I de propina, Dubrovnik

En Mario ens va deixar al nostre allotjament de Mlini ja de nit, on vam aprofitar per descansar, no només per la nit, si no que ens vam quedar tot el matí següent, gaudint de la piscina i de les vistes des de l'hotel.

Vam sortir per dinar i, al no entendre les indicacions que ens van donar, vam començar a caminar per la carretera enlloc de baixar fins la platja, i vam caminar i caminar, sota un Sol de justícia fins arribar a un altre hotel, on vam dinar. Allà ens van dir que baixéssim fins la platja directament.

I així ho vam fer, vam travessar una especie d’urbanització entre un bosc, molt estil costa Brava fins arribar a una cala força agradable on vam gaudir d’una altra estona de relax.

Passada aquesta estona vam recórrer el passeig de Mlini que consisteix el seu casc antic. Mlini és un poble d’estiueig total, amb hotels a peu de platja i on una capella ha estat substituïda com a ofiinda d'informació turística / botiga de records. Tot i això no estava massificat i encara predominava la natura que arribava fins una aigua cristal·lina.

Un cop passada la part més turística, vam arribar a una piscina a peu de platja, allà vam veure com hi havia un ‘partidillu’ de waterpolo, curiós per nosaltres perquè no hi estem acostumats a aquest esport, però als Balcans és molt típic, de fet, el fill d’en Marius hi jugava de manera ‘pro’ amb el Kotor.

El nostre error va ser caminar una mica més “pel camí de ronda croat” doncs quan vam tornar a pujar a la carretera ens havíem tornar a passar i vam haver de recular fins a casa caminant un bon tros i, aquest cop, de pujada, així que quan vam arribar a l’hotel ens vam quedar de nou a sopar allà.

Pel segon dia sencer a Croàcia teníem pensat visitar Dubrovnik per la tarda, un cop marxessin els creueristes, però el dia es va aixecar lleganyós i vam canviar de plans anant a ‘la perla de l’adriàtic’ pel matí, amb la mala fortuna que els núvols van marxar i va quedar un dia radiant.

Ja abans d’entrar a la ciutat, al·lucinàvem amb les vistes des de la carretera (vam descartar pujar al telefèric perquè a Dubrovnik tot és molt molt car) i amb les brutalíssimes muralles, altes gruixudes i majestuoses, una altra imatge per recordar és la porta lateral de Ploce, per la qual vam accedir a la ciutat.

Un cop a dins vam vorejar l’entramat de carrers medievals de Dubrovnik, farcit de recons d’autèntiques postals i am buna d'aquelles pistes de bàsquet al pati d'n cole on t'enamores de seguida. Llavors vam baixar fins el carrer principal ben a prop de la porta de Pile, la principal, l’estampa del carrer, malgrat vist per sort i desgràcia a l’hora en sèries i pelis, preciosa. Llàstima de la marabunta de guiris que estàvem arreplegats allà mateix, però es que Dubrovnik és una destinació turística de primer ordre, i es nota. Massa.

Nosaltres vam passejar una estona pel centre i els carrers del voltant, i després de dinar vam pujar a les muralles. Sota una calor insuportable (mal gestionat el timing de la piscina) vam fer un recorregut preciós, doncs el quadrilàter que forma el casc antic de Dubrovnik, emmarcat per les seves muralles, amb les teulades vermelles i els edificis venecians és senzillament meravellós, però és que l’espectacle no acaba aquí, les vistes del mar, del port i de la platja amb la fortalesa de Lovrijenac també són majestuoses. De nou, llàstima de la calor (i dels preus dels bars-restaurants que hi ha al llarg de les muralles).

De nou a baix, vam fer un últim passeig esquivant la infinitat de turistes que com nosaltres s’aplegaven per visitar Dubrovnik, abans d’agafar un taxi per tornar a casa on, seguint la rutina vam tornar a sopar.

I així arribàvem a l’últim dia de viatge, vam aprofitar el matí per fer l’últim bany del viatge, de nou a la piscina de l’hotel, de la que els nens van gaudir moltíssim. A mig matí vam fer un passeig per la carretera fins el poble on vam aprofitar per fer compres a un centre comercial on vam trobar preus molt més que raonables, de fet, la botiga NewYorker estava molt bé de preu!

Després de dinar vam agafar el bus per tornar a Dubrovnik, allà vam anar directament a la “badia d’aigües negres”, és a dir la platja entre la fortalesa de Lovrijenac i les muralles, un dels escenaris més típics a Juego de Tronos. Un cop allà s’entén el motiu, llàstima de la munió de caiaquistes principiants que no ens van deixar gaudir del tot de l’últim bany del viatge (bé, en Pauilolo sí que s’ho va passar teta).

Després d’una estona de bany vam passar una altra jugant al parc infantil que hi ha just al costat de l’espectacular porta de Pile, on per cert, vam descobrir una entrada secreta a la ciutat!

I per rematar, encara vam fer una altra passejada per Dubrovnik, mentre buscàvem les samarretes dels subcampions del mon Rakitic i Modric, vam gaudir, dels palaus, esglésies, places, recons, etc, d’una ciutat d’una bellesa gairebé tan infinita com el número de turistes que s’hi arrepleguen, doncs malgrat ja ser al vespre, continuava quedant moltíssima gent. El millor, per nosaltres anar als recons més allunyats del centre i del port per gaudir-la amb la calma que es mereix.

Després d’una estona passejant, i un cop els nostres peus havien sortit del casc antic i ens trobàvem a uns dels ports més macos que hem vist mai, una comitiva de gent vestida amb roba de l’edat mitjana ens va cridar a seguir-los. Era la comitiva que cada dia creua la ciutat per tancar la porta de Pile i deixar la ciutat protegida de forans. Nosaltres, forans en aquesta ciutat, doncs tot i que ens va encantar no ens la vam fer nostra, vam aprofitar per marxar i tornar cap a casa (on sí, vam fer un póker de sopars) i tancar el viatge.

L’endemà ens vam aixecar d’hora, esperant al senyor de l’hotel, que ens havia cuidat molt bé però era especial, no les teníem totes perquè es presentés a buscar-nos... i tot i que estàvem a prop de l’aeroport, en algun moment vam pensar que podíem perdre el vol. No va passar res de tot això, ans al contrari, el nostre amfitrió es va presentar i ens va portar a l’aeroport explicant-nos moltes coses de la zona, entre elles que ell treballa la temporada turística (cada dia això sí) i no fa res la resta de l’any. Un cop a l’aeroport vam al·lucinar que una ciutat que aplega tan turisme com Dubrovnik tingui un aeroport tan petitet, de manera que d’una manera molt fàcil vam embarcar a l’avió i vam tornar a Barcelona.

I així vam acabar el viatge d’estiu, un viatge que malgrat haver estat una mica més curt del normal va ser espectacular. Dels que més hem gaudit, amb ciutats com Kotor, Budva, Bar o Dubrovnik, natura als parcs nacionals Montenegrins, gastronomia diversa, mar i muntanya i una gent càlida, respectuosa i atenta.

De ben segur que també ajuda que els nens comencin a apreciar coses o que puguem fer activitats com tirar-nos pel canó del Tara, però independentment de tot això, creiem que el fet de fer un viatge ‘llarg’ explorant una zona petita, ara per ara ens aporta moltes coses, creiem que hem donat una tecla que ens sona molt i molt bé.

I per acabar només dir que Montenegro és molt i molt recomanable.