L'eclipsi de les nostres vides

Ja des de l'any passat es va començar a anunciar un eclipsi total visible des de bona part d'Espanya, el primer d'aquest tipus des del 1959, i que va ser a Canàries. El darrer total vist a la penísula data de fa més de 120 anys, va ser el 30 d'agost de 1905.

I si va començar a sonar fa més d'un any, els darrers mesos i setmanes ha estat un tema molt i molt recorrent a notícies i converses de qualsevol tipus. Personalment m'ho mirava de reull. La Mireioneta una mica més, i l'Aranete es va capficar molt amb el tema, fins al punt que ens va dir que havíem d'anar vestits de vermell o de verd.

Però el més important era que no valia un zona amb el 99.99% d'ocultació, que el canvi d'això amb el 100% era molt bèstia, de manera que, la Mireioneta va buscar una casa de Home Exchange a La Sènia, no gaire còmode, doncs és una casa de antiga, de poble, estreta i tot repartit en diferents plantes, amb l'únic lavabo a la planta baixa i les habitacions a la planta 2, però útil com a camp base, doncs la Sênia, amb 100 segons d'eclipis total, ha estat el poble de màxima durada a Catalunya.

A la casa hi vam arribar el dia anterior a l'eclipsi, per tal d'evitar els també ultra anunciats possible problemes amb la circulació, i aprofitant que estàvem al Sud de Catalunya, La Sénia fa frontera amb Castelló, de fet per arribar-hi la carretera passa la Comunitat Valenciana, on els dies encara són molt llargs, doncs ja el mateix vespre vam recòrrer el poble.

El casc antic, on teníem la casa, al mateix carrer major, és el típic poble de castelló on podríes amb aquella pedra groguenca i carrers estrets, força agradable, i curt de passejar, doncs és molt petit. Vam entrar a l'església de Sant Bartolomés, doncs la teníem a 10 metres de casa (la campana m'ha estat molestant tota l'estància), i és l'únic edifici significatiu del poble llevat les cases "amb nom" del carrer Major, la nostra era "la del practicant", i en una altra va nèixer el pressumpte virrey de Madagascar, una història rocambolesca. 

Fora del centre, La Sénia, poble famós per la seva indústria de fabricació de mobles, amb unes quantes naus a l'entrada on vénen  mobles de tot tipus bé de preu, és molt lleig. De manera que vam acabar rápid el passeig i vam sopar a La Bocateria una braves boníssimes, uns fingers de formatge i quatre entrepans molt bons, amb begudes per 47.50€. Això sí, el servei, lent.

I si el primer dia el tancàvem menjant, ahir el començàvem pràcticament igual, esmorzant molt bé, amb bagels amb pernil i formatge, croissants de cafè amb llet, entrepans, begudes... ens vam posar les botes per 22.8€ a l'Endolça't, un lloc top al centre del poble.

A mig matí vam sortir del poble amb la intenció de banyar-nos al riu. Vam caminar sota una calor d'aquelles que et transporta a estius pretèrits, sense ombra fins que vam arribar al camí de la Timba de la Marraixa, un desviament del camí que ens va portar a un riu, no tenim clar si era la Sénia o no, però d'aigua cristal·lina i que vam seguir en paral·lel una estona com si estiguèssim a l'Amazones, doncs algunes passareles ajudaven a passar un camí ple de vegetació.

Finalment vam arribar a un punt on el camí no seguia però om hi havia una entrada molt fàcil al riu, un lloc preciós i per a nosaltres sols. Moment màgic. Vam gaudir de l'aigua, freda, però sobretot de la natura i d'estar en família. Potser no té el glamour dels tolls que surten als panfletos turístics de la Sénia,  com el de l'arenal, però diem potser, perquè aquest tros de riu, entre penyassegats i una aigua cristal·lina, iens ha semblat un lloc espectacular, del que vam gaudir nosaltres solets.

Un cop refrescats vam tornar cap a casa, realment la tornada sempre es fa més curta, i frescos, molt més suportable, tot sigui dit. 

A casa poc vam fer més que canviar-nos per sortir a dinar al resturant El Olivo, un d'aquells amb estovalles on vam menjar molt bé el menú del dia per 16.90€. L'esperàvem una mica més barat per ser on estàvem, però per la qualitat, un inmillorable, ara sí, el servei molt lent un altre cop, però potser és que el poble estava desbordat per l'eclipsi.

I l'eclipsi ja va centrar la resta del dia. Logística necessària: càrrega del cotxe i comprar de guarrades vàries per anar, work out i dutxa per vestir-nos, de verd i de vermell, per sortir cap al parc natural de la Tenença de Benifassar, un lloc a tenir en compte per visitar amb calma i conèixer, d'una vegada per totes, la província de Castelló.

Només sortir de La Sénia veiem el toll dels Arenals, i confirmem, ens quedem amb la nostra Timba, més que res, per la solitud. Després ja entrem a la província de Castelló on trobem el pantà d'Ulldecona, molt gran, maco i ideal per fer activitats, sabem que aquí hi tornarem (com a tants i tants llocs), comencem a pujar pel parc, que s'enfila fins als 1300 metres, quilòmetres i quilòmetres de parc amb muntanyes, senders, formacions rocoses espectaculars, un lloc que ens sembla màgic, i ho ha de ser perquè que hi ha sempre en aquests llocs de muntanyes màgics? Un monestir! En aquest cas el de Santa Maria de Benifassà, que vist des de la carretera ens va semblar espectacular, tant de maco com de gran. No cal dir que no teníem ni idea de la seva existència.

Finalment vam arribar a un altiplà, no estem segurs que fos un cim de la muntanya, però estàvem ben a prop de l'observatori de l'observatori forestal de Fredes, on poc a poc es va anar acumulant gent, pràcticament tots dels pobles de la zona, així que no va ser un lloc ultra massificat, i amb una visió perfecte...

I llavors va començar l'espectacle, tot i que abans vam conèixer als propietaris de la casa on ens hem allotjat, una família molt trempada amb els que vam compartir bona part de l'eclipsi, doncs tot xerrant, poc després de les 19:30, ell es va posar les ulleres i mirant cap el Sol va dir, si això ja ha començat! I sí, tothom a còrrer a fer el mateix i veure com la lluna començava a menjar-se al Sol. 

Pensàvem que començaria més tard però, durant una hora vam anar veient com la mossegada cada cop era més gran. La veritat és que amb les ulleres la imatge era molt catxonda, i en certa manera, bonica, llum preciosa i nosaltres, mirada al Sol, foto, mirada al Sol, foto, i així fins que cap a les 20:30 la temperatura va baixar, es va fer de nit, i la màgia va arribar.

Ho escric i se'm posa la pell de gallina, si diem que la imatge de la "mossegada" en certa manera era maca, la imatge de l'eclipsi total al treuren's les ulleres és una cosa difícil de descriure, era tot, aquesta foscor, de nit sense ser de nit, el fred sobtat, i la imatge de la corona Solar, veient la corona i les protuberàncies solars, era una imatge de ciència ficció, era, de veritat, com estar en un altre planeta. A més, la reacció de la gent, tothom es va focalitzar en l'eclipsi, durant 100 segons ningú dels que estàvem allà teníem problemes, tots estàvem concentrats en el moment. Va ser un moment màgic, hi ha qui havia de cridar, de riure, aplaudir, tothom estava emocionat. Un moment per viure-ho.

I va passar, la lluna va seguir el seu camí i poc a poc es va tornar a fer de dia, continuava la llum preciosa però li fèiem poc cas, havíem de compartir el que havia passat amb els d'allà. 

Una estona després, i amb calma, vam tornar cap a casa, després del que havia succeït qualsevol cosa a posteriori no té gran valor, així que ho deixarem amb que vam tornar, sopar, anar a dormir, i que avui, ben d'hora ens hem aixecat i hem tornat a la rutina, bé, un servidor a la rutina de les vacances, els demés a les vacances, però no deixem de pensar en el que vam veure ahir, i que l'any que ve, a Cadis, Marrocm Tuníssia i Egipte, n'hi ha un altre... que serà molt més llarg.

L'Aranete tenia raó, no valia el 99.99%.