El regne del cel

Ahir ens vam aixecar passades les 7, d’hora per estar de vacances, més tard del que serà habitual en aquest viatge, i és que va ser un dels pocs dies que es preveuen tranquils durant aquesta aventura, de fet probablement sigui l’únic dia on no arrencarem el cotxe.

Vam baixar a esmorzar amb molta calma i no va ser fins les 10 quan vam fer l’única activitat del dia, visitar el salt d’aigua de Maletsunyane, però anant’hi amb el vehicle oficial de Lesotho, el cavall, uns cavalls baixets, de tir, però no grassos amb els que vam recòrrer els 5 quilòmetres amb desnivells, tarteres, preciosos. Cavalls que segons com no obeïen o s’apropaven al límit del penya-segat, ells ens van portar al congost on va apàreixer la icona del pais, un salt d’aigua de 192 metres, el cinquè més alt d’Àfrica, molt impactant sobretot amb la panòramica de la caiguda de l’aigua i la pared caient al seu costat.

Després d’una estona contemplant el paisatge i fent fotos, vam tornar a muntar i vam tornar cap al lodge desfent camí on ens vam trobar a la Mireioneta que va decidir fer l’excursió en 4x4. De camí cada cop hi havia més locals fent el seu dia a dia, pastors amb les seves capes, dones carrossejant fills amunt i avall...

Vam passar la resta del dia al lodge, entre el menjador, on s’hi menja de luxe, a fora del mateix veient com moltíssims locals creuaven el pont amb rucs i cavalls carregats fins a dalt de coses, o a l’habitació, fent de família, i entenen el privilegiats que som de viure en un lloc on obrim l’aixeta i sempre hi ha aigua, o prenem l’interruptor i s’encèn el llum, aqui a Semonkong la llum només funciona certes hores al dia.

De fet, aquest matí hem marxat sense pagar doncs no funcionava el datàfon, el que si que no falla mai són les vistes de les infinites muntanyes que té el pais, un cop més hem gaudit com nens de la carretera fins arribar a Maseru, la capital, sí, hem sacrificat visita les cases cova de Ha Kome per por a haver d’anar massa ràpid i per no estar segurs de si la Mireioneta podria arribar-hi.

Hem decidit anar fent via i tornar a Sudàfrica per Maseru, i ja hem patit el xoc a l’entrar a la capital i veure tantíssima gent i tant caos, que bé que estàvem a Semonkong! Realment el seu és queixar-se i voler el que no tens, però Maseu és una ciutat caòtica caòtica.

El problema ha estat que el caos s’ha estés fins la frontera, on hem estat gairebé dues hores per travessar-la, i mira que un oficial ens ha dit que per entrar a Sudàfrica ens saltèssim la cua gràcies a la cama de la Mireioneta, cosa que hem fet tot i sentir-nos malament perquè érem els únics blancs allà i ha semblat que ens aprofitàvem d’això. Val a dir que ningú ha dit res.

Ja de nou a Sudàfrica hem començat a devorar quilòmetres i quilòmetres, hem canviat les muntanyes vermelles per camps de blat de moro i matolls al més pur estils sabana africana fins arribar a Clarens, un poble que té dos barris diferenciats, a les afores un dels llocs més destruïts que hem vist en aquests díes, i al centre una especie de resort per blancs. Un poble força cuco ple de cafeteries, botigues d’artesania, restaurants ben posats i llocs per fer diferents activitats d’oci.

Com se’ns tirava el temps a sobre i el que hem vist tampoc ens ha semblat espaterrant, hem fet un cafè, hem anat al súper i hem anat cap al nostre lodge a les afores del poble, de camí hem vist un parell d’estruçs, el primer animal “no de casa” que veiem, els nens molt contents per aquest fet.

Ja la lodge, curiosament, molt a prop de Lesoto, doncs hem vorejat bona part del pais durant el dia, és fàcil de veure doncs només cal mirar on hi ha muntanyes, i allà ens queda un pais del que hem visitat molt menys del que voldríem i, malgrat sabem que serà molt difícil tornar-hi, ja tenim ganes de fer-ho.