Esuatini

Fa quatre dies ens aixecàvem molt d’hora a Santa Lucia per continuar el viatge “cap al nord”, tornàvem a passar per la N2 i el seu trànsit esbojarrat, tot i que per sort conforme anàvem apropant-nos a Eswatini ens anàvem quedant sols a la carretera, els pobles feien millor fila i, ja a prop de la frontera, on el terreny són reserves privades, vam veure micos, estruços, zebres i... dues girafes creuant la carretera! Havien estat dues hores de conducció, però el final de la primera part del viatge mereixia molt la pena! Momentàs!

Després dels tràmits per sortir de Sudàfrica, i sobretot, per entrar a Esuatini, on encara no tenen passaport elèctrònic, i les nostres dades han quedat registrades en uns papers dina-5 amuntegats en una pila de papers després de que uns funcionaris ni s’aixequessin per ajudar-nos, hem entrat al pais, una de les poques monarquies absolutistes que queden al mon, on el rei és triat per un consell, però que mana fins que mor, ell, i la seva mare, tot sigui dit.

I és que no només per aquesta monarquia Esuatini és un pais curiós, és un pais molt poc barrejat amb d’altres, el 90% del milió d’habitants que té són de la tribu Swazi, condició indispensable per poder ser rei, a banda de tenir linatge reial. Cosa senzilla quan el rei té vora 20 dones, i cada any en tria una (com a mínim) en una festa on les joves verges van a ballar per ell.

Sembla ser però, que la gent comença a estar farta de que el rei visqui “a tot drap” limosines, jets, palaus... i que més de la meitat del pais visqui per sota del llindar de la pobresa. Comencen a haver-hi protestes, però el rei les acaba ràpid: prohibida la mini faldilla, prohibida la llibertat d’expresió... vaja, tot estil edat mitjana i amb poques ganes de democratitzar el pais.

I mira que a l’entrar nosaltres ens va semblar un pais tranquil, i “relativament” modern, volem dir que més que Lesoto, i els poblats molt millors que els de moltes parts de Sudàfrica.

Vam conduir molta estona sense creuar-nos amb gairebé cap cotxe, moltes vaques pasturant això sí i conforme ens aproximaven a les ciutats, Manzini, Lobamba i Embabane, controls policials, ens van aturar en 2 i un directament a l’autopista, que estava tallada per la policia, però també força indústries i recursos, moltes escoles i instituts, això sí, barrejats amb molts mercats a peu de carrer.

Després de travessar Manzini, una ciutat força occidentalitzada, vam arribar a Lobamba, la capital administrariva, on vam passar per davant del parlament i del museu nacional per arribarnos a la reserva-santuari de Milwane, la nostra intenció pel primer dia era la de Mkhaya, però a aquesta no pots arribar per lliure, si no que has de contractar un drive i quedar en un punt amb ells... nosaltres no ho sabíem i ens hem ficat per un camí on gairebé embarranquem el cotxe.

La reserva de Milwane és preciosa, així de ras i curt. Només d'entrar ja t’enamores del seu terreny ple d’animals hervivors, impales, kudús i algun que altre nyu, però és sobretot el paisatge, el verd, el bosc i les muntanyes al darrera, sensació de safari, i mira que el primer dia hi vam estar poca estona, això sí, en un llac vam veure diferents cocodrils grans, no com els que havíem vist a Santa Lucia el dia anterior... aquests ja imposaven respecte.

Va ser una estona molt agrable, vam aprofitar per dinar allà i tenir animals ben a prop, però vam marxar a primera hora de la tarda doncs el dia havia estat llarg i a més havíem d’arribar a la que ha estat la nostra casa, perdó, la nostra mansió a Esuatini, propietat d’un dels blancs que ha "manejat el cotarro"... voldria saber si coneix al rei... però aixó ja és una altra història... Nosaltres vam arribar a disfrutar de la casa i a dormir...

L’endemà va ser un dia tranquil, que en certa manera és el que ens venia de gust estant a mig viatge, i és el que et suggereix un pais com Esuatini, petit, on tampoc hi ha moltíssimes coses a fer més que quedar-se embadalit d’un paisatge que et dona pau i tranquilitat.

Vam començar el dia gaudint de les vistes de la vall d’Ezulwini des de la casa i parlant amb la mestressa, que ha tingut una vida molt emocionant, va nèixer a Moçambiq durant la guerra d’independència, i en una maleta la van enviar a Sudàfrica on va ser refugiada, va parlar dos cops amb Mandela (a ell es refereix com Madiva)... i és una crack del Home Exchange.

Vam agafar el cotxe per anar al mercat artesanal de Swazi Candles, a Malkerns, un lloc força per turistes però on vam estar molt tranquils, els venedors no eren gaire agressius, i on tenien coses molt boniques, sí, ens vam firar, i sí també vam anar a veure la botiga de les espelmes, la que li dona nom, però no, en ella, tot i veure com feien d’un bloc de cera una espelma amb forma d’elefant, no la vam comprar.

De tornada cap a Ezulwini, on hem viscut, vam dinar com reis al Mantenga Lodge, lloc preciós per estar-s’hi i amb molt bones vistes de la vall, i vam tornar a Mlwani a fer un altre loop, molt curtet i on no vam veure mes animals que el dia anterior, doncs ens va semplar que kudús, impales i demés estan a la planura inicial, i poca cosa més vam afegir quan ens vam ficar per pistes noves.

Així doncs, després d’una estona per allà vam tornar a la vall, on vam anar al centre comercial per comprar diferents coses i veure que la zona on som, incloent Mantenga i demés, és força rica, de fet les cases que havíem vist ja ho deixaven molt clar.

Amb la logística feta vam tornar a casa a tancar el dia veient la duríssima peli de Tsotsi, petant la xerrada amb la metressa i veient com Espanya es classificava pels 1/8 de final del mundial.

Ahir ens vam aixecar per veure sortir el Sol des de la casa i enamorar-nos una mica més d’ella, doncs sent ja increïble, amb els primers raigs de Sol agafa un to cobrís espectacular. És d’aquells llocs d'on no marxaries pas, però clar... estem de viatge!

Així doncs, després d’esmorzar vam agafar el cotxe per travessar el pais cap a Moçambiq, no, no hi vam entrar, si no que ens vam quedar a Hlane, a tocar de país veí per visitar l'Hlane Royal National park, un antic “coto de caza” de rei d’Esuatini que es va reconvertir en reserva nacional i on es poden veure 4 dels 5 big five, a més que l’entrada està inclosa amb la Wild Card.

Com nosaltres tampoc ens hi estàvem allà allotjats, força recomenable doncs és un campament força agradable i ple d’impales i kudus entre les cases, vam anar a tir fet. La nostra intenció era veure el rinoceront blanc, que sembla que és difícil de veure en general, i al Kruger en particular, però al Hlane és més senzill, a banda que vam contractar un game drive guiat per tal de veure’ls.

Abans però, només arribar al campament, com teníem una estona abans del drive, vam anar directes a la bassa del costat del campament on, des de la tanca (ens va anar molt bé anar a Hlane per entendre com funcionen els campaments i preparar-nos pel Kruger) vam veure un hipopòtam fora de l’aigua passejant-se tan tranquil. Mare meva, que grossos i rodons que són! I com ens va agradar aquesta experiència!

Va arribar l’hora del safari, vam pujar en un vehicle d’aquests de safari autèntic, un camií-bus semi obert juntament amb dos andalusos i ens vam endinar en les pistes d’Hlane. Veient molta caca d’animal i molts hervivors, vam aprendre que hi ha un altre estil impala, kudu o demés, la ngala, però entre tants tipus i diferències entre femella i mascle... és impossible de saber quin és cada un (crec jo).

També vam veure uns ocells espectaculars, el nostre ranger ens va dir que segons com te’ls creues, en les religions antigues dels Swazis vol dir males notícies, bé, això ho passarem per alt doncs nosaltres poc després d’això, vam veure un grup de 5 rinoceronts blancs jugant al peu de la carretera, i just després un parell d’ells se’ns van posar davant.

Va ser un moment top, el guia va parar el vehicle i ens va deixar baixar del cotxe, tampoc és que ens apropèssim gaire més però els teníem a 5 o 6 metres. Realment aquest animal és un autèntic tanc amb potes, i la banya, explica per si sola qualsevol llegenda que se li atribueixi.

Hi vam estar més d’un quart d’hora amb ells, doncs no s’apartaven ni a la de tres, allò és casa seva i fan el que volen. Finalment vam haver de girar cua per tornar cap al campament amb el segon dels big 5 tatxat de la llista i veient al lluny un parell de girafes per rematar l’excursió.

Al campament vam fer un pícnic i després vam tornar a la bassa, on vam al·lucinar amb la imatge, l’hipopòtam, juntament amb un altre, sortia d’un bany i es tornava a passejar per allà, les girafes es multiplicaven i s'anaven apropant a veure a aigua, i 3 rinoceronts es van atansar també a aquella zona a descansar. Tot i veure’ls de nou allà, considerem que paga la pena l’excursió per veure’ls més actius i més a prop.

No ens vam quedar més estona a Hlane, deixem els self drives pel Kruger. Havíem de tornar a casa, fins on teníem 1h i mitja de camí entre poblats, alguns humils i d’altres no tant i un bon tros d’autovia, on al entrar a Manzini ens va tornar a aturar la policia, bé, paren a tothom i suposem que és una especia de control d’alcoholèmia on et fan posar a sobre d’una manta.

Vam creuar Manzini i vam passar de nou per Lobamba, el parlament i el museu nacional, a més de la federació de futbol on hi ha un centre de tecnificació i l’estadi nacional. Però el nostre destí era la vall d’Ezulwini, ben a prop d’on havíem dinat el dia abans hi ha el Mantenga Cultural Village, on hi vam entrar per visitar el salt d’aigua de Mantenga, un racò molt bonic on un doble salt d’aigua cau a un congost on et banyaries si no fos perquè l’aigua està molt freda i perquè hi ha un cartell que t’avisa que vigilis amb els cocodrils (no en vam veure cap).

A més, el vam veure amb una llum preciosa i que també ens va acompanyar a la darrera visita del dia, la cultural village, una recreació d’un campament suazi, amb les seves cases típiques, on la palla del sostre arriba al terra i protegit per una tanca de branques, per la situació, a peu de les muntanyes, i al estar més recollit, potser impacta més que el que vam veure a Maseru, sense desmerèixe'l.

El que sí que és millor és la dansa tradicional que vam veure allà al costat, ja en un lloc més preparat per espectacles, i sobretot, els ballarins, que dansaven amb una energia i un ritme brutal i molt millor vestits per l’ocasió. Un espectacle total per tancar un dia top. Bé el dia el vam tancar a casa mirant Meet the Khumalos... a veure, ja ens anava bé una peli tonta després de Tsotsi, però vaja, que el cinemà Sudafricà tampoc és espectacular. Això sí, ens va servir per entendre una senyora que havíem vist caminant a peu de carretera amb la cara vermella als Drakenberg. I és que es veu que és un fang que es fa servir com  a medicina tradicional.

Avui, el darrer dia sencer a Swazilandia, hem sortit de casa cap a les 8 a visitar Mbabane, la capital, una ciutat molt tranquila, especialment considerant les ciutats africanes que hem vist fins ara. Allà hem buscat sense èxit el petit príncep en iswatini i hem donat una volta pel seu mercat, molt local, tipus encants abans d’estar on estan ara i el centre comercial que està al seu costat.

Amb Mbabane  vista, i una mica de temps vam decidir visitar el Sibebe Rock, a les afores de la capital, la que segons la Geni, i molts swazilandesos (incapaç d’escriure el gentilici per Esuatini) és la segona roca més gran del mon després de l’Urulu. Això no està gaire clar, però vaja, guai perquè l’existència d’aquest monument natural era totalment desconeguda per a nosaltres.

El trajecte per anar-hi ha estat molt bonic, de nou, un canvi de paisatge i ens hem trobat, després d’una forta baixada, amb una aproximació molt verda, semblava Mauricio per exemple, i arribant ja hem començat a veure roques i roques inmenses.

Com passa sovint, el punt del GPS no era l’òptim, després hem pujat, per un camí de cabres fins el resort del Sibebe Rock, on ens feien pagar per entrar. Després encara havíem de caminar, així doncs,  ho hem descartat.

El millor ha estat, tornar amb calma i veure que aquesta roca, un autèntic turó de gairebé 1500 metres d’altitud, es veu perfectament des de la carretera, de fet la seva falda arriba a ella, un parell, o més, de fotos, i cap a casa.

I és que els nostres amfitrions ens han preparat una autèntica braai tradicional que ha estat increïble. Hem fet un aperitiu a base de formatges, camembert i feta amb salsa agredolça i mel, i un humus a base de mongetes blanques que era boníssim. Després hem passat a la barbacoa on ha sortit pollastre, un xai (que potser era ovella) increiblement bo, i uns bistecs deliciosos. Tot això acompanyat de dues amanides i chakalata, un estofat tradicional de mongetes Més dos postres típics, una espècie de bunyol molt fregit i dolç, i un pastís blanc molt bo. Tot regat amb vins d’aquí, molt bons. Moltíssim menjar, hem acabat retips.

Un àpat molt amè, doncs els nostres amfitrions tenen una vida espectacular i plena d’annècdotes, entre d’altres coses, ell va jugar a futbol com a professional al Colo-Colo, la seva casa els hi volia lloga l’ambaixada americana, i van ser els importadors de la cadena de supermercats Pick and Pay a Esuatini.

Després d’una breu migdiada, ultra necessària per païr, hem anat una estoneta al mercat tradicional d’Ezulwini, on ens hem firat una mica, però tampoc hem trobat res diferent del que havíem vist al Swazi candles per exemple.

Hem tornat a casa a descansar i estar tranquils, i així és com s’han acabat els nostres dies en aquesta mansió i en aquest pais, bé, demà l’haurem de creuar cap al nord, però vaja, que el considerem vist. Esuatini ens ha agradat perquè sobretot, ens hem sentit molt a gust i hem mimetitzat amb la tranquil·litat que desprèn. A banda quehem estat molt afortunats d’haver estat allotjats on hem estat.