PN Kruger

Visitar el Kruger és una experiència fantàstica que s’ha de fer amb calma, gaudint de cada loop sense posar-se objectius “de cacera”, ara bé, que fàcil és escriure això i que difícil fer-ho com has posat en negre sobre blanc.

Per nosaltres va ser relativament ràpid entendre-ho, sols que per adonar-nos vam haver de tenir una petita “bajona”, i és que clar, el dia que vam entrar vam veure tants animals que el primer dia sencer de parc anàvem embalats.

Abans de les 6, sent encara fosc, ja estàvem a la graella de sortida, érem el cotxe número 5 i, quan el semàfor es va posar verd, perdó, quan van obrir les portes del campament, vam seguir darrera de dos 4x4 que portaven focos i torxes per il·luminar al costat, cosa que ens va anar bé fins que seguint-los ens vam ficar per pistes que no volíem fer en aquell moment, més que res per la incomoditat del terreny, doncs del que es tractava era, de veure bitxos.

Després d’una estona de conducció sense veure res més que les típiques impales, una manada d’elefants va creuar la carretera davant nostre, un dels dos momentassos, abans d’arribar a Skukuza. L’altre va ser l’ocellot de cap blanc, el més típic del Kruger, que hi havia posat en un arbre al mirador davant del clot de Mishwatu.

A Skukuza, el campament més gran del parc, ja al municipi de Bushbuckbridge, i que sembla ben bé un poble, vam esmorzar amb vistes al riu, en aquest, un hipopòtam prenia el Sol tan traquil. També vam aprofitar per comprar menjar, tocava una altra braai per dinar!

Després de relaxar-nos durant gairebé dues hores al campament, vam tornar al cotxe per fer un tros de la s114 i acabar desviant-nos fins al memorial d’Stevenson Hamilton, el primer ranger del parc i conegut com Skukuza (l’exterminador), que està enterrat allà dominant tota la part Sud del parc.

Poc després vam tenir un dels avistaments més macos del dia, un ocell lila i rosa a la carretera mateix primer, i preciós quan es va enlairar per posar-se en un arbre. És el que té el Kruger, esperàvem lleopards i vam veure ocells, ho començavem a entendre.

Vam tornar per dinar a Pretoriuskop per l’H1-1, anant una estona darrera d’un elefant i tornant a veure una hiena a la carretera poc després.

Després de la braai al nostre campament, per “assegurar” el lleopard, vam contractar el sunset drive... i aquí va venir la bajona, doncs sí, vam veure una posta de Sol d’aquelles africanes, preciosa, i vam gaudir del paisatge, i vam veure un antílop petit que no havíem vist mai, i zebres, i sobretot, una lluita de dos elefants per una femella, però de felins, que és el que volíem, res de res, i en tres hores que dura el tour, vam estar una bona estona a les fosques, que també mola però feia fred, i, sobretot, consideràvem que havíem vist poc...

I això ens va durar fins que de tornada a Pretoriuskop vam reaccionar, ens vam quedar amb les coses positives, havíem estat sols de nit al Kruger, havíem vist dos elefants barallant-se, havíem vist zebres, un antílop que no conèixíem, un posta de Sol preciosa, i altres coses, i és que això és el Kruger, gaudir de cada loop sense expectatives a priori.

Amb aquesta mentalitat vam sortir dimarts, d’hora, però no tant, tocava canviar de campament, vam deixar Nkomazi i el Pretoriuskop per l’H1-1 abans de dos quarts de 7, perfecte per ja tenir prou llum per conduir i veure animals, cosa que vam fer, i molt, al llarg del dia, va ser un megadia doncs vam veure tots els animals que ja havíem vist els dies anteriors i pràcticament tots en manada. Hienes, elefants, búfals, antílops, girafes, una va creuar corrents molt elegantment per la carretera, una súper imatge, zebres, vam enganxar a dues fentse petons...

Van ser momentassos, que a més es van multiplicar per la carretera que s'endinsa per Bushbuckbridge anant d’Skukuza a Lower Sabie, un autèntic corredor al costat del riu del mateix nom i per on vam veure animals a dojo, però és que a més, després de veure una manada molt i molt gran d’antílops que es dirigien cap al riu a veure, suposem, vam veure el desitjat lleopard per la carretera! Per fi!

El vam seguir una estona fins i tot quan es va endinsar a la vegetació direcció cap al riu suposem que per trobar-se amb els antílops.

Després d’això la nostra emoció estava pels núvols, i tot el que vèiem ja ens semblava molt més espectacular, però és que el Kruger ho és. Un elefant ruixant-se amb aigua que bevia del riu, ocellots gegants i/o preciosos pel cel, hipopòtams en diferents indrets del riu...

I així vam arribar al campament de Lower Sabie, però abans d’entrar vam veure una bassa molt gran i fotogènica plena d’hipos i cocodrils on pots portar el cotxe fins tocar l’aigua. Allà ens vam fer l’últim regal de fotos abans d’entrar al campament que ens acolliria per dues nits.

Un campament que d’entrada sembla més molon que Pretoriuskop, però que només ho és pel que fa al seu restaurant, amb una terrassa molt xula penjada del riu Sabie. Una imatge preciosa i des d’on veus els hipopòtams que viuen allà, a escassos metres d’on vam dinar nosaltres. La resta del campament, no ens vam semblar per tirar cohets.

Després de dinar i d’una dutxa més que necessària, vam fer un breu loop cap al nord buscant l’esperat lleó. Però no posem objectius no?

Vam gaudir d’una llum preciosa i de diferents manades de búfals, zebres i uns kudus gegants, a banda d’algun elefant. Un especialment posat per la foto just al creuar el riu, que de fet, el riu també va ser una de les imatges d’aquella volta.

Però el destí del loop era l’inici, la bassa a tocar del campament on hi vam anar per gaudir de la posta de Sol, la qual ens va regalar una de les estones, si no l’estona del viatge. L’aigua era un autèntic mirall que, si no fos per la vegetació del fons es confondria amb el cel. Llums increïbles i els hipopòtams i cocodrils esforçant-se per agradar. Els primers cridant, movent-se i movent les orelles, a més de badallant constantment, per fi vam aconseguir la foto de l’hipopòtam amb la boca oberta. I els segons, com no tenen tant arsenal de moviments, ens van venir a rebre. En teníem dos a tocar dels cotxes. De fet un ocupava una de les places d’aparcament, i el segon, just quan volíem marxar, va fer una breu passejada per entrar a l’aigua davant nostre.

Amb els darrers raigs de Sol vam tornar al campament on vam anar a la seva terrassa a sopar, veure les estrelles, i mirar el riu en la foscor tot sentint les passes i els crits dels hipopòtams sota els nostres peus... Tot això mentre Argentina remuntava un 0-2 a Egipte per classificar-se pels quarts del mundial. Un dia increïble però, sempre ha d’haver-ni un, malgrat no ens possàvem objectius i havíem vist un lleopard... se’ns escapava el gran premi...

En vam aixecar dimecres amb la rutina ja molt ben interioritzada, de manera que encara ens va sobrar temps abans de sortir amb la primera llum, cosa que vam aprofitar per felicitar a l’avi.

Vam agafar direcció Crocodrile Bridge i després de diferents trobades ja súper repetides i que ja ens semblen normals, veiem girafes com qui veu coloms a Barcelona, tot i que a les primeres encara les hi fem fotos, vam trobar un grapat de gossos salvatges, i aquests sí que ens van fer il·lusió, especialment a en Pauilolo que els buscava, doncs són dels més difícis de trobar. 

Com els vam estar veient una bona estona, ja podem dir que els sabem distingir de les hienes, però és que a més a més, la trobada va ser encara més especial doncs s'estaven menjant una pota d’impala. amb l’unglot penjant de la boca. Espectacular.

Uns quilòmetres més enllà vam veure un arbre al mig de la carretera i un elefant al costat, un guia amb el que ens vam creuar ens va dir que sí, que aquests animalons fan això de tirar arbres per menjar... i donem fe que és així, doncs poca estona després vam quedar aturats més d’una hora perquè mitja dotzena d’elefants obstruïen la carretera tot menjant-se un arbre sencer! Una altra de les imatges del viatge sense dubtes, però és que ja n’hi ha moltes moltíssimes.

I diem una hora perquè és el temps que ens vam estar fins que vam decidir donar mitja volta, els elefants seguien allà. Vam agafar una pista per seguir observant però a la poca estona vaig recordar, mira que soc tòtil, que no havíem tornat les claus de la cabana, de manera que vam decidir tornar a Lower Sabie a fer-ho i ja esmorzar allà mateix.

Ara bé, aquesta tornada imprevista ens va permetre veure una lleona, sí lleona, sense pelambrera i sí, de lluny. De fet la foto que tenim s’intueix més que es veu, però sí lleó o lleona, és l’animal i tenim el nostre quart big five (ara falta el més difícil).

Un cop esmorzats vam fer finalment la ruta fins a Crocodrile bridge, no vam tenir especialment sort ni a l’anada, per la carretera (on els elefants ja havien marxat), ni a la tornada, per la pista s8, no vam veure res de nou pel que fa a animals terrestres, però sí que vam veure uns quants ocellots, entre d’altres una àliga impresionant i una garça reial des del refugi d’Ntandanyathi, on vam dinar tot solets.

Després d’agafar la tenda al campament, doncs per culpa de SanParks vam haver de canviar d'allotjament a Lower Sabie, i de fer un intent de bany a la seva piscina, ens vam enfilar per segona vegada a un sunset tour. A veure, el tour va començar força bé, el conductor estava molt més motivat que el del Pretoriuskop. Només començar ens va mostrar els hipopòtams i els cocodrils de la bassa del costat del campament, on també hi havia un dels antílops, el waternoséquè, dels que ens faltavan, girafes i un grup d’elefants on un dormia però no quedava clar si per una estona o fins sempre (estava de ressaca), després però, encara va ser més emocionant, doncs vam veure una lluita de tres elefants entre ells buscant demostrar quin era el més fort i futur líder de la manada.

Però després de veure una posta de Sol increïble, aquella posta de Sol africana amb l’arbre al davant, el tour es va convertir, de nou, en una estona molt llarga donant voltes sense trobar res interessant.

Un camaleó va ser del millor, mangostes, un mussol i poca cosa més, estàvem un pèl decepcionats però ves per on la darrera mitja hora del tour la cosa es va arreglar i compensar, doncs sense veure cap guepard ni cap lleó, vam veure civetes, una janeta i dos, dos, que no són fàcils xacals. Com a mínim tornàvem al campament sense la mala lluna del primer dia.

Ahir era el dia d’explorar de Satara, el regne del lleó, deixàvem el campament a l’alba i enfilàvem cap al nord. No eren ni les 8 del matí quan ja ens havien dit bon dia un parell de girafes a peu de carretera i havíem quedat atrapats entre elefants, davant i darrera, per sort la cosa no va anar a més, i minuts després, davant a la carretera, una ombra va aparèixer davant del cotxe que ens precedia. Una no, dues siluetes que quan els hi va tocar la llum del Sol, encara baixa després d’haver sortit com només ho fa a l'Àfrica, es van mostrar com el que havíem vingut a buscar. Dos lleons preciosos, realment imponents que van caminar davant nostre una estona curta per ficar-se al bush després per mostrar-se com el que són, l’autèntic rei de la “selva” tot i que això no sigui selva.

Momentàs que vam allargar una estona llarguíssima, contemplant-los i gaudint dels seus moviments. Però la cosa encara va millorar més i més i més. Doncs el cotxe que ens precedia, un sudafricà molt trempat i molt entenedor de la vida salvatge, i acostumat a buscar animals es va posar al costat nostre per explicar-nos sobre els lleons, que els havia tingut “només” 3 o 4 minuts caminant davant seu, que semblaven espantats però que potser en una estona aniríen de cacera... Però és que a més ens va indicar que al fons hi havia... un rinoceront blau! No ens ho podíem creure, el vam veure molt de lluny, i no tenim una foto digne... però el vam veure! I el record serà nostre.

Estàvem tant contents que la resta del matí ens haguès donat igual no haver vist res més, fins i tot no ens va afectar que el desviament cap al Baobab més austral de Sudafrica ens portés cap a un riu sec que no podíem atravessar amb el cotxe.

Vam parar a esmorzar a l’àrea del Sausage tree i llavors vam ser conscients que també havíem vist búfals, és a dir, que aquell mateix dia, millor dir, en aquell mateix matí havíem vist els 4 big five que havíem vist al llarg dels dies.

I a falta de guepard, que ja teníem clar que ens el pintaríem a l’oli, vam veure 2 lleopards més, un dels quals va passar corrents per davant nostre i es va passejar pel costat caminant d’aquella manera tan elegant.

I encara van haver-hi més i més coses, entre d’altres, un grup de hienes devorant un cadàver conjuntament amb uns ocells, un ramat de zebres creuant la carretera en fila índia (i més d’un subnormal passant amb el cotxe i fent-les parar), i ja, a la famosa s100 uns antílops desconeguts per nosaltres.

Amb felicitat extrema ens vam donar l’homenatge de dinar com reis al campament de Satara, que potser és el més espectacular del parc amb permís d’Skukuza, i que segurament sigui el millor per estar-s’hi allotjat i veure animals fàcilment cada dia.

Deprés de dinar ja vam enfilar cap a Tamboti, en aquest trajecte ens vam aturar on hi havia cotxes, però tothom buscava un lleopard entre el bush que no va aparèixer mai. Ens va agradar molt una presa on hi havia molts animals barrejats, i molts d’ells amb cries ben petites, i no ens va agradar tant estar a prop d’un altre lio d’elefants. Primer entre ells (no els feiem tant violents), i després al passar-los trobar-nos un de sobte amagat que va mig envestir al cotxe del darrera nostre que es va endur un ensurt de campionat.

Vam arribar a Orpen entre un paisatge preciós paral·lel a un riu, si no fos perquè en un tram força important hi havia un incendi controlat però que deslluïa aquesta part del trajecte.

A Orpen vam fer el check-in per dirigir-nos a Tamboti, el seu campament satèl·lit, que vol dir que està encara més integrat al bosc, i que mola moltíssim, doncs és com dormir al mig del bosc i a pocs metres, menys de 30, d’un riu sec on hi havia petjades d’elefants, a banda d’un dels millors cels que puguis veure.

Vam fer una braai per sopar, i menjant-la vam tenir la visita d’un gat cerval, els micos reien als arbres, i fins i tot un gripau es va apropar a veure si podia rascar alguna cosa. Tancàvem el que clarament era el millor dia del Kruger, i potser del viatge, podem dir moltes coses, però es resumeix en una frase, havíem vist dos lleons.

Avui ha estat el darrer dia sencer al Kruger, una experiència única que ens va encantar des del primer dia i que cada dia ens ha anat captivament més. Hem dormit passant fred, molt dolent, però sentint els elefants tota la nit, molt bo. La llàstima és que ens hem dormit i ens hem despertat a les 6:30, per sort en poc menys de 30 minuts deixàvem les claus a la capsa del campament i ens disposàvem a observar la natura, i malgrat no ens posem objectius, avui en teníem un de clar, ja avancem que el guepard ens el pintem a l’oli.

Entre que ja són molts dies, i que avui al mati semblava que els animals també s’havien adormit, el trajecte fins Satara ha estat molt ensopit. Res a destacar.

Després d’esmorzar hem continuat pujant, durant una estona la sorpresa era que no hi havia res sorprenent, o potser que cada cop costa més sorprendre’ns, però de cop, com passa sovint, un grup de cotxes a la carretera ens ha fet aturar-nos a un lloc des d’on hem vist una lleona amagada entre la gespa. Allà hem estat una estona esperant a veure si es movia. I sí, ha fet algun moviment, bàsicament acomodar-se sobre on estava estirada.

En tota aquesta estona ha parat al nostre costat la parella d’andalusos amb els que vam fer el Rhyno tour a Hlane, curiosament a ells els hi falta el lleopard però no el guepard. També ens han dit que una mica més endavant hi havia un lleó a l’altra banda de la carretera, però mot amagat. Ja no l’hem vist.

Hem seguit camí, entrant al municipi de Ba-Phalaborwa el més interesant ha acabat sent els diferents canvis de paisatge, segons pujàvem, baixàvem, o ens apropàvem a un riu, la vegetació era més o menys frondosa.

En un punt ens hem emocionat al veure un altre grup de cotxes aturats. El xof ha estat quan ens han dit que hi havia un mussol a un arbre, però nosaltres el que hem vist han estat les restes d’un animal penjades d’una branca...

A l’alçada del campament d’Olifants hem agafat una pista, en força bon estat i preciosa, doncs anava molt a prop del riu, i amb un bon premi, doncs hi passa pel costat mateix d’un dels baobabs clàssics del parc. El nostre primer baobab! Un dels objectius del viatge i el motiu principal, a banda de la falta d’allotjament, de pujar fins aquí dalt, tot i que no és exactament el baobab del petit príncep, aquest és més de Madagascar.

La resta del camí fins a Mopani, a Ba-Phalaborwa, ha estat relativament tranquil, hem passat per un parell de ponts sobre els rius grossos, molt secs en aquesta alçada de l’any i que donen unes imatges sensacionals a més que pots baixar del cotxe, sota la teva responsabilitat, quan estàs al mig del pont. Després hem començat a veure molts elefants, fins i tot grups de més de 20 junts. Curiosament, el dia que dèiem que s’havien amagat, els vam trobar amb escreix aquí dalt.

Hem arribat al campament de Mopani poc abans de les 14:00, hem dinat, ens hem instal·lat a l’habitació on hem descansat una estona molt breu, i després de recòrrer el campament, el qual té una bona part de reformes que afecten i molt al mirador sobre el riu, hem sortit de nou amb el cotxe.

Abans d’arribar a la carretera que puja cap al nord del campament, hem vist un elefant gegant caminant per ella, era inmens i tenia uns ullals llarguíssims i molt gruixuts, per a nosaltres era el “jefe elefante”, i per a ell, segurament també, doncs la seva manera de moures ho demostrava.

L’hem seguit a força distància una estoneta fins que ha decidit apartar-se, llavors l’hem pogut avançar, i després de veure una bassa on unes zebres eren desplaçades per una altra manada d’elefants que volien veure, hem arribat al punt on el parc és tallat pel tròpic de Capricorni. Hem fet la foto de rigor i hem girat cua.

De baixada ja no hem vist als elefants, mostra de com de densa és la vegetació en aquesta zona, però sí un altre baobab, més lluny que el primer però amb una silueta més semblant als del Petit príncep-

Volíem fer una pista on el dia abans diuen que dues persones havien vist guepards, però entre que es feia tard, i que hi havia un bassal d’aigua que no ens feia gaire bona fila, hem tornat al campament on hem passat la resta del dia prepararant-nos per deixar el Kruger. Una experiència inolvidable, que sobretot ens ha unit com a família.