08023. El Coll, Vallcarca i Penitents i El Putxet i el Farró. Passejades ex-confinades.

Seguim recorrent la Barcelona desconeguda per a nosaltres a bon ritme, diumenge passat vam passejar el codi postal 08023 que engloba bona part del barri del Coll (tot i que casualment deixa fora la seva esglesia del segle XI), Vallcarca (i un trosset de Penitents) i la part del Putxet de Putxet i el Farró (la part de baix la vam passejar al 08006.

Tres barris amb un origen lligat, amb masies des del passat van ser "col·lonitzats" quan la Barcelona antiga es va quedar petita. Inicialment, gent burgesa va fer-se torres per estiuejar als turons del Putxet i del Coll, aquest segon especialment per escapar de la gent més humil degut al seu difícil accés fins que es va construir el viaducte de Vallcarca, barri que al estar a la riera entre els dos turons, no tenia tant "glamour" i sempre es va reclamar una millora en les infraestructures.

Volíem aparcar a Lesseps, una plaça famosa pel seu difícil traçat i perquè és el nexe de diferents barris, però no ens va ser possible i vam pujar per l'avinguda Vallcarca fins la ronda de dalt acabant aparcant a la zona de dalt dels Penitents creuant els terrenys que originalment pertanyien als masos de la zona i que actualment estan urbanitzats en equipaments públics o privats. 

La part més interesant de Penitents està per sobre de la ronda de dalt, així que tocarà un altre dia. Nosaltres vam tirar cap el Coll on vam entrar pel carrer Manlleu veient la part de les construcciones sense ordre ni concert que es van fer després de les cases modernistes a peu del parc de la Creueta del Coll, algunes serien maques, però l'estat de conservació està lluny de ser òptim, i fins i tot hi ha barraques. Una zona totalment inesperable a Barcelona.

Això sí, les vistes tant per davant a tota la ciutat, com per darrera de la serra de Collserola, són impressionants, i ho diem amb coneixement, doncs vam pujar fins la creu del parc, que no és un parc de ciutat, és parc natural i l'ascensió al turó és casi casi, un hike de muntaya.

Vam baixar el turó per entrar a la part urbanita del Coll, i després d'esmorzar un entrepà de llom, molt bo, un de pit de pollastre, un pel salat, una coke i un cafè amb llet per 11.60€ a l'autentiquíssim bar de barri El Rincón del Cazador, nom en honor a que les terres del Coll eren vedat de caça pels senyor feudals.

Amb la panxa plena, vam visitar la curiosa finca Sansalvador, en una visita organitzada (3€) pel Taller història de Gràcia, on ens van explicar tant de la família, adinerada i que va comprar un terreny al Coll quan era territori exclusiu de burgesos per estar a prop d'aquest estament social, de la casa, que es veu que durant les obres es van trobar aigua amb radi i que es va pensar que era beneficiosa per la salut! Es van aturar les obres per fer unes coves i comercialitzar l'aigua.

I també sobre el barri, el dit, que el Coll era una "excursioneta" només apta per gent pudent, però que poc a poc es van millorar les intraestructures, com a clar exemple el passatge Ministral, amb una porta molt modernista, i que va fer que molta gent arribés a aquesta zona i que els burgesos perdessin interés, com els SanSalvador amb la casa (també es van quedar sense diners) i va quedar a mitges.

La visita molt interessant, curiós veure unes formes modernistes que permeten l'accés a una cova, tot i que una petita inversió faria que lluís molt més, igual que la torre de Queralt, just al darrera i que va ser també propietat dels Sansalvador però que en l'actualitat ningú sap a qui pertany.

Vam recular pel passeig de la mare de Déu del Coll entrant de nou al parc, la zona més de parc de ciutat, un espai molt agradable amb un estany molt gran amb palmeres, sembla que estiguis a Cuba, i una estàtua de Chillida, l'Elogi al aigua, una mica arraconada, tot sigui dit.

Seguint el passeig vam topar amb la Torre Marsans, que a banda de la curiositat que fos de la família Marsans, la dels viatges, vam flipar amb ella, una finca amb un terreny inmens a Barcelona, que és com entrar a una finca indiana a la ciutat, els jardins, la casa per fora... i per dins, amb una vidriera preciossíssima i una sala central en estil mudejar increïble. De veritat, una troballa, a la que vam poder entrar perquè... és un alberg!

Vam sortir d'El Coll vagarejant els seus carrers entre cases modernistes, algunes de molt maques, com la de sant Jordi al carrer sant Eudald, amb una façana i una cúpula que primer ordre dins les cases modernistes per entrar a Vallcarca i trobar-nos amb una altra sorpresa, l'esglesia Ortodoxa del Patriarcat de Moscú, creiem que és l'única esglesia ortodoxa de Barcelona i que si bé per fora ja és bonica, per dins, tota pintada, amb obres d'art, i amb una comunitat ortodoxa inmensa que estaven comulgant doncs començava la qüaresma, va ser una de les visites més sorprenents, diríem que de totes les passejades confinades. 

Ben a prop de l'esglesia hi ha l'escola Farigola de Vallcarca, al que ens vam arribar per motius "personals" i, bé que vam fer per què l'escola s'aixeca sobre el mateix edifici que va ser l'hostal de la Farigola, una de les primeres edificacions del barri. però sobretot per passatge Isabel. Sempre diem que ens encanten els passatges de Barcelona, i que molts cops quan en coneixem un de nou, diem que és encara més maco, però aquest... és encara més maco, amb algunes cases modernistes i d'altres de modernes, i situat en un lloc que ens va semblar súper agrable, amb la particularitat que les cases només estan a la banda orientada a mar i tenen un jardí seu al davant.

Vam recular per creuar el viaducte de Vallcarca, que va permetre travessar facilment la riera, aquelles coses que s'han de mirar amb els ulls del passat per entendre el seu significat però que, mirant amb els actuals, veus que a banda d'útil també es va fer amb ganes de que quedes maco, cosa difícil però té detalls a la seva estructura, que s'aprecien mot bé des dels jardins Canals i Junyer que pertanyien a una altra de les finques originals de Vallcarca, la Gomis, on ara mateix hi ha el bar La Dolors, i sobretot, un molt bon ambient de gent fent el vermut.

Vam travessar el pont i ja a l'altra banda del Vallcarca, unes escales mecàniques ens van portar al Putxet, barri amb pendents i d'història similar als altres dos però que ha mantingut un esperit un pel més elitista sobretot pel que fa a l'ordenació de la construcció.

Però del Putxet ens va agradar el seu verd: primer els jardins Portolà, petits, íntims i molt relaxants i amb una torre a quatre vents molt bonica presidint-los. Un lloc ideal per anar a llegir, després, just a tocar, els de Mercè Rodoreda, creiem que l'escriptora es mereixeria alguna cosa més, en especial a Gràcia, el seu barri, però la casa de nines de porcellana que hi ha just al davant, record vivent de com se'ls gastaven els burgesos perquè la seva canalla jugués, no té preu. Vam flipar! Es veu que a l'època... primers del segle XX, hi havia gent que feia habitacions de jocs per a nens al jardí, però feta d'estil modernista. 

I finalment vam creuar... pujant i baixant el turó del Putxet... ja que hi érem, tot i que portàvem una bona passejada i feia molta calor vam pujar fins al mirador, de nou, vistes 360º de la ciutat i sobretot, un lloc molt tranquil. Al Clot hi ha massa molta més gent.

Després de creuar el parc vam passejar una estoneta curta per la zona residencial entre el parc i la Ronda General Mitre, edificis elegants com la fundació privada Rocamora on ja vam girar cua i vam tornar a l'avinguda Vallcarca.

Ja cansats vam agafar un bus per tornar a creuar el barri pel que era la riera i tornar al cotxe on hores abans havíem començat una passejada que ens ha sorprès molt i molt positivament.