De nou, com ens va passar per arribar a Massachussets, a la tornada a Nova York se’ns va fer tard i no vam fer res més que posar benzina al cotxe de lloguer i retornar-lo, de manera que, la segona part a Nova York, la visita llarga, va haver d’esperar a l’endemà per començar.
El primer dia vam
agafar el metro i vam pujar Manhattan amunt, tant amunt que ens el vam passar i vam arribar al Bronx, vam sortir del metro per veure l’estadi dels
New York Yankees, per fora això sí. Ens va semblar un estadi molt xulu i
que amb les vies elevades del metro al costat forma una estampa molt neoiorquina
i autèntica.
Just davant, i
per tal de continuar empapant-nos d’aquesta cultura americana, vam entrar al Elton Gene
Howard Field, un camp amateur on uns nens tot just acabaven un partit de
baseball i uns altres començaven un de futbol americà del qual vam veure un
trosset, que bé que munten els ianquis aquests partits, a camps amb grades i demés fets que a tot li dona un punt més professionalitzats.
Per falta de temps, de companyia, o senzillament pels avisos que la part alta de Harlem era perillosa, mai hi havia anat quan havia visitat NY, però realment, Harlem a dia d’avui és un barri com qualsevol altre de Manhattan on no vam tenir cap tipus de por.
Durant una estona vam gaudir d’aquesta pista on s’han escrit algunes de les històries i moltes llegendes relacionades amb el bàsket. Una de les certes és que t’hi pots trobar jugadors professionals jugant allà “por amor al arte” de tant en tant, nosaltres en canvi, ens vam trobar un torneig de middle school, al que li aplica tot el que havíem dit abans de com estan organitzades aquestes activitats, doncs hi havia una munió de copes pels participants, i d’un tamany tan gran, que semblaven trofeigs d’una competició molt important.
El nivell era el
típic d’aquestes escoles americanes, equips molt físics, nens (el 98% negres)
molt desenvolupats, molt 1vs1 i molta diferència entre nens del mateix equip.
Ens hi vam estar una estoneta i entre dos partits nosaltres vam poder fer alguna
que altre cistella, amb la qual cosa m’he tret una espina de la meva cultura
viatgera.
Després del
bàsket, i com havíem fet coincidir la nostra visita a Harlem en diumenge, vam
anar a una esglesia a sentir misa. Creiem que la vam encertar, doncs vam entrar
a la petita esglesia de “New Bethlehem of Christ” on hi havia molt poca gent i
gairebé els hi va fer més il·lusió a ells que a nosaltres que hi anèssim.
Vam sentir
Gospel, sí que potser no era el cor més afinat del món, però va ser molt
familiar i ens van fer partíceps de l’ofici, que realment fa enveja de veure
com la gent gaudeix de la religió si es practica d’aquesta manera on deixes de
banda els sermons i parles de les coses del dia a dia. Va ser una experiència
molt bonica. I, com ells mateixos ens van dir, ja tenim esglesia a Nova York per quan hi vulguem anar.
En aquell punt vam vagarejar pels carrer que hi ha entre l’Adam Clayton Bulevard i el Marcus Garvey Park per gaudir de les típiques cases de Harlem, les brownstones que originalment eren d'estiueig pels habitants del sud de Nova York, i que malgrat ser d’una època antiga, és veuen molt bé i sorpren que en aquell barri hi hagués un nivell de vida tan baix i uns índex de delinqüència i drogues tan alt no fa pas tants anys.
Vam continuar
baixant per l’avinguda Malcom X fins arribar al carrer 116 conegut per little
Senegal, però de fet, en aquella zona hi ha (o vam veure) menys negres en
proporció que 40 carrers més amunt. De totes maneres vam entrar al mercat
africà Malcolm Shabazz, ple d’artesania africana on hem de reconèixer que
malgrat no ens vam firar, vam veure coses molt xules.
Després del circ, i cansats del dia, vam decidir aturar aquí l’exploració i tornar
en transport públic cap a casa a fer activitats domèstiques i descansar, que
l’endemà era dia gros i tocava llevar-se d’hora.
I és que l’endemà
hi ha a qui el despertador li va sonar a les 6:30, tot i que hi havia qui ja
feia estona que dormia intranquil, poc a poc ens vam anar aixecant tots, doncs havíem
de sortir d’hora de casa per baixar cap a low Manhattan i arribar fins el moll
número 6 on teníem cita per fer una de les activitats estrella (o potser
l’activitat estrella) del viatge, el vol en helicòpter sobre Manhattan!
Un cop al
heliport ens van posar l’armilla salvavides i ens van donar les intruccions de
segurat abans de pujar a l’helicòpter que vam compartir amb dos suïssos i el
pilot, que ens va saludar a traves dels cascs amb un, "doncs ja hi som tots",
doncs ens va tocar un pilot de la Garriga, l’Arnau, que després d’haver-se tret
el títol a Sabadell i haver treballat un parell d’estius amb l’helicòpter dels
bombers, degut a la manca d’oportunitats a Espanya va venir a EEUU ara fa tres
anys, tot i que espera tornar a portar l’helicòpter del RACC, doncs els 15
viatges diaris remuntant el riu Hudson han de ser una mica repetitius.
Clar que
repetitius per a ell, per nosaltres tota una aventura! Els nervis van marxar
tan bon punt ens vam enlairar i vam veure que l’helicòpter era totalment
estable i que hi havia poca sensació de velocitat. Adrenalina al girar i poca
cosa més que gaudir al màxim del vol.
Per la ubicació
de l’heliport, al final de l’East River, la vista del pont de Brooklyn és el
primer que veus, de fet, juntament amb els gratacels del districte financier (o
Wall Street) ja el veus des de terra. Llavors, l’helicòpter gira allunyant-se
de Manhattan per enfilar i encarar-se amb l’estatua de la llibertat, a la que
ronda una mica de manera que la puguem veure tots, a l’estàtua i a l’Skyline de
la ciutat per la punta de l’illa, una imatge espectacular.
A partir d’allà,
l’helicòpter remunta el riu Hudson fins a Central Park, veient New Jersey a un
costat i els gratacels de Nova York, amb el One World o l’Empire State com a
més destacats a l'altre juntament amb altra icones com el mateix park, que sobresurt com un bosc
al mig de la jungla de gratacels, little island i els diferents molls a tocar
del riu. Personalment em va cridar l’atenció mirar més enllà i observar com Manhattan
és realment una illa i que la zona de l’East River és gairebé un mar amb molta
aigua envoltant la terra.
L’helicòpter puja
i baixa el Hudson River, de manera que els dos costats de passatgers poden
gaudir del mateix, un cop vorejada l’illa, el vol va acabar amb un aterratge
suau suavíssim tal i com va començar, amb les vistes del pont de Brooklyn al
davant. Súper experiència!
Ens vam acomiadar de l’Arnau i vam començar a explorar el barri de South Seaport, l’antic barri marítim de la ciutat i possiblement el que va originar que Nova York és convertís en la capital del mon (occidental) doncs allà es van crear els primers molls que van permeter el comerç interior i també exterior del país entre els segles XVI i XIX quan ja van quedar petits i la zona va quedar en desús.
Vam començar
recorrent els carrers Fulton i Front, el centre històric del barri on hi ha els
edificis de totxana vermella típics de l’època (força anglesos la veritat) amb locals amb cartells amb
aquella tipografia que posen als EEUU i que formen una imatge bonica i peculiar.
En aquest punt ja ens encantava la zona.
Formant part
d’aquest conjunt i d'aquesta arquitectura hi ha el Fulton market, però el vam
trobar molt tancat, de manera que vam avançar fins al riu, a un tros de Nova
York guanyat recentment, on hi ha el Pier 17 amb vistes inmillorables al pont
de Brooklyn (i al de Manhattan) i on també hi ha el mercat de Tin Building, un
mercat molt maco, pijo i car, on pots comprar delicatessen o fer un mos.
Després
d’esmorzar i reposar una estona mirant el pont, vam refer camí per completar el
barri entrant al màgic pati interior de Cannon’s walk i el far en homenage al
Titanic que hi ha per allà.
Llavors, sense
sortir del districte financier vam anar al barri que a vegades li dona nom, la
“Sinécdoque” que diríen els Todopoderosos, “la parte por el todo”, Wall Street.
Vam pujar pel
carrer homònim, passant per un (altre) edific de Trump, just al costat d’un
altre Tiffany’s (comencem a malpensar), i edificis “oficials” tots amb moltes
columnes, sembla que les hagin comprat a pes, però clar, pesen un quintal, on
destaquen el Federal Hall, que és l’edifici on George Washington va ser
investit president dels EEUU i on té una estàtua al davant.
Però l’edifici
amb columnes i una estatua al davant més important de la zona, sí, una
estatua que allà és més important que la del mateix George Washington és l’edifici
de la borsa (que ja no és pot visitar) i l’estatua de la nena sense por
plantant-li cara.
I és que aquesta estàtua té història, doncs va “aparèixer” arrel d’una campanya publicitària i per sorpresa davant d’una altra estatua famosa, el toro de Wall Street, però l’autor del toro, i d’altra gent es va queixar, doncs convertia al toro en malvat. Finalment, l’estatua de la nena, que vol empoderar a la dona, va ser traslladada, més per motius de seguretat, doncs on hi havia estat plantada s’hi amuntegava massa gent, que per res més, davant de la borsa, una acció anticapitalista i no exempte de controversia, però més respectada i que no implica que la gent es posi a la carretera per fer-se fotos.
La idea li va
sortir rodona, doncs la polícia va treure l’estatua, que pesa tres tones, però
ja l’havia vista tanta gent que es va crear un moviment per a que el nou
habitant de Wall Street es quedés a la zona, cosa que es va aconseguir però
movent-lo a Bowling Green, la zona on els holandesos li van comprar el terreny
als indis natius i els van expulsar d’allà mateix, marxant pel camí ample. A dia d'avui, el camí és l'avinguda de Broadway (el nom és el mateix, però l'aspecte és totalment diferent) i la zona està venuda als
guiris que ens apilotonem per fer-nos fotos amb els pebrotets d’un toro de
ferro. Nosaltres, amb la cua que hi havia vam fer la foto sense estressar a
l’animal (som molt del PACMA).
En aquell punt
ens vam dirigir cap a Battery Park, i com avàvem bé de temps, vam creuar aquest
parc on et pots imaginar la defensa americana contra l’armada anglesa durant la
guerra de la independiència, però en la mateixa direcció que ho havíem fet poc abans, és a dir, cap a l’east river, doncs vam decidir agafar el ferry cap a
Staten Island amb la intenció de veure de nou l’estatua de la llibertat i
l’skyline de la ciutat el més a prop possible. La veritat és que paga la pena,
sobretot tenint en comte que és gratis.
Un cop vist a que
a Staten Island, un barri de Nova York que no està connectat per terra amb Manhattan, per això és gratis el transport, no hi havia gaire a fer que ens cridés l'atenció, no vam sortir
del Empire Outlet, on a banda de dinar, força malament per cert, hem de dir que
ens vam firar.
Vam tornar, igual que vam fer a l’anada gaudint de les vistes (en un lloc privilegiat del vaixell) en un d’aquests vaixells que l’Spiderman va salvar un cop, i tan bon punt vam tornar a Manhattan vam agafar un bus que ens va portar fins el final del tranquil i agradable passeig que ressegueix el riu Hudson a l’alçada de Brookfield Place, un lloc que em va encantar i, on si fos molt, i molt, i molt (i uns quants molts més) ric em compraria un apartament amb vistes a la Brookfield plaça, un lloc tranquil·líssim a NY amb vistes a New Jersey, un petit moll, un petit port, el passeig que hem dit... i sobretot, un ambient molt agrable on sembla que ja no estiguis al bullici de Manhattan.
Allà mateix, i
seguint la tònica del lloc hi ha el centre comercial amb el mateix nom de Brookfield Place, on hi ha un grapat de botigues caríssimes envoltant un hall molt elegant i on
una passarel·la subterrànea comunica amb l’estació de tren i metro de l’Oculus,
al renovat World Trace Center i que va ser la següent parada del nostre dia.
L’Oculus
reemplaça a l’estació que hi havia i que es va perdre amb l'atac a les torres bessones. Va ser encarregada i portada a terme
per l’arquitecte Santiago Calatrava, i clar, diríem que com totes les obres
d’aquest arquitecte desperten polsaguera, aquesta no podia ser diferent.
Queixes als diners gastats, el doble del pressupostat, el temps en executar-se,
molt més del previst i pel resultat final.
Nosaltres de les
dues primeres no podem dir gaire, però el disseny ens
agrada, està clar que és modern i ves a saber com li afectarà el pas del temps, per
fora sí que podríem discutir, doncs el blanc, símbol de les obres de
l’arquitecte valencià és molt diferent del que hi ha per allà, però el blanc
també és el símbol de la Pau, la forma, sigui el que sigui, a nosaltres no ens
desagrada, però per dins ens meravella, ample i permetent el pas de la llum. Ens
va agradar molt més del que pensàvem, doncs a en Calatrava l’hem criticat més
d’una vegada.
I després de fer-nos unes fotos divertides amb unes escultures de ferro d’una exposició temporal que hi havia a fora on animals representaven accions humanes qüotidianes tocava la part dura i emotiva del viatge, el memorial de l’11 de setembre.
Al costat, un
mural conmemora als bombers que van morir en acte de servei, o posteriorment
degut a la inhalació dels fums rescatant a les víctimes, per cert, el pare de
la Claudette, la propietaria de pis en el que estem vivint, va ser un d’aquests
més de 300 bombers. Rematen el memorial els petits jardins de Liberty Park on hi ha la nova
esglesia de sant Nicolau, doncs l’original va desaparèixer després de l’atac,
obra també de Calatrava i aquesta sí que ni fu ni fa i l’esfera de Fritz
Koening que estava entre les dues torres i tal i com va quedar després de l’atac
ha quedat com a símbol de la resistència. La vaig veure a Battery Park en la meva
primera visita a la ciutat i ara en aquest punt tranquil al costat de la
multitud va tancar la visita en aquesta zona que recordava en obres i ara ja és
tota una realitat.
Vam agafar el metro i vam baixar a una altra de les pistas “callejeras” mítiques de NY, “the cage”, on bon nivell de bàsquet, trash talking i duresa conviuen en aquesta pista petita i envoltada d’una reixa que encara la fa més autèntica.
Però en aquest
cas l’objectiu no era el bàsquet, havíem quedat amb la Maria, una altra amiga
de la Mireioneta que viu a cavall entre Conneticut i Nova York per fer un cafè,
i, com vam fer amb l’Anna a DC, posar-nos, o millor dir, posar-se, la
Mireioneta i ella al dia, doncs ara feia molt que no es veien. Això sí, abans i
després del cafè, ens vam trobar i acomiadar en dues de les places més típiques
de Nova York, Washington i Union Square, que comparteixen ambient, partides
d’escacs i gent passant-s’ho bé, tot i que ens quedaríem amb la de Washington,
per l’arc, pels estudiants de la NYU que està allà mateix i per les partides,
més clàssiques d’escacs, a banda que, potser per l’hora, l’ambient a Union
Square ja ens va semblar una mica més conflictiu.
Ens vam acomiadar
de la Maria i vam tornar a casa, doncs havia estat un altre dia llarg, complet i
estàvem molt cansats.
L’endemà va ser
una altra cosa, no vam sortir tan d’hora i teníem un objectiu més pamable, el
mid town. Així que el metro ens va deixar a Grand Central Station on vam
començar gaudint del seu vestíbul ample, elegant i peliculero, així com del seu
sostre amb aquell blau tan Tiffany’s, a joc amb l’estil art decó de l’estació i on diferents recons mostren el pas del temps.
I és que aquesta
estació resumeix el que és Nova York, l'elegància de fa un segle que
clarament ha viscut temps millors però que manté una forta estructura i que
juntament amb la fama i el marketing permet que tot sigui possible atorgant-li
a la vellesa i al passat de moda el to bucòlic que tenen a l’estació el centre
comercial que hi ha a sota (a tot arreu hi ha un centre comercial a NY) o
l’exemple més clar, el club de tenis al quart pis de l’estació, una cosa ben
curiosa.
Vam sortir al carrer per veure la recarregadíssima façana per fora, amb les seves àligues i el rellotge, que comparteix fama amb el de Tiffany’s a l’interior, però ens crida més l’edifici Summit Wanderwitt, l’últim gratacel amb mirador s’imposa en quant alçada i original al ser tot de vidre. És l’últim i diuen que és el millor, però com no entra en la nostra tarjeta turística no vam entrar. També hem de dir, que sense dubtar que les vistes són espectaculars, l’edifici per fora, ens l’imaginàvem més maco.
I ja arribant al
riu ens vam trobar l’edifici de la ONU, on poc més vam fer que la foto veure un
grupet de “funcionaris qualificats” mentre pensàvem... i si...?
Vam agafar un bus
per tal de refer les passes pel mateix carrer que ens va deixar davant de la
porta de la següent aturada, la New York Public Library, un edifici inmens, com molts els oficials d'aquesta zona del midtown, creat en aquest art decó, ple de sales i halls, on hi vam estar passejant
i mirant a través de les diferents sales on el mateix Spiderman estudiava, per
mala sort, no vam poder entrar a la Main Rose, doncs només pots entrar per
estudiar o en les visites organitzades.
Vam recular (entenen
com recular allunyar-nos de l’Empire i anar cap “uptown”) fins la botiga
d’M&Ms, doncs era un dels llocs on els nens hi volíen entrar, val, i
nosaltres també, allà dins, un producte de marqueting de “tomo y lomo”, un dels
locals més cèntrics de tot el mon i productes de colorins i resultons a dojo, que t-inciten a comprar i a pagar un extra cost per aquests “lacasitos” i els
productes derivats d’ell. Sí vam pecar i m’empenedeixo.
Vam tornar a
creuar Times Square, amb els mateixos cartells de neó, però amb menys gent que el nostre primer dia a Nova York, de
manera que ho vam poder fer més tranquils i ens vam poder fixar una mica més. Vam veure l’anunci del USOpen que s’està jugant a la ciutat (però al
barri de Queens) ara mateix. També vam veure algun vehicle oficial del torneig intentant
obrint-se pas entre el caos circulatori que és el Midtown i en concret Times
Square.
Baixant entre la cinquena avinguda i Broadway, vam passar per Macy’s, uns gran magatzems com el Corte Inglés però amb una façana d’aquelles de fer-li fotos, però les fotos de veritat és fan cap a l’altra banda, doncs allà sí que veus l’Empire State en el seu esplendor, sobretot quan arribes a Herald Square, i és que a Nova York sempre podran posar nous gratacels, més alts i més moderns, però l’Empire és l’Empire, a cap altra ha pujat King Kong i cap altre domina la zona com ell, potser perquè està més sol, potser perqué és un “ídol” d’infància, però l’Empire és d’aquells monuments amb personalitat pròpia.
Després de passar
pel petit Koretown, que és un tros del carrer 32, vam continuar
baixant fins el Flatiron, aquest curiós edifici triangular que sembla gairebé
un mur segons com el miris i que és maco te’l miris com el miris, però
malahuradament estan rehabilitant el vértex de la seva bonica façana i perd
part de la seva màgia.
La Mireioneta i
un servidor havíem pujat a l’Empire però per separat, i per canviar vam decidir
aquest per que entrava amb la targeta de Sightseeing pass i perqué les vistes
des de l’Empire estan molt bé... però no veus l’Empire.
Així que, sense fer cua ens vam trobar a l’ascensor que a tota pastilla ens va portar fins el pis
67 d’aquest gratacel, a 260 metres sobre el mar i on, des de la seva terrassa
vam gaudir d’unes vistes espectaculars de Manhattan i més enllà. Recte al
davant, el Midtown, on veiem tots els edificis possibles i on destaquen els
grans gratacels, el Chrysler, tot i que aquest es veu parcialment, el Summit,
el One World, l’Edge... i sobretot l’Empire, al mig dominant el terreny, com diem, aquest està envoltat d'edificis alts però cap li fa competència i es veu més imponent que altres. Però
més que els gratacels és la vista en general, espectacular, malgrat no ser un
dia especialment clar la vista arriba fins l’estatua de la llibertat i a banda
i banda els dos rius que conflueixen en ella. També ens va fer gràcia constatar com des de l'alçada, els grans gratacels sobresurten molt més del que sembla des de sota.
I per darrera, la imatge de Central Park, que cada s'anirà veient menys doncs la falera per contruir nous edificis va tapant trossos. Això sí, encara és veu molt i és una imatge tan bonica que veure aquest oasis verd en una selva de moles de ciment és gairebé alliberador.
Un cop fetes
infinites fotos i gaudir de les vistes vam baixar, a la Rockefeller plaça on
vam estar una estoneta veient a la gent com patina, sobre rodes fins que no
posin la mítica pista de gel, i contemplant l’alt que estàvem fa uns minuts,
doncs des de la seva base el Top of the Rock es veu imponent.
Vam completar el
dia observant altres detalls del Rockefeller center com les estàtues de Promethey
o l’Atlas i els jardins “del canal” on vam reposar una mica abans de tornar a
casa on ens vam recollir una mica abans del normal aquests díes.
Un cop més vam
començar el metro cap a Downtown fins a Canal St que va ser la nostra porta
d’entrada a Chinatown, allà comences a veure cartells en xinès, botigues de
souvenirs, de joies i d’imitacions, però ens va semblar que ja està tot força
occidentalitzat, com a mostra claríssima hi ha el Canal Street Market, un mercat
amb dues zones, una d’artesania molt hipster i una altra que sí, és de menjar
asiàtic i té molt bona pinta, però és tot molt i molt modern. Ara bé, entrar va
ser tot un punt doncs vam trobar que en aquell mercat hi treballa el xef Daniel, que un servidor no sap qui és però es veu que va ser un dels guanyadors
d’un programa de Netflix sobre xocolaters que van mirar els nens i la
Mireioneta i que fa uns bombons preciosos i boníssims a l'hota. L’Aranet ja havia fet el dia.
Tot passejant Chinatown, i després de trobar-nos el drac que ens donava l’entrada, vam confirmar
com de confuses són les fronteres en aquesta zona, doncs moltes de les botigues
“de xinos" les porten indis i moltes han envait la zona de Little Ittaly,
on la decoració italiana et dona la benvinguda al seu barri, cafès
italians i pisos que et transporten al Padrino parte 2 (la bona, que sempre
s’ha de dir), veus més botigues de
souvenirs italianes i xineses.
I una altra experiència va ser desviar-nos cap a Columbus Park, lluny del bullici dels carrers del voltant, Columbus Park és un lloc on la comunitat xinesa, en especial la gent grant s’aplega per tocar música, nosaltres vam tenir un DJ, però sobretot, per jugar disputadíssimes partides de cartes i de xiang qi.
Després de passar
per la trinity church, on hi ha mises catòliques en anglès, madarí i cantonès
(tot i que aquest últim és el predominant al barri), vam passar per l'atractiu carrer Doyers, un carrer “en corva” amb restaurants xinesos amb
taules al carrer.
I diem que el temple va ser la penúltima visita doncs ens vam encaminar a creuar el pont de Manhattan, i al començar, la primera imatge són els carrers de Chinatown des de les alçades amb el One World al fons.
La primera de les moltes imatges “que s’han de retratar” mentre es creua aquest pont que sembla el germà lleig del pont de Brooklyn, doncs gairebé no el travessen
turistes, però, com vam dir amb l’Empire, és la millor manera de tenir vistes
del pont de Brooklyn... entre d’altres.
Com ja hem dit, primer veus el barri xinès amb el One World, després el barri del South port on vam agafar l’helicòpter i poc després apareix, en la llunyania l’estatua de la llibertat, mentre segueixes caminant cap a Brooklyn es va obrint a la teva esquena l’Skyline de Manhattan així com el pont de Brooklyn, imatges fascinants on cada passa millora la vista de l’anterior.
I finalment deixes de mirar enrera i al davant veus el nou districte que estàs a punt de trepitjar, Brooklyn amb el barri de DUMBO, un barri de magatzems i fàbriques que va caure en mans d’artistes quan els magatzems van quedar obsolets i finalment, degut a l’especulació, i la bona connexió amb Manhattan, en apartaments de luxe.
El barri és una reguitzell
de cases d’aquest tipus, de fet té pocs serveis fins que arribes a Montague
Street i els seus voltants on vam fer una aturada per prendre alguna cosa i agafar forces,
però la gràcia del barri resideix en aquestes casetes a preus desorbitats, a contemplar
l’Skyline des del seu promenade o a trobar racons amagats com el passatge de
Grace Court Alley, un carreró sense sortida ple d’estables reconvertit en
vivendes precioses.
Després de baixar
per Joraemon Street, on per cert, es venen un parell de Brownstsones amb porta
vermella i on vam trobar la casa “de mentida”, el número 68, que és una casa que només té
façana doncs per dins hi ha la sortida de ventilació del metro (també es
reconeix perqué les finestres són negres) vam arribar de nou a la riba del riu,
i després d’una breu passejada pel parc vam arribar al moll 4 on vam gaudir
duna de les activitats estrella del viatge.
Vam fer una
estoneta de kaiak per l’east river amb vistes a Manhattan, malgrat que per on et
deixen remar és una zona molt petita, i les vistes són als gratacels i a
l’estatua de la llibertat, no al pont de Manhattan, vam passar una estona molt
divertida, i s’entén que no deixin total llibertat per remar que ves a saber
on podríes acabar, doncs estem a l’oceà atlàntic! En definitiva, una activitat molt
recomenable!
Una mica xops vam continuar resseguint el parc de Brooklyn, sense cansar-nos de mirar cap a Manhattan i els ponts. Al moll 2 ens vam trobar una zona esportiva espectacular, pel nivell de bàsket que hi havia, i perquè hi havia molta gent jugant, a bàsket, a fronton... i gent jugant a pickelball, una espècie de tennis en una pista de mida reduïdes i amb una pilota de plàstic que està de moda als EEUU. Una autèntica delícia poder practicar esport en aquelles instal·lacions i amb vistes a Manhattan.
Vam recular cap
al pont de Brooklyn cansats però amb un somriure als llavis, doncs la zona de
Brooklyn heights, casetes, vistes, ambient, i parc ens va encantar, un altre dels
nostes recons a Nova York sense dubte.
Però el dia no
s’acabava, amb una llum fantàstica tocava la darrera passejada del dia, creuar
el pont de Brooklyn direcció Manhattan. Amb gent però sense estar massificat,
com fins llavors havia estat la resta de Nova York la veritat, vam creuar aquest pont inaugurat al segle
XIX i que va ser la primera connexió terrestre entre Brooklyn i Manhattan.
Malgrat ets perds la seva pròpia vista, el mateix pont, amb els seus dos arcs de pedra i les infinites cordes que el subjecten, ja dona joc per moltes i moltes fotos, però és que combinant-se amb les vistes de Manhattan i els principals gratacels al darrera, queda clar perqué és un MUST de la ciutat.
De nou a Manhattan, vam agafar un bus per fer una única parada, estàvem cansats, fins tornar a Chinatown on teníem pendent sopar a Doyers Street i comprar els souvenirs, a banda de veure el carrer i la zona amb els fanalets encesos.
Començavem a
veure el final del viatge, així que malgrat el cansament, l’endemà vam sortir
“relativament” d’hora per acabar d’explorar Brooklyn. El metro ens va portar
fins Bedford Ave, on vam fer una passejada per Williamsburg, barri al que li vam
intentar trobar les restes del barri Hipster que va ser abans de caure, com
passa amb tot el que està a, o, a prop de Manhattan, en l’especulació
immobiliària.
Graffitis a les
pareds, alguns locals xulos, llocs per prendre alguna cosa ben posats... però també moltes empreses treballant allà, cosa que no esperàvem la veritat. El que més
ens va agradar va ser el Marsha P. Johnson State Park amb vistes diferents de
Manhattan, amb l’Empire més a prop i del pont de Williamsburg i una piscina
municipal en una antiga fàbrica molt catxonda, molt neiorquina vaja.
Vam anar baixant
per Bedford Ave i el xoc cultural que vam patir va ser terrible. Doncs sí com
bé diem, i malgrat ja estàvem avisats, la part nord ens va semblar molt light i
on inclús marques com Sephora o Apple li treuen caràcter a la zona, un cop
travesses Canal street et trobes alguns locals més undergroud (que diríen els
Hipsters), de borratxera penso jo, però és que de cop, al arribar a Division
Ave, on tens els darrer mural a la pared i vistes del pont, apareixen els
Satmar.
Els Satmars són
una comunitat jueva ultra ortodoxa que viu a la zona, i la veritat és que
impacta, primer perque malgrat associem als jueus als diners, si bé molts edificis de Nova York no estan en el seu millor moment,
aquella zona és encara pitjor, molts necessiten reparacions i tenen les
finestres barrades, aquests jueus no neden en l'abundancia (la majoria), però el més sorprenent es veure’ls a ells, sempre amb el
mòvil a la mà, i caminant amunt i avall amb cara trista i amb la seva roba.
Ells, de negre, amb els tirabuixons a les orelles i el barret de copa, elles,
sempre recatades, amb faldilla i mitges i, si estan casades amb tants fills com Déu li
hagi donat (vam arribar a veure una prole de 8), i amb perruca o el cabell tapat, doncs el cabell es considera sensual i se'l rapen.
Una imatge dura, doncs dona molt a pensar, sobre aquesta gent i sobre la religió, o aquests tipus de religió que ja és una secta masclista, els homes fan poca cosa més que estudiar la Torà i les dones són les que treballen i porten la casa i els nens.
Els Samat mantenen molta distància entre sexes, amb la gent de fora
de la comunitat i, a banda de tot el tema de la cuina Kosher i de més, no poden
fer servir smartphones... i els dissabtes no poden fer pràcticament res, ni conduir, ni cuinar... De
fet, vam veure algun tros de l’eruv, un cable blanc que posen a mode de “salvació”
per, en la zona delimitada per ell, els dissabtes poder fer coses com emputjar
els carros del bebè, transportar medicines o caminar amb bastó.
.jpg)
I per rematar el xoc cultural, o per tornar a la nostra realitat millor dit, un llarg trajecte en transport públic ens va portar al sud de Brooklyn, concretament a Coney Island.
Allà ens vam
trobar amb el que esperàvem un passeig marítim molt americà però decadent,
després de dinar, no gairebé, al famós Nathan’s i de veure com la platja és
llarguíssima, molt ampla i que no està gens malament, ens vam dirigir cap al parc
d’atraccions de Luna Park.
Vam començar per
la mítica Ciclone, una muntanya russa de fusta amb més de 100 anys d’història i
després vam anar pujant a les atraccions, on podem dir que totes et van girant
continuament. El martell de sempre... però donant voltes, la muntanya russa, per
girant sense parar, les cadenes, a molts metres d’alçada, això va ser molt maco doncs et dona unes vistes de Coney Island espectaculars que arriben fins a Staten Island veient fins el pont de
Verrazano que uneix Booklyn amb Staten Island.
També ens van
sorprende alguns rides, que el que fan és que et pengen de manera diferent, com si fossis
Superman, amb la qual cosa veus el buit mirant cap avall, o et posen com si
anessis galopant, i vas agafat per l’esquena.
Entre ride i
ride, em va anar perfecte que l’Aranete tot i que es va animant, encara es
salta algun, i a mi em feia mandra pujar a tots, vam arribar al Thunderbolt,
juntament amb el Cyclone, el ride estrella del parc, és com el ride de Ferrari Land
però vas agafat només amb la barra, la pujada ja és de 90º i al caure encara
fas un looping i una mica de muntanya russa per frenar l’atracció (i per si no
havíes tingut prou).
Després d’arribar als “tronquitos” que estan al final del parc, vam girar cua i vam anar repetint les atraccions mentre el Sol s’anava posant i la imatge del parc guanyava amb la llum del final del dia i conforme les llumetes de les atraccions s’anaven encenent.
Després de tirar-nos pel tiraxines, una bola que et llença
disparat a l’aire a tota pastilla, vam decidir que teníem panxa i cap prou
girats com per tornar cap a casa, bé en Pauilolo amb el que li agraden els
parcs, s’hagués quedat molta més estona, però teníem un llarg camí de tornada.
Doncs això, Coney
Island et dona el que t’espera, aquesta imatge bucòlica i romàntica d’un parc
d’atraccions vell i decadent, on les atraccions malgrat no ser “maques”,
a nivell d’adrenalina són de primer ordre, i on una visita amb nens paga molt la
pena.
Ens hagués
agradat quedar-nos fins que fos negra nit, segur que llavors l’ambient i el
parc llueixen al màxim, però teníem més d’una hora de metro on ja ens vam
trobar amb un Darth Vader que havia vist dracs gegants que anaven a destruir el
vagó si no li donàvem 5$, i és que el metro de Nova York, segons com, té
aquestes coses. En contrapartida, després de canviar de vagó, com va fer
tothom, per evitar a aquest pobre sensesostre, maltractat per la pandèmia i
ves a sabes quines moltes altres coses, al travessar el pont de Manhattan, vam
gaudir d’unes vistes molt boniques del pont de Brooklyn i de l’skyline de
Manhattan il·luminat, que és el record amb el que volíem acabar el dia.
Ahir era era especial més enllà de ser el darrer dia de turisme a NYC, la Mireioneta afegia un destí molt especial a la seva col·lecció de llocs on ha celebrat el seu aniversari, i per celebrar-ho havíem deixat un grapat de coses maques de fer.
Vam baixar fins
el barri de Chelsea, al midtown west, on només baixar del metro ja vam començar
a veure botigues de roba de disenyadors locals, a preus... bé, sense preus
posats però segur que caríssimes, nosaltres, com som com som, li vam acabar
comprant una faldilla a una noia africana que venia la carrer, així que, podem
dir que alguna cosa a Chelsea vam comprar!
Vam arribar a
Little Island, un parc molt original, doncs sembla una illa robada d’Avatar que
reposa sobre una multitud de pilones de ciment amb forma de tulipans. Creat sobre el moll
46 al Hudson River, el moll on hagués hagut d’arribar el Titanic, s’ha
convertit en una zona verda molt agradable on passejar (amb molta altra gent) i
gaudir de les vistes del downtown i de l’Empire State.
Com a dada
curiosa, aquest edifici està ple de pasarel·les que el conecten amb els
edificis del costat, i és que aquesta zona és (o era) el meatpacking district, on
antigament hi havia es escurxadors i es preparava la carn per ser venuda a la
ciutat, doncs bé, la fàbrica aprofitava al
manteca dels edificis dels voltants.
Llavors ens vam enfilar
a la High Line, un dels tops més recents de Nova York, té uns 15 anys, bé de fet en
té molts més, doncs ens estem referint a una via de tren elevada que
aprofitaven les empreses de carn per transportar la carn i anltres mercancies entre elles. Al
desaparèixer aquestes de la zona, la via va quedar en desús i les plantes
salvatges van començar a aparèixer sobre elles.
Com per desgràcia és normal, la primera idea va ser enderrocar la via per fer pisos, afortunadament, un moviment popular la va salvar convertint-la en el que és ara, un passeig ajardinat elevat sobre els carrers de Manhattan, amb zones verdes i miradors on, si no fos perqué vas caminant com si estiguessis a IKEA un dissabte degut a que hi ha moltíssima gent, seria una experiència top. Això sí val molt la pena tot i que recomanem fer-ho evitant al màxim les hores punta.
Però aquest
viatge no era el moment, ens vam quedar visitant el mercat espanyol de Little
Spain, disenyat pels germans Adrià i el xef José Andrés i, que a veure, suposem
que pels americans deu estar guai, i que sí que té plats i una mica d’aroma
espanyol, però com tot, no és 100% autèntic si no que està fet per agradar. Tot i que segut que a nosaltres ens passa el mateix amb la resta de coses.
També en aquella
zona hi ha l’escultura the Vessel, una aquestes estructures on cadascú jutja el que li
sembla però que és, clarament un rusc, a veure, està bé perque m’agraden
les coses diferents, però vaig preferir l’esplanada del darrera on la gent
prenia el Sol mentre mirava el US Open, i és que hem vist molta falera pel
tennis aquests díes, no sé si serà el normal o si està exacerbat pel Grand
Slam, però amb la quantitat de pistes ocupades, han de tenir nivell per tenir
alguna raqueta en millor posició als rànquins.
Vam rematar
Hudson Yards contemplant el curiós edifici the Shed, un centre cultural que són
dos edificis en un, doncs té una cuirassa que es pot fer còrrer fent aparèixer
un altre edifici a sota, i després visitant la terrassa de The Clint, on un arbre rosa,
un autèntic contrapunt al lloc, era l’escultura, temporal, doncs en aquest punt
l’escultura es canvia cada dos anys. Aquesta la veritat és que creava un
contrast que quedava molt bé a l'hora que fotogènic.
Vam tornar a casa
per canviar-nos i anar fins la John Jay’s Pool, una piscina a tocar de l’east
river on entrar era gratis. La piscina era molt agradable per estar-hi, i
l’aigua no estava molt freda, però els encarregats eren força bords i no ens
van deixar entrar res a la piscina al no portar candaus, de manera que vam
haver de fer torns i, com ja no teníem gaire temps, doncs no la vam gaudir com
vam voler i en poc més d’una hora tornàvem a ser a casa.
Allà després
d’acomiadar-nos de la Maria, l’amiga de la Mireioneta que va voler venir a
felicitar-la en persona, vam fer l’última sortida de Nova York, vam agafar el
telefèric amb vistes, fins la Roosevelt Island. El telefèric en sí ja és una
excursió, doncs t’eleva sobre l’East River i, un cop més et mostra vistes de la
ciutat, això sí des d’una altre angle.
Un cop a l’illa, vam agafar un bus gratuït que li dona la volta començant per la part central, on hi ha més vida de ciutat i la casa dels que van ser els terratinents al lloc i que s’ha conservat com a museu, i la part nord, on hi ha un far i les restes de l’edifici, en forma d’octàgon, que va ser un hospital psiquiàtric, i és que a Rossevelt Island hi havia "es confinava el que no interessava a l'època".
Vam veure aquesta zona sense baixar del bus, doncs no teníem temps per passejar tota l'illa. Sí que vam baixar de tornada a la part sud. Allà, unes poques passes per un passeig ajardinat molt agradable i tranquil ens va portar fins les restes de l’hospital on estaven confinats els malalts de verola, una visió molt lúgubre i que contrasta amb el park Roosevel, al davant on vam veure, per darrera vegada l’Skyline de Manhattan, aquest cop des de molt a prop.
Vam agafar el
telefèric per tornar a Manhattan, tot i que no vam tenir la posició ideal que havíem tingut a l’anada, vam poder gaudir d’una entrada màgica amb Noya York
il·luminat, llavors vam agafar un bus per retornar a l’upper east side (el
nostre barri), però enlloc d’anar a casa, que hauria estat el normal la resta
de díes, vam anar a sopar fora, doncs havíem de celebrar el darrer sopar i
l’aniversari de la Mireioneta per tancar una estança que recordarem per sempre
en una de les ciutats més al·lucinats del mon.
I diem tancar
doncs aquest matí poc més hem fet que recollir i agafar el metro per tornar on
va començar l’aventura a Nova York, a Penn Station. Això sí, en el trajecte,
alguns edificis com l’Empire, el One World, o el Madison Square Garden (que pràcticament
no havíem vist), han aparegut seguint les nostres passes, i ens hem pogut
acomiadar d’ells, o ells de nosaltres, amb un a reveure, doncs a Nova York
sempre saps que tornaràs.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada