08042. La Guineueta, Canyelles, Roquetes i Verdum. Passejades ex-confinades.

Vam aprofitar un partit de l’Aranete a Canyelles per tal de reprendre, un cop més, les nostres antigues passejades confinades per Barcelona. Malgrat suposava un salt “radical” en l’ordre de codis postals, doncs Canyelles, conjuntament amb La Guineueta, Roquetes i Verdum conformen el codi postal 08042, el darrer de la ciutat, i és que de fet, en algun punt ja vam tenir la sensació d’estar al final de Barcelona! Però vaja, que com ja tenim algun altre barri fet “fora de lloc”, vam decidir que era l’oportunitat idònea.

Malgrat el partit va ser diumenge, i d’ell no parlarem pas, el “turisme” va començar dissabte, quan vam aparcar a la rambla del Caçador, a tocar del parc de la Guineueta, però vam deixar aquest a la nostra esquena i vam travessar els blocs d’edificis construïts per diferents promocions per als treballadors a dalt i a baix del passeig de Valldaura, més concretament als terrenys de l'antiga masia de can Guineueta a mitjans del segle XX. De la masia, que en principi estava al mateix passeig amb el carrer Gasela no en vam veure ni rastre. Els edificis, molt característics d’una època... i d’un estament social... em produeixen una sensació estranya, els edificis no m’agraden, crec que objectivament són lletjos, però la Mireioneta, que gairebé sempre troba el costat positiu, els hi troba un algo, és cert que tenen placetes i espais peatonals entre ells, a banda de botigues clàssiques que criden l'atenció... però jo penso en la gent, el que ens transmeten... i no sé...

Vam recòrrer el passeig...

a munt, cap a la plaça Karl Marx, per tal d’esmorzar els entrepans quilomètrics del bar Mejía, un gran (inmens) de panceta, i un “petit” (molt gran) de truitat a la francesa, més graciosos que bons, una coke i un cafè amb llet per 13.85€,

i a vall per travessar el petit mercat de la Guineueta, 

vam sortir al parc central de nou barris i, de cop i volta, la nostra percepció va canviar: continuàvem a Nou barris, però aquest parc és molt maco i modern. Ja la restauració de la masia de la Guineueta, reconvertida en local de lleure i que aplega diferents associacions va ser el primer exemple, l’edifici de la seu del districte, antic institut mental, edifici que s’assembla molt al de la guardia urbana del Baix Guinardó. A més a més el parc acull un parell d’equipaments de Barcelona activa, un llac amb un restaurant al mig, i zones infantils molt modernes, a banda de la masia de can Carreres, que també està sent modificada per tal de ser un nou equipament públic.

I per rematar, a l’altra banda del parc, a l'alçada del passeig de Fabra i Puig, les restes de l’aqüeducte de Dosrius, doncs, jo no ho sabia, hi havia un aqüeducte de més de 50 quilòmetres des d’aquest poble, tan lligat a la meva infantesa, que portava aigua fins al barri de Gràcia durant el segle XIX.

I aquest tros que resta dempeus, entre la part emocional, i el lloc, realment maco i desconegut, ens va semblar un possible racò màgic de la ciutat. I diem possible perquè l’aigua del llac, on hi pots arribar per unes escaletes i pasareles, estava bruta i deslluïa una mica l’indret, que sembla que a certes hores és un lloc perquè els gossos vagin deslligats.

Vam deixar La Guineuta, direcció cap a la plaça Karl Marx, i malgrat aquest darrer tram ja no era tant maco, vam veure algunes cases d’aquelles que trobes de tant en tant i que si estiguessin en un passatge de l’Eixample faríem un "camaco" dels bons. A més, ens fa molta gracia connectar trossos de la ciutat i arribart a la plaça Karl Marx va ser precisament això.

Des de la plaça vèiem el nostre següent objectiu, curiós perquè era canvi de barri, passar a Canyelles, ni tan sols canviar de districte, i de fet, dos barris amb un passat semblant, és a dir, barris creats a meitats del segle XX amb la migració massiva cap a Barcelona, amb ruscs d’habitatges, molts cops petits i de no gaire bona qüalitat.

Però la ronda fa un cop més de frontera i travessar-la sembla canviar de municipi. A Canyelles ens vam dirigir, a veure des de sota aquells gratacels amb sostres suïssos, i al seu darrera, els 3000 habitatges creats al 1978 i on va ser allotjats els barraquistes que van poblar la zona originalment. A dia d’avui, molts d’aquests edificis estan pintats de diferents colors, alegrant una visió que d’una altra banda seria molt comunista.

Del barri també vam entrar al seu mercat, molt i molt ample, fins i tot massa pel petit que és, doncs té dues fileres de paradetes i tres passadissos, un a cada banda i un altre entre mig, inmensos, a banda d’estar cobert per una estructura molt alta, fa goig la veritat i li dona molta llum, però potser és un pel massa gran pel mercat.

A tocar del mercat hi ha el parc de Josep Serra i Martí, amb la font de Manuel de Falla, la qual segur que ha viscut èpoques millors. Del parc ens va cridar l’atenció que està a sobre de l’empresa que gestiona la ronda de dalt... em vaig ficar sense voler... el cartell de que no es podia... bé... no el vaig veure... En definitiva, que en aquests barris, ja a tocar de la serra de Collserola, vam tenir la sensació de trobar els budells de la ciutat amb diferents equipaments que, ves per on, no estan als barris de la “zona alta” on també s’acaba la ciutat... sempre és una mica el mateix no?

Vam rematar el barri ficant-nos entre els “edificis de colors” veient llocs molt autèntics com el Radio Club Bravo Charlie, de radio afeccionats i el restaurant 5 hermanos, un local d’aquells que reivindiquen que a qualsevol barri poden haver-hi llocs bons i on esperem anar-hi algun dia.

Poc després ja vam veure els primers ascensors, senyal inequívoca que després vindrien les pujades i que de Canyelles passàvem a Roquetes, el tercer barri del dia i famós per les seves pujades i baixades al estar ubicat al turó que ja toca directament amb Collserola.

L’entrada al barri ens va donar la sensació que entràvem a un lloc una mica més humil, però res a destacar, ens va agradar que la gent que ens creuàvem, poca, ens saludava, era com estar a un poble. Vam agafar un ascensor, crèiem que necessari per la nostra ruta, però no, de manera que el que per la gent del barri és una necessitat, per a nosaltres va ser una atracció turística, mentre ens dèiem que què fortes eren les iaies d’aquell barri acostumades a les pendents aquí i allà.

La nostra passejada va continuar pel carrer de la Mina de la ciutat, en honor a una mina d’aigua que passava pel carrer i on, actualment hi ha representats els diferents panots de la ciutat al llarg de la seva vorera.

Vam seguir caminant i pujant, a vegades per rampes, a vegades per escales i vam començar a veure el barri una mica més brut, de manera que al arribar al que era un dels highlights de la passejada, la plaça Salvador Puig-Antich, ens la vam trobar massa bruta, no feia ni pel lloc, pel que simbolitza, però ni tan sols per Barcelona. Ple de caques de gos i restes de botellones que deslluïen una plaça-monument, una vorera s’aixeca sobre el terra, oferint vistes de tota la ciutat, i amb el castell de torre baró al darrera.

Potser és perquè aquella plaça està a sobre d’un equipament que encara no sabem que és i just “al final de la ciutat”, doncs a partir d’allà, la muntanya, però és una llàstima, perquè hauria de ser un lloc molt més conegut i reconegut.

I com hi havia muntanya, cap allà que ens hi vam ficar, una mica de “campo a través” li demano perdó Mireioneta que no està per aquestes floritures, però allò era Roquetes també, de fet, el turó estava igual de brut, més botellones i restes de gent guarra.

Vam baixar fins una carretera on hi ha una distribuidora d’aigua i un equipament de TMB, de nou, els budells de Barcelona i un noi... amb una fila... sense sabates i aturant-se cada poques passes... sí, aquella zona no és el millor de Barcelona, els edificis es veien també molt humils i la zona descuidada... vaig pensar en la inversió que fa poc vaig llegir que Barcelona farà per millorar la plaça de l’avinguda Roma, que està perfecte... i em vaig enfadar... estic molt reivindicatiu... i que sí, que l’ateneu de 9 barris allà, amb la seva súper carpa de circ i totes les activitats que fa està molt bé, ens va agradar, però es pot, i s’ha d’actuar molt més en aquestes zones i no crear unes altres totalment de disseny.

Vam sortir de Roquetes per la plaça de les dones, que crec que es mereix alguna cosa més i pel futur mercat de Montserrat, que creiem que és una rehabilitació integral, però que té molt bona pinta, i vam creuar la ronda de nou per endinsar-nos en el quart i darrer barri del 08042. Verdun.

Allà ens vam trobar un altre barri molt vivible, ens va transmetre bones sensacions només d’entrar-hi i veure unes casetes als carrers entre Via Júlia i Viladrosa, que devien ser les d’estiueig dels treballadors de les fàbriques de sant Andreu de Palomar a principis del segle XX.

Vam travessar el barri buscant restes de les barriades originals però ens vam conformar amb vestigis del barri com el porc de l’antiga cansaladeria del carrer Viladrosa, l'oueria Margim, amb pinta de botiga d'aquelles antigues que molen, al mateix carrer, per cert, ens vam firar, i, com a símbol de la lluita veïnal, al que va ser la barriada d’en Charlot, la placeta dedicada a aquest personatge barceloní (no a en Charles Chaplin), un senyor anomenat Carmel Tusquelles i que es va fer molt famós a principis del segle XX com a artista del “bombero torero” vestit i imitant a Charlot, de fet, va originar el termini “charlotada”, va actuar arreu d'Europa i va acabar comprant un pis en aquest barri i liderant les reivindicacions veinals.

Vam acabar la passejada de dissabte tornant a La Guineueta, on vam travessar el parc creat a sobre del torrent de la guineu per canalitzar l’aigua i agafant el cotxe tornant a casa i passant per la plaça de la República, que en certa manera, és el vértex del districte de Nou barris.

Però no es va acabar aquí la descoberta del barri, doncs “sense voler” havíem passejat tot el barri sense deixar res per l’endemà, que havíem de tornar pel partit de l’Aranete... però en realitat no era ben bé així...

A Roquetes, hi havia un bar, el Refugio, pel que havíem passat sense entrar-hi el dia abans, doncs encara estàvem tips de l’esmorzar i vam decidir aprofitar l’hora de “concentració” prèvia el partit per visitar-lo... però estava tancat, de manera que vam tornar al Brafa, on era el partit, un club esportiu que val molt la pena per les instal·lacions que té... i pel bar, o millor dit, per la seva truita de patates, espectacular! De veritat, de les millors de Barcelona! Amb una coke i un cafè amb llet 9.20€, però la truita... bufffff!