Dubai. La Nova York del segle XXI

La darrera part del viatge va ser la visita a la ciutat per excel·lència dels Emirats Àrabs, Dubai, la Nova York del segle XXI que pot fer perfectament seu l’eslògan del tot és possible, una ciutat totalment cosmopolita on les tradicions musulmanes hi són però no predominen, on tot està net, on no s’hi veu pobresa... Òbviament, una ciutat-estat plena de contradiccions on molts treballadors hi treballen per pocs diners i sota la llei del Khafala (on el seu empleador els hi requisa el passaport) però quin país no  té contradiccions, i sobretot, quin no les ha tingut en èpoques de creixement? No defensaré els Emirats i menys Dubai, però crec que paga la pena veure-ho per opinar d’una manera més concreta.

El primer dia el vam començar “a lo grande” i mai millor dit, doncs travessant una d’aquestes autopistes urbanes que hi ha per desplaçar-se per Dubai, gens diferent de les que tens per moure’t entre Emirats. Vam arribar al Dubai Mall, creuant, 26 quilòmetres per dintre d’una ciutat on, de seguida vam veure el Burj Khalifa, l’edifici més alt del mon amb 828 metres, una autèntica barbaritat i que conforme ens anàvem apropant anava impressionant més i més fins acabant sent un monstre bonic i elegant al'hora, realment és una enginyeria preciosa.

Un cop a dins del mall, l’única forma de no veure l’edifici, vam anar a reservar l’hora de pujada al Burj, cosa que amb la nostra entrada, a partir del go city Dubai pass, no és podia, vam dubtar si pujar en aquell moment, doncs no hi havia cua. Als Emirats la gent va tard. Però vam decidir arriscar i esperar-nos a la tarda per pujar amb l’hora màgica.

D’aquesta manera vam començar a passejar pel centre comercial, de nou moltes botigues xules i d’altres d’autèntic luxe, de fet, és tan i tan gran que hi ha de tot, fins i tot un bar d’esmorzars on et serveixen cereals de molts tipus i on les taules i les cadires són llits.

La nostra passejada, entre rotondes decorades de Nadal o “monuments” dins del parc com la bonica i espectacular cascada ens porten a un altre dels tops del centre comercial (sí, del mall, no ja de la ciutat), l’aquari, que com no podia ser d’una altra manera és l’aquari en suspensió més gran del mon amb 10 milions de litres d’aigua i on, entre d’altres coses et pots submergir entre taurons, passejar en barca o veure un cocodril gegant, però com la majoria de l’aquari és visible de franc des de tres plantes del mall, ens vam quedar fora veient el taurons, les mantes i demés peixos.

Una altra passejda pel centre comercial, amb cafè pel mig i vam decidir sortir a fora a un dels llocs estrelles del viatge, al llac on hi ha la font de Dubai i una de les millor imatges del Burj Khalifa, realment és espectacular, ens hi estem una bona estona i més quan ens sorprèn l’espectacle de les fonts (de més de 100 metres) que pensàvem que només funcionava al vespre/nit. Un joc realment bonic, molt ben conjugat amb la música (cosa que no passa habitualment) i diferent cada 30 minuts que és quan funciona, ho sabem perquè aprofitant l’avinentesa ens vam quedar a dinar allà.

I després de dinar i per fer temps fins l’hora de pujar al Burj Khalifa, més passejades pel centre comercial, sempre per passadissos diferents del gran que és. Vam arribar a la zona d’oci, on hi ha una pista d’hoquei gel de mida olímpica on és pot patinar i un centre de recreatius amb moltes opcions de realitat virtual que no van desaprofitar els nens...

... i que finalment ens van fer córrer per arribar al Burj Khalifa on com era d’esperar, no érem els únics que hi volíem pujar durant la posta de Sol i hi havia molta cua. En definitiva, que vam arribar a dalt, després de més d’una hora i mitja d’espera, quan ja era pràcticament fosc i un dia que s’havia acabat tapant força. Cosa força habitual a Dubai on degut al clima i al desert i ha una boirina habitualment.

Estàvem al pis 125 de l’edifici més alt del mon, a 450 metres de la seva base, realment impressiona, però hem de dir que no és, ni serà un dels millors records del viatge, com hem dit, l’hora, les vistes boiroses, que hi ha molta gent... És d’aquelles coses que s’han de fer sí o sí, però ens va agradar més la imatge des de baix que des de dalt on, més que mirar al lluny, el millor és mirar just a baix per al·lucinar amb l’alçada i veure el llac de baix. Potser és millor pagar el bitllet per pujar 30 plantes més a munt, però és un altre preu que vam considerar excessiu.

Després d’una altra cua per baixar, no tanta com per pujar però Déu n’hi do, vam gaudir de nou de l’espectacle de fonts i música, ara sí, amb llums incorporades que també es projectaven amb un vídeo mapping perfecte al Burj Khalifa. Un espectacle d’aigua, llums i música de primer ordre que et deixa sense paraules i que el vam gaudir una estona llarga fins que, cansats després d’un dia on no sabem quan vam caminar per dins d’un centre comercial del que pràcticament no havíem sortit, vam tornar cap a casa.

Segons la previsió meteorològica, l’endemà havia de ser el dia més calorós dels que destinàvem a Dubai, i tot i que el dia no s’aixecava amb molt Sol, vam mantenir els plans i vam agafar el cotxe cap a l’illa de Jummeirah. Aquesta illa artificial en forma de palmera guanyada al mar i on hi ha un munt de residències i al final l’hotel Atlantis The Palm, amb la seva gegant i inconfusible “porta” que també acull el parc aquàtic Aquaventure, un dels més grans del mon.

Vam arribar cap a quarts de dotze, doncs tampoc feia gaire més bo abans i pensàvem que tancaven més tard del que ho feien. Un cop a dins, el primer que ens trobem és una atracció on pots iniciar-te al surf, una taula contra corrent i tu intentant dominar-la i posar-te dempeus seguint les instruccions del monitor. Ho vam intentar tots quatre i ens vam emportar quatre revoltades i molts riures.

Mentre intentàvem fer-nos al parc, és molt gran el dia es va tapar una mica més i a l’arribar a una de les piscines grans es va posar a ploure, força. Ens temíem el pitjor però per sort nostre no va durar excessivament i després de la pluja el dia es va anar obrint i la calor sortint.

Vam agafar dos “donuts” dobles i vam fer una volta de “reconeixement” pel riu i els seu ràpids abans d’aprendre que el parc s’estructura en diferents zones i en torn a unes torres d’on surten diferents tobogans. Ens vam quedar en la de Neptú des d’on surten diferents tobogans pels quals et pots tirar amb el dònut. Fins i tot n’hi ha un amb dònut i un sense (molt bèstia), on passes per dins de l’aquari amb taurons que hi ha sota la torre. Tolt molt molt divertit. I després de dinar amb el cel totalment clar, les vistes des de dalt de la torre del Burj Khalifa i el Burk Ar Arab, així com de l’skyline de Dubai en general, eren espectaculars. Llàstima no tenir la càmera per poder fer fotos.

Vam tenir temps per anar a una altra de les torres on ens vam tirar pels seus tobogans on n’hi havia un que ens podíem tirar els quatre junts. Vam poder saltar a l’aigua des de més de 3 metres i ens vam tirar per un tobogan amb una catifa... però no va ser una experiència gaire positiva.

A partir de les 5 de la tarda començava a fer fred, així que vam entendre que tanquessin el parc a dos quarts de sis, tot i que ens vam fer el remolon tot el que vam poder i vam passejar pel passeig i la platja privada del parc que tenia la seva gràcia, entenem que la gent que s’allotja allà l’aprofiti. A nosaltres, la gent del parc ens va anar “acorralant” fins la sortida, ens va saber greu perquè ens hi haguéssim quedat més estona, doncs ens va faltar parc per descobrir.

Vam recular per on havíem vingut és a dir a través del centre comercial (com no) que hi ha a l’entrada / sortida del parc on hi ha un altre aquari, vam agafar l’autobús que et porta fins al pàrquing i vam tornar cap a casa que com sempre, malgrat el parc tancava d’hora, entre una cosa i l’altra acabàvem recollint-nos més tard del previst i cansats.

Ja érem a 4 de gener, el dia que començàvem a ser conscients que el viatge s’acabava i el volíem exprimir al màxim però sense estressar-nos, cosa que no vam aconseguir d’entrada, malgrat intentar-ho. Vam començar amb un bany a la piscina de l’hotel on, com el dia estava clar vam veure els dos emblemes de Dubai des d’allà, els dos “Burjs”. I un cop banyats ens vam dirigir cap al barri de la Marina.

El temps que teníem de sobres se’ns va tirar a sobre al veure que el trànsit anava més lent del que ens pensàvem. Estàvem avisats de les típiques caravanes de Dubai però fins al moment havem estat de sort. El problema és que teníem hora per pujar al Ain Dubai, és a dir, la nòria de Dubai, per descomptat la més alta del mon amb 250 metres, a les 13... i no arribàvem ni de conya, vam aparcar el cotxe al primer pàrquing que vam trobar i vam sortir caminant... o millor dit, fent marxa fins la nòria... que estava molt més lluny del que pensàvem, començava el típic “Pekín Express” de cada viatge.

Vam creuar a tota pastilla un barri molt molon, on una infinitat de gratacels s’avoquen a una platja que podria ser Californiana o australinaa, però encara més a lo grande, hi ha de tot, en un barri on hi ha molts expatriats, com a tot el País, però aquí diríem que són d’un poder adquisitiu diferent.

La nòria, immensa, està a la punta de l’illa artificial de Blue Waters, imponent com ella sola. Arribàvem tard però ja ens van dir que no passava res, de fet, hi havia cua i només calia tenir reserva pel el dia.

Vam passar la cua més ràpid del que pensàvem i vam començar una volta de 40 minuts amb unes vistes privilegiades del barri de la Marina, el Burj Al Arab i l’illa de Jummeirah, de la que s’arriba a veure la palmera molt bé. Per comparar, que sempre és lleig però es fa, ens va agradar més que la pujada al Burj Khalifa. Una activitat molt recomanable i amb la que en Pauilolo, la Mireioneta, i l’Aranet que s’ha afegit a la col·lecció, sumen una nova “muesca”.

Un cop a baix, vam pensar que ni tan malament haver aparcar lluny, doncs “havíem” de tornar a creuar el barri però ara sense pressa. La part en la que ens trobàvem, l’illa de Blue Waters, és un bonic i elegant centre comercial a l’aire lliure amb molta restauració i vistes al que són els gratacels i la platja a la qual ens vam anar apropant.

Realment l'ambient d'aquella platja és espectacular, fals, segurament, però em pregunto si més que la de casa nostra? S’hauria de discutir, al moment d’estar allà i embriagat per l’ambient al·lucines, és un lloc difícil d’explicar. Que tot és artificial, caríssim i demés, sí, però que atrau també i que pots trobar el teu lloc seguríssim (sempre que disposis de cash suficient doncs els lloguers estan fàcilment a 3000€/mes com ens va dir un senyor d’una immobiliària). També és cert que un servidor té una predilecció especial per la platja (tot i que no suporto l’artificialitat).

En un punt s’acaba la sorra però no el luxe, hotels cinc estrelles, centres comercials espectaculars i cotxes que difícilment veus a un altre lloc del mon inunden el paisatge fins que deixes la primera línia de mar i entres on viu la gent, i quan diem viu volem dir que hi fan vida, als recintes entre edificis on tenen els parcs, botigues i demés, doncs és el lloc on es pot sortir sense haver d’agafar el cotxe, cosa que és el que fem nosaltres.

Agafem el cotxe per arribar al següent destí (tot i que a la Marina hi tornaríem aquell dia). Creuem la corniche de Dubai (no ens hi hem acabat de fer a les corniches tot sigui dit) per arribar-nos al Burj Al Arat, l’únic hotel de set estrelles del mon (oficialment és de 5 però té aquesta consideració per la seva extravagància), i del qual hem vist la seva silueta en forma de vela des de diferents punts de la ciutat. Com ja sabíem, sense reserva, ni que sigui per fer un tè (a un preu prohibitiu) no hi podem accedir. Així doncs, marxem amb un parell de fotos des de la garita d’entrada del que s’ha consideratl’hotel més bonic del mon.

No vam retrocedir gaire més d’un quilòmetre fins el següent punt d’interès marcat, la Madinat Jumeirah, una luxosa mini-ciutat àrab com si fos una ciutat d’abans del boom del petroli. Com a turistes i de baix cost, ens vam quedar en passejar pel zoco, on hi havia botigues de souvenirs i de luxe i amb la zona de restauració que envolta a un canal i des d’on també tens vistes del Burj Al Arab. Hi ha un punt on no es pot entrar si no hi estàs allotjat, doncs hi ha residents i hotels de luxe per igual. De fet, ens vam perdre i vam acabar en un parell de restaurants que tenien molt bona pinta i en un hotelarro brutal. No és un MUST però ens va fer gràcia i és realment bonic. També hi ha la possibilitat de recórrer en abra (el vaixell clàssic tradicional) el llac que recorre tota la zona, però quan vam preguntar ens van dir que a aquella hora ja no funcionava.

I encara ens quedava una activitat per un dia molt complet. Vam tornar fins la Marina i vam aparcar al port d’allà, doncs teníem reservada plaça en un creuer sopant i amb vistes al barri, després d’un parell de preguntes ens van confirmar que el nostre vaixell estava allà i, com teníem temps, les primeres vistes del port, del canal, del barri i de la Nòria, ara ja il·luminada les vam fer des de terra ferma. Prometia, doncs el joc de llums era espectacular.

A l’hora exacte vam entrar al vaixell, un catamarà ben molon  amb uns quants neons però res comparat amb moltes de les altres embarcacions que ens vam creuar durant la travessia pel canal del barri de la Marina, autèntics vaixells tunejats amb un dels quals vam tenir un ensurt doncs vam passar molt i molt a prop.

A banda de l’ensurt, el sopar va estar molt bé i el passeig va ser espectacular, entre els gratacels que formem un dels barris més espectaculars de Dubai, ara il·luminats en la seva gran part i sortint al final a la zona de mar obert davant de la nòria. El creuer també va incloure un altre espectacle de Tanoura, la dansa mística i típica oriental on els ballarins (homes) fan voltes i voltes sobre ells mateixos entrant en “trance” i movent uns vestits molt pesats i que en l’actualitat semblen arbres de nadal per les llumetes. Nosaltres entre festes i malgrat ser dia 4 de gener, vam aprofitar per celebrar l’any nou que no vam poder fer a Abu Dhabi menjant-nos el raïm que havíem portat des de casa, doncs el moment s’ho mereixia, d’aquesta manera vam passar un parell d’hores gaudint de Dubai i tancant un dia molt llarg.

I així arribava el darrer dia del viatge, que també havia de ser llarg doncs el vol de tornada sortia a les 3 de la matinada, de manera que vam començar amb calma, amb el darrer bany amb vistes a la piscina de l’hotel i recollint l’habitació. Ja pràcticament al migdia, creuàvem per darrer cop la nostra autopista, la Hassan Road per arribar-nos a l’antic Dubai.

Aquesta zona, a tocar del canal, no és impressionant com la resta, però continua estant molt neta i sense mostrar pobresa. La gent que hi viu per allà, com el senyor del pàrquing o els venedors dels zocos, segurament tenen feines mal retribuïdes, i deuen viure “d’aquella manera”, però en cap moment tens sensació d'inseguretat. Com ens havia dit la nit anterior un mariner al vaixell, la vida a Dubai no és fàcil, ens hagués agradat més parlar amb aquesta gent però tenim present que la dissidència està penada amb presó... Contrastos. 

Un cop aparcats vam veure el museu de Dubai, l’edifici més antic que queda a Dubai (tot ha de ser el més aquí), un fort d’adob del 1800 on no hi vam poder entrar doncs està tancat (per la nostra seguretat) però que és una de les peces originals del Dubai pre-petroli. Aquest Dubai pre-petroli el vam poder continuar veien pel peculiar barri d'Al Fahidi on passeges per un old Dubai reconstruït molt i molt agradable amb llocs per menjar i alguna botiga, però sobretot és la vibra que et transmet el lloc.

Després de fer un dinar tradicional al centre per l'entendiment de cultural Al Sheikdt, on el dinar no va valer gaire la pena i l'explicació va ser la versió política de la seva cultura (tot i que ens va agradar i de fet, ens va fer reflexionar sobre els nostres prejudicis) vam agafar un abra per creuar el Dubai creek, una d’aquelles coses que “s’han de fer” i vam arribar a la zona dels zocos, la part menys glamurosa de Dubai on vam veure els zocos de les espècies i el de l’or. El primer no aporta res a zocos vists a d’altres llocs tret que els comerciants no són gaire pesats amb els turistes. El segon és una de les visites “catxondes” del país. Dubai va ser (i és un port franc) on l’or fa escales sense pagar impostos, d’aquí la tradició i d’aquí aquesta zona plena de botigues, estil “el port” de Barcelona on trobes objectes d’or (i plata) d’una qualitat dubtosa però de qualsevol tipus, no només les típiques joies, si no vestits sencers d’or, penjolls de pel·lícules de Hollywood y fins i tot una espècia de niqap (per dir-ho d’alguna manera), és a dir una caputxa transparent feta d’or.

No va ser una visita gaire llarga i poc després tornàvem a creuar el canal en abra fins el Bur Dubai on hi havia el zoco de Dubai, una altre com els anteriors però encara més encarat als turistes en el fet que hi ha souvenirs. Sí ens vam firar, una mica que tampoc havíem gastat gaire en regals.

I d’aquí a l’última parada del viatge, bé, de fet a l’autèntic motiu del viatge. Vam conduir uns quilòmetres en paral·lel al canal i ens vam desviar fins el centre comercial Wafi, un altre mall immens, la imatge exterior del qual sí que es veu una mica passat de mode, és estil Las Vegas amb escultures egípcies de cartró pedra gegants donant-te la benvinguda.

Un cop dins el centre comercial ja es veu més modern i arreglat malgrat no perdre aquest estil “egipci”, de fet, després de voltar més del que volíem vam arribar a la piràmide, una part del recinte on hi ha la zona de restauració i a la terrassa de la qual hi ha el restaurant espanyol Seville, un clàssic de la vida espanyola a Dubai i, on a part de sopar vam gaudir de la visita dels reis mags, és a dir, vam veure als reis d’Orient a casa seva. L’Aranet va flipar en la que probablement serà la seva última nit màgica coneixent als 3 reis a casa seva i donant-los la carta en persona en una recepció individual.

Va ser un tancament de viatge magnífic, li vam donar la carta als reis i ens vam dirigir cap a l’aeroport de Dubai, on vam tornar el cotxe de lloguer i, després de canviar de terminal en taxi vam passar la nit de reis viatjant. Potser el principi, esperant per embarcar va ser el més pesat, el vol fins a Ankara vam poder dormir i, a partir d’aquella escala on ni tan sols vam baixar de l’avió vam tenir espai de sobres (3 seients per cada dos), de manera que va ser un vol llarg però no pesat i on només recordarem l’escala a Estambul, no tan boja com a l’anada però amb l’aeroport ple de calbs que havien anat a Turquia pels implants capil·lars. Un record graciós per tancar un viatge top.