Budapest

Budapest va començar amb calma, havíem anat a dormir tard i malgrat un servidor va veure sortir el Sol, la resta de la família va voler i poder descansar fins més tard. De manera que no vam sortir de casa fins quarts d’onze quan l’Aranete va estrenar els seu powder pel cabell.

Després de passejar i esmorzar pel nostre barri, la residencial zona de Pasareti a Buda, amb algunes cases que fan molta patxoca, vam agafar l’autobús fins el castellde Buda. De fet, vam baixar al parc Vermezo i vam pujar unes escales plenes de monuments a màrtirs i revolucionaris de la història hungaresa fins arribar al búnker museu hospital de la Roca.

Un cop al districte del castell, és a dir, dins del recinte amurallat que el rei Bela va manar construir per defensar Buda de la invasió mongola al segle XIII, vam tenir la sensació de que començava el viatge.

En els 800 anys que fa que aquests edificis van ser construits, tot ha estat reconstruït diverses vegades, i l’estat actual és increïble, la primera imatge que tenim de l’esglesia i la font de Matias, clar exemple de la reconstrucció en estil neogòtic del segle XIX amb el bastió dels pescadors, el qual dona més opulència que sensació de protecció a l’indret, ens roba el cor. A més, el dia fred però molt soleiat fa que el blanc dels murs dels palaus al voltant de l’esglesia encara brillin més.

No li fem gaire cas al petit mercat de Nadal situat entre l’esglesia i el bastió dels pescadors per recòrrer aquest últim i gaudir de les seves set torres en honor a les 7 tribus que van crear Hongria i de les seves columnes, però sobretot de les vistes de Buda des de dalt. Amb el Danubi, inmens, espectacular, divisor, i els ponts, com el de les cadenes o els edificis nobles de Pest, que han de ser tan mejestuosos com ho són per poder-se comparar a la genialitat que la natura va crear amb un riu com el Danubi.

Passeig, amb massa gent això sí, i moltes fotos abans de continuar pel barri del castell però en direcció contrària al mateix... diferents edificis nobles amb teulades molt boniques, recorden, sense semblar-se, a les de Zagreb o a les Dijon. Ja al límit del barri, on hi ha la torre de Buda, molt bonica i gairebé sense turisme, agafem un bus per fer un parell de parades, passem l’esglesia de Matias, doncs el següent destí és molt menys litúrgic, la casa de Houdini, un dels hongaresos més famosos de la història, malgrat va marxar del país amb quatre anys. La casa és una col·lecció privada amb objectes de l’artista però sense relació directe amb ella, és a dir, no hi va viure mai, i decidim, no entrar-hi.

Vam seguir el passeig per, ara sí, arribar als edificis més majestuosos. El primer el palau Sándor, residència del primer ministre, amb una façana lateral molt bonica (no la principal) i amb les garites de la guarda buides... esperàvem veure el canvi de guarda però res...

Vam donar una volta per la resta d’edificacions, com són la galeria nacional, la biblioteca Széchenyi o el museu d’història de Budapest, totes molt barroques, ens va cridar l’atenció que hi havia moltes escultures de lleons, de fet, això es va anar repetint durant la visita. Ara sabem que són d'herència de l’imperi austro hungar i símbol de força, autoritat i protecció.

No tan monumental, de fet tot el contrari, doncs canvia la pedra per la fusta, és el funicular del castell, però nosaltres decidim donar la volta i baixar caminant, passem unes barraques de menjar amb frankfurts, goulash i d’altres coses, que feien bona fila, però entre el fred, el preu i que no volíem menjar dempeus, decidim tenir les mans lliures per fer fotos del pont de les cadenes mentre baixem cap a ell.

Les fotos al pont no van acabar un cop a baix, on vam trobar el quilòmetre 0 de Budapest abans de travessar el pont. I és que el de les cadenes, el primer pont fixe a sobre del Danubi, és molt elegant i de nou, envoltat de les joïes que està, i el dia que feia... va ser un momentàs.

Un cop a Pest, doncs el Danubi separarà sempre aquestes dues ciutats que es va unir per crear l’actual capital d’Hongria, vam agafar el tramvia, bé dos, doncs em vaig equivocar d’aturada (sort de tenir la tarjeta de viatges il·limitats), i vam sortir directament al mercat central de Bucarest. Edifici espectacular per fora, fet de maons i amb una taulada brutal, i força maco per dins però massa massa turístic. Per cert, no és el que havíem vist il·luminat la nit anterior.

Volíem haver dinat a dins, però hi havia massa gent, i uns preus... que de veritat, ens sentíem estafats. Un menú de frankfurt, patates i beguda, per menjar sense seure... més de 20€.

Vam sortir escandalitzats! Vam fugir i d’allà buscant una zona sense tants turistes i per darrera del mercat ja vam veure algun lloc que ens feia el pes i força més econòmic, de fet en vam veure un amb cua a fora per menjar, és a dir que no érem els únics escandalitzats.

Al arribar al carrer Raday ja vam somriure, un carrer molt bonic i molt animat però molt lluny d’estar massificat. Vam dinar en un vietnamita i vam fer un cafè al Puder Barszinhaz per tal de descobrir els Ruin pubs, locals “molones” fets en edificis que estaven en runes.

Al sortir, ja fosc tot i ser les 17, vam agafar un altre bus per dirigir-nos a la basílica de sant Esteve, patró de la ciutat i esglesia més gran del país. Però el millor és que al ser festes de Nadal, i dia després de la seva festivitat, és projectava un video mapping a la seva façana amb la història de la basílica, i del sant, del qual es conserva una mà a la cripta de l’esglesia.

A la mateixa plaça hi ha un mercat de Nadal i molta gent. Tot molt apretat, de manera que el passem mirant-lo bastant per sobre, i ens dirigim a la plaça on s’ubica la nòria de Budapest, una de les imatges de la ciutat però on ens fa mandra pujar. D’allà ens quedem més amb l’arbre monument a Michael Jackson, just al davant de l’hotel Kempinski on l’artista es va allotjar en les seves tres visites a la ciutat i on els seus fans van crear de forma espontànea aquest monument quan el cantant “va traspassar”.

A prop d’allà hi ha la plaça Vorosmarty, potser la més elegant, o si més no la menys massificada on hi vam trobar el darrer mercat de Nadal del dia, més fàcil de veure però on no ens vam firar, i el mític cafè Gerbeaud, al qual vam “postposar” la visita una visita que finalment no es va produïr.

D’allà vam començar a tornar cap a casa pel carrer Vatci, el carrer comercial amb botigues internacionals, però on vam veure, i aprendre, en una botiga de cubs de Rubik, que el senyor Rubik era d’allà, i on venen cubs i diferents articles relacionats amb ells, però molt i molt cars. Cubs a més de 30€!!!

Finalment vam arribar a la parada del bus i vam tornar cap a casa, creuant el Danubi amb tot Pest il·luminat i sabent que aquell passeig pel riu, el tenim pendent, però ara ja tocava descansar.

Diumenge la Mireioneta i un servidor teníem un objectiu clar, el Memento park, on s’han portat totes les escultures comunistes, de manera que els nens van decidir digitalitzar-se a casa i nosaltres “matinar”, vam sortir de casa minuts després de les 9 i després de dos busos i un tren, hem de reconèixer que el transport públic va de conya, entràvem en aquest terreny a les afores de Buda on, sota un dia preciós però molt fred vam visitar aquest memorial del comunisme que barreja la seriositat del moviment amb el “pitorreo”.

Abans d’entrar hi ha les restes d’un mur on hi havia una estàtua d’Stalin de 8 metres, però que va ser enderrocada en la revolució de 1956 i que al trencar-se van quedar les botes, imatge que va ser símbol de la lluita contra els soviètics a Hongria.

Només entrar, et dona la benvinguda un Travant on et pots pujar i sentir-te un alemany de l’est de vacances i una cabina on pots “trucar” als líders comunistes i sentir els seus discursos. Vam “parlar” amb el Che i amb Fidel Castro.

Llavors vam entrar a passejar entre les diferents estàtues del parc, no n’hi moltes la veritat, cosa bona per no agobiar-te, però sembla “poca cosa”, n’hi ha 3 o 4 espectaculars, per grosses i imponents, d’altres de boniques, sobretot les que fan referència als treballadors, alguna que fa por, i fins i tot una que fa referència als “camarades” que van ajudar al bàndol republicà durant la guerra civil espanyola.

La visita es complementa amb una visita a una sala explicativa del procés de l’arribada i la caiguda del comunisme a Hongria, molt interesant la veritat, i amb la restes del búnker on hi ha les botes, a l’interior del qual hi ha tot un reguitzell d’estàtues de Lenin.

Vam tornar a casa on vam dinar i descansar un momentet abans de posar-nos de nou en marxa, ara sí els quatre, per seguir visitant el centre de Budapest. Vam travessar el Danubi de nou per la part nord del parlament i ens vam dirigir cap el passeig que transcorre paral·lel al riu, abans d’arribar-hi ja vam haver de fer unes poques aturades a fotografiar estàtues, i és que Budapest m’està pleníssim d’aquestes, és realment increïble, moltes molt boniques i molt ben ubicades, com la del president Imre Nagy, sobre un pont i mirant el pont de Margarita, especialment brillant, doncs la llum era espectacular!

Vam seguir el passeig pel riu, contemplant la monumentalitat de Budapest a banda i banda, i veient un pel més lluny el castell que havíem visitat el dia anterior, vam passar pel curiós parc Olímpic, amb les anelles presidint-lo, i és que Budapest ha mostrat interès en diverses ocasions per tenir els jocs però no els ha tingut mai.

I finalment vam arribar al símbol de la ciutat, el Parlament, impressionant, per gran i per espectacular, amb clara influència italiana, amb una cúpula molt i molt florentina, el considerem un edifici top a nivell mundial. Llàstima no poder visitar-lo per dins, però és que no teníem ni idea del fet que les entrades s’esgoten a molts dies vista. De manera que ens vam haver de conformar fent mil i una fotos de les seves façanes.

Molt a prop del parlament vam fer la següent parada, les sabates del Danubi, un monument en honor als 20000 jueus afusellats pels nazis i llençats al riu quan ja veien perduda la segona guerra mundial i que van ser els darrers dels més de 100000 jueus de Budapest que van morir, sigui a la ciutat o als camps de concentració durant l’Holocaust.

Gela la sang.

I com parlàvem de jueus vam decidir agafar el metro i anar cap el barri jueu, després de baixar a la parada de metro Astoria, vam veure la gran Sinagoga de Budapest, la segona més gran del mon (aquesta expressió de la segona... entre sinagogues i mesquites...), però vaja, que per fora, doncs sí gran però res especial, i per dins... doncs massa cara de visitar, i el Sauce metàl·lic amb el nom dels 600000 jueus hungaresos assassinats durant l’Holocaust es pot veure des de fora, molt maco i elegant, “llàstima” de la pancarta, que ja vam veure a Praga amb els hostes segrestats per Hamas, el tema és molt delicat, però els jueus, o els israelís, o, segurament, alguns desgraciats que “manen” fan que tot vagi a pitjor.

Vam passejar pel barri jueu, que no és un call de fet, edificis macos, i és que Budapest és molt maco, però no és el que buscàvem. L’únic que ens va cridar l’atenció va ser el Karaván, un street market molt bufó amb menjar molt inflat de preu, i ja arrivant a l’avinguda Andrassi, un restaurant de goulash que devia estar bé de preu, doncs hi havia una bona cua fora esperant torn.

Finalment vam arribar a l’avinguda Andrassy, el carrer majestuós de Budapest, amb les botigues pijes i edificis monumentals, nosaltres ens aturem davant l’òpera nacional, edifici molt maco i amb un arbre de Nadal amb els guarniments molt operístics abans d’entrar a la línia 1 de metro, la segona més antiga del mon amb els vagons de fusta al igual que la decoració de les estacions que també tenen els cartells amb mosaïcs molt rococó.

Vam deixar aquesta línia, patrimoni nacional de la UNESCO, a la plaça Vorosmaty. Renunciem per segon dia a entrar al bar Gerbeaud, de fet estaba plè, i arribem al riu, on ja amb poca llum gaudim plenament i per primer cop de la ciutat il·luminada... del millor com a experiència, des d’on està l’estatua de la princeseta, amb el castell a l’altra banda del riu, posem Budapest ben a munt a un possible top de ciutats, però clar n’hi ha tantes... aquí el problema va ser el fred, 1 grau sota zero i sensació de -7... si no fos per això, Budapest no tindria 1.8 milions d’habitants... en tindria molts més...

Vam renunciar, per tema d’horaris, a agafar un creuer pel Danubi com teníem previst, i vam creuar el centre per tal de berenar a l’Strudel house i buscar la granota Gustavo per la plaça Szabadsag dins de la col·lecció de mini estàtues que l’artista del carrer Kolodko ha anat col·locant a mode de reivindicació, segons sembla perquè no tenia diners per fer-ne de més grosses. N’hi ha repartides per tota la ciutat, i fa gràcia trobar-les.

Ja després de la troballa, vam gaudir del parlament il·luminat i vam tornr cap a casa on vam tenir la visita de la Rita, una amiga de la Mireioneta que va fer a Cambridge però que feia uns 20 anys que no veia, i que per pura casualitat viu al mateix edifici on estem allotjats... tela marinera!

Amb ella vam veure vi hongarès, prou bo, vam tastar dolcos típics, força justets, vam parlar de la vida en general i d’Hongria en particular. Semblen un poble orgullós d'ells mateixos. Una bona estona i encara millor, una bona retrobada.

Al final es va fer tard, i vam tenir nit mogudeta, en Pauilolo i un servidor vam acabar amorrats al vàter, de manera que vam renunciar a l'illa Margarita i als banys Palatinus, que són els únics que deixen entrar a menors de 14 anys. Ens vam prendre el matí amb calma per recuperar al màxim possible i ens vam dirigir directament al parc de la ciutat Varosliget.

Allà hi vam entrar a partir d’un altre dels símbols nacionals, la plaça dels herois, amb les columnes i estàtues en honor, un cop més, a les tribus fundadores, i la columna central amb l’arcàngel Gabriel i la corona de sant Esteve, tot acompanyat dels dos museus idèntics a banda i banda, el recinte d’exposicions i el de belles arts.

Però el que més ens va cridar l’atenció va ser la immensa pista de patinatge davant del castell Vajdahunyad, molt més gran que les que acostumem a veure a casa nostra (i de fet a d’altres llocs) i sobretot, amb el nivell de la gent que s’havia posat els patins, va fer que ens tirèssim enrera. Hi havia una parella ja "madura", a prop dels 70 anys, ballant sobre el gel que era per treure's el barret.

Vam travessar una mini firi de Nadal darrera de la pista, bé la pista era part d’ella, i vam entrar al recinte del castell, on hi ha diferents edificis representant els diferents estils arquitectònics de la història d’Hongria a mode de “poble espanyol”. Si més no, curiós.

Després de fer-nos la foto de rigor amb l’estatua de l’anònim, en honor a un notari del rei Bela IV, vam passejar sense gaire romb pel parc, que és molt gran i macot, fins trobar-nos amb el globus aerostàtic que t’aixeca 150 metres sobre la capital hongaresa. Ens feia gracia pujar, però estava tancat... potser pel vent o potser...herència del comunisme?

Vam sortir del parc veient el majestuós edifici dels banys Szechenyi i vam agafar el metro per tornar a l’Òpera, on, amb una mica més de temps, vam gaudir de l’exterior i de l’interior de l’edifici, preciós i ple de pintures inspirades en Pompeia.

Tocava dinar i vam desfer el camí del dia anterior pel barri jueu tot buscant els dos llocs preseleccionats, el primer, de nou, amb una cua increïble, el segon ple de d’espanyols però ens va anar bé per dinar.

Amb la panxa plena, vam fer una rutilla pel barri jueu que va incloure.

• Repetir llocs vists el dia abans com la Sinagoga o el Karaván street food.
• 
  La troballa de tres mini estàtues més de Kolodko.
• Al·lucinar, un cop més, amb la cua per entrar a un local, en aquest cop el famós café New York, que sí, que molt bonic i demés, però més de 30 minuts per fer un cafè... en el nostre cas, como que no.
• Entrar, però no consumir, al Szimpla Kert, el primer i més icònic dels Ruin Bar, a veure, segurament de nit no se li veu tant el llautó. És molon, i sobretot, al pis de dalt hi ha estàncies molt xules i agradables, i és que és molt gran, com una fàbrica petita amb diferents garitos dins. Però algun lloc es veu cutre... també és cert que segurament ens anem fent grans.

Un cop vist vam tornar al Danubi, on llavors sí que vam agafar un vaixell per fer una passejada, no m’atreveixo a dir creuer, de 45 minuts, pel riu i al·lucinar amb els edificis il·luminats. Sens dubte, el parlament i el castell els més espectaculars, però és que hi ha una quantitat de palaus i edificis nobles brutal. Realment és una activitat imprescindible i que ens va semblar perfecte per tancar Budapest.

I és que un cop vam sortir del vaixell, entre el fred, que renoi, quin fred fa per aquestes contrades i que l’Aranete també va sucumbir al virus, vam decidir tornar a casa a no fer res més que veure la pel·lícula “El Ángel de Budapest”, molt recomenable per entendre la història dels jueus a Budapest i la història del protagonista, molt desconeguda a Espanya, segurament per falangista, però que és increïble.

I així han estat les darreres hores a Budapest, l’Aranete és el que ha estat amorrat al wc aquesta nit i, aquest matí, hem recollit la casa sense presses abans d’agafar un bus cap a l’estació de Nyugati, molt bonica i peliculera, i on hem vist una altra de les miniescultures.

I amb això, una “xemeneia” i una visita al Mc Donalds, hem tancat la primera de les tres capitals d’aquest viatge. Budapest ens ha agradat molt, sobretot als adults.

I ara, a tota màquina, en tren cap a la següent, Bratislava ens espera mentre posem el blog al dia i veiem l’Hongria rural i nevada que esparava l’Aranete.