Barrera de llances en punta

Hem passat els darrers dies vorejant la serralada del Drakensberg, que vol dir les muntanyes del drac en Zulú. Aquesta serralada té més de 1000 quilòmetres de llargada, i la part central, per on hem estat, té les muntanyes més altes d’Àfrica, tant la de Sudàfrica, el Mafadi, amb 3450 metres, com la de Lesoto, el  Thabana Ntlenyana, amb 3482 msnm (i ser la muntany més alta de Lesoto té molt de mèrit). Aquesta serralada també és la frontera natural d’aquests dos països per la part nord de Lesoto. Per cert, el títol del post és el nom que reben les Drakensberg en sesoto (uKhahlamba).

Divendres dormiem al peu d’aquestes muntanyes, a la sortida de Clarens i a l’entrada del parc natural de Golden Gate Highlands park, parc situat majoritàriament al municipi de Dihlabeng i on ens vam desvirgar en el que a parcs naturals de Sudàfrica es refereix dissabte al matí.

Després de veure sortir el Sol des del nostre allotjament vam entrar abans de les 8 del matí. Allà hi vam fer els dos loops que es poden fer en cotxe, però abans de res, vam començar a al·lucinar amb el paisatge de muntanyes sorrenques banyades per una llum increïble i una amplitud tan basta als peus de les muntanyes que feia mal de mirar a l’horitzó.

Els nens estaven molt emociants, els adults també tot sigui dit, però com som adults hem de dissimular, tornàvem a tenir la sensació de les Rocky mountains veient, o volent veure animals arreu.

Per sort, aquest cop no van trigar, i poc després de començar el primer loop, el de Blesbock, arribant al mirador Generaal’s Kop, vam veure, al lluny, a la carena contraposada a on estàvem nosaltres, tres impales passejant. L’Aranete cridava d’emoció, en Pauilolo feia fotos i selfies, i nosaltres, somrèiem per dins.

Poc després vam veure un “búfal”, que va acabar sent un nyú negre, i després un ramat sencer d’aquesta bèstia tan grossa i peculiar, i encara durant aquest volta més avistaments diversos d’aquests dos animals.

Just acabar el loop vam començar el següent, el de l’Oribi, on després de passar un bassal en el que no les teníem totes amb nosaltres, vam veure un desviament cap al Vulture Feeding Project, un lloc on es veu que deixen bèsties mortes, hi havia una impala de la qual a mig cos ja es veien els òssos, per tal que els voltors se la mengin i així poder-los estudiar. Per tal efecte hi ha un mirador des d’on vam veure un parell de corbs fent el que s’esperava dels voltors.

Però el millor va ser que en aquell altiplà hi vam veure un ramat de zebres, força lluny, però també conta no? I sobretot, vam tenir uns minuts per gaudir del lloc, de la vista increïble, de l’amplitud i de la serenor d’un espai que ens va atrapar des del principi fins el final. Ja portàvem uns dies de viatge, però aquell va ser el click definitiu per dir que Sudàfrica ens encanta.

Poc després vam gaudir d’un altre mirador, aquest encarat al Drakensberg i des d’on es veia, prou bé, l’Amfiteatre, la “pared” més reconeixible i famosa d’aquesta serralada i, a la que, ens les nostres previsions més optimistes, ens apropàvem a veure-la.

Però entre la jornada maratoniana de cotxe del dia anterior, i que aquesta vista ja ens valia, teníem clar que no mereixia la pena fer una hora més de cotxe per veure-la des de més a prop i no fer cap hike, cosa no possible ni pel temps ni per les condicions de l’equip.

Així doncs, entre més vistes de zebres i d'impales, vam deixar el parc de Golden Gates per fer un parell d’hores de carretera, sempre amb les Drakensberg a la nostra dreta excepte quan vam vorejar la Sterkfontein Dam Nature Reserve, una reserva natural amb una presa gegant. Certament era força impresionant i feia patxoca en diferents punts, però no vam saber com entrar-hi i la vam passar de llarg.

Poc després de passar-la, ens vam trobar un babuí al mig de la carretera, al veure’ns es va apartar i allà on es va ficar vam veure la seva familia, incloent un mico petit grimpant per un arbre. Una altra “peça de caça” a la saca, sols que en aquest cas sense foto.

Vam seguir menjant quilòmetres, si poc després de sortir del parc vam notar el descens d’altitud en el canvi en la temperatura, vam passar de 0 a 12 graus en un no res per arribar a 22, després el terreny va canviar i el paisatge muntanyós es va tornar més tipus sabana, curiosament però, en molts trossos, la carretera, plena de forats com és habitual, separaba una part verda d’una de groga. També vam veure els típics arbres africans, aquells amb les copes ben planes i on esperem, en uns dies, tenir la sort de veure un guepard enfilat a les seves branques.

Finalment vam arribar a Winterton, un poble del muncipi de Inkosi Langalibalele, en concret a la Ardmore Guest Farm, el que ha estat el nostre allotjament les dues últimes nits, i vam flipar, ja ho explicarem amb detall a l’entrada de dades, però és un lloc per quedar-s’hi més temps.

Només arribar, i mentre esperàvem l’habitació, vam estar jugant a badminton, a billar, a ping pong i saltant als llit elàstic, després de relaxar-nos a casa vam sopar i vam tornar al ping pong a banda de fer servir la seva biblioteca. Vam anar a dormir després de fer una llar de foc i tancar un dia esplèndid. Ens sentiem ministres... tot i que també, tot sigui dit, una mica colons, doncs no deixàvem de gaudir del que els blancs van conquerir, per la força, als pobladors originaris de la zona. Un cop més, un tema molt delicat que tampoc tocarem aquí, però feliços de discutir, i aprendre, de qui ens sàpiga.

Ahir ens vam posar en marxa relativament tard, és a dir d’hora però sense fer un dels grans madrugons que farem durant aquest viatge, amb l’objectiu d’explorar al màxim dins les nostres possibilitats les Drakensberg.

En aquesta inmensa serralada hi ha diferents “hubs”  des d’on començar excursions de diferent duració, llargada i dificultat, nosaltres vam anar fins a Okhahlamba, al municipi de Monk’s cowl per proximitat, perquè ja des del campament base hi ha una vista privilegiada de les muntanyes i perquè mentres la Mireioneta gaudia d’aquestes vistes fent un cafè des d’allà, els Chuecos vam fer un dels treckings curts de la zona, el del salt d’aigua de Sterkspruit.

Després de pagar l’entrada per entrar al parc, i registrar-nos per si ens perdíem, et demanen dades de contacte, cotxe, i fins i tot com vas vestit, vam començar a caminar per un bosc molt pirineic, fins que de cop, aquest bosc es va obrir deixant pas a l’amplitud africana que estem veient tot sovint, aquest cop amb aquestes muntanyes al davant, i presidint i dominant el paisatge, l'Sterkhorn, amb aquest barret tan característic que dons nom a a zona.

Un passeig molt agradable i que de cop dona pas al salt d’aigua de Sterkspruit, el qual és força espectacular però el mirador està massa lluny pel nostre gust.

Després de les fotos de rigor, vam agafar el cami de tornada, la ruta és circular, que ens va portar, una mica més aprop de les muntanyes. De tornada al campament, on vam avisar que marxàvem, cal fer-ho, vam recollir a la Mireioneta, que va aprofitar per avançar l’entrada de les dades del blog, i vam continuar l’aventura.

I mai millor dit, doncs, després de veure un grapat de micos per la carretera, que sempre fa gràcia, ens vam aturar al Vertical Rush, una de les diferents empreses que fa activitats d’aventura a la zona. Hi ha moltes empreses d’oci a la zona. Allà els nens es van atrevir a fer un combo que incloïa, rappel, que em va agradar que ho fessin perquè no tinguin la por que li tinc jo. L’Aranete, que va patir al principi, ara diu que li ha agradat molt, una caminata per una corda fluixa en alçada, un columpi sobre el precipici on sortien disparats, i una via ferrata. Tot això, per sobre d’un paisatge descomunal, i que ha servit per conèixer una mica més les Drakensberg i Sudàfrica en general, doncs hem tingut la sort que el guia dels nens era “el jefe” de l’empresa, un altre descendent de “farmers” i ens ha estat explicant moltes coses del pais, i tips per Johannesburg i sobretot pels propers dies, doncs el 30 hi ha convocada una vaga general i es preveuen disturbis que poden ser seriosos.

Amb tot això se’ns va fer prou tard, així que vam anar al súper i vam tornar a l’allotjament on vam fer un dinar ràpid i vam descansar una estona abans de tornar a l’edifici principal on la Mireioneta va gaudir d’un massatge força bo mentre nosaltres vam aprofitar per jugar a pickleball i descobrir aquest esport que sembla ser que serà la futura moda... cada cop ens inventem esports on cal menys sacrifici.

Vam rematar el dia sopant al mateix allotjament i veient el partit de 1/16 doncs jugava Sudàfrica...

Sudàfrica... però no el vam veure sencer perquè avui sí que tocava matinada, a quarts de sis ens aixecàvem, i a quarts de set deixàvem l’Ardmore Guest House, amb la promesa de tornar en un futur, doncs ens ha encantat tant com conduïr per les pistes d’Àfrica amb els primers raigs de Sol i els arbres de la Sabana a banda i banda.

No ens enganyarem, avui ha estat un dia llarg, amb molt de cotxe, de fet ha estat el protagonista, des d’ell hem vist passar de 2 graus a 27, hem conduït per carreteres amb bonys, ens hem hagut de desviar a una pista de sorra quan de sobte la carretera estava tancada, hem conduït per autopistes de 5 carrils en perfectes condicions que de sobte passaven a ser de dos amb mot de trànsit i poc després a carreteres on els vorals es convertien en un carrer més per facilitar avançaments als vehicles lents, camions, cotxes o pick-ups que portaven a 6 o 7 persones a sobre tranquil·lament fins i tot per l’autopista, n’hem vist d’estirats en una espècie de sofà, i un altre assegut en una cadira de plàstic.

I és que l’autopista aquí és una carretera més, on et pots trobar gent travessant, fent auto-stop, venent productes, i fins i tot vaques pasturant a poc més d’un metre d’on passen els cotxes.

Aquesta és la part “divertida” amb moltes cometes perquè la conducció ha estat força estressant i llarga, però ha valgut la pena per la diversitat de paisatges, l’Àfrica profunda al sortir del Drakensberg, una zona sossa quan hem sortit i ens apropàvem a Durban, una part molt verda al passar-l’ho i finalment uns boscos que semblaven ben nòrdics tot arribant a Santa Lucia, per cert, al entrar a la zona Zulú els poblats ja no es veien tan malmesos com els dies anteriors i hem passat per zones molt més occidentals, com Howick. Creiem que començar el viatge per Lesoto va ser un cop tan dur que ara l’estem paint.

A banda del cotxe però, ens hem acomidiat del Drakensberg amb un parell d’aturades que han valgut molt la pena, primer hem anat al Linga Lapa, un area de servei que ens va recomenar en Mandosa, un noi de l’Ardmore, a uMngeni i que és una de les parades gastronòmiques més autèntiques de Sudàfrica. Allà hem esmorzat com reis en un lloc decorat com si fos una granja local, i amb una botiga de delicatessens al costat on ens hem firat amb productes locals... tenien entre d’altres coses, patés de molt tipus d’animals... entre ells, cocodril, zebra o impala.

Però la visita estrella del dia ha estat, ja deixant el Drankensberg i arribant a Howick, al Nelson Mandela captuse site, un museu molt ben posat i emotiu ubicat al lloc exacte on el líder poític va ser detingut, i que explica la seva vida i com no pot ser d’una altra manera, la de Sudàfrica durant el segle XX, doncs no es pot entendre una cosa sense l’altra.

Només entrar al museu hi ha una rèplica del cotxe en el que viajava quan va ser detingut, però el més bonic és una estàtua feta de barrots metàlics, com les llances dels Drakensberg, al qual t’hi apropes caminant a través de l’anomenat passeig a la llibertat, un lloc molt agradable, i que quan arribes a un punt, les barres forment la cara de Mandela en 3D, una autèntica joia.

Després d’aquesta visita, hem anat fins a Howick, poble que pertany a uMngeni. Un poble molt occidentalitzat i on volíem veure el salt d’aigua de la població i el seu entorn que sembla que és molt bonic, a banda que on cau l’aigua pels zulús viu la Inkanyamba, una serp mitològica, i això mola, però el que no mola és que s’havia de pagar per entrar i, ja estem una mica cansats de pagar i pagar i pagar, així que, com tením molts quilòmetres per endavant, hem decidit entrar de ple a la regió Zulú, en un àrea de servei ja hem vist a senyors amb la típica peça al cap d’aquesta tribu, i deixar enrera els Drakenberg.