L'avió ens portava a Tenerife!

Una decisió presa per tercers, comprensible però que ens afectava negativament, va fer que preparèssim una escapada de 4 díes a Tenerife en menys de 24 hores i a menys de 48 de sortir, perquè Tenerife? Per que fa bo al febrer, i per que hi ha el Siam Park, i a en Pauilolo, els parcs aqüàtics li encanten.

El vol se’ns va fer força llarg, i és que les Canàries estan més lluny de casa del que sempre pensem, però com el vol era d’hora pel matí i, a les Canàries és una hora menys, malgrat la pesadesa del vol teníem el primer dia pràcticament sencer per nosaltres, únic propòsit de l’escapada, nosaltres.

Amb un dia radiant vam començar a conduïr per la vesant oest de l’autopista cap al sud de Tenerife, amb unes vistes de la vall d’Orotava espectaculars i amb l’imponent Teide al fons. Mantenim tot el que vam dir en la nostra anterior visita a l’illa, el volcà té un poder sobrenatural sobre la zona que fa entenibles llegendes i creences arcàiques, però és que a més, estava nevat! L’escapada ja havia pagat la pena. I vam estar de sort doncs entre la calima i la boira, el Teide no el vam tornar a veure cap altra dia.

Després d’una aturada al mirador de Humboldt, que ja teníem de feia 6 anys, pero “calia” per deleitar-se amb calma de la zona, ens vam arribar al poble de l’Orotova on no hi vam poder entrar l’altra vegada degut a una processó que tallava els carrers. I, és que és força sorprenent la devoció que hi ha en aquestes contrades, plenes de cofradies i cases amb creus cristianes a les entrades. Suposem, i dic suposem perque no ho sabem, que el passat pescador de l’illa influeix.

Vam aparcar a la zona blava, molt cèntrics i sense pagar al ser diumenge i que, malgrat que a les Canàries la primavera sigui eterna i sempre sigui temporada alta, és més alta a l’estiu que ara, on vam conviure amb uns quants turistes francesos i anglesos i la colònia d’alemanys, molts d’ells residents, els que vam anomenar jubilats alemanys amb un estil de vida que als nens, els hi va agradar molt.

La vall de l’Orotava era zona Guanche, de les darreres a ser conquerides però de totes maneres no queda gaire record d’aquesta època més que el nom de certes coses, ara mateix, el centre de l’Orotava és patrimoni cultural degut a la presència d’un gran nombre de cases colonials fruit d’una riquesa creada a base del comerç i dels peatges de les amèriques. La més famosa és “la casa de los balcones”, però n’hi ha moltes i, per nosaltres tant o més espectaculars que aquesta, començant per la del seu costat, que sembla que va ser la que la va inspirar.

Després d’un més que merescut passeig entre cases senyorials i jardins bonics, i un cop dinats al LiceoTaoro (nom amb orígen de poble Guanche) una súper mansió colonial que actualment actua com el “casino” del poble i on vam veure tant vida local com “guiris” com nosaltres, vam enfilar cap a Puerto de la Cruz, ben a prop, on teníem l’hotel.

I allà que ens vam instal·lar, vam reposar una mica, i vam passar una estona deliciosa banyant-nos en una de les piscines de l’hotel (climatitzada a 24ºC) i vam fer una partida de minigolf, en un minigolf d’aquells setenteros, tematitzat com si fos obra de César Manrique, però molt ben cuidat.

A mitja tarda ens vam apropar al poble de puerto de la Cruz on des d’una glorieta vam poder veure la el final de la posta de Sol per just després explorar el barri de la Ranilla, el més autèntic poble, un barri de pescadors amb cases pintades, carrerons plens de plantes i murals als carrers, tot esquitxat amb restaurants, molts d’ells ben posats.

Vam passejar fins la plaça del Charco, centre neuràlgic de la vila i vam tornar pel carrer principal, el carrer Mequínez, després d’haver passat pel seu petit port, amb una platja minúscula i la típica escultura de la dona del pescador que espera engoixada a l’home que s’ha endinsat en l’oceà atlàntic... i pels que som del mediterrani, realment veure com peten les onades, una rera l’altre, et fa entendre la diferència entre mar i oceà. Quin espectacle.

Anàvem d’hora, el jet-lag de les Canàries, i haver-nos llevat a les 5 afecta, de manera que vam anar a dormir d’hora i, igualment ens vam llevar pel matí, cosa que no hem canviat en tots els dies, però tot i llevar-nos d’hora, el turisteo ens el vam prendre en calma, vam baixar a esmorzar i vam fer una mica de mini golf abans de posar-nos en marxa cap el Decathlon de la Laguna... si molt turístic no és, però necessitàvem uns neoprenos per l’endemà. Dit i fet i, és que, que còmode és el Decathlon!

Després d’això ens vam endinsar a una de les millors zones de Tenerife, si no la millor, el parc rural  d’Anaga, una autèntica jungla a l’illa, un lloc meravellòs.

Vam passar de llarg el centre del mirador del Carmen, on ens vam aturar l’altra vegada per agafar informació i fer el sendero de los sentidos. Aquest cop, ens el vam saltar i seguint una miqueta més (no gaire tampoc) cap a Taganaga i ens vam desviar cap el Pico del Inglés, on vam aparcar just a principi del camí antic també conegut com a mirador de les fades, on s’han tallat dels parets de manera perpendicular i els arbres de dalt s’ajunten els d’un costat amb un altre, una autèntica postal i que ens va servir per fer una passejada, no ens atrevim a dir-li ni trèkking, per la zona, entre Laurisila, una falguera prehistòrica i que realment ho sembla per la seva mida, com moltes altres plantes de la zona barrejats amb arbres i un terra vermell, tota una explosió de colors.

A l’arribar al final del passeig (una bona part fet per la carretera) vam constatar el que ja sabíem, la Calima, aquest pols que bé de l’Àfrica continental, ens havia robat el Teide. Es podia intuir al fons, però res que paguès la pena (hi haurà gent que vagi a Tenerife i torni sense veure’l). Nosaltres ens vam quedar amb les vistes de les valls que envolten aquest pic, una verdor espesa que et fa feliç per una banda, però per l'altra et fa pensar com estem destruint el nostre planeta, urbanitzant-lo aquí i allà.

Vam desfer camí i després de dinar vam tornar a l’hotel per repetir la rutina del dia anterior, però aquest cop sense piscina, només minigolf i una passejada pels jardins, mot bonics i les instal·lacions, impecables de l’hotel abans de tornar a Puerto de la Cruz per veure l’altre part del poble, on hi ha la platja Martiaenz, una platja recollida de sorra negra on un parell de surfistes agafaven onades, i al seu costat el lago Martianez, unes piscines diseñades per César Manrique, molt setentero tot a joc amb aquesta part del poble, que és la part de turistada tipus Lloret i que no ens va agradar gaire fins que vam arribar més cap al centre, diríem que és a partir de l’Ermita de san Telmo, molt bonica i ben col·locada que separa la part alemana de l’autèntica la que ens agrada i amb la que acabem el dia.

Ahir si que vam deixar la calma matinal per un altre dia (avui per exemple) i vam sortir a quarts de nou cap a Siam Park, el qual ens quedava pràcticament totalment oposat a la nosatra posició, vam baixar per l’oest, passant per Icod de los Vinos, la costa Adeje... era força més curt i una mica més ràpid, uns 10 minuts, cosa que implicava carretera amb corves i port de muntanya. Al anar amb presses... se’ns va fer una mica pesat,

Però “sarna con gusto no pica” que diuen, i a les 10, equipats amb neoprè i escalpins, entràvem a Siam Park on uns lleons marins ens donaven la benvinguda llençant aigua i empassant-se-la de nou, ens donaven la benvinguda a nosaltres i a molts més turistes que havien pensat en visitar el parc aquell dia. Ens van semblar molts però, segons ens van dir els treballadors, ni punt de comparació amb el que hi ha a l’estiu on arriben a tenir 12000 persones al parc en un sol dia.

El parc, que ha guanyat 8 anys el premi de millor parc de Trip advisor no és especialment gran (el de Dubai ho és força més) però està molt ben tematitzat basant-se en l’arquitectura tailandesa, la part estrella és un mercat flotant, a base de cases de fusta a sobre del riu (tot i que nosaltres pensàvem que aníriem en canoes).

Que no sigui gran fa que no et rebentis passejant, a més que és fàcil anar fent la volta pels diferents tobogans, que són les estrelles del parc. Gairebé tots són de flotadors, d’un, de dos, o de quatre, és molt divertit tirar-se tota la família junta i flipar amb els “half-pipe” que tenen alguns d’ells on el flotador es posa pràcticmanet en perpendicular. Com anècdota dir que hi ha uns altres tobogans que acaben sent com un wc, de tal manera que a mig ride comences a donar voltes fins que encaixes en l’orifici de sortida, i que l’Aranete i jo, en un d’ells ens vam quedar encallats i vam haver de ficar-nos “pel desaigue” a mà.

També hi ha el clàssic Kamikaze, que aquí comença des de dalt d’un temple Thai (em caig cansar de pujar les escales), baixes ràpid passes per dins l'aquari i el disfutes poc, de fet, al peixos ni els veus. A més, com a Caribe Land i a diferència de l'Atlantis, no veus la pendent quan et tires, bé, quan et tiren, que també li treu màgia al assumpte.

Un altre dels clàssics dels parcs aqüàtics i que no pot faltar és la piscina d’onades. En aquest parc han recreat una platja paradisíaca, molt ben feta la veritat, de fet veus a gent allà llegint i descansant com si no hi hagués res més a fer i, on de tant en tant, surten onades, però és que són onades molt altes, no surten seguides però és que és normal perquè cada onada se t’emporta un bon tros. Diuen que són de 4 metres. Les vam gaudir moltíssim. Hi ha una altra platja més petita, amb onades més petites, just darrera d’una àrea de jocs per nens entre arbres, la platja no, però l’Aranet s’ho va passar teta entre aquests arbres amb “obstacles a l’interior).

I per acabar hi ha el clàssic riu on et passeges amb calma amb flotador, sempre i quan no vagis topant amb la munió de flotadors al teu voltant, molts d’ells carregats amb anglesos lletjos fent el cafre. La gràcia d’aquest riu és que pots triar anar per una zona on acabes fent un tobogant, més fort del que diríes al principi i on també tens sensació de que volcaràs i que acaba en un tub que travessa l’aquari on hi ha peixos, mantes i taurons, donant la sensació de que estàs dins l’aigua amb ells. El que sí hi era era el bus que estava netejant l’aquari i el vam veure a menys de mig metre d’un tauró amb unes dents realment terribles. Un heroi.

Un cop cansats de parc, l’Aranete i un servidor ens vam anar a canviar mentre en Pauilolo i la Mireioneta van apurar al màxim repetint alguna de les baixades abans de marxar i tornar cap a Puerto de la Cruz però per l’altra banda de l’illa, força més llarga en quilòemtres i una mica més en temps però més fàcil al ser tota l’estona per autopista, és va fer més curta i podem dir que li vam donar la volta a l’illa.

A Puerto de la Cruz vam aparcar davant de la Playa Jardín, una llarguíssima platja de sorra negra on hi ha molt vida durant el dia i la nit amb xiringuitos i demés i ens vam dirigir cap al carrer Mequínez de nou passant pel castell de san Felipe un sistema de defensa clàssic contra els pirates que dibuixaries de petit i que actualment és un espai cultural.

La darrera passejada per Puerto de la Cruz torna a ser pel barri de la Ranilla, però estàvem molt cansats i no parem gaire atenció en descobrir nous llocs. A la tornada, un pel rebifats pel sopar, sentim una tamborrada que pressumim és de carnestoltes i que ens plantegem seguir a veure què, però els nens ens diuen que, ni de broma, així que tornem a casa deixant enrera un poble que, de plaza del Charco cap a baix ens agrada, de plaza del Charco cap amunt no gaire.

Per avui no teníem gaire res planejat però sí temps de sobres per fer quelcom doncs l’avió sortia a les 19:30, així que després de recollir amb calma encara hem tingut temps de jugar un últim cop al mini golf ai mirar que fer. Hem decidit dirigir-nos cap a Tacoronte, més en concret cap a Agua Garcia i més en concret encara al Paisaje Natural protegido de las Lagunetas per fer el camí dels Guardian Centenaris.

I és per aquestes coses que ens encanten les Canàries, doncs tot i no ser illes especialment grans estan plenes d’indrets diferents, platja, muntanya, volcans, entretniments... aquí ens trobem un bosc al·lucinant. Els Guardins Centenaris són uns arbres, alguns dels quals arriben a tenir 800 anys, que protegeixen el bosc, siguin 800 anys o 100, són inmensos, i a més hi ha de diferents tipus i ajuden a protegir el sòl del bosc, ple de fongs, laurisilva... Un paisatge de conte de fades i tot un espectacle per la vista amb uns contrastos de colors brutals, però també per l’oïda, doncs el silenci només el trenquen els ocells que cantes per allà, el tacte de passejar o tocar l’escorça d’aquests arbres màgics i l’olfacte, doncs, tarongers, eucalíptus, etc. Col·laboren amb les seves olors a que la passejada sigui encara millor.

I és que la passejada és ideal, amb poc desnivell, d’unes dues hores i circular. On fins i tot els nens troben alicients amb un bosc que sembla màgic i on, unes coves al final, creades al segle XVI per extreure un mineral necessari per la fabricació de vidre, suposa un darrer estímul per acabar una ruta perfecta amb canalla.

Després de gairebé 3 quilòmetres de ruta retornem al punt inicial i busquem un guachinche, aquestes bodegues canàries on cuinen per dinar i amb la panxa plena passem les darreres hores a Tenerife per Taroconte i els pobles adjacents buscant algun súper amb menjar típic canari per portar a casa.

No ens ensortim gaire, però matem el temps fins arribar a l’aeroport on procedim als tràmits típics de retornar cotxe, facturar... i, a l’hora prevista ens enlariem per tornar a casa, escriure aquesta entrada i tancar una escapada deliciosa que esperem que suposi un punt d’inflexió en diferents coses, una de les quals tornar a viatjar!