Com és normal i
habitual, en especial en època nadalenca, hem anat de bòlit i al matí
encara quedaven coses per fer. Ens hem aixecat ben d’hora i poc a poc ho hem
deixat tot a punt, bé, la Mirieoneta, una titana as usual, ha fet unes maletes
de campionat.
A quarts d’onze,
el pare de la Mireioneta ens ha portat cap a l’aeroport, moltes gràcies!!! Terminal
2, doncs volem amb Pegasus, una companyia turca low cost que ens ha portat a
destí per 1600€ els quatre, en uns avions Airbus 320 sense cap extra, ni tele
ni menjar.
A l’aeroport ens
han demanat la PCR (només veure-la) i, el primer vol, malgrat ser low cost, hem
de dir que ha anat molt puntual i ràpid. Hem pogut menjar a l’avió el pícnic
que la Mireioneta ens ha preparat, hem mirat Spiderman i hem llegit.
Després de 3
hores i 30 minuts de vol hem arribat a Estambul, bé, a la zona de trànsit internacional
de l’aeroport d’Estambul Sabian Gokcen, a la part asiàtica, que es veu molt antiquat i on notem un caos brutal,
molta gent, molt apinyada i la gran majoria, sense mascareta.
Sopem a base de
Burger King, 27 nuggets, 6 cheese fingers, i 2 menús per 270 lires i un restaurant local de Fast Food, un Tombik et Doner (com si fos un Big Mac però amb una pita) per 48.50€ els preus són ridículament baixos
per ser un aeroport, doncs 1€ són entre 12 i 13 lires turques, però el sopar es contagia de l’atmosfera del
lloc, el fast food deixa de ser fast, doncs les comandes es retarden més de 30
minuts i estar per allà, sigui a la cua, sigui a la zona de taules que comparteixen
els restaurants és molt estressant.
Després d’un cafè
latte i dues aigues a l’Starbucks, 62 lires, l’única estona tranquil·la
de l’escala, ens dirigim a la porta d’embarcament, el vol va 30 minuts tard,
així que busquem un lloc on “aixoplugar-nos” de l’ambient de l’aerport fins que
finalment ens criden a embarcar, passen de les 11 de la nit quan ho fem,
ensenyem de nou la PCR i, això sí, l’avió s’enlaira molt ràpidament, la qual és
la darrera bona notícia fins que aterra...
El vol és tan
caòtic o més que l’aeroport, anem molt estrets, als nens els hi costa dormir,
normal doncs el rellotge intern va dues hores enrere i la gent no para de moure’s,
passadís amunt, passadís avall, per no parlar de gent sense mascareta, sense
cordar, un nen grimpant per les cadires... i per rematar-ho, les llums de la cabina
van estar il·luminades pràcticament tot el viatge.
En definitiva que
les 4 hores de vol són un suplici, on jo dormo uns vint minutets i la
Mireioneta ni això, quan arribem a l’aeroport de Sharjah, mira que en teníem
ganes d’aquest viatge, no estem per gaire romanços.
Són quarts de 5 als
Emirats quan només arribar ens diuen que ens faran una nova PCR, és a dir que
la que ens vam fer a Barcelona, 120€, i que hem ensenyat als controls de
passaport (ensenyar mai van fer res amb ella), més quan ens vam donar d’alta a
l’ICA, no va servir de res. Una altra perforació al nas (ens diuen que
resultats ens 24 hores) i cap al lentíssim control de passaports. Poc abans de
les 6 ens posen el segell, podem dir que hem arribat als Emirats Àrabs i també, que estem destrossats. Això sí, els
nens es porten molt bé i malgrat el cansament obeeixen i ajuden a tot el que
els hi diem.
Per sort, l’oficina
d’Europcar està oberta, pensàvem que hauríem d’esperar fins les 8, així que
gestionem el cotxe, tampoc és la cosa més ràpida del mon, però a les 7 ja
arranquem el nostre flamant Hyundai Sonata (nom del model i40), doncs el senyor
s’enrotlla i ens fa un upgrade pels 510€ que hem pagat per 10 díes de cotxe amb
assegurança a tot risc. El cotxe és espectacular (fins que els compares amb la
munió de cotxassos que hi ha per aquestes latituds, gran, maleter immens on ens
hi cap tot i més, seients de pell, control de creuer i una estètica preciosa, però
el motor fot un soroll...
Com passa sovint,
un cotxe nou posa de bon humor i, a nosaltres ens dona forces de manera que malgrat
gairebé no haver dormit, ens llancem a la carretera per explorar aquestes noves
contrades.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada