El monstre final

Doncs ja està, ja estem a l’avió que ens retorna a casa d’un viatge espectacular, fascinant, però també dur i enriquidor en molts aspectes. No ens canviarà la vida, però sí fa plantejar-nos moltes coses, treure prejudicis, i segurament agafar-ne d’altres, això és el que té viatjar i no fer vacances. Però ara anem a explicar el que han estat aquests dos dies escassos que hem passat a Johannesburg.

Arribàvem a la ciutat més important de Sudàfrica, que no pas la capital, amb moltes pors i prejudicis. És la ciutat del crim per excelència, i trobar-te una senyal que t’avisa d’això a l’autopista no et tranquil·litza gaire.

Només entrar vam veure uns nens demanant diners en un semàfor apropant-se molt als cotxes, per sort a nosaltres no ens van dir res. Passant aquell semàfor, per la part est vam veure molts contrastos, gairebé tot es veu molt humil i en penúries, però esquitxat amb casoplons.

La Mireioneta tot ho veia perillós, així que, parlant de mansions, quan vam arribar a la nostra, vam decidir quedar-nos la resta del dia gaudint d’ella i descansant.

A mitja tarda van arribar els amos, i vam tenir una petita enganxada amb el senyor, un metge ultracapitalista que no soporta a les farmacèutiques, que segons ell han matat a moltes persones a l'Àfrica i que és partidari d’un model de vida naturista, és a dir aconseguir les coses pels teus propis mitjans... En fin, que em va fer agafar-li mania a la casa perquè tinc la sensació que la seva família la va aconseguir pels seus propis mitjans sí... però “expropiant” els terreny als que ja hi eren.

Abans d’ahir era el dia per conèixer la realitat turística d’aquesta ciutat, per fer-ho vam contractar un tour, doncs la seguretat en aquesta ciutat és un problema. No és que t’hagi de passar res, però és possible que et passi, i el que et passi pot ser molt i molt greu. Parlem de segrests, violacions i assassinats a diari.

En James, el nostre guia, ho va fer molt i molt bé, primer de tot ens va portar a recollir els nostres companys de tour a la zona de Melrose Arch, una zona bona on hi ha hotels “cars”, Marriot per exemple, i que sembla una mica el centre de Londres.

Després ens va portar per un turó ensenyant-nos alguns dels edificis nobles de la ciutat, ens semblava una mica de blanquejament de la ciutat, és a dir, ens portava per les zones “segures” plenes de “casoplones”, això sí, tots amb murs de 4 metres reixes amb punta i seguretat.

Vam parar a la casa on va viure Mandela quan va ser president, actualment un hotel, a la seva fundació, i a la casa on va viure d’expresident quan es va casar amb la seva tercera dona, on va morir i on la gent, encara avui en dia, deixa missatges a les pedres de les plantes del seu davant. No sabem perquè, però ens va donar la sensació que li donen molta importància a la vida personal del bo d’en Madiva. Una altra curiositat és que per la zona també hi ha la seu de SAS.

Després d’una aturada per veure les vistes de la ciutat, no gaire espectaculars i de veure el col·legi de Saint John, un dels més cars i pijos de la ciutat, famós per ser la millor escola de rugby (entre d’altres esports) de Sudàfrica, vam anar a un dels punts més emotius del dia. El Constitution Hill.

En aquest turó hi ha els actuals jutjats de Joburg, construïts sobre les restes del que va ser una presó durant l’Appartheid on van estar, i a la mateixa cel·la (però no a l’hora), Nelson Mandela i Gandhi. En James ens va explicar aquesta i d’altres històries sobre com funcionava la presó, i les diferències de tracte entre el moduls de blancs i el de negres. No costa gaire saber qui tenia les millors condicions.

El tribunal, com moltíssims indrets de la ciutat, recorda el passat recent de la ciutat. Paga la pena fer-li una visita per com barreja aquest passat recent amb les tradicions africanes, 11 jutges per 11 tribus i 11 pells de vaca, una per cadira doncs era la dot a pagar en un matrimoni, amb la modernitat de les obres al seu vestíbul amb diferents obres d-art contemporani.

Tot i així, a l'exterior, la plaça on hi ha el tribunal, també farcida de records, com un mural amb imatges de persones que van lluitar per la igualtat, escultures i la flama eterna (que estava apagada), caom a la resta del centre de Johannesburg, està en un estat millorable, és una ciutat difícil, i li calen moltes mans de pintura, però és que li calen moltes altres coses abans.

Després d’aquest volta pel centre, veient un KFC concept store (confirmant que és la primera cadena de fast food del pais) al costat de l’ajuntament, que està allà posat com qui no vol la cosa, ens vam allunyar del centre per visitar el Soccer city stadium. El pais està molt content encara d’haver organitzat el mundial de futbol l’any 2010, i sent el 2026 també any mundialista, encara ho llueixen més. L’estadi tampoc és que diguis ooooohhhh, però tenint en comte que és on vam guanyar el mundial amb aquell gol de l’Iniesta, doncs ens va fer molta gràcia passar-hi.

Llavors vam anar, després d'una altra vista de l’skyline de Johannesburg, al lloc més esperat del tour, Soweto, en James ens va dir que amb ell podíem estar tranquil, ja no hi viu allà (encara ho fan 5000000 de persones), però que on pararíem i amb ell, no passaria res.

I així va ser. Vam fer una aturada només entrar, on hi ha “les cases maques de Soweto”, un cartell que et dona la benvinguda i una escultura de vuvuzeles. Després ja...

... ens vam endinsar en el mar de xaboles que és aquest barri, a vegades, quan el cotxe agafava persepectiva es veien autèntics mars de cases de metal·liques, envoltades de brutícia, escombreries arreu. En James ho va criticar dient que és la gent, que les escombreries es recullen un cop per setmana però que la gent les llença on li rota... no ens queda clar si és així.

La imatge és duríssima, però encara ho és més quan t’apropes i veus cabres famèliques menjant a les escombreries, però sobretot la gent. Gent que la veus allà sense esperança, grups de nois petant la xerrada i tu pensant que ahir estaven igual i demà hi tornaran. Molt dur.

La següent aturada va ser a les torres de Soweto, unes torres que fabricaven energia elèctrica, però que mai la van suministrar al barri, tela marinera, a dia d’avui és un lloc turístic on pots fer tirolina o puenting, però ho vam veure molt apagat i ni tan sols vam veure l’entrada.

D’allà vam anar fins el carrer Vilakazi, l’únic carrer del mon on hi van viure dos premis Nobel, Desmond Tutu, un arquebisbe i activista pels drets humans, i, com no podia ser d'una altra manera, en Nelson Mandela, a la que va ser la casa de la seva primera dona però que ell es va quedar.

Vam entrar a fer-li la visita, una casa molt petita que és més un memorial que una altra cosa. A més, la visita va ser tan ràpida i la guia parlava tan ràpid que no ens va semblar ni adient ni emotiva. De fet el carrer Vilakazi, amb la importància històrica que té, ens va decepcionar molt, doncs s’ha convertit en una atracció turística molt cutre i kitsch, ple de botigues de souvenirs, que té un passi, però ple també de nois vestits de zulús o altre tribu que et persegueixen perquè els hi paguis per ballar per a tu, o moltra altra gent buscan-te amb qualsevol excusa per "contribuir a la gent autòctona".

Ens va agradar més la darrera aturada del tour. A prop de Vilakazi hi ha el carrer on la policia va matar a 170 estudiants (el primer dia, amb la repressió dels dies seguents van ser més de 500 persones mortes) durant la revolta de l’any 1976 quan més de 15000 estudiants es van manifestar perquè volien estudiar en Afrikaans, i en aquesta matança, l'Hector Pieterson, un nen de 12 anys, que passava per allà sense tenir res a veure, doncs la manifestació era per l’educació secundària, també va ser mort convertint-se en màrtir, i tenint un monument homenatge al final del carrer. Curiosament, hi ha una foto molt famosa del nen ja mort portat en braços pel seu germà (desaparegut des de llavors) i la seva germana al costat. Doncs aquesta noia, ja una senyora gran, és guia de la ciutat, i estava just allà fent l’explicació a un altre grup.

De tornada cap a casa, pensant en coses més banals, després de passar moltíssims anuncis de funeràries, vam passar per l’estadi on juga la selecció sudafricana de rugby i on van guanyar el famós mundial d’Invictus, i és que així com el futbol els hi agrada, en el rugby són dels milllors del mon.

Tal i com vam arribar a casa vam agafar el cotxe per visitar el centre comercial d’East Gate, per sentir-nos Johannesburguesos normals i corrents, doncs una ciutat on no pots anar pel carrer tranquil·lament, visitar centres comercials amb seguretat, és de les coses típiques a fer.

Vam dinar i vam passejar una estona per les botigues, però no ens vam firar, de manera que a primera hora de la tarda, i encara de dia, per sort, vam tornar cap a casa, i diem per sort perquè el GPS ens va fer una mala passada i vam acabar travessant un dels barris no recomenats per circular.

Ahir, com teníem encara el matí, vam estar discutint sobre que fer. Hi havia l’opció del museu de l’Appartheid, però ens semblava “más de lo mismo”, a banda que, i posem aquí ironia per 1000, el doctor no ens el va recomenar (no volem deixar per escrit res del que ens va dir mentres sopàvem a la casa).

Una altra opció era el parc d’atraccions, però era massa just, i anar a Sandston tampoc ens acabava de fer el pes, de manera que vam anar, la Mireioneta i un servidor a Maboneng, un barri que fa poc més de 10 anys era un conglomerat de carrers inhòspits i magatzems abandonats i a dia d'avui es coneix per ser un viver d’artistes.

Doncs bé, ho és sí, però com tot a la ciutat, no és maco, vam començar per un antic magatzem de begudes alcohòliques on hi ha diferents estudis i locals d’assaig, un bar a dins que obre a la nit, i per fora algun bar més.

Després vam visitar una galeria d’art, aquí sí que vam veure coses molt xules, però cares, i curiosament barrejades amb els típics souvenirs. Dir també que hi havia un centre comercial, on suposadament també hi ha galeries d’art, però, segons ens va dir el guardia de seguretat (seguretat a tots els locals del carrer) no obrien fins la tarda...

Finalment vam trobar la part maca del carrer, la zona de Jewels city, un barri que estava totalment tancat a tothom doncs era l'epicentre del comerç de diamants a una de les zones més segures de la ciutat. Allà hi vam trobar els famosos murals pintats a la pared del barri, els grafitis de l’altra zona eren molt vulgars), i algun local ben posat, però poca cosa més.

Una mica el que ens ha semblat Johannesburgo, ara que ja no hi som podem dir que segurament no és tan perillós com es pinta, però que has d’estar sempre alerta, que no pots sortir de nit, i que la ciutat, doncs mira, podem dir que la coneixem una mica, que hi hem estat, i que en principi, no hi tornarem.

On vam tornar va ser a casa, a recollir, dinar i d’allà cap a l’aeroport, on tot va anar força fàcil i ràpid per començar el vol de tornada que en 30 minuts tancarà aquest súper viatge, dur, maco i enriquidor a parts iguals.

S’acaba un viatge en el que hem estat 3 setmanes fora, però crec que per mi és especial, mai havia dedicat tant de temps a preparar un viatge. Crrec que puc dir que el meu viatge ha durat més de 7 mesos... i sobretot, que hem descobert a l'autèntic BIG 4!