No som a Sudàfrica

Però no passa res, no hem hagut de tornar a casa ni res per l’estil, ja estava sobre el paper que l’endemà d’arribar al país, el deixaríem per canviar a Lesoto, un dels dos enclaus que hi ha a Sudàfrica.

I això hem fet, aquest matí, després d’intercanviar unes frases “curioses” amb en Mathew, l’Afrikaans que ens ha acollit a casa seva a Ficksburg, un bomber paramèdic de l’equip d’emergències que ha hagut de fer dues sortides aquesta nit, una per un accident i l’altra per un apunyalament “de negres”, coses que fa “aquesta gent” ens ha dit el fill de “granger” i que ens ha deixat clar que, malgrat sigui una persona amb una feina molt encarada al bé comú, l’Appartheid encara hi és “d’alguna manera” a la zona.

També ens ha avisat de la carretera que ens trobariem, amb força potholes, una de les paraules del viatge, gairebé fins la frontera. La de Maseru, doncs la que hi ha a poc més d’un quilòmetre de Ficksburg més val evitar-la per la delinqüència que hi ha allà.

Fent-li cas, i sense gaire sorpreses i contemplant una sortida de Sol espectacular, hem arribat a un nou pais, el qual hem començat a explorar per la seva capital, la fronterissa Maseru.

Hem anat a un lloc “turístic”, dins del poc turisme que hi ha, el Basotho Hat building, un edifici amb la forma del típic barret de Lesoto i que és un centre d’artesania. El barret, la capa amb les que els locals es vesteixen, i d’altres objectes com cistells es venen allà, igual que els venen diferents venedors ambulants al davant i al llarg de la carretera.

No ens hem firat, en part perquè un “gorrilla” ens ha assaltat per aparcar i ens ha “netejat”, noteu les cometes, el cotxe... primera estafa del viatge, doncs de fet, li hem acabat 50 malotis, i, per exemple, el super plat d’ànec confinat amb puré i pa que hem menjat allà mateix ens ha costat 90.

Maseru és lletja com ella sola, hem passat per la catedral catòlica i el mercat, sense parar, és la típica ciutat africana amb infinita vida al carrer, restaurants, tallers de cotxes (rodes), fins a barberies, omplen les voreres que recorren els locals, buscant feina pel dia, passejant, venent... un autèntic caos ple de xaboles de metall.

Conforme ens hem allunyat del centre tot ha anat millorant, menys gent, menys cotxes, millors cases (tampoc palaus)... i així hem arribat al Thaba Bosiu cultural village. El lloc on el rei Moshoeshoe va unificar al clans Sotho i davant de la muntanya on va combatre als Boers fins al punt que amb l’ajuda dels britànics va sentar les bases del regne de Lesotho, sent el primer rei i assegurant, sense saber-ho, que al ser un protectorat britànic mai formés part de Sudàfrica i fos independent des de mitjans del segle XX.

Tot això i molt més, com que Lestoho és un pais polígam, tot i que l’actual rei té una dona, en Moshoeshoe va tenir-ne 141 i més de 800 fills, ens ho ha explicat en Tsepo, el nostre guia mentre passejàvem pel lloc on hi ha reproduccions de les cases dels diferents clans Soto, un lloc idílic amb unes vistes privilegiades. També ens va explicar que el barret de Lesoto està inspirat en la muntanya de Thaba Bosiu, la qual té com un promuntori de pedres a dalt de tot i que la llegenda diu que creixia per la nit, quan sembla que eren els propis locals que hi pujaven pedres durant la nit per llençar-la als colonitzadors en els seus atacs.

També vam gaudir d’un espectacle de folklore local... a veure, no era un espectacle pel qual pagaríem, però ens va agradar veure els motius que inspiren aquests balls, que a banda dels típics de la seducció, la guerra... hi havia un que feien els treballadors de les mines picant-se les botes d’aigua, l’altre element clàssic de la vestimenta dels Lesotencs, que entre el gorro, la manta, les botes, i el passamuntanyes, deuen passar una calor increïble, doncs tot i ser hivern, ha fet un dia molt agradable.

Després de l’espectacle i dinar allà, hem agafat el cotxe per anar a veure millor la muntanya, es pot pujar però és un hike dur per la Mireioneta, mai em perdonaré el que ha passat en aquest viatge, tot i que això ens hagués portat 3 hores que no teníem, doncs tocava conduir fins Semonkong, una de les carreteres que més respecte ens feia...

... i com acostuma a passar... tot el contrari, doncs malgrat força forats a la carretera, al haver tan poc trànsit i sent la carretera molt ample, ha estat un trajecte molt agradable, fet amb molta calma però gaudint dels desnivells (alguns ports tenien unes rampes impossibles), les corves, i, sobretot, de les vistes, uns altiplans infinits amb muntanyes al fons, rierols recorrent-los, moltíssims pastors, i els seus correponents animals, gent a cavall, una autèntica passada, de nou, amb una llum preciosa, i atenció, hem vist neu! Neu a l’Àfrica, doncs Lesotho té el mèrit de ser el país amb la cota baixa més alta de tots, tot el pais està per sobre dels 1000 metres i, amb aquest recorregut hem entés el seu sobrenom de regne dels cels.

Hem arribat a Semonkong passades les 4, anàvem molt bé de temps, però ens ha costat arribar al Lodge, les indicacions eren “justetes” i, els últims dos quilòmetres són per una pista que es pot fer sense 4x4 però amb infinita precaució, doncs hem trigat més de 30 minuts a arribat a aquest lloc on hem estat la resta del dia (i d’on no sé si sortirem fins que marxem demà passat), doncs és un lloc molt agradable, tot i que pels seus videos d’instagram ens esperàvem encara més.

Això sí, ara escrivint des del llit del dorm que no compartim amb ningú i mirant les estrelles, trobo que he trobat un “dels nostres llocs a l’Àfrica”.