curiosos porticons blancs, vermells i negres són imitats per les cases de la zona, i la segona a l’esglèsia catòlica de Willibrodkerk, dedicada al missioner Willibrod, el primer missioner que va evangelitzar la fe catòlica al país (abans de Bonifaci). L’esglesia (per fora) és la clàssica esglesia gòtica amb aquelles punxes altíssimes, tot i que, pel seu color de pedra, no fa tanta por com les de la Bretanya per exemple.

Després d’aquestes aturades, la segona força prescindible, vam fer cap a Utrecht, on ja només arribar vam veure una ciutat amb moltíssim ambient, i molt agradable, força centre europea, però amb la pedra vermella holandesa i amb els canals guarnint-la.

Un cop aparcats, que no va ser ni fàcil ni barat, vam anar a presentar-li els nostres respectes a l’estatua d’Anna Frank que hi ha la ciutat. Cert, que la famosa i malhaurada nena era d’Àmsterdam, però aquesta estatua va ser la primera que se li va fer i va ser pagada pels nens de la ciutat, que van estar recaptant i venent paper i ferro per pagar l’obra.

A la plaça on estava l’estatua hi havia un festival de música, de veritat que l’ambient a la ciutat era molt top, es nota que és ciutat universitaria i que hi ha molta gent local passejant a dalt i a vall, caminant o amb bicicleta, de fet, a Utrecht hi ha alguns dels pàrquings de bicicletes més grans del mon. Tot i que hem de dir que això de la bicicleta acava sent una mica estressant, doncs surten moltes i de qualsevol lloc.

Nosaltres vam anar des de l’estatua d’Anna Frank a una altra no tan colpidora, la del pensador sobre la roca, simbolitzada per un conill antromorfitzat imitant la famosa escultura de Rodin. I és que la zona d’Utrecht és famosa també per la quantitat de llebres que hi ha pels seus camps. Aquesta en concret però imita a Miffy, un conill famós als Països Baixos per ser protagonista de llibres infantils.

D'allà vam creuar un tros del centre d'Utrecth fins arribar per primer cop al canal Oudegracht, el que podríem dir que és el canal principal doncs travessa el centre, és el més bonic, hi ha molt ambient amb restaurants bars i on hi ha diferent tipus de locals.

El vam passejar pel "pis superior" entenent perquè els canals d'Utrecth són diferents de la resta, bé, no els canals si no la disposició de la ciutat envers ells, aquest pis superior, el carrer, és tal i com és a la resta de ciutats, però a ras d'aigua es van construir tot de molls que es feien servir com a magatzems a l'edat mitjana i que avui dia s'han reconvertit en locals d'oci i restauració.

Vam deixar momentaneament el canal per entrar al cor de la ciutat travessant la torre Dom, que forma part del complexe de la catedral i considerada la més alta dels Països Baixos, i gaudir una estona d'aquest complexe, situats a la plaça entre la torre i la basílica, però el que ens va cridar més l'atenció va ser una pedra que semblava la pedra Roseta però que és un monument modern per conmemorar el famós tractact d'Utrecht que va posar fi a la guerra de successió espanyola i es va signar allà.

D'allà vam moure el cotxe per sortir una mica del casc antic, una mica molt mica, doncs vam aparcar al davant de la torre de l'aigua Heuveloord, un altre dels emblemes de la ciutat i on, després de berenar vam agafar una barca per navegar el centre d'Utrecht, una de les activitats del viatge.

I és que va ser molt guai, teníem la barca per nosaltres sols, conduïem nosaltres, i amb molta tranquil·litat, vam començar una singladura pujant pel canal Stadtsbuit engracht, passant per sota de ponts i vorejant el parc Lepelenburg, el parc clàssic de la ciutat i començar a veure com els edificis realment viuen "a l'aigua", amb molls per accedir-hi com per exemple el teatre municipal.

I, excepte el temps, tot va millorar encara més al girar i enfilar de nou el canal d'Oudegracht, feia fred, i la posta de Sol ens la vam pintar a l'oli, però els llums dels diferents locals s'anaven encenent i vam veure un lloc preciós des d'una perspectiva privilegiada.

Edificis nobles o famosos com el petit i íntim Het Werftheater, situat en un dels molls, i on le sobres són només per a 100 persones, l'històric edifici Stadskasteel Ouaden, una casa fortificada de la família Ouaden fa més de 800 anys i que avui és un famós restaurant-cerveseria o el Huis Zoudenbalch, que encara es mantè fidel a la seva estructura del segle XV, es barregen amb molts d'altres, restaurants, teatres, bars... i molls. Una zona preciosa, on també vam veure i passar tunels, un dels quals, sense aigua, entenem que és l'entrada al DOM Under, les restes de la ciutat medieval sota la catedral. Nosaltres però, navegant ens vam quedar en veure de nou la torre de la catedral i acabar l'excursió amb un curt plugim i ja força fred, de manera que un cop vam deixar la barca amarrada, vam tornar a casa.

Dilluns va ser el primer dia d'excursió sencer pel país. Pel matí vam posar rumb a Haarlem on ja ens n'adonem de la similaritat entre les ciutats holandeses, aquestes edificacions de totxana vermella molt ben cuidada i les cases amb aquestes façanes amb un triangle esglaonat al pis del davant i inclinades cap al davant per facilitar pujar coses per la seva pulitja. Un altre tema és que moltes cases estan tortes cap als costats degut als problemes per falcar els fonaments degut a que aquest país está a nivell o per sota del nivell de l'aigua...

Haarlem el vam visitar a peu, començant pel casc antic arribant-nos fins la Grote Market, es a dir la plaça principal, un lloc tranquil i serè, com diu tothom, com Àmsterdam però sense gairebé turistes. Envoltada dels típics edificis històrics de qualsevol plaça, esglesia, ajuntament... i de restaurants i cafès. A més a més vam trobar el mercat al qual, animats per l'ambient local de lloc, ens vam acabar firant.

Vam continuar donant una volta pels carrers del tranquil centre històric de Haarlem, fins arribar al riu Spaarne, des d'on vam veure el molí d'Adriaan, el clàsic, i un dels més bonics d'aquesta ciutat, a l'altra banda del riu, però estava en reformes i ja no ens vam apropar gaire més, si no que vam resseguir el riu fins arribar al Teylers Hofje.

Els Hofje són, o millor dit, eren cases de beneficiència, alguens des de l'edat mitjana, amb un pati interior, que és el que es visita, i que actualment, la gran majoria són pisos residencials. En general són llocs tranquils on el pati té un jardí molt ben cuidat i molt agrables per estar-hi una estona. Tal i com vam fer en aquest, que és un dels més cuidats, diuen, abans de regressar al cotxe i retrobar-nos amb l'avi, no va fer aquesta caminata.

Vam tornar al cotxe i després d'una estona de cotxe, més llarga de l'esperat perquè als Països Baixos hi ha més cotxes que bicicletes, moltes caravanes, i a sobre, vam quedar aturats en un pont, suposem que perquè passés un vaixell (la gent estava molt tranquila, i de cop vam continuar amb normalitat), vam arribarm després de dinar, a Zaanse Schans, un barri de Zaandam que recrea, o ha mantingut l'Holanda tradicional, i on en principi encara hi viu gent... això... no sé... a la part turística... ho dubto...

I és que Zaanse Schans és un terreny molt gran, verd, amb canals que el travessen i ponts per creuar els canals on hi ha un bon grapats de molins amb activitats a cada un d'ells, des de la història del poble a l'activitat dels mateixos molins, i edificis medievals on a cada un expliquen les activitats tradicionals de l'Holanda medieval, és a dir, la fabricació d'esclops, la formatgeria, els diamants... Tot a més ben farcit de cafeteries on menjar waffles, gofres... El lloc és maco, i està molt ben posat, però és molt turístic i "saca-cuartos". Segurament al venir de "l'autentícitat" que vam trobar a Haarlem, també va fer que ens tirés una mica enrera.

Vam rematar el dia amb un altre poble holandés, vam crear "l'istme" que forma la Frisia Occidental per arribar a Volendam, un poble costaner molt bonic que dona al Markeermer, una de les atraccions més curioses del Països Baixos, doncs aquest mar, no és un mar, però ho era, i estava connectat al mar del nord, però els holandesos el van tancar amb dics... tela marinera! I és un llac controlat, bé en realitat dos perquè hi ha un dic que va separar la part Holandesa del mar del nord i després van fer un altre per partir aquest llac, que és d'aigua dolça, en dos.

A banda d'aquesta brutalitat, Volendam és un poble de mariners, suposem que aquests dics és podran obrir per donar sortida als vaixells que hi ha amarrats a port, tot i que només amb el llac ja hi ha de sobres... 

Després de passejar el port a munt i a vall, un port que sense turistes t'imagines fàciment a pirates i mariners passant les nits allà, va retornar cap al cotxe veient que "la segona línia de mar" és potser encara més maca, plena de casetes molt boniques i amb una vibra de pau i serenor, mare meva quin mal fem els turistes tot sovint, i que fa de Volendam, amb la combinació de ciutat marinera i aquesta zona, un dels pobles que més ens va sorprendre, i agradar.

Ahir vam dedicar el dia a la zona sud-oest del pais. Vam sortir pel matí cap a Delft on vam repetir la tàctica de Haarlem. Després de veure de lluny la porta de l'est, l'unica que queda dempeus de les nou portes medievals, i que ara podem dir que sembla que als neerlandesos els hi importen força. Vam aparcar al centre i vam caminar, al costat d'un canal i veient des de l'inici un poble realment bonic fins la plaça del mercat, una plaça com les que ja estem acostumats a veure per aquestes contrades, amb l'ajuntament, molt bonic, l'esglesia, molt alta i que repicava sense parar, però aquesta destaca per la seva mida, inmensa i per allotjar, entre les diferents botigues de souvenirs una de La Royal Delft, una de les darreres, si no l'última, de totes les fàbriques de ceràmica de la ciutat.

I és que Delft va ser, al segle XVI, centre mundial de la fabricació de ceràmica, en concret la blava, a imitació de la xinesa i molt cotitzada per la "jet-set de l'època". Actualment, al llarg de Delft queden mostres d'aquest art del passat i botigues on, si vols pagar, pots comprar algun "detallet".

La nostra passejada va seguir pel carrer paral·lel a la plaça del mercat, que tot i transcòrrer paral·let a un canal, destaca per albergar el centre Vermeer, situat a la casa on va viure aquest pintor, l'autor del quadre, La noia de la perla, quadre mundialment conegut i un dels objectius del dia però no de Delft, doncs el quadre està al Mauritshuis de La Haya, malgrat a Delft hi ha referències sobre la pintura arreu.

Vam resseguir aquest canal, o carrer, o tots dos, és igual, endinsant-nos en una ciutat molt bonica fins arribar al canal principal on està l'Oude kerk (l'esglesia vella), la qual destaca per estar enterrat el pintor Vermeer, però sobretot per estar molt torta, degut a que es va edificar sobre el canal, del qual es va modificar el seu recorregut per fer-la, i aixó van quedar els seus fonaments.

Al mateix canal i a prop de l'esglesia vam trobar la casa més estreta de Delft, es veu que el tema de pagar imposts segons l'amplada de la casa no és només a Àmsterdam, la Gemeenlandshuis, la primera casa de pedra de la ciutat, construida en un estil gòtic molt recargolat al segle XVI i amb una façana molt recarregada plena d'escuts i finestrals i el museu Prinsenhoff, un antic convent que va ser residència i caserna general des d'on Guillem d'Orange va plantar cara a l'exèrcit espanyol, a banda de ser també el lloc on... va ser assassinat.

Vam allargar el passeig fins el molí més representatiu de Delft, el de Roos, i des d'aquell punt vam recular amb calma per gaudir d'una ciutat que, com les altres però potser una mica més, ens va agradar molti fent una darrera aturada a la seva biblioteca, en un estil totalment diferent però molt maca.

De nou amb l'avi, ell es va quedar a la plaça del mercat, vam canviar Delft per La Haya, la capital administrativa dels Països Baixos, la qual vam explorar després de dinar, per la Het Plein, un lloc perfecte per prendre quelcom, quan les seves terrasses estan obertes, no era el nostre cas, i on una estàtua de Guillem d'Orange a cavall sembla que miri el contrast entre La Haya medieval i la moderna, plena de gratacels d'oficines.

L'avi es va quedar en aquesta plaça, doncs està al costat del Mauritshuis i on volíem acabar la visita, nosaltres vam passar de llarg el museu per donar la volta al Binnenhof, el conjunt d'edificis símbols de la ciutat i de la política holandesa, i on destaca el castell del segle XIII que és la seu del parlament de holandès.

Vam seguir caminant entre els tramvíes que reemplacen als canals al centre de La Haya fins al palau reial de Noordeinde, la residèncial reial actual a La Haya. Una mica bluf, però paga la pena per després recòrrer el carrer del mateix nom, un dels cèntrics de la ciutat i molt elegant i que ens va portar a la porta del presoner al costat del Binnenhof.

I d'allà fins la plaça del de Groenmarkt, on hi ha una esglesia protestant i l'antic ajuntament, un edifici espectacular amb els clàssics porticons vermells, però sobretot ens serveix de pas, tot volent arribar la barri xinès, que malgrat ser petit té els clàssics fanalets vermells i les seves portes d'entrada, per passar per uns carrerons, una especie de galeria oberta que ens va semblar un autèntic oasis envoltat de tots els llocs que vam visitar. Un lloc d'aquells deliciosos, sense res a veure però on quedar-se gaudint.

Com diem, de sortida va arribar al barri xinès i ja vam retornar cap a la Plein per la Markstraat, carrer comercial de La Haya, és a dir, el típic carrer de botigues que trobes a qualsevol ciutat occidental. I és que potser per això La Haya no ens va entusiasmar, perquè ens vam trobar amb una ciutat, construida sobre vermell com la resta que havíem vist fins llavors, però no tant, i sense canals i... en definitiva, una ciutat "com qualsevol altre".

Però a La Haya teníem un objectiu clar, el Mauritshuis, cap al que hi vam anar un cop retrobats amb l'avi. Un cop a dins ens vam trobar un museu petit, cosa que ja ens agrada i que gira al voltant de l'obra de Vermeer, una obra que realment captiva, no saps si és la mirada, la perla, la noia, o el fet d'haver vist la pel·lícula el dia anterior a la tele, però a banda de La noia, al museu n'hi ha d'altres, moltres del segle d'or neerlandès (segle XVII) que no es queden al darrera, obres de Rembrandt com La lliçó d'anatomia del doctor Nicolaes Tulp, on a banda de veure, com els pintors flamencs jugaven i reflectien la llum, es veu com els estudiants mai han fet cas als mestres, doncs cada un mira on li rota. Opció personal, L'Apelles pintant a Campaspe, de Willem van Haecht.

Considerant el centre de La Haya vist, abans de tornar a casa vam fer una breu visita al Palau de la pau, un palau neorenaixentista que vam anar a veure més per simbologia que per una altra cosa, doncs és la seu del tribunal internacional de justícia, un d'aquells llocs on vas pel tick, fas la foto, un te'n vas.

I avui, malgrat encara ens queden gairebé dos díes pels Països Baixos, tanquem l'entrada doncs en certa manera ha estat el darrer dia complert al pais i en el que hem visitat la seva capital, amb permís de La Haya.

Hem deixat al cotxe al pàrquing de l'estadi olímpic. Àmsterdam va ser olímpica al 1928 i per tant l'estadi té algunes referències però res destacable, i d'allà, en tramvia, hem arribat a la plaça Leidseplein, una plaça molt elegant plena dels famosos bruine cafes i amb alguns edificis destacables com el teatre internacional d'Àmsterdam i on podríem dir que comença el centre d'Àmsterdam, un centre molt grant tot sigui dit, amb aquell forma tan característica com de mig eixam vertebrat pels canals.

I per aquest eixam de carrers i canals hem fet un passeig molt agradable pel Jordaan (el barri jueu) i les nine streets, que és de les millors coses que es pot fer a Àmsterdam, passejar sense romb, malgrat les nostres passes (i la guia) ens han portat a l'esglesia de Westerker amb la famosa estàtua d'Anna Frank al seu davant i, pocs metres més enllà a la casa, actualment casa-museu, on la nena va estar amagada. Per cert, les entrades per la casa, així com pel museu Van Gogh, s'han de comprar amb molta antelació.

Entre canals, ponts, bicicletes, moltes bicicletes, coffee shops (menys dels que recordava) i botigues molones hem acabat arribant al centre centre d'Àmsterdam, allà on ens amunteguem els turistes i on, per a nosaltres, la ciutat perd una mica la màgia que la fa especial. Igual que diem que La Haya no ens va agradar tant com la resta de ciutats que hem visitat pel fet de ser "una ciutat més" sense canals ni res, Àmsterdam, al viure entre canals i bicicletes manté un toc diferent, però al passejar pel carrer comercial de Kalverstraat o reposar en un banc de pedra a la plaça Dam, li treu aquesta màgia. Ni tan sols els edificis i monuments allà ubicats fan que ens agradi com ens van agradar les places de Haarlem o Delft per exemple.

La màgia, o quelcom semblant, doncs la resta del dia ja ha estat acompanyat per munions de guiris, retorna quan entrem al barri vermell, la zona luxuriosa, o... no sé, no sabem com anomenar-la perquè està clar que és senyal d'identitat de la ciutat, que que el tema de la prostitució estigui regulat és un signe clar de modernitat, però la imatge de moltes botigues de souvernirs eròtics sembla una mica cutre avui dia, i les noies als aparadors, "cridant-te" quan vas sol, una estona m'he hagut de serparar de la resta de la família i el canvi d'actitud de les noies envers mi ha estat clar, és una cosa que... és, tot i que no toca jutjar-ho aquí, i menys després d'una passejada de guiri.

A banda d'això, el barri, com a zona d'oci té el seu punt, l'esglesia vella, amb la placa indicant "el barri" al seu davant, l'animada plaça del mercat, amb, un cop més, la porta medieval, en aquest cas reconvertida a Waag, un dels edificis que més ens van agradar a Holanda, fan aquesta passajada la passejada amena i entretinguda.

Hem continuat passejant pel casc antic, observant racons i llocs típics com la casa més estreta d'Àmsterdam, l'envergadura d'en Pauilolo l'abarcava en escreix, ens ha agradat especialment, de nou per la tranquil·litat que es respirava a tocar de la marabunta de gent, la placeta on hi ha l'esglesia de Zuidekerk, a tocar del museu de Rembrandt, i les vistes típiques i clàssiques des del pont d'Staalmeestersburg, cap a un costat veient el canal amb la punxa de l'esglesia de Zuiderkerk i, cap a l'altra banda, el conjunt de les cases ballarines, una altre "set" de cases típiques holandes tortes degut a la inestabilitat dels seus fonaments.

I des d'aquell punt... hem tornat a creuar el centre, hem caminat moltíssim, aturant-nos això sí a beure aigua a la font de la plaça de Beursplein, davant de les galeries del Beurspassage i on toro com el de Wall Street presidia la seu de la borsa d'Àmsterdam. Una mica més prim això sí, però fa gràcia pensar que NY va ser originalment New Amsterdam i que Wall Street era territori totalment neerlandès. A més, no hi havia ningú fent cua per fer-se la foto!

Hem resseguit el carrer Damrak fins trobar el canal amb el mateix nom, un canal molt ample, doncs ja aboca al riu que aboca a la seva vegada al Markemeer, que no és un mar si no un llac :). Allà hem vist, de nou, la imatge de les cases holandeses reflexades a l'aigua però ja les hem passat sense fer-lis molt molt cas doncs el nostre objectiu era anar a l'espectacular estació central, construida sobre illes artificials sobre més de 8000 pilones de fusta i que és estació de trens, tramvies, autobusos i ferrys, uns ferrys que de manera gratuïta travessen el riu.

I amb un d'aquests hem arribat a la A'dam tower una torre no especialment bonica en quant a construcció però on es poden fer diferents coses en funció del pis, hi ha restaurants, discoteques... nosaltres he optat pel més obvi en quant a turisme, hem pujat fins al mirador de dalt de tot. A veure, el dia no era espaterrant i les vistes no són les millors que haguem vist mai, però sempre compensa veure una ciutat des de les alçades, i Àmsterdam destaca sobretot per plana i perquè sent així veus molt i molt lluny.

Un cop allà hem fet dues activitats. En Pauilolo i uns servidor em fer el Look out swing, un gronxador al vèrtex de l'edifici que al gronxar-te et treu per fora a 100 metres d'alçada, mentre que la Mireioneta i l'Aranete han fet pujat a una muntanya russa virtual que recorre els punts típics d'Àmsterdam, i que segons ells ha estat també molt i molt guai.

Amb una sessió de fotos al rooftop amb les lletres de la ciutat, i una estona de "chill" que diuen els joves, allà mateix, hem tancat la torre, i Àmsterdam, doncs quan hem recuperat una mica l'energia, hem desfet el camí baixant de la torre, agafant el ferry, i un bus que ens ha portat fins l'estadi olímpic, al que li hem donat un cop d'ull ràpid, doncs hi havia un accès obert, abans de tornar cap a casa.

I ara, mentre s'apaguen les brases f'una barbacoa que hem fet desafiant el fred davant del llac i sota de la lluna plena, som conscients de que, malgrat a Holanda hi ha força coses per veure i que per sort, malgrat l'entrada sí, això encara no s'ha acabat!