08024. Camp d'en Grassot i Gràcia Nova, Baix Guinardó, Can Baró, La Salut i Vila de Gràcia. Passejades ex-confinades.

Ens comencen a agradar cada cop més els codis postals que inclouen més d'un barri. Pot ser post veritat però el fet de connectar diferents barris li donar continuïtat a la ciutat i això ens agrada.

I ens agrada sobretot quan els fem amb calma, com ens ha passat amb el '24', un codi postal gran (i amb pendents) al que li hem dedicat tres estones i varis mesos per completar la part que tocava de cada un dels 5 barris que el formen.

Vam començar un dissabte de maig al matí, aparcant el cotxe al barri del Camp d'en Grassot i Gràcia Nova, a tocar de travessera on comença la part de Gràcia Nova i on antigament hi havia, primer els masos i temps després les rajoleríes.

Nosaltres vam recòrrer pel que hi ha ara (cosa òbvia), el veinat de Ca l'Alegre de Dalt, una urbanització més recent, separada i diferent de la resta del barri de Gràcia al que pertany, i situada al voltant del passeig de Pi i Margall, un passeig reurbanitzat i pacificat, que certament, ha guanyat molt (per passejar) amb l'aspecte actual. Per cert, ens va agradar molt el monument al polític català a la plaça que hi ha entre el carrer de Ca l'Alegre de Dalt i el passeig.

Vam recòrrer el passeig fins arribar al mercat de l'Estrella, un mercat petitet i amb algunes parades tancades però "cuco", això sí, sense bar, cosa que ens va privar de fer el que ens agrada als mercats durant aquestes passejades, esmorzar, i que en aquest cas vam haver de moure al bar Ola Bombon, un lloc agradable on vam esmorzar un bikini de pollastre i trufa, un entrepà de llom, un aigua i un cafè amb llet per xxx€ abans de completar el veïnat pel carrer que li dona nom i de pas veure la sala Salma, mítica KGB, el lloc on hi havia la sala Becket de Gràcia, i arribant la casa modernista de can Gustà.

Vam deixar el barri creuant el camp de l'Europa i baixant per la ronda del Guinardó vam entrar al que ens faltava per veure del barri del Baix Guinardó: el parc de les aigües, una antiga finca d'Aigües de Barcelona on l'edifici on vivia el president de la companyia, del segle XIX i en un espectacular estil aràbic és a dia d'avui la seu del districte i el jardí, que alberga també la biblioteca Mercè Rodoreda  ha mantingut molts dels arbres exòtics sent actualment un parc públic súper agradable, amb moltíssima i molt frondosa vegetació.

Ja deixant el parc i el barri per la part de dalt, vam arribar a can Baró, a peu del turó de la Rovira. Les vistes cada cop eren millors, senyal de que no paràvem de pujar. De fet, encara ens vam enfilar més i enlloc de visitar el barri de can Baró, ens vam ficar al parc del Guinardó per continuar pujant per les escales de Tenerife gaudint cada cop més de les vistes de la ciutat cap a una banda, i del pont de Muhlberg cap a l'altra, en els diferents miradors que ens van portar fins al cim d'aquest turó, així com a les primeres, no barraques, però sí construccions modestes i sense ordre ni concert que hi ha a la zona. Curiosa una casa a peu de la pista amb l'escut del Barça ben gros a la façana.

Un cop a dalt, ja fora del 08024, doncs el cim del turó pertany al 08032 , al carrer Labèrnia vam poder veure algunes de les restes de les barraques que van poblar la zona barrejades amb cases d'estiueig "un pel modernistes", fins i tot m'hi ha una de Jujol. Tot restes del que va ser el segle XX, i que ja queda molt i molt enrere.

Tant enrera com la guerra civil, i els súper famosos búnquers del Carmel, que més que búnkers són unes bateries antiaèrees des d'on els republicans van fer front al bàndol nacional durant els aberrants bombardejos entre el 1936 i 1939.

Avui dia, l'espai, està rehabilitat (més o menys, al final no són més que quatre pareds amb molt bones vistes a la ciutat), i gestionat pel MUHBA, recuperant la memòria històrica tant dels bombardejos, com del barraquisme i la immigració a la zona. Molt interesant.

Vam baixar per una pista del parc, tornant a entrar al nostre codi postal :), fins arribar al pont Muhlberg, un pont que sembla totalment de l'oest, doncs és molt gran, metàlic i de fusta, sensació de que el ferrocarril el vagi a creuar en qualsevol moment.

Els que el vam creuar vam ser nosaltres i vam recuperar el camí pel que havíem pujat amb l'únic propòsit de desfer camí fins al cotxe. Això sí, de baixada vam recòrrer tot el passeig Pi i Margall fins  arribar a la plaça de Joanic i els seus voltants, el terreny on es va originar el barri tancava la nostra primera passejada per ell.

Però no el codi postal, l'endemà vam seguir però apropant el cotxe a can Baró. Vam aparcar ben a prop de la plaça del mateix nom i on al voltant d'un mas que encara hi perviu i que actualment és una escola va nèixer aquest barri on ja sembla que no estiguis a Barcelona i on barreja algunes construccions modernistes amb moltes altres més humils constuïdes desbordant la capacitat de la trama urbana amb carrers estrets i costeruts fins a les barraques i el turó de la Rovira que havíem passejat el dia anterior.

Tot i així, amb la tranquil·litat d'un diumenge al matí, el barri ens va semblar força agradable, li vam donar un tomb, vam esmorzar a les Brases de can Baró, un bar de barri 100% on vam menjar un plat de callos, normalets, i un entrepà de bacon malgrat l'havíem demanat de llom, amb begudes 16€. Vaja, que va fracasar, segurament perquè n'esperàvem molt, i vam arribar al barri dels periodistes, un conjunt d'unes 60 súper cases construïdes als anys 20 del segle XX per una cooperativa  de periodistes conservant cada una un jardí i salvant el terreny amb forts desnivells. Una gran troballa.

En aquell punt vam pujar una mica, res comparat al dia anterior, resseguint aquestes cases tan xules, i un cop las vam deixar enrera vam arribar a l'entrada del Parc Güell del Carmel (que guai connectar barris), però vam deixar el parc i vam baixar per les escales que passen per les antigues finques originades al barri de la Salut al voltant de les mines de ferro i que actualment alberguen la finca del Cottolengo, els Jesuïtes de Gràcia o la masia de can Xiperet, de les més boniques i que fa molt de temps és el club de tennis de la Salut.

I és que totes aquestes finques es van originar al voltant de la petita, senzilla, íntima i bonica capella de la Mare de Déu de la Salut, a pocs metres del club de tennis i ja a tocar de la travessera de dalt, però apartada de tot l'enrenou del lloc. Una autèntica llàstima que estigués tancada.

El que si estava obert era el monestir de Sant Josep de la Muntanya, relativament nou, doncs és de principis del segle XX, i majestuós, tant el monestir com els terrenys on està. Presumeix de ser el primer monestir dedicat al sempre oblidat pare de Jesús, i és que en Josep no té ni una torre a la Sagrada Família! Però amb aquesta casa, ja se li hauria de passar el singlot... una mica.

L'edifici principal del monestir estava tancat, aixi que ens vam haver de conformar visitant dues capelles, senzilles sí, però la de sant Josep és molt bonica, amb uns dibuixos d'una flama simbolitzant l'esperit sant, un cofre amb les cartes que la gent li escriu al Sant (una tradició molt arraigada en aquest monestir) i, sobretot, unes poques persones, força joves, que hi havien anat a resar. Força sorprenent.

Amb aquest monestir vam tancar la Salut i vam creuar la travessera per veure el darrer barri del 08024, la part dreta de la Vila de Gràcia, força més tranquil·la que l'altra. Vam baixar per Torrent de les flors tot desviant-nos un moment a veure el carrer del Cardener, vam fer un aperitiu a la Bodega Manolo, un lloc tradicional i on, sorprenent, les 6 persones que ens vam trobar allà parlàvem català, a veure si no tot està perdut... ni tan sols a Gràcia, el tema dels guiris i inmigrants ha estat força recurrent en aquesta passejada.

Però vaja, que no, perquè conforme baixàvem cada cop sentíem més anglès, italià... de manera que a l'alçada del carrer Legalitat ja vam girar, no ens calia tornar a Joanic, i per Escorial i Camèlies vam recuperar el parc de les Aigües, i d'allà al cotxe.

Gairebé teníem el barri tancat però el vam rematar divendres passat... 4 mesos més tard, sí, el temps a vegades és relatiu, visitant el Parc Güell, doncs no el podíem excloure d'aquesta mega descoberta de Barcelona... i on vam entrar de franc amb el passi verd.

I ho vam fer una mica diferent, doncs vam entrar per l'entrada del Portell, la més propera l'avinguda de Vallcarca i a tocar del turó de les tres creus, que amb la llum maca lluïen molt, igual que la panoràmica de la ciutat, amb un dia molt net després de les pluges de la darrera setmana.

La imatge de la ciutat ens va acompanyar mentre baixàvem per aquesta part del parc fins arribar a la zona central. Vam recòrrer la columnata del pòrtic de la bugadera (en honor a una de les figures esculpides en una columna) simbolitzant una gran onada.

Vam anar a la plaça central, que sempre em produeix tristor, però on vam gaudir del banc infinit que resumeix Gaudí, de la vista tipíquissima de la ciutat amb les dues cases, la ciutat al fons, i el drac al que vam baixar a veure després previ pas per la plaça grega. Tot amb molta gent però com es regula l'accès (hi havia sold out), encara es podia respirar (sobretot lluny d'aquestes atraccions centrals).

Vam veure la casa Larrard, una antiga masia que va ser la casa del senyor Güell i actualment és una escola pública, vam tornar a fer les fotos de rigor, vam tocar el drac, i d'allà vam recular cap a la plaça principal i vam sortir del parc just per darrera, tot arribant  ala sortida més encarada al Coll. D'allà un breu passeig fins el cotxe i un altre codi postal tancat.