Viena

L’arribada a Viena va ser molt freda, degut al fred real, al que havíem passat a Bratislava, i que a més el dia estava molt més gris que el vist els díes anteriors, de fet va acabar nevant una miqueta (res que agafés al terra), de manera que quan vam arribar a casa vam acordar que a casa era el que més ens venia de gust pel cap d’any.

I a casa ens vam quedar, ens la vam fer nostra, que no va ser gaire difícil, i vam estar tranquils llegint, jugant, mirant el Médico de Viena, i preparant el sopar de cap d’any, un cap d’any que vam passar ben tranquils menjant-nos el raïm tots quatre i anant a dormir poc després.

El 2026 va començar com comencen tots els anys, mandrosos, va costar una mica més del normal aixecar-nos i posar-nos en marxa, però al veure que havia nevat una miqueta, i que feia un dia preciós, havia tornat el Sol, malgrat els 0º anàvem la mar de bé pel carrer, però clar que passejar al costat del llac que tenim a tocar de casa ajuda molt.

En tram i metro vam arribar a Karlsplatz i allà vam començar a veure i entendre la majestuositat de Viena, hi ha palaus, palaus i més palaus, increïble. És realment espectacular.

Al ser primer de gener, era lògic que la primera visita fos la plaça de l’òpera on just començava l’universal concert de cap d’any a la Musikverein. Com no som l’àvia Teresa, ens vam haver de conformar amb veure la façana de l’edifici.

Entre palaus i una ciutat molt guarnida pel Nadal, vam anar fins la plaça de la Catedral, passant primer per la cafeteria Sacher, on es va inventar la famosa tarta i on vam postposar tastar-la degut a la cua que hi havia, i per la senzilla esglesiadels caputxins, on tots som iguals davant Déu i la mort i on hi ha enterrats, dins de sarcòfegs metàl·lics, la majoria d’emperadors i emperatrius dels Habsburg.

Ja a la plaça de la catedral, una catedral molt majestuosa, amb l’espectacular torre nord presidint-la, però quedant “empetitida” per la majestusoa teulada de la catedral, vam estar una bona estona veient, aquí sí, el concert de cap d’any projectat en una pantalla gegant davant de la basílica, és el que té ser pobre, però vaja, que pobres allà érem molts. Per cert, molts espanyols i italians.

Vam passejar una estona pels voltants de la catedral, tot mirant els edificis però també els aparadors de les botigues de la zona, molt elegants, fins que vam arribar a l’esglesia de sant Pere, una esglesia barroca, sobretot per dins i inspirada en la basílica del Vaticà però de planta quadrada tot i que per dins sembla rodona doncs la seva cúpula, verda com la de la santa seu, i pintada en honor a la verge, embolcalla la sala i als que ens vam combregar allà per, mentre gaudíem de la majestuositat de les obres de la sala, sobretot de l’altar major amb una pintura de sant Pere, vam poder sentir les quatre estacions de Vivaldi en un concert d’orgue gratuït per ser primer de gener. Aquelles coses no esperades que et donen un plus al viatge.

Vam continuar el passeig entre palaus per l’espectacular carrer Graben, espectacular com tots els carrers amples que hi ha per allà. Als nens els hi va agradar la cruïlla amb el carrer Kohlmarkt, doncs en pocs metres hi havia les botigues de les marques cares que ells coneixen, Gucci, Luis Vuiton, Rolex... segurament allà van començar a entendre Viena.

A nosaltres ens va agradar més la continuació del carrer Graben pel carrer Nagelgrasse, molt més petit, menys imperial, amb molt pocs turistes, però amb molt més esperit, més humà per dir-ho d’alguna manera i amb una bellesa molt mes natural.

Tot i que aquest estil no va durar gaire, poc després el carrer s’obria i tornaven la majestuositat i els palaus, com el de Ferstel, que va ser el cor econòmic de l’imperi austrohúngar al ser seu del banc i borsa de Viena. A més, per sota passa el passatge Herrengasse-Freyung, molt elegant amb terra de marbre, petites botigues i escultures importants com la font de la deesa del Danubi, a més del cafè Central, un dels clàssics de Viena on hi anaven personalitats com Freud o Trotski. Nosaltres però el vam passar també ràpidament, teníem gana.

Després de dinar vam seguir cap a l’altra banda, més concretament cap a l’esglesia Votiva, una esglesia espectacular construïda en estil medieval amb dos torres unides en l’actualitat per una llum en forma d’infinit i que està allà en ofrena d’agraïment per la supervivència de l’emperador Francisco José a un atemptat allà mateix.

Com s’estava fent fosc, per cert amb una llum vermella preciosa que ens va permetre fer unes últimes fotos molt boniques, vam decidir començar a tornar cap a casa. Vam agafar el metro fins Prater, més en concret el parc d’atraccions ubicat allà mateix, que clar, un parc d’atraccions de nit i de Nadal... i en un ciutat bonica... doncs res podia fallar.

El Prater és una barreja entre fira i parc d’atraccions, sempre està allà i no es paga entrada, si no que es paga per cada atracció que puges. Hi vam donar una volta per gaudir del parc, molt bonic certament, però vam decidir que l’explotaríem més la resta de díes. El sushi del dinar encara ens sortia per les orelles. Tot i així, en Pauilolo i la Mireioneta no es podíen estar i “van fer l’esforç” de tirar-se per la caiguda lliure del parc, de 85 metres però que els hi va semblar molt forta.

Després vam tornar cap a casa a reposar, doncs ens quedaven tres díes sencers per completar una ciutat que ens semblava espectacular des del primer moment.

El “dia de la bueli” vam reprendre la visita a Viena en el sey honor on l’havíem deixada el dia anterior (sense contar el Prater), des de l’esglesia de la Votiva vèiem l’ajuntament, i allà hi vam anar a fer cap.

Tornàvem a estar entre palaus, i és que l’ajuntament és un més a la zona, bé no només un més, doncs és un dels més espectaculars, massa i tot per ser un ajuntament, però visualment impecable. Per cert, també molt xula la pista de patinatge davant del mateix ajuntament, no és la típica placeta quadrada o rodona, si no que és com un passeig de carrers entre arbres... els nens no van voler patinar, i un servidor es va quedar amb les ganes.

Vam seguir una visita molt monumental, el parlament, el museu d’històrial natural, i d’altres edificis igual d’espectaculars que no sabem que eren o que havien estat, fins arribar al palau de Hofburn, que és un conjunt de palaus i que va ser la residència dels Àustria (Sissi, Francisco José i companyia) durant gairebé 7 segles i on encara hi viu el president d’Àustria.

El complexe és molt gran, com un castell, una ciutat dins de la ciutat i costa d’abarcar. Nosaltres ens vam limitar a passejar pel seu exterior, que seria l’interior respecte a Viena, però no vam entrar en cap dependència. Curiosament, nosaltres vam entrar per la banda del museu d’història natural i vam sortir per la plaça de San Miquel, de manera que cada cop ho vèiem tot més de luju i buatu, (avui era dia per dir això), i de fet, l’entrada diríem principal, és per la que vam sortir, amb la seva cúpula a dins, que ens va semblar meravellosa.

Després de donar una volta per la zona adjacent, de nou, hi ha un reguitzell de carrers plens d’edificis monumentals al voltant de la Wiener Minoritenkirche, una esglesia gòtica del segle XIII que seria un edifici en la guia de viatges de moltes ciutats i aquí passa totalment desapercebuda.

I és que tots els turistes que no estaven al palau Hofburg estaven fent cua per entrar al Café Central... buffff, quina cua... havíem pensat anar-hi però, "visto lo visto", vam canviar d’opinió.

Vam allunyar-nos del centre, això sí, mentres ho fèiem vam veure que la cua del cafè Central no era res comparada amb la del Sacher... mare meva! Quina falera per fer cues que estem veient en aquest viatge!

Però la nostra destinació era al sud de la Karlsplatz, més concretament al Naschmarkt on vam arribar després de dinar doncs ens vam trobar un barri més vivible, durant una estona, curta, tot sigui dit, els palaus imperials no dominaven els carrers.

El Naschmarkt és un mercat al carrer molt ben posat, ens va agradar molt, té més de 100 parades entre menjar, gastronomia, souvenirs, roba... Està ubicat en una avinguda on ja tornes a veure edificis modernistes, alguns preciosos. Però sobretot ens va encantar la quantitat i varietat de menjars preparats que hi havien. Un lloc molt interesant per anar-hi i deixar de banda durant una estona el tema palaus i perquè, malgrat hi ha turistes... no és el mateix que el centre centre.

Després d’un passeig per allà, i per continuar desintoxinant-nos dels palaus vam creuar el centre de la ciutat (en metro i tram) fins arribar al Danubi i visitar la Hundertwasserhaus, aquesta casa de colors tan peculiar doncs és diseny del pintor Hundertwasser i sembla ben bé un quadre impressionista. És ben curiosa i una bona manera d’apropar-se al treball del famós pintor austriac.

Vam tancar les visites fent una nova visita al Prater, entrant per darrera, de manera que vam veure una mica del gegantí parc, el verd no el d’atraccions, abans d’arribar al segon on hi havia molt poca gent, perfecte, de manera que ens vam poder tirar pel The King, un martell que et donava voltes, la mítica casa del terror del Geisenbach... una atracció mítica del parc però que a les noves generacions no els hi fa gaire por, els nens van fer uns karts, molt cutres, i vam rematar el dia al Black Mamba, una de les atraccions més fortes del parc, una d’aquelles que et centrifuga de mil i una maneres.

Cansats d’un dia amb molts escenaris, vam tornar a casa per, entre d’altres coses, relaxar-nos mirant la serie de Sisi, que havíem començat el dia abans. No paga gaire la pena, però esperem entendre alguna cosa més de la història.

Dissabte va començar amb calma, els dies de viatge començaven a pesar, sobretot tenint en comte que estem fent ciutat, ciutat i ciutat, això amb els nens és més difícil, costa de motivar-los, normal i lògic, tot i que en realitat es porten de deu.

Després d’esmorzar com reis a casa vam anar per tercer dia de tres al Prater, aquest cop de dia per tal de veure el parc amb llum diürna i per pujar a la mítica nòria de fusta, emblema del parc i de Viena, doncs és una de les nòries més antigues del mon i amb molta història i annecdotes envers ella, des de sortir en una peli de James Bond a que una geneta hi puges a cavall... a sobre de la gòndola! 

Centenars de milers de persones han pujat en aquesta nòria de 65 metres (més aviat baixeta a dia d'avui) i amb unes vistes no gaire espaterrants. Vaja, que és una turistada...

Un cop pujats i baixats vam creuar la ciutat per anar al palau Shonbrunn, un palau amb 800 anys d’història i que va ser la residència d’estiu dels Habsburg. Allà hi va viure la Sisi entre d’altres.

El palau, malgrat no ser d’aquells de conte de fades, respon perfectament a la idea de Palau clàssic imperial, amb menys pinta de fortalesa que el de Hofburnn per exemple.

El complexe consta del palau, un edifici (o diversos edificis enganxats) amb un pati al davant que el vam trobar guarnit de Nadal, amb una fira molt ben posada inclosa, i els jardins al darrera, que el separen d’un turonet on a dalt del qual hi ha un altre edifici, la Glorieta, lloc amb vistes on els Habsburg anàven a ballar, prendre el cafè...

Nosaltres, després de voltar pel pati del davant, veient que tot era car, vam vorejar el palau i vam passejar pels jardins, els quals són molt imperials però tot sigui dit, a l’hivern no llueixen com segur que ho faran en uns mesos.

De totes maneres ningú ens va treure de fer un picnic allà mateix desafiant el fred veient la part posterior del palau amb una llum preciosa sobre ell.

Vam caminar pels jardins i vam pujar fins la glorieta, conforme guanyàvem alçada  i el gel s’amuntegava a la pendent les vistes del palau milloraven... renoi quin fred!

I a la glorieta, si bé els Àustria prenien cafè , ara ho pot fer tothom pagant, doncs és un cafè obert al públic. Nosaltres però vam decidir girar cua i tornar cap a Palau tot veient uns jardins amb unes flors postisses gegants molt catxondes, i amb una sèrie de figures de llums que representen les icones de Viena.

Vam fer temps fins l’hora d’entrar al Palau a fer la visita de les habitacions essèncials. Ens va costar entrar doncs primer ens van dir que havíem de fer una cua molt estranya per entrar... a la botiga, i després, quan ja érem gairebé a dins, ens van tirar enrere perquè havíem de deixar les bosses al guardarroba i el bolso de la Mireioneta havia d’anar davant. Tot això podrien ser coses normals, però ho volem reflectir perquè no ens va agradar com ens ho van dir i de pas dir que, si bé Viena ens està flipant en positiu, els austriacs... o els vienencs millor dit, ens estant semblant bastant, per no dir molt antipàtics. El nostre comentari és que no són gaire Canadencs.

La visita al palau, doncs molt xula... però molt curta, les sales són precioses, i la conservació és òptima. La primera part explica de forma molt visual la història del castell, dels Habsburg i de Sisi. La segona veus unes poques sales realment increïbles, les parets, els sostres, els detalls... molt luju i buatu i pensaments de la bueli de nou.

Però el dit, ja sabíem que la visita que havíem agafat era la curta, però esperàvem alguna sala més la veritat, alguna habitació... ens vam sentir un pel estafats. No volem dir que no paga la pena el palau, perquè és increïble, però...

Al sortir del palau, vam fer una darrera volta per la fira de Nadal, doncs amb la llum natural marxant i les de Nadal imposant-se a l’escenari, el castell estava molt bonic i ho havíem d’aprofitar abans de tornar cap a casa i veure que el jardí amb les llums de Viena era de pagament... ja dèia jo que havíem entrar per un lloc una mica estrany abans...

Ahir va ser un dia molt complert. Potser perquè ja donàvem Viena per passejada o perquè era el dia més “lliure”, o perquè era l'últim "de viatge", però ja anticipem que estem molts contents de com vam rematar Viena.

Sense voler-ho vam acabar sortint d’hora per anar fins al canal del Danubi, per on vam estar passejant una estoneta per una zona plena de graffitis i art urbà, lluny de la imatge imperial de la capital austriaca però una imatge molt interessant.

Després vam recorrer una “variant” del canal fins al Stadtpark, un parc molt bonic a tocar de la zona turística però amb molt poca gent i on vam gaudir una estoneta només de contemplar el seu llac central gelat i veient com els ànec, els coloms i les gavines “patinaven”. També hi vam trobar moltes estàtues de diferents compositors però en especial d’Strauss, de fet, al final de parc hi ha un palau que és una sala d’òpera que creiem que porta el seu nom. Però podem estar equivocats.

Ens vam endinsar cap al centre trobant-nos, sense voler, la plaça dels Franciscans, havíem llegit sobre ella però no teníem en ment visitar-la i sort que la vam trobar, doncs només veure-la es va convertir en un dels nostres recons preferits de la ciutat. És una d’aquelles places on t’hi trobes molt a gust, pràcticament buida va ser tota una troballa on ens hi haguèssim estat encara més estona. No és l’esglesia, maca per senzilla, o el cafè Kleines, on el primer cop que hi vam passar no teníem gana i després estava ple, ni els edificis que l’envolten, que no són tan majestuosos com dos carrers més enllà, o l'estatua de Moisès. És el conjunt, un dels musts de Viena.

Després de dinar i de buscar, sense recompensa, un caixer on no ens cobressin comissió, ens volien clavar 5€ per treure €€€, vam anar fins al carrer Kärtner on hi havia molts més turistes però no tants com l’1. El nostrel objectiu però, era el Mythos Mozart, una exposició interactiva a la casa, bé al lloc doncs la casa ha canviat, on Mozart va passar els seus darrers dies i on va composar el seu famós rèquiem, una obra llegendària tant en forma com en fons, doncs es diu que un encaputxat li va  encarregar i ell, molt malalt, ple de deutes, i psicòtic com era, va treballar en ell obsesivament com si el rèquiem fos, com efectivament va ser, per a ell.

La visita és molt xula, l’únic però és que són 5 sales interactives i comences per la millor, per la del rèquiem, que diuen que és just al lloc on ell hi va treballar. Allà sents part de l’obra envoltat de 1600 espelmes. Brutal.

La resta de sales, també molt interesants, retraten la Viena en temps del compositor, els instruments que coneixia, la creació de la Flauta màgica i la representació de la mateixa. Va ser tot un encert, diem que per introduïr als nens a Mozart, però casi que per introduïr-nos, si més no refrescar-nos, nosaltres també.

Al sortir vam fer una volta per la Catedral, de nou, el nombre de turistes anava in crescendo però encara no arribava al primer de gener, de fet vam poder veure tranquil·lament la catedral per fora, gaudint sobretot de la seva torre nord, una autèntica joia, i de la seva teulada amb l’escut d’armes amb l’àguila bicèfala dibuixada al sostre. Impactant. També vam entrar a la nau principal on ja sí que hi havia molta gent. Llàstima perquè és preciosa i hi ha unes talles de fusta increïbles. Tenint present que és l’única part de l’esglesia on es pot entrar de franc, s’ha de fer.

Vam agafar el metro, ni idea quants viatges hem arribat a fer, per culminar el póker de visites al Prater en quatre dies. En Pauilolo volia rematar-ho pujant al tiraxines, obert, no com el de Conney Island, ens vam quedar amb les ganes de pujar al boomerang doncs ja estat tancat tots els dies, i vam pujar al hotel Psycho, un timo, massa sorolls i pocs ensurts, al Tornado, on les voltes són lentes i casi fa més impresió, i vam acabar amb una segona “visita” al Black Mamba, doncs per en Pauilolo és una de les millors atraccions que ha pujat mai.

Dient adéu a un nou parc d’atraccions, vam tornar a creuar la ciutat per acabar amb Viena “por todo lo alto”, visitant el majestuós Palau Belvedere, per fora, més maco que el Schonburg, amb uns jardins, més petits però més cuidats que l’imperial i on, si bé l’interior queda lluny d’on la Sissi va passar els seus estius d’emperatriu, actualment acull un museu d’art amb quadres i obres des de l’edat mitjana fins al modernisme però on hi destaquen los obres impressionistes dels pintors austriacs Schiele i Klimt i, especialment, el que era el motiu de la visita, el seu famós petó. Una obra icònica per la Mireioneta i que em va fer molta il·lusió haver-la vist en directe amb ella.

Ens va sorprendre les seves proporcions, el fèiem més vertical, però no li treu màgia, lluentor i espectacularitat. Una obra per veure una bona estona i, com vam tenir la sort, repassar quan ja anava a tancar el museu tenint la sala pràcticament per nosaltres. És d’aquelles coses que dius... check, però és més que un check.

A banda del petó, moltes altres obres de Klimt, com el jardí de girasols, de Schiele com l'abraçada, d’altres desconegudes per a nosaltres... En Pauilolo es va sorprendre de trobar a la secció de pintures de guerra una de Napoleon creuant els Alps de Jacques Louis David que un professor els hi posa tot sovint.

Escultues de Rodin, com l'Eva, i una col·lecció de l'escultor francès Franz Xaver Messerschmidt, que no el coneixíem però ens van semblar molt modernes i ben fetes, i, a la part d’art modern, aquella que l’Aranete diu que és cutre i que té nassos fer-se ric per pintar allò. Normal. El quadre dels quadrats de Hundertwasser, un altre hit ineseperat.

I ja, amb una visita que ens va cundir moltíssim, doncs vam veure un bon grapat d’obres mot maques però sense empatxar-nos, vam sortir del museu i vam agafar el metro i el tram per darrera vegada en aquest viatge.

I és que avui hem decidit “no fer res” bé, anar al súper a comprar, recollir amb calma, i anar sense presses a l’aeroport a agafar el vol que ens està portant ara mateix cap a casa tancant un viatge que començava amb els dubtes de com gestionar tanta ciutat amb els nens i ha acabat anant millor del pensat.

Per cert, la nutella és líquida i un cutter dins d’un estoig amb material escolar han estat els darrers inputs dels austriacs, al control de l’aerport, ens hem quedat sense les dues coses. Segurament tenen raó, però són les formes. Viena ciutat ens ha agradat molt moltíssim, els austriacs m’han deixat tan fred com el clima que hem tingut durant tot el viatge, per sort, el Sol ha impedit que el fred ens molestés més del desitjat.