Traca final part 1

Déu n’hi do amb aquest estiu! Tot i que aquesta frase aplica a gairebé tots, aquest ha estat especial. I l’estem rematant amb una doble sortida a prop de casa, ideal per deixar-lo ben amunt.

Estem passant el cap de setmana a França, que no la visitàvem des de Sete al 2024, bé, un servidor va estar amb l’avi direcció als Països Baixos, però això no conta.

Ahir vam sortir cap a les 17:00 direcció Lagrasse, un dels pobles amb la distinció de “poble més maco de França”, i que és el nostre camp base aquest cap de setmana.

Això sí, arribar a aquest poble entre Narbona i Carcasone, ens va costar moltíssim degut a la clàssica caravana que els gavatxos posen al primer peatge un cop entres al seu pais. Però és que aquest cop ens vam aturar pujant el port de muntanya de La Jonquera estant encara a Espanya! Un drama, per veure, després de gairebé una hora de caravana per fer uns 12 quilòmetres, que en el nostre sentit teníem 5 cabines de peatge, i en sentit contrarri 18... I no passaven gaire cotxes.

Un cop passat el peatge, vam sortir de l’autopista a Sigean per tal d’evitar un accident a Narbona, i vam fer els darrers 50 quilòmetres per unes carreteres secundàries de la regió de Corviere precioses, entre roques, vinyes, els típics pobles francesos de cases de façanes clares i finestres de fusta de colors pastel, i la posta de Sol.

A Lagrasse hem estat allotjats dos nits en una casa de Home Exchange al centre del poble, una casa antiga però força reformada i còmode que ens ha anat de perles per descobrir el poble.

Avui ha estat un bon dia, ens hem aixecat d’hora i hem anat a fer pretemporada a la zona esportiva del poble: camp de futbol amb gespa dolenta i una cistella horrible que hem vist quan marxàvem, però suficient per fer un dia més físic. Després una dutxa i sortida a veure el poble, que ja diem que és tan bonic com petit.

Carrers estrets i empedrats, cases també de pedra i finestrals amb contra finestra de fusta pintada de colors pastel, tot molt bonic. Hem arribat al riu sortint per la porta de l’aigua, resta de l’època medieval i que dona una imatge molt bonica del riu i l’abadia de santa Maria al seu darrera, una impressionant abadia amb més de 1200 anys d’història, és a dir, anterior al mateix poble i que va ser centre econòmic i polític de la zona abans de la revolució francesa.

Després hem creuat el poble sencer, al bell mig, un petit mercat a l’aire lliure sota una plaça porxada, i com és habitual en aquests pobles, un reguitzell de botigues d’artesania local i molts establiments de restauració “ben posats”, la típica enveja que ens agafa en aquests pobles francesos.

Hem caminat pel pont vell, un pont semblant al de Camprodon però no tan glamurós, amb vistes de la badia i del poble, que curiosament va nèixer a la riba on està l'abadia però que va canviar de banda a l'edat mitjana, i després encara hem anat fins el “pont nou” on es repeteixen les vistes però incloent el pont vell.

Llavors sí que hem travessat el riu i hem anat fins l’abadia, que actualment està dividida en dues parts, la història de l’abadia és tan llarga com curiosa, però vaja, que hi ha una part pública, que és un centre cultural i biblioteca, sincerament no ens ha aparegut gaire espectacular, i la privada, l’abadia de veritat on hi viuen uns monjos, un dels quals ens ha dit, molt amablament que no podíem entrar al pati, on ja hi érem, doncs l’abadia estava tancada fins la tarda. En un intent de quedar bé hem preguntat si hi havia misa, i ens ha dit que ja fèiem tard, doncs avui és 15 d’agost, dia de Santa Maria, i hi havia hagut misa i processó, doncs l’abadia està consagrada a la mare de Déu.

Hem tornat a creuar el riu pel pont de Lagrasse, el directe des de l’abadia, un pont que és més aviat una presa i que deixa a la banda “lluny” del poble, una piscina natural on els locals, i algun guiri, doncs Lagrasse té turisme no massificat, ja feien servir. Nosaltres ens ho hem apuntat.

Hem tornat a casa després de descobrir el carrer més estret que hem vist mai, i que acaba a l’esglesia de sant Miquel, res a destacar a banda d’una estàtua del sant del segle XIV.

A casa ens hi hem estat una estona curta abans d’agafar el cotxe per anar a Narbona, ciutat que vam visitar fa més de 13 anys, l’Aranete no havia nascut, però aquest cop el motiu era un altre, menjar als Grand Buffets, el arxi-famós resturant de buffet lliure amb glamour.

És un lloc al que feia molts anys que hi volíem anar per veure què tal, la gent que coneixem que hi havia anat en parlava prou bé, però no ho teníem clar. Tot i així, sempre miràvem si hi havia lloc, estava ple a mesos vista, però de casualitat, fa uns mesos vam veure una oportunitat per reservar per avui, dissabte 15 d’agost! I diem oportunitat perquè pintava a una reserva que s’havia caigut doncs tots els dies anteriors i posteriors estaven plens, cosa normal per la data.

El lloc està a les a fores, al típic polígon francés amb Buffalo Grill, supernercat U, Decathlon... Però dir que aquest restaurant, ja inclús abans d’entrar ja veus que és més elegant.

Després de fer una cua perquè et portin al teu saló, passar un arc de “desinfecció” i una altra per entrar al restaurant, veus que realment el lloc és força maco, tot molt i molt francès, i és que tal i com deia una altra espanyola (n’hi ha gairebé tants com francesos) és un restaurant inspirat en el txef Auguste Escoffier, considerat un dels pares de la cuina francesa, i el seu llibre Le Guide Culinare, del 1903 i considerat una espècie d’obra seminal de la cuina francesa. De fet, molts dels plats servits són d’aquesta guia, i hi ha referències a la recepta indicant en quin capítol i pàgina hi apareixen.

Llavors comença l’espectacle... foies, varietat increïble, i un de creme broule sublim. Formatges, més de 150 varietats, tots molt francesos i forts això sí, en Pauilolo diu que n’ha tastat més de 30, un passadís de marisc amb llamàntol, llagosta, ostres, cargols de mar, cloïsses... la llàstima, que tot és fred, molt francès, molts plats de peix i carn, alguns els agafes tu, con les gambes a la planxa o la vedella amb salsa, pels altres, els bons, fas la cua específica, com el xai, l’ànec a la sang, el plat estrella i deliciós, o la cua per la barra de tòfona, on hem agafat un remenat d’ou amb trufa brutal. I després també hi ha una brasserie on demanes el plat i te’ls preparen al moment. Si no recordo malament hem menjat vieires, llebre, moll de l’òs, magret i filet amb foie. Tots boníssims la veritat, però el filet... brutal.

Potser ja ens hem oblidat d’algun plat, però vaja que menges fins que t’afartes, i quan estàs tip passes a les postres... mare meva! Hi ha pastissos, dolços, arròs amb llet, lioneses, tot el que et puguis imaginar a banda d’una secció específica de gelats i una cua per unes crepes falmbejades a les quals ja no hi hem arribat...

Conclusió final, paga la pena anar-hi, indubtablement sí, una vegada. Tot està molt i molt bo, tens varietat (tot i que no per nens petits) i el lloc és maco i elegant. És car, el menú són 65€ (independentment adults i nens) i les begudes que consumeixis allà a part. La pega, per a nosaltres, hi ha massa gent, alguna cua un pel llarga i vas xocant amb d’altres comensals mentre vas buscant menjar, cosa que fa que l’experiència no sigui un 10. Tornarem? Podria ser, però queda tatxat de la llista.

Llavors, amb la panxa plena hem tornat cap a casa, on hem arribat més tard del previst perquè m’he equivocat de camí. Un cop retrobats, hem reposat una estoneta abans de tornar a sortir per tatxar el que teníem pendent, hem baixat al riu i hem gaudit, com autèntics locals d’un bany a la “piscina” amb vistes a l’abadia. L’aigua estava fresqueta però molt menys que la de La Sénia. Ens hi hem estat una bona estona refrescant-nos i fent rebotar pedres a l’aigua.

Quan el Sol ha passat, els nens han tornat a casa i la Mireioneta i un servidor hem fet una darrera volta pel poble, tot descobrint recons nous i veient una antiga boulangerie, actualment un hotel on fan tallers i que es famós perquè durant la invasió nazi va amagar a dos jueus. Una història bonica amb la que hem tancat Lagrasse, un poble que val molt la pena i ideal per descobrir aquesta zona i arribar a Narbona i Carcassone.