Ara sí, c'est fini.

L’estiu del 2025 ha estat increïble, un estiu irrepetible i que recordarem tota la vida, però és que a més a més, l’hem espremut des de l’inici fins al final, doncs per sant Joan volàvem cap al Canadà, i hem estat fent coses fins l’1 de Setembre.

I és que després de voltar per Canadà i Dublín, carregar piles a casa i sobretot, a Vilallonga, la Mireioneta i un servidor vam sortir diumenge passat a celebrar un altre pal a la costa brava. El lloc triat, l’hotel RV Palau lo Parador a Torroella de Montgrí, un hotel de 4 estrelles situat a un antic palau on van viure els Torroella, que formaven part del comtat d’Empúries i que posteriorment va ser residència reial i habitat pel marquès Robert.

És a dir, un lloc molt bonic, on justament vam acabar la nostra primera visita a Torroella ara fa 11 anys, un hotel fet a sobre del Palau amb el pati interior, les sales barroques i un jardí amb piscina força bonic, on a més vam poder carregar el cotxe gratis, bé, inclós en els 88€ que vam pagar per dormir i esmorzar (esmorzar força bo i complet amb embotits molt bons, plats calents, ous, bacon i truita, dolços i fruita). L’habitació era força gran i moderneta, segons sembla ens van fer un upgrade però a la Mireioneta no li van agradar les coltxes i el jacuzzi no funcionava... vaja que poc upgrade ens van fer i és que, si que tot estava molt bé, però a l’hotel se li veien les costures en alguns punts, no sabem si perquè sempre és així o perquè el preparen per l’estiu i al ser final de temporada ja va tot de baixada. Tot i així, valoració molt positiva.

Però abans d’arribar a l’hotel vam anar a Ullà, un petit municipi a tocar de Torroella on la poma (i els pomers) és el seu simbol, els camps n’estan plens. Després d’esmorzar un entrepà de truita, la mida petita però correcte, i un plat calent, sèpia amb patates fregides, aigua i un cafè amb llet al seu local cívic (a tots els pobles de la zona en tenen un) per 13.28€, tot correcte, li vam donar una volta al poble, el centre del qual, típic poble de l’interior de la costa brava amb cases de pedra i portes amb dovelles, ens va sorprendre positivament doncs les afores del poble feien la seva por.

A més, a l’esglesia de santa Maria d’Ullà vam reparar en un fet que es repeteix en diverses eslglesies de la zona, incloent la de Torroella per exemple, i és que els campanars estàn “tallats”, com inacabats, després “d’un dur treball d’investigació” és a dir, una mica de xat GPT, vam entendre que “és normal”, i que pot ser degut a falta de diners en la construcció, enderrocs degut a lluites, la zona va ser disputa entre els comtes de Barcelona i d’Empúries, o directament, que es fessin així per fer-se servir com a torres de guaita.

Passejat Ullà i deixant les maletes i el cotxe a l’hotel, ens vam calçar les sabates de “trecking” per anar a completar el que no vam fer fa més de 10 anys... pujar al castell de Montgrí...

... i ara que hi hem pujat i baixat, donem fè que el que ens van dir a l’oficina de turisme és ben cert, no s’hi pot pujar amb xancles. De fet, estem parlant d’una pujada (i una baixada) amb força pendent, amb zones delicades, terreny inestable amb moltes pedres i força llarga, vam trigar vora 50 minuts en pujar i més d’una hora per baixar. Si li sumes una calor insuportable... doncs va fer que no gaudíssim de l’excursió tant com haguèssim volgut.

A més, les vistes del Montgrí i de l’Empordà durant l’ascensió estan bé, però no són espaterrants. Les millors estan al arribar al castell, amb el Mediterrani i les illes Medes però, potser perquè som molt viatjats, ehem, ehem... tampoc sabem si compensen... Bé, a la Mireioneta ja us dic jo que no li van compensar gens.

El castell, des de que el veus a baix fins que arribes als seus murs de planta quadrada amb quatre torres rodones, és de conte. Domina la muntanya i el territori, tal i com volia Jaume II, Rei de la corona d’Aragó i rival dels comtes d’Empúries doncs allà hi tenien la frontera, però com el comtat d’Empúries va acabar perdent molta força, el castell va quedar inacabat i tampoc té una rellevància històrica especial.

Malgrat la seva opulència exterior, està totalment buit per dins i només es pot pujar a les torres i passejar pel passadís superior gaudint per darrer cop i des del punt més alt possible del Montgrí, la plana de l’Empordà, les illes Medes i el Mediterrani.

I clar, després d’una excursió tant dura... vam decidir que ens mereixíem un homenatge... de manera que vam agafar el cotxe direcció l’Escala però no per visitar-hi res, si no per reviure un dels nostres clàssics... un dinar a La Clota a base de cloïsses (no hi havien tallarines), vieries amb foie i ceba caramelitzada... espectaculars, i paella marinera, bona però no brutal, cert que va millorar moltíssim un cop va reposar una estona. Un cheesecake molt bo i contundent, un valencià, un tallat, i molt líquid per beure... 106€. Car, sí, val la pena, sí, i tornarem, sense dubte.

On vam tornar però, va ser a l’hotel, a fer el check-in encara pendent i a descansar i gaudir de la seva piscina. Són aquestes estones de vacances les que completen els viatges...

No va ser fins al vespre que vam sortir a passejar per Torroella de Mongrí. Vam veure els palaus com el de la fundació Vilacasas, o el de la galeria de Michael Gunny, on vam veure l’exposició de Michael Kenna fa més d’una dècada, però estava tot tancat. Realment el final de l’estiu ja havia arribat a Torroella, i els que quedaven estaven a la plaça major, quadrada, porxada, bonica, on hi havia una “trobada” per ballar música country que ens va amenitzar el sopar a La Inquieta gastronòmica, un bar restaurant amb plats molones com el tartar de tonyina, el remenat de llagostins o la (brutal) truita de pulled pork que vam menjar per sopar conjuntament amb un coulant, pa, aigua, dues copes de vi blanc i un tallat i pel que vam pagar menys de 60€. No és barat però va valer la pena i va ser una bona manera de tancar el dia.

Dilluns, amb un altre pal a l’esquena vam deixar l’hotel després d’esmorzar per baixar de nou a la plaça major, encara més maca de dia i guarnida de mercat, on tot s’ha de reconèixer, no ens vam firar gaire doncs no era un “gran mercat” un grapat de paradetes amb fruita i verdura i poca cosa més. De manera que en un moment vam tornar al cotxe previ pas per l'esglesia de Sant Genís, a tocar de l'hotel i on feia una calor de cal misto.

Ja en ruta vam canviar els pomers per plantacions de girasols, i vam visitar Bellcaire de l’Empordà i Albons, dos pobles més típics de la zona amb cases païrals empedrades i on a Bellcaire sobredestaca el castell que és l’actual ajuntament, i a Albons, per dir alguna cosa, l’espai d’art Pujolboira, o el que vam poder veure a la seva porta, un seguit d’escultures de ferro i fusta, doncs estava tancat.

Vam tornar a l’hotel per dinar al seu restaurant, el Descarat, doncs tenen un menú per 26€ molt correcte i bo a base d’una amanida freda de llenties, tataki de tonyina sobre crema de pesols (deliciós) i sopa de meló amb gelat de menta i mousse de cafè de postres (la mousse el més fluix). El cafè no està inclós al menú, com si ho està l’aigua i una copa de vi. Vam completar una escapada espectacular gastronomicament parlant.

Però clar, tan bon menjar... tocava fer alguna cosa per baixar-lo, així que vam agafar el cotxe fins l’Estartit on vam aconseguir aparcar a “la pole” per entrar al camí que ens havia de portar a la darrera visita planejada, la cala Pedrosa, a la que vam arribar a partir d’una excursió llarga, amb força desnivell, pujada i baixada, veient del Montgrí de nou, però amb menys calor i millors vistes del mar.

Va ser molt més agradable que el castell, doncs travesses el bosc de pins i amb la recompensa final de cala Pedrosa, una cala petita, estreta i de pedres, molt de la costa brava, amb una aigua força transparent tot i que el mar estava un pèl picat. De totes maneres, quan li tocava el Sol era realment bonica.

No ens vam banyar, no feia prou calor, però vam estar una estoneta gaudint del lloc i descansant en a les seves roques abans de desfer el camí que, per cert, se’ns va fer molt més curt de tornada.

Però clar, ens va passar el que sempre passa quan vas a la costa Brava, que com aparques lluny i en pujada, quan tornes al cotxe, estàs sofocat, ja has oblidat la frescor del mar, així que, abans de tornar a casa vam anar al port de l’Estartit, a veure la seva platja, les illes Medes de prop, i sobretot, a predre una coke i una clara per 5.55€ al bar el Corb marí i finalment, tancar l’estiu.