Pretemporada 2026

Sent pares amb fills que fan esports de competició, els caps de setmana queden gairebé hipotecats amb els partits, de manera que costa trobar caps de setmana per fer “coses”, ara bé, quan podem, que certament és poc sovint, intentem aprofitar els desplaçaments per fer una mica de turisme local.

I aquest setembre, amb la munió de desplaçaments prevists per l’Aranete amb el seu nou club, teníem previst tatxar alguns municipis de la nostra llista particular...

El “debut” va ser a Martorelles un dissabte, cosa que ens va anar bé perquè després d’entrar al poble per on hi ha el monument a la Derbi, la mítiquissima marca de motos espanyola, que va arriba a ser campoiona del mon i que tenia la seu a Martorelles, doncs d’allà era el seu amo, en Simeó Rabasa, el mateix de les bicicletes.

Del monument vam anar al senzill mercat, de fruites i verdures, això sí, a molt bon preu, situat al davant de la masia de Carrencà i el celler, una de les dues zones “amb més ambient” del poble i relativament maca.

Des d’allà vam creuar el poble amb el cotxe, i a veure, tot bastant cutrot, res a destacar, ni tan sols la plaça de l’ajuntament va merèixer aturar-se, de manera que vam arribar fins el parc de can Sunyer, però només aturar-nos ja vam veure que no ens deia res d’especial, de manera que ja vam anar cap al camp de futbol, el qual tenia tenia bones vistes de la plana del Vallès i una gent molt molt i molt maleducada com a espectadors locals. Entre aquesta gent i el lleig que és el poble, tatxem Martorelles estant contents d’haver-hi vingut “obligats”, perquè per lliure, no hi tornarem pas.

L’endemà tocava un altre partit, aquest cop canviàvem el vallès pel Baix Llobregat per visitar Vallirana, poble enclavat a la muntanya de l’Ordal amb la sensació d’estar a una Andorra la Vella en miniatura.

Tal i com vam entrar al poble vam anar a veure la torre dels moros, dues torres circulars que son l’edifici més antic del poble, doncs daten del segle XIII, i són probablement d’origen àrab.

Abans i després del partit vam passejar pel carrer major, on hi ha les cases nobles del poble, a veure, una mica més senyorials i boniques que les de Martorelles, però tampoc ho consideraríem un poble top.

Després de dinar un menú correcte per 20€ al Mediterrani, vam agafar el cotxe per anar a les afores del poble, travessant diverses masies “xules”, com can Prunera o el mas vell del Lledoner per tal de veure el viaducte del Lledoner, que seria el segon en importància, després del de Carles III a Molins de Rei sobre la nacional 340 de les construccions civils del segle XVIII per tal d’agilitzar l’arribada de vehicles a Barcelona, aquest, a diferència del de Carles III, aquest encara està d’empèus.

El tema és que pel viaducte hi vam passar dues vegades, anant i tornant, però només vam trobar una vista parcial i no gaire espectacular d’ell amb la que vam tancar Vallirana.

Després... doncs després res perquè l'Aranete va tenir una lesió i es va perdre la resta de la pretemporada, coses que passen i, és que la vida, com els viatges està plena d'imprevists.